L'Alemanya nazi

La República de Weimar
Les dictadures de l'Europa central (1919-1939)
Polònia en el període d'entreguerres

El declivi de les democràcies occidentals
Les relacions internacionals entre 1930 i 1936
L’augment de les tensions internacionals (1937-1939)
Causes de la Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial (1939-1945)

La Croàcia ústaixa
El règim feixista de Metaxàs a Grècia
La França de Vichy
La Itàlia feixista
Itàlia durant la Segona Guerra Mundial
Alemanya durant la Segona Guerra Mundial
Escandinàvia durant la Segona Guerra Mundial

El caràcter i les ambicions polítiques d’Adolf Hitler, el fundador del Partit Nazi, presenten semblances sorprenents amb els de Benito Mussolini. Ambdós dirigents van ser soldats de primera línia en la Primera Guerra Mundial. Ambdós van sortir de la guerra convençuts que eren els dirigents elegits per a la seva nació. Ambdós van transformar el nacionalisme dels anys de la guerra en una justificació per a la revolució política. Ambdós van exaltar la brutalitat del guerrer com a prova de la virilitat de la nació i van transformar aqueix esperit en la inspiració per ocupar el poder per la força o mitjançant la intimidació. Ambdós van denunciar la suposada decadència que la democràcia i la vida moderna havien estès entre el seu poble. Ambdós van culpar la tolerància de la diversitat i l’individualisme com la causa d’aquests mals. Ambdós es burlaven dels drets humans i glorificaven la solidaritat i el combat nacionals. En democràcies importants, van convertir les llibertats garantides als ciutadans en mitjans per crear una dictadura política.

Amb tot, el nazisme era únic entre els moviments feixistes d’Europa en algunes qüestions importants. La principal de les quals era que va fer del racisme la qüestió central de la seva ideologia totalitària. Tots els partits feixistes glorificaven una nació ètnica concreta, tot recorrent al mite d’un ancestre comú i condemnant els enemics actuals del seu poble. Però cap no va portar la idea als extrems de fanatisme dels nazis, que van convertir l’odi als jueus en la característica central de la seva ideologia. Al mateix temps, van elevar l’ideal feixista del guerrer fins a convertir-se en la força directora darrere dels plans per a l’expansió d’Alemanya. La recuperació del poder alemany a Europa era només el primer pas cap al poder mundial. Cap altre moviment feixista va convertir tant el nacionalisme en un missatge de conquesta. El nazisme combinava el nacionalisme despòtic i el racisme en un missatge brutal i destructiu de repressió i guerra.

El Partit Nacionalsocialista va ser l’instrument triat per Adolf Hitler per al seu moviment. Hitler va esdevenir líder d’aquest petit moviment nacionalista poc després de deixar l’exèrcit alemany, al final de la Primera Guerra Mundial. En poc de temps havia envoltat el càrrec d’un aura d’autoritat semblant a la que havia creat Benito Mussolini. El concepte de "líder" era molt important en el nacionalsocialsme, com també ho era en el partit feixista de Mussolini. Un dels seus seguidors diria després en una reunió del partit: "Hitler és el poble; el poble és Hitler!". En termes concrets, el programa del partit es va convertir en allò que Hitler considerés millor. Considerava que nacionalsocialista significava alguna cosa semblat a "qui no coneix un altre ideal més gran que el benestar de la nació". El programa nazi no oferia cap compromís real ni cap reforma social. Unia valors conservadors de classe mitjana amb el nacionalisme revolucionari. El partit i el líder eren el més important de tot. Durant el decenni de 1920, el moviment va adquirir la seva organització i estructura característiques. En primer lloc, Hitler va crear dins del partit un grup paramilitar especial, les tropes d’assalt (SA), compostes en la seva gran majoria per veterans de guerra vestits amb camises terroses, i preparats per a les batalles dels carrers en defensa del partit i contra els seus enemics. Posteriorment afegiria una escorta d’elit vestida amb uniformes negres, anomenada les Shutzstaffel (SS). Demanava a les SS una lleialtat més gran que no pas la de qualsevol soldat de l’exèrcit alemany. Els membres de les SS havien de presentar documents que demostressin la seva "puresa racial" i havien de fer un jurament de lleialtat a Hitler, i prometre obeir-lo incondicionalment: "la paraula de Hitler té la força de la llei".

