Les relacions internacionals entre 1930 i 1936
El
declivi de les democràcies occidentalsLes
dictadures de l'Europa central (1919-1939)L’imperialisme japonès (1931-1945)El Tercer ReichLa Itàlia feixistaStalin s’imposa a la Unió SovièticaLa conquesta italiana d’Etiòpia (1935-1936)L’augment
de les tensions internacionals (1937-1939)Causes de la Segona Guerra Mundial
La crisi econòmica que va esclatar el 1929 i que es va estendre arreu del món durant el decenni de 1930 va trasbalsar "l’esperït de Ginebra" i el va esmicolar. Quan el 1933 la conferència econòmica internacional de Londres va fracassar i cada Estat va decidir sortir-se’n individualment, es va veure clar que la solidaritat internacional s’havia desfet i, de retruc, els nacionalismes en van sortir justificats, especialment els dels Estats autoritaris o feixistes, que estaven en situació econòmica menys afavorida i tenien menys accés a les matèries primeres i als mercats.
Una de les sortides a la situació econòmica creada passava pel rearmament i l’expansió territorial. Els Estats democràtics d’Europa, constrets per les seves opinions públiques, majoritàriament pacifistes, davant del caire que prenien els esdeveniments van triar una estratègia de pacificació, militarment a la defensiva, política que lògicament era més barata. França va construir la línia Maginot (del nom del ministre de defensa que la va fer votar al Parlament) i el Regne Unit va continuar mantenint exclusivament la seva supremacia al mar. Els Estats Units van romandre aïllats voluntàriament i I’URSS, que combatia per mitjà dels partits comunistes tots els règims polítics d’Europa, als quals qualificava de "burgesos" sense distinció, també vivia aïllada, preocupada sobretot per la construcció del socialisme.
El primer cop: la conquesta japonesa de Manxúria
El Japó havia anat lliscant durant el decenni de 1920 vers formes autoritàries i militaritzades. Al decenni de 1930 la seva situació demogràfica (havia gairebé doblat la població en els darrers vint anys) i la manca de recursos energètics i de mercats l’havia empès a l’ocupació territorial.
L’any 1931 els cercles activistes de l’exèrcit japonès van decidir forçar la situació i aprofitant un incident provocat de fronteres van ocupar Manxúria, on van crear l’Estat titella de Manxukuo, al capdavant del qual hi van posar Pu-Yi, el darrer emperador destronat de la Xina.
La Societat de Nacions -de la qual eren membres tots dos Estats- va qualificar el Japó d’agressor però no va decidir cap altra actuació més efectiva. Per primer cop, la Societat de Nacions es manifestava com a incapaç de garantir la integritat territorial dels seus membres i es revelava impotent davant la utilització de la força.
El segon cop: l’annexió d’Etiòpia per part de la Itàlia feixista
Des de la desfeta d’Àdua l’any 1896, els italians tenien un cert esperit de revenja pel que fa a Etiòpia, l’únic Estat lliure d’Àfrica juntament amb Libèria. Precisament havia entrat el 1923 a la Societat de Nacions a proposta dels italians. Aprofitant un incident fronterer Mussolini va decidir envair-la amb un contingent de més de 200.000 soldats a partir d’Eritrea i Somàlia, colònies italianes. Tot i que els britànics tement per la seguretat de la ruta de l’Índia i del Sudan angloegipci, van emplaçar la Royal Navy davant d’Alexandria per intimidar Mussolini, aquest no en va fer cas. El 5 de maig de 1936 Itàlia conqueria totalment Etiòpia. La Societat de Nacions tampoc no va poder dur a terme les sancions que va aprovar (entre les quals hi havia l’embargament de petroli) i, ultra això no va poder evitar el ressentiment dels feixistes italians, que es van apropar definitivament a l’Alemanya nazi.
El cop decisiu: la remilitarització de Renània
En el Mein Kampf Hitler havia escrit amb detall i brutal sinceritat quines serien les fites de la política exterior nazi en arribar al poder. El primer objectiu era el de rearmar Alemanya i posar fi a les prescripcions dels tractats de Versalles i de Locarno.
En aquest sentit s’ha d’interpretar l’abandonament alemany de la Societat de Nacions a l’octubre de 1933 com un intent de no tenir cap mena de control internacional sobre la política militar interior. El 16 de març de 1935 Hitler va anunciar el restabliment del servei militar obligatori i el 18 de juny del mateix any va signar amb el Regne Unit un acord naval que l’autoritzava a tenir el 33 % de la marina de guerra que posseïen els britànics i el mateix nombre de submarins. Pel gener del mateix any el Sarre, amb un 90 % de vots afirmatius, havia decidit la seva pertinença a Alemanya.
Per arrodonir la seva política militar Hitler, en contra del parer de la majoria de l’Estat Major de l’exèrcit alemany, va ordenar que 30.000 soldats penetressin a la zona de Renània fins a la frontera. El govern francès, dividit entre els qui volien donar una resposta i els qui s’hi oposaven, va decidir no fer res, forçat pels britànics, que volien pacificar les relacions internacionals a qualsevol preu. A més, hi havia convocades eleccions legislatives per al cap de sis setmanes i l’opinió pública no era favorable a actituds de força. I en aquest sentit el fet que l’opinió pública fos contrària a la mobilització de reservistes, que l’alt comandament francès preveia com a necessària, va inclinar definitivament el govern cap a la decisió d’abstenir-se. No content amb això, Hitler va ordenar que es drecessin davant la línia Maginot obres de defensa que impedissin a l’exèrcit francès de socórrer amb rapidesa els seus aliats (la línia Sigfrid).
El primer dels seus objectius en política exterior estava consumat. I a més s’havia convertit en l’amo de les iniciatives diplomàtiques en el conjunt d’Europa.
