El New Deal de Roosevelt
El crack borsari de 1929
La Gran Depressió
El
declivi de les democràcies occidentals
La recuperació econòmica: Roosevelt i el New Deal
Franklin Delano Roosevelt va arribar a la presidència en un dels moments més greus de la historia nord-americana: l’any 1932, quan els Estats Units es trobaven en plena depressió econòmica, i la va mantenir fins a 1945, després d’haver fet cara a la guerra mundial. El seu programa, el New Deal, va intentar de pal·liar els "desperfectes" que va comportar el crack de 1929, i va iniciar reformes socials, polítiques i econòmiques. Es va atorgar un autèntic dret de ciutadania als sindicats, es van augmentar els impostos sobre els beneficis empresarials i es va enlairar el nivell de vida del ciutadà mes humil.
El New Deal
El 4 de març de 1933, Roosevelt assumia el càrrec de president dels Estats Units i concretava tot seguit la seva nova política: el
New Deal. Sens dubte, aquell nou programa basat en la improvisació i en l’experimentació va donar un entusiasme i un impuls nous a la mentalitat política, el canvi de la qual havia iniciat el govern de
Hoover.
En primer lloc i abans d’emprendre les seves reformes en els camps financer, industrial i econòmic,
Roosevelt va reclamar per a l’executiu un poder legislatiu més gran que el que va demanar
Wilson en la Primera Guerra Mundial.
El New Deal partia del respecte a la iniciativa lliure; la reconstrucció de la indústria hauria de partir de l’esforç i de les decisions sorgides
en el si de les diferents societats. Amb tot, el qui en controlaria la posada en pràctica seria el govern.
Un dels instruments al qual va recórrer la nova administració per organitzar l’economia va ser la legislació antitrust. Encara que no va ser l’únic, aquest sistema de reserves federals, suficient per garantir la flexibilitat de la moneda, no havia estat capaç de frenar el mecanisme deflacionista que havia portat la gran crisi. El Congrés va assignar la funció de dirigir el sistema creditici a la Federal Reserve. A més a més, va augmentar la intervenció estatal en la política d’inversions de l’economia privada.
Es va organitzar un ampli programa de préstecs i despeses per tal que el diner tornés a posar-se en circulació i la producció industrial augmentés.
Alguns sistemes fraudulents en l’emissió de valors havien sortit a la llum amb el caos financer de 1929. Per impedir la superespeculació, la qual cosa menaria a la repetició de la bancarrota, es va crear una comissió amb facultats semijudicials, la Security and Exchange Comission,
a la qual es va encomanar el control de la borsa de valors i la supervisió del compliment de les normes estrictes que van ser promulgades
per regular l’emissió d’accions i obligacions. Per salvaguardar els dipòsits bancaris, una assegurança federal garantia als propietaris d’aquells fons que no perdrien els seus estalvis.
El programa de Roosevelt també va fer una política de nacionalisme econòmic. El govern no solament no va voler suprimir les barreres duaneres ja existents,
ans al contrari, davant de la pèrdua d’eficàcia d’aquella mesura econòmica, com a conseqüència de la devaluació de moltes monedes estrangeres. Roosevelt va prendre com a base el patró or i va
devaluar el valor del dòlar gairebé a la meitat. Sense aquesta mesura, els països que, com ara el Japó, ja havien devaluat les seves monedes, anul·larien
l’efecte proteccionista que intentava aconseguir Amèrica del Nord amb les seves mesures duaneres, en obtenir preus d’exportació molt baixos pel canvi respecte al dòlar.
La política del New Deal va intentar d’aconseguir una estructura econòmica equilibrada mitjançant una agricultura segura. A fi de controlar la caiguda dels preus,
es va aconsellar els agricultors que reduïssin la superfície conreada d’alguns cereals. El pla va introduir subvencions estatals que garantien uns ingressos globals.
L’enemic més gran d’aquella política van ser les mateixes conquestes tècniques que, inevitablement, incrementaven la producció. Aquest factor ens explica el fet que, conclosa la política del
New Deal, encara subsistia el problema de no poder donar sortida als productes agrícoles.
El govern Roosevelt va adoptar mesures experimentals per regular i promocionar la producció industrial i agrícola. L’experiment més destacable va encaminar-se cap a la revitalització econòmica d’una zona deprimida que comprenia tota la vall del Tennessee. Una corporació autònoma creada amb aquest fi per una llei federal, la Tennessee Valley Authority, quedava encarregada de la nova tasca. Van aixecar-se nou
rescloses sobre el riu i quinze sobre els afluents per tal de regular-ne el corrent i controlar les inundacions. Les desviacions d’aigua van servir per crear noves terres de
regadiu. L’energia hidroelèctrica va permetre l’electrificació de la vall i la seva industrialització.
Al mateix temps, la TVA va col·laborar en l’explotació i la repoblació forestal.