La Depressió va fer del Partit un moviment polític de masses. Va estendre les seves seccions per tot el país i va ampliar el nombre d’afiliats. En 1932 ja eren 800.000 i les SS comptaven amb mig milió d’homes. Molts eren veterans de guerra o persones que havien trobat un propòsit en la comunitat nacional de la guerra. Es van convertir en guerrers en la lluita contra la democràcia alemanya, els jueus i els enemics estrangers d’Alemanya.

Les dificultats econòmiques van concedir molts vots al Partit. En 1932, aquest comptava amb el suport d’un terç de tots els votants alemanys. L’únic moviment que també va guanyar vots de forma substancial durant aqueixa època va ser el Partit Comunista, encara que mai no va aconseguir més del 17 per cent dels votants. Junts, els dos partits extremistes reunien més del 50 per cent dels vots totals. Aquest canvi electoral extraordinari revelava un ànim de protesta entre els alemanys, no sols contra la ineficàcia de la política del govern, sinó contra tot el recentment adoptat sistema democràtic.

Segons les lleis parlamentàries, l’any 1932 el Partit Nacionalsocialista s’havia guanyat el dret a dirigir el gabinet. Tenia el grup de diputats més ampli de la cambra legislativa (Reichstag); no obstant això, era un enemic declarat de la democràcia. Hitler havia dit que el seu partit només donaria suport a un gabinet si ell mateix fos el canceller. El president alemany, el mariscal von Hindenburg, va confiar en el seny dels seus col·laboradors més pròxims, inclosos generals de l’exèrcit i aristòcrates conservadors. Incapaç de comprendre la despietada ambició nazi i el fanatisme, va creure que podria controlar Hitler fàcilment. No va tenir en compte la brutalitat i la violència del Partit Nazi, i el va considerar com un moviment de masses dedicat al nacionalisme i al conservadorisme. Al gener de 1933, Hindenburg va cedir als seus arguments i va nomenar Hitler canceller de la República Alemanya. Alemanya acabava de donar un gran pas cap al nazisme.

La dictadura nazi

A l’hivern de 1933, apoderant-se de la llei, el Partit Nazi es va anar col·locant en posicions de poder. Les milícies armades de Hitler, les SA i les SS, van intimidar i van aterrir a voluntat als opositors al nazisme. La seu del Parlament a Berlín (Reichstag) es va incendiar a finals de febrer (un esdeveniment possiblement organitzat pels nazis). Hitler en va culpar els comunistes i va convèncer el president perquè li atorgués poders extraordinaris "per protegir el poble i l’Estat". Va suspendre les llibertats individuals, incloses les de premsa i reunió, i va obtenir del Parlament l’aprovació de la llei de plens poders, que l’autoritzava a governar sense restriccions constitucionals. Gràcies a la llei de plens poders es convertia virtualment en dictador.

Durant els anys següents, els nazis van estendre el seu poder per tot el país. Al juliol de 1933 el govern va proclamar que el Partit Nazi "és l’únic partit d’Alemanya". El país s’havia convertit en una dictadura de partit únic. Les organitzacions nazis van abastar tots els grups de població, incloses les associacions de joves, de treball i professionals. Fins i tot les esglésies es van situar sota control de l’Estat. Els dirigents religiosos individuals que es van atrevir a protestar per les injustícies nazis van ser arrestats i internats en camps de concentració. El 1934, totes les veus públiques oposades al nazisme havien callat.

L’exèrcit alemany encara continuava fora del control nazi. El seu cos d’oficials va mantenir la solidaritat tradicional de l’antic exèrcit alemany. El moviment nazi va arribar al poder amb les seves pròpies forces paramilitars, les tropes d’assalt. Hitler va triar posar-se del costat de l’exèrcit en contra de les SA. Va prometre als generals un exèrcit més gran i que els protegiria de la reforma. Per acabar amb l’amenaça de les SA, va planejar en secret eliminar per la força els seus dirigents. Durant la "nit dels ganivets llargs", al juny de 1934, esquadres de les SS van arrestar i van executar prop de 70 dirigents polítics als quals Hitler volia eliminar. Aquest va justificar les execucions afirmant que ell feia les lleis, ja que era "responsable del destí del poble alemany". Amb el seu silenci, els generals de l’exèrcit van consentir aquesta purga sagnant. Estaven satisfets amb la desaparició dels dirigents radicals de les SA.

