El declivi de les democràcies occidentals

La gran depressió
Les dictadures de l'Europa central (1919-1939)
Les relacions internacionals entre 1930 i 1936
L’augment de les tensions internacionals (1937-1939)

El poder dels Estats feixistes del decenni de 1930 es pot mesurar per la debilitat dels Estats democràtics. La Primera Guerra Mundial havia afectat tots els grans països del món; però a Occident, els efectes, tant sobre la població com sobre el lideratge polític, van ser més rellevants. Per contra, als moviments feixistes els animava l’esperit de la guerra, el lema dels quals era "el poder fa que sigui correcte". Cercant la pau per damunt de tot, els governs democràtics de França i la Gran Bretanya van demostrar ser incapaços de resistir les amenaces feixistes fins que, quan ja era massa tard, van reviure aliances semblants a les d’abans de la Primera Guerra Mundial. El feixisme semblava ser el futur.

L’atractiu del feixisme en el decenni de 1930 procedia en gran part de la profunda crisi que va originar la depressió. La promesa del sistema capitalista d’oferir feina i satisfer les necessitats de la població havia fallat estrepitosament. Després de 1932, la producció industrial va començar a créixer lentament, però en molts països es va mantenir per sota del nivell de prosperitat de finals del decenni de 1920. L’obstacle subjacent a la recuperació global era que els fons d’inversió no tenien llibertat de moviment entre les fronteres –fet que també passava amb els béns de producció i de consum– per estimular el creixement econòmic. El sistema del decenni de 1920 havia desaparegut, i va ser reemplaçat per la "autarquia", un sistema nacionalista d’autoconfiança i rivalitat amb les altres economies nacionals. "Arruïna al teu veí" era el lema del moment. El lliure mercat havia deixat aturats els recursos econòmics i laborals. Les conservadores polítiques fiscals no van oferir respostes adequades a la crisi. Els qui les criticaven condemnaven la passivitat dels governs i la teoria clàssica, que confiava en les "lleis" de l’oferta i la demanda per assegurar la prosperitat. Aquest punt de vista es donava en tots els estats democràtics. Franklin Delano Roosevelt, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units l’any 1932, va rebutjar l’argument del seu rival republicà que l’economia milloraria per si mateixa. "Les lleis econòmiques no les ha fet la naturalesa -va afirmar-, sinó els éssers humans". La seva conclusió va ser, per tant, que com "els homes i dones s’estaven morint de fam", l’Estat havia de fer alguna cosa. Segons la seva opinió, la crisi dels Estats Units necessitava sobretot lideratge polític.

Una solució a llarg termini per a la depressió necessitava una revisió a fons del pensament econòmic. Les idees més prometedores procedien d’un economista britànic, John Maynard Keynes, que proposava una teoria nova i radical per tractar la crisi. Defensava que el lliure mercat era inherentment inestable, era incapaç d’una recuperació duradora i de proporcionar plena ocupació. Per si mateixa, i a llarg termini, la demanda de béns de consum i de producció no podria créixer prou per aconseguir aqueixos objectius. En comptes d’això proposava que, en temps difícils, els governs fessin servir els seus propis sistemes financers per invertir, si calia, més del que ingressaven amb els impostos i compensar així la insuficiència del consum i la inversió privats. La seva crida a la intervenció del govern va trobar una oposició ferma entre els conservadors, ja que violava les seves més profundes creences sobre els límits del poder del govern i sobre els beneficis del sistema de lliure empresa.

Les controvertides teories de Keynes van oferir una nova resposta a la crisi. Als Estats Units, la Gran Bretanya i França els polítics van improvisar polítiques per tal de millorar les condicions econòmiques i satisfer les necessitats de la població. En cada cas, els governs es van tornar més actius que mai a l’hora d’alleujar les penúries socials originades per la depressió. Atesa la pressió tremenda exercida pels seus ciutadans, van augmentar la magra ajuda que concedien abans als desocupats, els ancians i els malalts, i van garantir nous drets als sindicats perquè protegissin els interessos dels seus afiliats. Aqueixes noves polítiques d’ajuda als necessitats es van anomenar "Estat del benestar". Considerades socialistes en un moment donat, tant pels liberals com pels conservadors, es van tornar importants no sols per protegir el benestar dels pobres, sinó també per assegurar el consens democràtic del qual depenia l’estabilitat política d’aquests països.

Als Estats Units, la victòria de Roosevelt a les eleccions de 1932 va significar el començament d’un període d’àmplies reformes socials i econòmiques. Quan va accedir a la Presidència, al començament de 1933, va llançar un programa de recuperació al qual va anomenar New Deal. Va començar amb accions immediates del govern per revifar l’economia i salvar el sistema bancari, el qual aleshores es trobava col·lapsat. El seu primer període de reformes va concedir especial importància a l’ajuda als productors. Va incloure esforços per evitar que els grangers veiessin executades les seves hipoteques, i per salvar els homes de negocis de la fallida. Es van crear agències reguladores estatals per impedir les accions abusives dels especuladors, considerats responsables de la crisi del mercat de valors de 1929. El seu esforç més gran per ajudar els pobres va ser una campanya massiva d’obres públiques. A finals del decenni de 1930, l’administració nord-americana va posar en marxa un sistema de Seguretat Social. Estava pensat per proporcionar pensions a les persones jubilades a partir de contribucions obligatòries dels empleats i els empresaris. Els conservadors van anomenar "socialista" a Roosevelt perquè utilitzava els seus poders federals per regular i limitar els poders dels negocis. Roosevelt va respondre que intentava salvar al sistema capitalista del col·lapse. A les eleccions de 1936, els votants van demostrar el seu suport a aquesta política i li van concedir una victòria aclaparadora.

Amb tot, les reformes de Roosevelt només van tenir un èxit limitat. La recuperació de la depressió encara era incompleta, perquè milions de persones continuaven sense feina. Fins i tot les mesures de despesa del govern l’any 1937, inspirades en les teories de Keynes, van ser insuficients. Sols el començament de la producció intensiva d’armament el 1940 va restaurar el plena ocupació. Les mesures internes per al creixement econòmic, fins i tot en un país tan gran com els Estats Units, no van ser suficients. Calia un nou sistema d’expansió econòmica mundial; però Roosevelt i el seu govern no tenien plans per a aqueixes mesures. Aleshores, els líders polítics i la majoria de la població continuaven sent tan aïllacionistes com sempre.

Les reformes econòmiques i socials de la Gran Bretanya i França van obtenir uns resultats igual de magres. Els votants d’aqueixos països, a l’igual que els dels Estats Units, van romandre fidels als partits democràtics, i es van negar a donar suport als moviments autoritaris i feixistes. Les millores en el seu nivell de vida van ser lentes i els dirigents polítics cada vegada estaven més preocupats per l’amenaça de la guerra. Els líders britànics i francesos, a l’igual que la població d’aqueixos països, sols desitjaven la pau. Van col·laborar en la política coneguda com "apaivagament", de conciliació amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. La gran tragèdia del moment va ser que el món ja no era, com amb tant d’optimisme Wilson havia previst l’any 1917, un "lloc segur per a la democràcia".