Dins de les reformes importants del New Deal hi ha les lleis dirigides a millorar la situació dels obrers, promoure els seus interessos i donar una certa seguretat al ciutadà corrent. Una llei de normes justes de treball establia un sou mínim per hora i quaranta hores de treball com a màxim a la setmana.
Una altra llei creava la base jurídica dels convenis col·lectius. Naixia la llei de relacions laborals nacionals, amb la missió de regular les relacions laborals i les converses entre la direcció de les empreses i els sindicats. Aquest organisme central estava proveït d’àmplies atribucions administratives i judicials.
El tribunal suprem confirmava més tard la constitucionalitat de la llei que regulava les relacions laborals amb la National Labor Relations Act. Quedava transformat virtualment el panorama industrial americà. Els sindicats, el govern federal i la llei estaven alineats en el mateix intent de l’organització del treball. Aquesta nova llei garantia als obrers el dret a adoptar acords i a negociar a través dels sindicats de la seva pròpia elecció. Es prohibia
que els empresaris interferissin en l’organització sindical o que
exercissin discriminacions contra membres dels sindicats.
Es va revitalitzar l’antiga Federació Americana del Treball. Els nous sindicats industrials
es van organitzar en una nova i vigorosa federació autònoma: el Committee of Industrial Organization (CIO). Es va promoure l’agrupació sindical dels treballadors sobre una àmplia base industrial, en sectors econòmics on no havien existit sindicats fins aleshores. Cap a la meitat
del decenni de 1930, l’organització sindical integrava totes les parcel·les professionals i categories de treball, i assolia fins i tot esglaons inferiors dels obrers no qualificats en indústries com la de l’automòbil, la de l’acer, la tèxtil, la construcció naval i la del cautxú. El
nombre de treballadors sindicats va pujar des de 4 milions el 1929 fins a 9 milions el 1940.
D’entrada, la política del New Deal va anar dirigida a millorar la seguretat social de l’individu. Una extensa llei de seguretat social preveia una assegurança en cas de desocupació, de vellesa i d’incapacitat. Els subsidis provenien de les subvencions federals atorgades als Estats.
Noves reformes incloïen un projecte de llei de revisió d’impostos, que contenia la contribució per ingressos, per beneficis de societats, i controlava l’evasió d’impostos de les empreses. Un ampli programa de sanejament de barris baixos, construcció d’habitatges barats, ajudes a l’arrendatari i al parcer, va constituir un primer pas cap a la millora de l’estatus social i del nivell de vida. La renda nacional va arribar a 71.000 milions de dòlars el 1939, el doble del que havia estat en el moment més baix de la depressió.
El balanç del New Deal
És indubtable que els canvis van ser substancials sota la política del
New Deal. Els nord-americans, des del principi de la seva historia, havien atorgat a l’Estat funcions com ara mantenir l’ordre intern i la defensa dels enemics exteriors. El
New Deal va introduir en la mentalitat americana la nova idea d’un Estat social. L’Estat intervencionista
es va transformar en un Estat de benestar i de servei social. El govern va posar frens a les empreses, va redistribuir la riquesa i va establir un ampli sistema de seguretat social; va augmentar el poder dels treballadors i la seva influència política; va aconseguir un equilibri en
eixamplar el camp de la intervenció de l’Estat, sense contradir-se amb la independència de l’individu. Potser, l’essència del New Deal és el fet d’haver establert clarament la responsabilitat de les autoritats públiques en relació amb el progrés i el benestar social i econòmic del poble. L’economia va quedar transformada en una barreja d’economia individual i activitat estatal. La iniciativa privada va combinar-se amb la iniciativa de l’Estat, i tots dos es van dirigir a uns fins socials determinats.
Encara que el New Deal va contribuir notablement a la recuperació econòmica, no va posar fi a la depressió. El deute públic era creixent. Els impostos a les empreses per societats i ingressos, juntament amb les concessions als obrers, van constituir un fre per als negocis. Hi havia qui opinava que les taxes dels sous s’havien disparat bruscament i, en augmentar
els costos, va foragitar els inversors en els negocis, i es va frenar l’expansió de les empreses. El
New Deal va representar una fórmula audaç per fer cara a la crisi més gran que, al marge de situacions de guerra, havien sofert els Estats Units; i va refermar la confiança del poble americà en la democràcia com a forma de govern en un moment en què els sistemes democràtics estaven en perill.
Roosevelt, malgrat la forta oposició a la seva política financera, al seu eixamplament del poder executiu, i a l’expansió de la burocràcia governamental, va ser reelegit l’any 1936 com a president en tots els Estats,
llevat de dos. Aquell mateix any, el New Deal arribava al final. Aleshores, el nou mandat de Roosevelt tindria com a preocupació màxima la política internacional. Europa i l’Orient llunyà desplaçaven el seu punt de mira.
Per saber-ne més:
New Deal NetworkLes Etats-Unis des années 30
Bilan critique du New Deal