Aquell mateix mes de setembre, Hitler va obtenir la seva recompensa. En morir el president von Hindenburg, es va proclamar a si mateix cap de l’Estat i comandant en cap de les forces armades. L’exèrcit d’Alemanya el seguia. Amb un jurament especial, cada soldat i oficial de l’exèrcit prometia "obediència incondicional al líder de l’Estat i el poble alemany, Adolf Hitler", i es comprometia, "com un soldat ardit, a donar la meva vida en qualsevol moment per aquest jurament". Una política de terror i una lleialtat absoluta a Hitler eren els dos trets principals de l’Estat nazi.

En aquell moment, el règim nazi ja havia creat, ocult entre bastidors, un potent instrument de repressió. Era l’"Estat de les SS", un sistema de domini brutal i arbitrari del país dedicat a servir de manera absolut i incondicional a Hitler. No estava regit per les lleis ordinàries i el seu personal no s’assemblava gens al de l’administració regular de l’Estat. El Partit Nazi representava els nous principis d’autoritat despòtica. Orquestrava gegantines reunions del Partit a la ciutat medieval de Nuremberg, per demostrar el poder impressionant del nou règim. Era la font de reclutes per als dos grups clau del nou Estat: les SS, que van incrementar el seu nombre i poder a partir de juny de 1934 per reemplaçar les SA, i la policia secreta, anomenada "Gestapo", que no va tardar a incorporar-se a l’organització de l’Estat. Els poders de la SS es van ampliar fins a les presons per als presoners polítics i als camps de concentració per a la "reeducació" dels "indesitjables".

L’Estat gaudia de poder il·limitat per arrestar i castigar. La seva única llei eren les meres ordres: "El desig del líder té força de llei". El somni de Hitler d’una nova nació alemanya va adoptar la forma d’un Estat de guerra, dirigit per guerrers i amb el suport dels esforços de tota la població en un nou Imperi, el "Tercer Reich" (imperi), que s’afirmava duraria 1.000 anys.

En aqueix Imperi no hi havia lloc per a la població jueva. L’odi nazi als semites va servir d’inspiració a una política de segregació i persecució racial. Primerament va venir, el 1933, l’expulsió dels jueus de qualsevol càrrec que ocupessin a l’administració alemanya. Segonament, les àmplies mesures discriminatòries contingudes a les Lleis de Nuremberg de 1935. Tots els alemanys que tinguessin dos avis jueus van perdre la nacionalitat alemanya. Els matrimonis entre alemanys i jueus es van convertir en il·legals. L’objectiu era l’expulsió dels jueus que generacions abans havien estat assimilats per la societat alemanya. Seguint els passos d’aqueixes lleis, els municipis van proclamar edictes que prohibien l’entrada dels jueus a les seves ciutats, i van col·locar senyals en què les proclamaven ciutats "lliures de jueus [Judenrein]".

Vers l’any 1938, més de 100.000 jueus havien emigrat d’Alemanya. Havien d’abandonar tot el que posseïssin per aconseguir el permís legal per a anar-se’n. Entre ells hi havia destacats intel·lectuals, com Albert Einstein. Després dels violents atacs contra els jueus i les seves propietats que van tenir lloc per tot Alemanya durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1938 ("la nit dels vidres trencats"), i durant la qual es van incendiar totes les sinagogues jueves, molts més jueus van fugir. En un país occidental, amb una societat civilitzada i progressista, el racisme cec s’havia convertit en llei. S’acaben de posar els fonaments per a la política del genocidi.

Per als alemanys que van donar suport al nou règim, els anys anteriors a 1939 van ser bons anys. S’esperava d’ells que demostressin en públic la seva aprovació de la política nazi i que servissin la nació amb l’esperit del nazisme. A canvi, Hitler prometia de tornar-los el treball. En les seves lleis i polítiques socials i econòmiques, el règim nazi va demostrar ser, a l’igual que anteriorment els feixistes italians, una força conservadora. Hitler necessitava una economia alemanya forta per als seus plans de rearmament. Desconeixia la teoria econòmica, però pensava que la gent havia de tenir feina, fins i tot si l’Estat no tenia prou ingressos per mitjà dels impostos com per pagar els programes de treball. Els seus consellers financers es van quedar commocionats per les seves despeses deficitàries destinades a obres públiques, habitatges subvencionats i altres importants projectes constructius. S’exigia als desocupats que s’allistessin al Servei de Treball Alemany, que va imposar l’eslògan (aplicat també als interns dels camps de concentració) que el "treball et fa lliure".

