La dictadura d’Oliveira Salazar a Portugal (1932-1968)
António de Oliveira Salazar
(1889-1970), polític i economista portuguès, va governar Portugal en qualitat
de president del Consell de Ministres (cap de govern) sota un règim
dictatorial (1932-1968).
Oliveira
Salazar va estudiar a l’Universitat de Coïmbra, de la qual va ser professor
d’economia política com a ajudant, des de 1914, i com titular des de 1918. Tan
aviat com la Junta Militar, presidida pel general António Óscar de Fragoso
Carmona, es va emparar del control del govern de Portugal el 1926, hom va
oferir a Oliveira Salazar el càrrec de ministre de Finances per tal de reformar la
caòtica situació econòmica del país, però davant les seves demandes de poders
extraordinaris li va ser retirat l’oferiment. No obstant això, el 1928,
després que se li va prometre en certa manera àmplies competències, va
acceptar el nomenament.
En menys d’un any havia equilibrat el pressupost nacional i poc després va
liquidar per complet el deute extern. El president de la República, Carmona,
el va nomenar president del Consell de Ministres el 1932. Durant els següents
36 anys va governar Portugal de forma dictatorial. En 1933 va promulgar una
nova Constitució per al seu Estado Novo (‘Nou Estat’) que establia a
Portugal un règim corporatiu i de partit únic. A més de posseir la cartera de
Finances fins a 1940, va ser ministre de la Guerra (1936-1944), d’Afers
Estrangers (1936-1947) i de Defensa (1961-1962).
Oliveira
Salazar va conservar la seva posició en obtenir el suport dels rics
terratinents, banquers i industrials, en crear un sindicat que eliminava la
possibilitat de la protesta de la classe treballadora, en suprimir el dret de
vaga i de llibertat de premsa i en anul·lar l’oposició política amb l’ajuda de
la seva Policia de Seguretat. A més d’oposar-se al canvi social i polític al
país, va enviar gran nombre de soldats a les colònies portugueses a l’Àfrica
per tal de reprimir els creixents moviments nacionalistes, la qual cosa va
provocar seriosos conflictes a Angola, Moçambic i Guinea. Va mantenir estable
l’economia del país i sota el seu mandat Portugal va gaudir d’una moderada
prosperitat. El 1937 va reconèixer al govern del general insurrecte Francisco Franco
(més tard dictador feixista de l’Estat espanyol)
durant la guerra d’Espanya i, una vegada
finalitzat el conflicte bèl·lic, ambdós dirigents van celebrar diverses
reunions que van culminar en el Pacte Ibèric (1942), tractat pel qual Portugal
i l’Estat espanyol van concloure determinats acords de caràcter militar i van
declarar la seva neutralitat en la Segona
Guerra Mundial. Fervent catòlic, Oliveira Salazar va signar el 1940 un concordat
amb el Vaticà pel qual tornava les propietats confiscades a l’església
catòlica per l’anterior govern portuguès. Oliveira Salazar va tenir un atac d’apoplexia
el 1968 i va ser substituït en el seu càrrec de president del Consell de
Ministres per Marcelo Caetano,
fet que li va ser ocultat durant els dos anys restants de vida. Oliveira Salazar va
morir el 27 de juliol de 1970 a Lisboa.
Tot i que Marcelo Caetano era partidari de reformar el règim, quan va accedir al càrrec va continuar la política repressiva d’Oliveira Salazar, especialment a l’Àfrica.
Una sèrie d’èxits militars i polítics realitzats pels moviments
d’alliberament africans van amenaçar l’estabilitat econòmica (ja força dèbil a
causa de les elevades despeses militars per mantenir les guerres colonials) de
Portugal i van permetre que un grup d’oficials portuguesos fessin caure el
govern de Caetano el 25 d’abril de 1974 de forma incruenta, en l’anomenada
Revolució dels Clavells.
* * *
La dictadura d’Oliveira Salazar
El cop d’Estat que va posar fi a la República parlamentària portuguesa va
triomfar més pel desprestigi de les institucions polítiques que no pas per
la força de l’oposició. Entre el 1926 i el 1931 van produir-se sis intents
de cops d’Estat contra uns governants sense experiència. Malgrat
l’heterogeneïtat que va caracteritzar aquells qui van governar Portugal
després de l’enderrocament de la República, va existir un aglutinant, que va
ser el predomini militar. Els esdeveniments de l’Estat espanyol devien tenir
també una importància transcendental en aquell període: la União Nacional
va presentar un cert paral·lelisme amb la Unión Patriótica del
règim del general Primo de Rivera.
