L’imperialisme japonès (1931-1945)
La guerra russojaponesa (1905)
La segona guerra sinojaponesa (1937)
Les relacions internacionals entre 1930 i 1936
L’augment de les tensions internacionals (1937-1939)
Causes de la Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial
La política exterior expansionista del Japó es va revifar en el decenni de 1930. El seu objectiu era la creació d’allò que els polítics japonesos anomenaven un "ordre regional panasiàtic" sota el lideratge japonès. Incloïa tant la penetració econòmica a la Xina i el sud-est asiàtic com el domini militar de tota la regió, per terra i per mar. Els dirigents japonesos van emfasitzar públicament els beneficis d’aqueix pla per als altres països. Posteriorment van explicar que cercaven una "esfera de prosperitat comuna asiàtica més gran". Els asiàtics, alliberats dels seus opressors occidentals amb l’ajuda dels japonesos, s’ajudarien els uns als altres en una vasta empresa de lliure mercat i de desenvolupament econòmic.
L’objectiu principal era l’expansió del poder militar i econòmic del Japó. El pla oferia a l’exèrcit i l’armada japonesos un vast territori, que mai es va definir amb claredat, per a la conquesta i la glòria. Emfasitzava els interessos estratègics del Japó i, fins a cert punt, els límits dels mitjans japonesos per dur a terme la guerra. Aquest programa, que no pretenia el domini de tot Àsia i el Pacífic, implicava el risc d’un conflicte tant amb la Unió Soviètica com amb els Estats Units, grans potències els interessos de seguretat dels quals es veien directament amenaçats pels plans japonesos d’aconseguir un enorme imperi asiàtic. El més perillós de tot era que aquesta política ampliava els poders i animava les ambicions de l’exèrcit i l’armada fins a un punt en què les seves conquestes no servien per a res més excepte per a posteriors victòries militars. L’ambició per l’expansió imperial dels dirigents militars japonesos no va tenir en compte les limitacions del poder real del seu país. El 1945, després d’ordenar-los que es rendissin, l’emperador Hirohito I va observar que "havien concedit massa significat a l’esperit i eren inconscients de la ciència". Aleshores, ja havien reduït el Japó a ruïnes.
El primer pas cap a la guerra al Pacífic va ser la invasió japonesa de la Xina. El govern japonès no tenia intenció de conquerir la Xina Nacionalista. L’intent dels oficials de camp de derrotar les forces xineses va originar un procés de mobilització militar i d’operacions ofensives dirigides pels generals de l’exèrcit. No acceptarien una altra cosa que no fos la capitulació de la Xina. Cap a 1939 havien conquerit les zones costaneres més poblades de la Xina, fins tan al sud com la frontera d’Indoxina. En aqueixes zones van crear règims titelles, administrats per col·laboradors japonesos, semblants al seu Estat satèl·lit de Manxukuo.
No obstant això, van fracassar en el seu objectiu principal: no van poder obligar Chiang Kai-shek a rendir-se ni a desallotjar les restes del seu exèrcit del seu refugi a l’interior de la Xina. Va ser així com Chiang es va aferrar a la seva posició de líder nacional i de comandant militar de les forces xineses. La invasió japonesa de la Xina va provocar una resistència nacionalista entre les masses de les zones ocupades. Molts dels qui s’hi van resistir van donar suport a les operacions de la guerrilla comunista de Mao Zedong contra les forces japoneses d’ocupació. Els japonesos van mantenir el control de les ciutats i les línies de ferrocarril, però es van adonar que no podien estendre’l sobre la vasta població rural del país. Estaven atrapats en una guerra sense fi.
La seva solució al dilema va consistir en més guerra. La derrota infligida per Alemanya a Holanda i França el 1940, així com la debilitat militar britànica, els va animar a això. Més tard, aqueix mateix any, el Japó es va unir a Alemanya i Itàlia en un pacte tripartit, una aliança defensiva que va enfortir el grup de guerra japonès. Les colònies occidentals al Pacífic i al sud-est d’Àsia es van convertir en una presa temptadora per als militaristes. La Indoxina francesa, a la frontera meridional de la Xina, estava en una posició estratègica, perquè proporcionava una ruta terrestre perquè els subministraments militars occidentals arribessin a les zones de la Xina Nacionalista. Les Índies Orientals Holandeses (posteriorment Indonèsia) eren particularment valuoses a causa dels seus camps petroliers. Els indonesis havien viscut durant tres segles sota el govern colonial europeu i alguns d’ells estaven preparats per a donar suport a una revolta antiimperialista i antioccidental. La derrota de França i Holanda el 1940 va deixar indefenses aqueixes colònies.