La política econòmica del govern i el programa de rearmament van esperonar la recuperació econòmica. Un pla econòmic de quatre anys, posat en marxa l’any 1936, intentava aconseguir que Alemanya fos autosuficient i, per tant, que estigués més ben capacitada per dur a terme una guerra. Els planificadors nazis van col·laborar i van garantir beneficis als industrials i financers alemanys. Aquests mètodes econòmics no tenien res en comú amb la planificació obligatòria introduïda a la Unió Soviètica en aquestes mateixes dates. A la meitat del decenni de 1930, els alemanys posseïen feina i seguretat, i la majoria va preferir no demanar res més.

L’expansió de l’imperi nazi

Expansionista i militarista, l’Alemanya nazi destruiria en pocs anys la pau europea construïda després de la Primera Guerra Mundial. El 1937 Hitler va dir que "els problemes d’Alemanya només poden resoldre’s per la força i això sempre comporta certs riscos". Somiava de convertir la seva nació en una gran potència mundial. La seva visió del lloc d’Alemanya en el món era grandiosa i despietada. Molt abans de convertir-se en el líder d’Alemanya havia escrit sobre una extraordinària "batalla dels continents" que l’Imperi alemany, dirigit per ell, duria a terme contra els Estats Units pel domini del món. No posseïa plans específics de conquesta. Al llarg de la seva carrera política havia après a aprofitar-se de les circumstàncies i va fer el mateix per a aconseguir fer d’Alemanya una potència continental i mundial.

En els tres anys que van seguir a la presa del poder per part dels nazis, El govern alemany va destruir els acords de pau del decenni de 1920. A finals de 1933 va abandonar la Societat de Nacions. Després va acabar amb les restriccions del tractat de Versalles sobre el seu poder militar. Al març de 1935, Hitler va denunciar els límits fixats pel tractat de 1919 respecte a la grandària de l’exèrcit alemany. L’Alemanya nazi va ampliar immediatament l’exèrcit fins al mig milió d’homes. Hitler va justificar la seva acció insistint en el fet que el seu país mereixia els "mateixos drets" que les nacions veïnes. Després, el 1936, es va produir l’ocupació militar de Renània. Aquesta zona, situada entre la frontera nord-oest francesa i la frontera est belga, s’havia mantingut lliure de tropes alemanyes. Al decenni de 1930 tampoc hi quedaven forces aliades. L’única seguretat que Alemanya faria honor a aquesta restricció a la seva sobirania era el Tractat de Locarno. Si els alemanys el violaven, els altres participants tenien dret a enviar forces a Renània i, fins i tot, a declarar-li la guerra.

Hitler va decidir de córrer el risc. El seu exèrcit encara era petit i els generals el van avisar que haurien de retirar-se immediatament si França triava la guerra. Més tard admetria que "si França hagués decidit anar sobre Renània ens hauríem hagut de retirar amb la cua entre les cames". Això no obstant, va menysprear els temors dels seus generals, perquè estava convençut que els dirigents francesos i britànics havien perdut la fe en els acords de pau i que cap Estat dels aliats es decidiria a fer complir les seves provisions. Posseïa un extraordinari talent per identificar les debilitats dels seus adversaris. L’ocupació alemanya de Renània va tenir lloc pacíficament al març de 1936, entre l’alegria de la població.

La guerra d’Espanya va revelar les profundes diferències respecte a la guerra que separaven a les democràcies occidentals dels dictadors europeus. Al juliol de 1936, un alçament militar dirigit pel general Francisco Franco va intentar fer caure la República espanyola. Molts occidentals van arribar a la conclusió que el conflicte a Espanya era part d’una lluita de caràcter europeu entre la democràcia popular i les dictadures feixistes. Voluntaris de les democràcies occidentals van ajudar les forces de la República. El conflicte espanyol va tenir una segona vessant internacional. Mussolini, ansiós per crear un Imperi italià al Mediterrani, va enviar-hi immediatament tropes i equipament militar a Franco. Hitler també va proporcionar ajuda militar als rebels de Franco. Inclosa en aqueixa ajuda hi havia els bombarders i pilots alemanys, responsables del bombardeig criminal de Gernika i Lleida.