La figura clau en la configuració de la dictadura va ser António de Oliveira
Salazar, un professor universitari que, malgrat que va començar la seva
carrera política com a diputat, va tenir una reticència enorme envers la
vida parlamentària. Els militars van recórrer a ell per resoldre problemes
financers de l’Estat, però a partir del 1933 va adquirir un paper hegemònic
i, en poc temps, el règim va quedar configurat.
L’Estado Novo a Portugal
A diferència del que va esdevenir-se a l’Estat espanyol, el col·lapse de la
democràcia a Portugal no es va produir després d’una guerra civil, sinó
mitjançant un cop d’Estat. A més a més, el règim autoritari que va quedar
configurat no va ser mai feixista.
L’Estado Novo va constituir-se en un any i mig, al voltant del 1933.
Van veure la llum de seguida disposicions de rang fonamental, com la
relativa a la censura o l’estatut del treball i, el que és més important,
l’intent de dotar Portugal d’una Constitució corporativa. Ja existia una
Cambra de Corporacions, el poder legislatiu de la qual era compartit per una
assemblea i pel govern. Cada set anys era elegit un president, encara que en
realitat el poder va estar sempre a les mans d'Oliveira Salazar. El vot,
controlat per l’Administració, estava reservat als ciutadans alfabetitzats i
amb un nivell determinat d’ingressos, amb la qual cosa, durant el decenni de
1930, només era exercit per un nombre no superior al 10 per cent de les
persones.
La Constitució del 1933 ens dóna una idea molt precisa de les
característiques del salazarisme. Oliveira Salazar mai no va posar en dubte,
almenys teòricament, el principi representatiu, ni les llibertats, ni la
separació de poders. La seva dictadura va consistir en la limitació de
llibertats per procediments administratius. El règim mai no va declarar-se
com a totalitari ni feixista, ni com una dictadura militar. L’exèrcit estava
sotmès al poder civil: de fet, destacats opositors van ser precisament
militars. No va ser un règim de partit únic, però sí “amb” partit únic. La
Unió Nacional contenia des d’antics polítics de la República del 1910 fins a
defensors de la Monarquia i, com a instrument del govern, no va tenir
efectivitat. El règim monopartidista portuguès no va impedir que en algunes
èpoques hi hagués d’altres partits, encara que naturalment la Unió Nacional
mantenia el lloc hegemònic.
El sistema polític portuguès no va tenir grans dificultats per a la seva
implantació, i van ser escasses les modificacions fonamentals a les quals va
estar sotmès. Les conspiracions contra el règim, escasses fins al 1936, van
desaparèixer quan aquell any Oliveira Salazar va assumir la cartera de
Guerra. A l’oposició es trobava el Partit Comunista, que, per bé que
minoritari, començava a acomplir un paper important. Una inquietud més gran
van causar els nacionalsocialistes de caràcter feixista, els quals, encara
que repudiats pel règim, van produir una mobilització política important.
Durant la Guerra d’Espanya hi va haver un escàs acostament al model
feixista. Les agrupacions juvenils que es van crear, com la Mocidade,
i les agrupacions d’excombatents, com la Legiâo, recorden aquell
model polític, però van distar molt de ser-ho pròpiament. Oliveira Salazar
no va vacil·lar a donar suport al general
Franco
durant la guerra d’Espanya i, si l’havia
preocupat l’expansió falangista, per al règim que havia establert a Portugal
era més preocupant l’assentament d’un govern espanyol d’esquerres. Des de
les acaballes del 1937, Oliveira Salazar va estrènyer els llaços amb
l’Espanya franquista, on va tenir un representant, i va fer un paper
important en la postura d’Espanya davant d’una futura conflagració a Europa.
Va convèncer la Gran Bretanya de la necessària i segura neutralitat
espanyola, alhora que, sense abandonar les relacions amistoses amb Franco,
Portugal va mantenir de forma prioritària la seva dependència secular
respecte a Anglaterra.