Ansiosos per conquerir i decidits a anihilar la resistència xinesa, els generals japonesos van enviar tropes per ocupar el nord d’Indoxina. El seu objectiu immediat era tallar els subministraments que des d’aqueixa regió arribaven a les forces nacionalistes. L’estiu següent, les seves forces es van apoderar de la resta d’Indoxina. En l’aspecte militar, l’operació va ser senzilla: les autoritats colonials franceses comptaven amb poques forces i van capitular immediatament. En l’àmbit diplomàtic va ser el pitjor error que van cometre els militars japonesos.
La conquesta japonesa de tota Indoxina va despertar finalment la resistència dels Estats Units a l’expansió japonesa. Però, aleshores, l’equilibri del poder en tot l’est d’Àsia s’havia inclinat cap al Japó. El president Franklin Delano Roosevelt considerava que ajudar econòmicament i militarment a la Gran Bretanya en la seva guerra contra Alemanya era la principal prioritat dels Estats Units. Al començament de 1941 havia traslladat forces navals des del Pacífic fins a l’Atlàntic per formar la flota de l’Atlàntic. L’armada nord-americana havia començat un programa per augmentar la seva flota, però els nous vaixells per al Pacífic no estarien preparats fins a 1942. Les unitats de l’exèrcit a les Filipines estaven aïllades i eren febles. La Gran Bretanya, que lluitava desesperadament contra els atacs navals i aeris alemanys, no tenia forces per a malbaratar en una guerra al Pacífic. En un moment de conflicte imminent amb Alemanya, una guerra amb el Japó obligaria als Estats Units a dur a terme una guerra global en dos fronts remots. La realitat suggeria que els Estats Units acceptarien les conquestes japoneses. Això és just el que va fer Stalin en signar un pacte de neutralitat amb el Japó al començament de 1941.
Però la política internacional dels Estats Units a l’est d’Àsia els obligava a oposar-se a la agressió flagrant del Japó. Només el poder diplomàtic, econòmic i (potencialment) militar dels Estats Units s’interposava en el camí japonès cap al domini de tot l’est i el sud d’Àsia i el Pacífic oriental. Des del moment mateix de l’atac japonès a la Xina, Roosevelt va haver de sentir que els seus consellers li suggerissin vivament que embargués els carregaments de matèries primeres vitals destinades al Japó. Es tractava d’una decisió crucial, ja que l’economia japonesa –i els militars– depenien d’aqueixos subministraments per al seu esforç de guerra. Fins a 1941, Roosevelt es va oposar a l’embargament per por a les represàlies japoneses. Hi havia bones raons tant per mostrar-se contemporitzadors com per oferir resistència als japonesos.
El 1941 Roosevelt va triar la política de la resistència, creia que els Estats Units estaven obligats a actuar davant la conquesta japonesa de la Indoxina meridional. Des d’aquí, les tropes japoneses estaven en disposició d’atacar les colònies occidentals de tot el sud-est asiàtic. Aqueix estiu, Roosevelt va aprovar un embargament total sobre les exportacions cap al Japó. Les autoritats holandeses de les Índies Orientals també van interrompre les seves vendes de petroli al Japó. El secretari d’Estat dels Estats Units va declarar que el seu país no abandonaria l’embargament fins que acabessin els "actes d’agressió" japonesos: exigia que el Japó es retirés, no sols d’Indoxina, sinó també de la Xina.
Els governadors militars japonesos havien d’enfrontar-se a les conseqüències del seu expansionisme irreflexiu. L’embargament de petroli va disminuir les importacions d’aqueix producte al 10 % del que havien estat. Els oficials japonesos van avisar que les seves reserves de cru s’esgotarien abans de dos anys, si no és que es trobessin nous proveïdors estrangers. Els comandants navals japonesos van proposar una solució militar: la invasió de les Índies Orientals Holandeses. Aquest pas només tindria èxit si anava acompanyat de la derrota de les forces britàniques i nord-americanes del Pacífic. Els diplomàtics japonesos van fer un últim esforç per evitar la guerra. Van proposar un acord als Estats Units per posar fi a l’embargament a canvi de la retirada japonesa de tots els territoris asiàtics, tret del nord de Xina: però el govern dels Estats Units es va negar a finalitzar l’embargament si no es retiraven també d’allà. Fins i tot, mentre tenien lloc les infructuoses negociacions, els militars japonesos estaven preparant una ofensiva combinada naval i terrestre contra les colònies i bases nord-americanes, britàniques i holandeses al Pacífic.
El 7 de desembre de 1941 es va iniciar l’atac japonès a Pearl Harbor, el qual va portar la guerra mundial a l’est d’Àsia.