La Unió Soviètica va dirigir l’oposició internacional a la seva intervenció. Una vegada començat el suport alemany i italià, els soviètics van enviar suport militar i van ajudar a organitzar les unitats de combat internacionals, les Brigades Internacionals, per defensar la República. Josif Stalin probablement preveia que la Gran Bretanya i França intervindrien a la guerra civil del costat de la República; però, en comptes d’això, aquestes van adoptar una política no intervencionista d’estricta neutralitat, a l’igual que els Estats Units, i van negar armes a ambdós bàndols. El resultat pràctic va ser que la República no va rebre ajuda. L’objectiu francobritànic era evitar que el conflicte s’estengués i que els Estats feixistes entressin en guerra; per a ells era una qüestió més important que la defensa de la República espanyola. L’apaivagament continuava sent la seva principal prioritat. Al començament de 1939, la guerra d’Espanya va acabar amb la victòria de les forces de Franco.

Enfortit pel seu rearmament, el règim nazi va començar el seu perillós camí absoluta cap a l’ampliació territorial més enllà dels seus límits meridionals i orientals. Aquests petits estats, els hereus de l’Imperi austrohongarès, eren febles i podien ser dominats amb facilitat per estats veïns agressius. Al començament de 1938, Hitler va proclamar que el poble d’Àustria havia d’unir-se a la Gran Alemanya; quan el govern austríac s’hi va negar, va enviar tropes per apoderar-se del país per la força. Àustria es va convertir en una província del nou Imperi alemany. El segon pas el va donar quan Alemanya va exigir l’annexió d’una zona de l’oest de Txecoslovàquia coneguda com els Sudets. El propòsit al·legat era la protecció dels "oprimits" alemanys que hi vivien; però el seu objectiu real era destruir l’Estat txecoslovac, que era un gran obstacle per a l’expansió alemanya cap a l’est. Aqueix any Hitler estava preparat per a la guerra. Probablement va preveure que, una vegada més, Occident preferiria la conciliació.

Al setembre de 1938 va amenaçar d’envair Txecoslovàquia a menys que se satisfessin les seves demandes. Com a resposta, Itàlia va proposar una reunió entre Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya a Munic. Els estats occidentals van acceptar la "branca d’olivera", si bé tant Txecoslovàquia com la Unió Soviètica van ser excloses de les negociacions. Hitler va exposar les seves condicions. El Tractat de Munic, resultat de la conferència, va concedir a Hitler tot el que desitjava. La Gran Bretanya i França van obligar el govern txecoslovac a lliurar el territori dels Sudets a Alemanya. El seu intent desesperat per preservar la pau a Europa va ser criticat posteriorment com "apaivagament", és a dir, capitulació davant l’agressió.

Cap dels dos governs, francès i britànic, estava preparat, ni militarment ni psicològica, per a una guerra en defensa, com va dir el primer ministre britànic, d’un "lloc llunyà habitat per gents de les quals sabem molt poc". El tractat en si mateix va ser el resultat dels desitjos occidentals que els nazis es moderessin. Va ser una il·lusió a la qual es van aferrar els estadistes i els ciutadans occidentals amb el fervent desig que la guerra no tornés mai a Europa. L’acord de Munic va demostrar ser un desastre diplomàtic per al món occidental.

L’any 1939, els dirigents nazis van donar el següent pas per convertir-se en una potència continental. Aqueix estiu van esborrar Txecoslovàquia del mapa d’Europa, es van annexar Txèquia (Bohèmia i Moràvia) i van crear un govern titella a Eslovàquia. Al nord-est es trobava Polònia, situada entre Alemanya i la Rússia soviètica, que incloïa territoris presos a ambdós països. El "corredor polonès" era una franja de terra a l’occident de Polònia, que travessava terres alemanyes i que portava a la ciutat alemanya de Danzig, convertida en ciutat internacional en els tractats de pau de 1919. La devolució d’aqueixa zona a Alemanya havia estat un dels objectius de la política alemanya des del decenni de 1920.

