La Gran Depressió
Del final de la Primera Guerra Mundial al crack borsari de 1929
El crack borsari de 1929
La
República de Weimar
El
New Deal de Roosevelt
De la crisi borsària a la depressió econòmica
|
La gran depressió és el nom amb què es coneix la crisi econòmica mundial iniciada a l’octubre de
1929, a causa del crack de 1929, i que es va prolongar durant els primers anys del decenni de 1930, i es va estendre des dels EUA a la resta del món capitalista. L’elecció presidencial de Franklin D. Roosevelt i l’establiment del
New Deal el 1932 va permetre recuperar la confiança als EUA i
va marcar l’inici del final de la Depressió. No obstant això, a Alemanya, la desaparició del finançament exterior, a principis del decenni de 1930, i el consegüent augment de les dificultats econòmiques, van donar lloc a l’aparició del nacional socialisme i a l’arribada al poder d’Adolf Hitler. En altres
Estats, van aparèixer grups polítics de tendència feixista o totalitària que
van acabar per triomfar,
emparats relativament en l’estela de la Gran Depressió. |
L’esfondrament de la Borsa a l’octubre de 1929 va afectar d’entrada la Banca: el 1929 es van produir 642 fallides, i 1.345 durant l’any 1930. Entre els anys 1929 i 1932 van presentar suspensió de pagaments 5.096 bancs. Aquesta crisi bancària va comportar immediatament una restricció de les possibilitats d’atorgar crèdits, amb la qual cosa nombroses empreses que en depenien van veure eixugades les seves possibilitats de liquiditat i van suspendre pagaments o van fer fallida (l’any 1929 van fer fallida 22.909 firmes i 31.822 durant el 1932). Naturalment aquesta crisi empresarial va fer caure la taxa d’inversió, amb la qual cosa fins i tot s’hipotecava el futur: la renda nacional nord-americana va davallar un 56 % entre 1929 i 1933.
D’altra banda, l’acumulació dels estocs va fer caure els preus en disminuir la demanda. Aquesta baixada dels preus va afectar de manera virulenta el sector agrari: molts grangers que s’havien endeutat posant com a garantia els seus terrenys es van veure abocats a la misèria i en no poder retornar els crèdits els bancs els van executar les hipoteques que gravaven les terres per vendre-les i recuperar el préstec. Ateses les circumstàncies, els bancs es trobaven en un moment en què no estaven en condicions de concedir moratòries. Per tal de recuperar els preus, el món industrial que encara no s’havia vist afectat per la crisi fins a la fallida, es va veure obligat a disminuir la producció.
La fallida de la Banca, la ruïna dels estalvis, la fallida de les empreses, la crisi agrícola i la tendència a disminuir la producció van ser la causa de la pitjor xacra de la depressió econòmica: l’augment de la desocupació fins a límits desconeguts fins aleshores, i això en uns moments en què no hi havia assegurança de desocupació, o si existia afectava un nombre reduït de persones. La gran quantitat de gent sense feina va contribuir, al seu torn, a disminuir la demanda de productes, i va tancar així el cicle "infernal" de la crisi.
La crisi s’estén arreu del món
A partir de 1931 la crisi nord-americana s’havia exportat arreu el món, fins i tot als països subdesenvolupats. Abans de res cal tenir en compte que el pes general de l’economia nord-americana en el conjunt del planeta aleshores ja era desproporcionat: representava el 45 % de la producció industrial del món, i el 13 % del total de les importacions. És evident que qualsevol evolució de la seva estructura econòmica havia d’arrossegar les altres, que cada cop n’eren més dependents.
D’entrada, la fam de liquiditat per part de la Banca va provocar la repatriació de les inversions col·locades a Europa, inversions que, al seu torn, n’havien finançat la recuperació econòmica. Això va ser el detonant de la fallida bancària a Alemanya i Àustria, amb efectes en cadena a la resta d’Europa, i dels problemes monetaris a la City londinenca. A continuació podríem establir com a vincle lògic la pèrdua de capacitat de compra del mercat nord-americà, la qual cosa va incidir en la davallada del comerç i, per tant, en la producció per a l’exportació. Com a efecte final podem assenyalar la caiguda dels preus de les matèries primeres que procedien dels països subdesenvolupats, molts dels quals depenien d’aquests productes per sobreviure.
Així doncs, la depressió econòmica s’articula en tres tipus de crisi interrelacionats: una crisi monetària i financera, una crisi industrial i una crisi comercial.
La crisi monetària, a conseqüència de la retallada dels crèdits nord-americans, va precipitar la fallida de la Kredit Anstalt de Viena -que retenia el 70 % dels dipòsits del país- i poc després la del Danat Bank d’Alemanya, un dels bancs més importants de la jove república de Weimar. Poc després va afectar el Regne Unit, ja afeblit per les dificultats del decenni de 1920 i pel dèficit permanent de la seva balança comercial, que resultava deficitària perquè, atès que la lliura esterlina era convertible en or, la crisi la va sotmetre a una pressió insuportable que amenaçava de deixar el país sense reserves. Per salvar allò que li restava de les seves reserves en or, el Regne Unit va decidir d’abandonar la convertibilitat i deixar flotar la moneda, la qual automàticament va perdre el 25 % del valor. Tots els Estats de l’àrea de la lliura esterlina van seguir els passos de la metròpoli.