Hitler no va exigir públicament res més; però el seu objectiu real, igual que en el cas de Txecoslovàquia, era el domini d’Europa. El seu mètode per aconseguir-ho era la força i la intimidació. Al març de 1939 un crida del president Roosevelt a un compromís de pau només va provocar les burles de Hitler per la distància a què es trobava Amèrica del Nord. Vanagloriant-se que ell, "que feia vint-i-un anys no era més que un treballador i soldat desconegut per al meu poble" hi havia "restablert la unitat històrica de l’espai vital alemany", es va burlar de la preocupació de Roosevelt pel "destí del món". Podia fer-ho sense riscos, ja que l’aïllacionisme impedia que els Estats Units exercissin una influència real en els assumptes del món.

La Unió Soviètica representava un problema més seriós. Durant anys Hitler havia tractat l’Estat soviètic com l’enemic d’Alemanya; això no obstant, posseïa el major exèrcit de l’est d’Europa. Aqueixa primavera, el govern britànic va abandonar per fi la política d’apaivagament i es va negar a revisions posteriors del tractat de Versalles. De fet, va prometre ajuda militar a Polònia en cas d’una guerra amb Alemanya i va començar, junt amb els francesos, a negociar una aliança militar amb la Unió Soviètica. Si Stalin es decidia a unir-se a les democràcies occidentals per protegir Polònia, podrien obligar a Alemanya a lluitar en dos fronts de nou.

Amb reluctància, Hitler va triar negociar. Va presentar a Stalin una oferta en què li oferia un botí de guerra -Polònia- a canvi de la col·laboració soviètica en la destrucció d’aqueix país. Stalin va acceptar i, a l’agost de 1939, els dos estats es van posar d’acord en secret per repartir-se Polònia entre ells. El pacte de no agressió germanosoviètic deixava el camí expedit perquè Alemanya entrés en guerra amb Polònia. Al setembre de 1939 l’exèrcit de Hitler va envair el país. Dos dies després, en un desesperat intent per detenir l’expansió alemanya i salvar el tractat de Versalles, la Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Acabava de començar una nova guerra europea.

La causa immediata de la nova guerra, al contrari que el que va passar amb la primera, va ser evident: el militarisme i l’expansió nazis van portar Europa al conflicte. Tot i els seus defectes, el Tractat de Versalles s’havia ocupat d’una manera prou equilibrada dels problemes de seguretat i autodeterminació nacional. Des de la perspectiva de 1939, de fet, era massa just. Havia deixat a Alemanya amb prou població, recursos i territoris perquè, sota el lideratge nazi, es mobilitzés per a la guerra. El 1919 ningú havia imaginat un Estat alemany tan fanàtic i brutal com l’instituït pels nazis el 1939.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

L’impacte de la Gran Depressió a Alemanya

Després de 1924 hi va haver uns pocs anys d’esplendor econòmica, la qual cosa va beneficiar la consolidació dels partits d’esquerra moderada i de centre. Els francesos eren fora del Ruhr; s’havien concertat les reparacions; la moneda s’havia estabilitzat i els préstecs dels estats estrangers, sobretot dels EUA, afluïen al país; Alemanya ressuscitava econòmicament. Amb aquell auge extraordinari, el nacionalsocialisme perdia el seu atractiu. Mentre el partit perdia afiliats, Adolf Hitler era considerat com un llunàtic.

Feia l’efecte que a Alemanya s’havia aconseguit l’estabilitat. Però es va esdevenir el crack de 1929 i la Gran Depressió del decenni de 1930 que va comportar una forta crisi econòmica que va colpejar tots els nivells socioeconòmics del país i va marcar, de manera irreversible, el destí de la República. Si no s’hagués produït la conjuntura de 1929, Hitler hauria desaparegut. Però la forma com va repercutir la depressió a Alemanya li va permetre de convertir-se en una figura gegantina.

Certament, el procés que va dur a la desaparició de la República de Weimar i el pas a un Estat nacionalsocialista van començar amb la crisi econòmica mundial. Cap país no es va veure tan afectat com Alemanya per la depressió; els préstecs estrangers es van interrompre bruscament, i les fàbriques van baixar de sobte el seu ritme de producció, obligades a tancar. La desocupació va arribar als sis milions de persones. La classe mitjana no s’havia pogut recuperar de la inflació de 1923, quan va aparèixer una nova adversitat econòmica que va afectar-la plenament. Aquella gent, a la vegada que desconfiava del sistema econòmic, cercava algú que la salvés del comunisme, que creixia constantment, i en el qual veia la seva sentència de mort.

El triomf del Partit Nacionalsocialista

La depressió va esperonar l’odi latent que el poble alemany sentia envers el tractat de Versalles. Hi havia una rancor contra la República, la qual era considerada responsable de la ruïna d’Alemanya; des de la reducció de fronteres, l’ocupació del Ruhr, els pagaments per reparacions, fins a la pèrdua de les colònies, dels mercats i de la marina mercant, eren ressentiments que hi havia a l’ànim de molts alemanys contra la República i els seus dirigents. A tot això s’hi afegia la pèrdua de les inversions estrangeres.

Els cercles de dretes van llançar una propaganda contra la política dels partits de centre i d’esquerra, van animar els sentiments nacionals i, en definitiva, van produir efectes funestos. El poble alemany, a més de ressentit, aleshores se sentia desconcertat. Hitler va revifar aquests sentiments amb la seva propaganda: va qualificar el tractat de Versalles d’humiliació nacional i, després de denúncies reiterades adreçades al govern, va demanar l’aixecament del poble en favor d’un dirigent que fos capaç d’aconseguir una democràcia veritable. Marxistes, comunistes i socialistes, dels quals feia una amalgama, eren objecte d’atacs molt durs. La doctrina justa era la del Partit Nacionalsocialista dels Obrers Alemanys.

Les denúncies de Hitler eren diverses: els guanys de guerra, el poder dels grans trusts i de les cadenes de magatzems, l’especulació de la terra, els impostos i, d’una manera especial, els jueus. Ultra el seu antisemitisme, eren un comú denominador on es podien conciliar tots els partits i totes les classes socials. Si la gent d’esquerra menyspreava els capitalistes jueus, els revolucionaris feien por a la dreta.

El camí pel qual Hitler arribaria al poder amb l’ajut de la dreta conservadora ja va quedar traçat en el plebiscit contra el pla Young, en el qual, encara que va ser un fracàs, van col laborar els nacionalistes i els nacionalsocialistes. A les eleccions de setembre de 1930, el Partit Nacionalsocialista va quedar immediatament després del Partit Socialdemòcrata. Els nazis, que el 1928 havien aconseguit només 12 escons, van ocupar aleshores 107 escons del Reichstag. El nombre de vots va passar de 800.000 a 6.500.000. Tot d’una, el Partit Nacionalsocialista tenia un lloc important en la política alemanya. Les conseqüències ruïnoses d’una crisi mundial havien estat el bressol on va néixer un moviment que prometia resoldre aquella situació d’enfonsament general.

Hitler al poder

El govern no tenia el suport del Reichstag que, al seu torn, estava dividit. En algun moment va fer ús del dret del president del Reich de promulgar decrets d’emergència, segons que reflectia l’article 48 de la Constitució de Weimar, però la República ja vivia els seus darrers dies. El juliol de 1932, els nazis van duplicar els seus vots i van obtenir 230 escons. Eren el partit més nombrós, encara que la multiplicitat dels partits no li va permetre de ser una majoria.

A les eleccions de novembre del mateix any, el Partit Nacionalsocialista va caure en una crisi greu: va perdre 2.000.000 de vots i va baixar a 196 escons, mentre que el Partit Comunista s’enlairava de 77 a 100. Les tensions internes del partit, molt homogeni i format massa de pressa, van provocar la caiguda del número dos del nazisme: Georg Strasser i van amenaçar amb l’escissió del partit. Aquelles circumstàncies van fer dubtar Hitler, però cercles de conservadors, nacionalistes i antirepublicans van pensar que el podien controlar igual que la gent entre la qual s’havia erigit en dirigent.