Tot plegat va desencadenar una guerra monetària entre els països que assajaven de vendre amb més avantatge a l’exterior, es van devaluar les seves monedes i es van reduir les importacions -naturalment més cares si es devalua la moneda pròpia-, per d’aquesta manera equilibrar el dèficit comercial i donar sortida als estocs industrials. Aquesta fluctuació monetària va ser un factor més que va accentuar els efectes de la crisi ja que va restringir la inversió.
La crisi industrial, deutora de la financera, es va manifestar per mitjà de la caiguda dels preus i de les taxes de benefici. Aquesta darrera es va deure bàsicament a la manca de crèdits per invertir i a la davallada brutal del consum, accentuada per la desocupació. N’hi ha prou de donar com a exemple els índexs de productivitat de l’acer: de 1929 a 1932 va caure de 125 a 50 milions de tones. La productivitat de l’acer tornaria a pujar quan augmentés la demanda de les fàbriques d’armament, un dels motors de sortida de la crisi, en especial a l’Alemanya nazi. La crisi industrial es va agreujar a causa de les mesures proteccionistes que cada govern va engegar a fi de protegir els mercats interiors i la balança comercial.
La crisi comercial va ser una conseqüència automàtica de les dues anteriors. Va afectar tothom però d’una manera especial els països del món dominat (subdesenvolupats o colonials), els quals representaven aleshores les dues terceres parts de la població mundial. La majoria dels països d’Àsia, Àfrica i, sobretot, de l’Amèrica llatina, van ser les víctimes de la caiguda dels preus de les matèries primeres i dels productes agrícoles, ja prou deprimits al llarg del decenni de 1920. La caiguda dels preus del cacau i el cafè al Brasil i la disminució de les exportacions en més del 50 % entre 1929 i 1932 –que va arribar a més del 70 % a Bolívia, el Perú, Malàisia i la Xina, i al 80 % en el cas del coure de Xile– van produir una crisi sense precedents als països no industrialitzats, amb un èxode multitudinari dels camps arruïnats cap a les ciutats, amb tots els desequilibris que això causaria. Alguns autors veuen l’esclat del subdesenvolupament del que ara anomenem Tercer Món en la crisi de 1929.
Les conseqüències socials de la Depressió
Les víctimes principals de la crisi van ser, com era d’esperar, els obrers de la indústria i dels serveis, La davallada dels sous, la retallada de l’horari de treball –mitja jornada i, per tant, mig sou– i la desocupació sense cap mena d’assegurança van ensorrar milions de persones en la més negra misèria, fins al punt que va ressorgir amb força l’espectre de la fam al cor mateix dels països desenvolupats. Al costat d’això els qui van conservar el lloc de treball van veure’s lleugerament afavorits per la baixada dels preus, la qual cosa va radicalitzar els enfrontaments socials. Els agricultors van ser l’altre grup social més castigat per la caiguda dels preus. Molts d’ells, completament arruïnats, van emigrar a les ciutats, i van contribuir així a formar les grans extensions de barris degradats dels suburbis.
El factor nou d’aquesta crisi va ser que els seus efectes van atènyer una bona part de les classes mitjanes: els rendistes petits es van veure enfonsats de sobte per culpa de la pèrdua de valor de la moneda, els petits i mitjans empresaris (artesans, comerciants, industrials...) a causa de les fallides i la disminució de les vendes, els professionals liberals per la rarificació de la seva clientela i els funcionaris per les mesures de reducció dels seus sous decretades per molts governs.
Alguns autors interpreten aquesta proletarització de les classes mitjanes com una de les causes que expliquen l’adveniment del nazisme i dels règims autoritaris en el decenni de 1930, perquè de fet, psicològicament parlant, aquest estrat social no va poder acceptar la seva situació degradada i, a més, no la va saber vehicular mitjançant els tradicionals partits i sindicats.
No menys importants van ser les conseqüències psicològiques, amb la caiguda dels valors tradicionals, la pèrdua d’estabilitat en les consciències, la manca d’esperança i les actituds pessimistes, que tan bé reflecteixen els films, les pintures i les novel·les de l’època. Tampoc no té res d’estrany que hom cregués que el sistema capitalista havia arribat a la seva fi, i que allò que la mà de ferro de Stalin construïa a l’URSS constituïa l’alternativa desitjada per a l’alliberament d’aquesta situació. Va ser una atracció molt seductora perquè, a més a més, o bé s’ignoraven o bé no es volien creure els elevadíssims costos humans que estava generant.
Per saber-ne més:
La crise financière de 1929
La Borsa