Després de la dimissió de Heinrich Brüning, el juny de 1932, Franz von Papen va presidir el govern refermat per Kurt von Schleider. Al desembre, Schleider va provocar la caiguda de Von Papen i va pujar al poder. Al cap d’un mes era obligat a dimitir el càrrec. Tant la caiguda de Brüning com el fracàs de Von Papen i Schleider van ser el resultat de la impossibilitat aparent de trobar un camí de sortida per a la política interior democràtica de l’Alemanya de 1932. Paul von Hindenburg va ser convençut per nomenar Hitler canceller d’un govern de coalició, i així el 30 de gener de 1933 Adolf Hitler va esdevenir canceller de la República Alemanya.

El nomenament de Hitler com a cap d’un govern de coalició de les "dretes nacionals" va ser determinat a causa de les indecisions i les incerteses del president del Reich. El mariscal Hindenburg, de vuitanta-cinc anys, elegit al començament de 1932 amb l’ajut dels partits democràtics, estava força distanciat de l’altre candidat: Hitler. Després de la caiguda de Brüning, Hindenburg va tornar a caure sota la influència de consellers antirepublicans, com ja s’havia esdevingut quan va ocupar el càrrec el 1925. Quan el govern de Von Papen i Schleider es va demostrar ineficaç per resoldre la crisi, va haver de cedir davant de l’ambiciós Von Papen i va aprovar el duumvirat Hitler-Von Papen.

El nou gabinet era compost per nacionalistes, encara que amb un predomini de nacionalsocialistes (vuit, d’onze). La intenció de Hitler, tanmateix, no era ni de bon tros compartir el poder. Va saber tranquil·litzar Hindenburg i la classe mitjana i va enfortir de tal manera la posició nacionalsocialista que el seu partit, sense tenir la majoria en el Parlament ni entre l’electorat, va aconseguir tot el poder i així va poder transformar la democràcia en un règim de partit únic.

No és fàcil reduir les causes que es van conciliar en aquella evolució interna d’Alemanya: la resignació dels partits democràtics, la disminució del nombre dels militants i, sobretot, l’actitud del Partit Comunista. Si els nacionalsocialistes van utilitzar l’amenaça d’una revolució comunista per als seus fins propagandístics, la doctrina comunista no va donar gaire importància a l’ascens del nacionalsocialisme al poder, va considerar aquest fet com una fase transitòria prèvia a la inevitable victòria final dels comunistes, i va dirigir els seus atacs contra la democràcia.

L'incendi del Reichstag D’altra banda, la crisi estructural de la República de Weimar va abocar a la dictadura de Hitler i el seu partit gràcies a una successió individualitzada d’intrigues al centre de les quals hi havia Von Papen, les forces nacionalsocialistes del front de Harzburg i la camarilla que s’agrupava al voltant de Hindenburg. La decisió errònia de Hindenburg, de fer dimitir primerament Brüning i després el canceller Schleider el 28 de gener de 1933, precisament quan havia sorgit una crisi en el Partit Nacionalsocialista i quan l’economia mundial aportava els primers símptomes de recuperació, va decidir el destí de la República.

Hitler va convocar immediatament noves eleccions. Una setmana abans es va produir l’incendi de l’edifici del Reichstag, incendi que es va atribuir als comunistes, i aquest fet va servir de pretext per declarar l’estat permanent d’emergència (28 de febrer de 1933): es va suspendre la llibertat d’expressió i de premsa. A les eleccions del març, els nazis van obtenir el 44 per cent dels vots, units als nacionalistes, que en tenien el 52 per cent. Amb un Reichstag dòcil i absents els representants comunistes, Hitler no va tenir gaire dificultat a aconseguir que se li concedissin poders dictatorials. Amb una llei que conferia plens poders a Hitler, el 24 de març de 1933 es va suprimir tota oposició parlamentària i es va atorgar tot el poder legislatiu al govern. L’assentament definitiu de Hitler com a dictador es va produir amb la mort de Hindenburg l’agost de 1934.

L’Estat nazi

Hitler va anomenar el nou govern Tercer Reich. El Primer Reich era el Sacre Imperi Romà, el Segon Reich el de Bismarck i, continuant el veritable procés de la història d’Alemanya, el Tercer Reich, segons ell, duraria mil anys.

Hitler es va atorgar el títol de Führer o guia. Els termes "democràcia", "parlamentarisme" i "liberalisme" es qualificaven de "jueus", un bloc en el qual també hi havia el comunisme. Els jueus eren titllats d’antialemanys. La nova "crisi racial" no considerava aris els jueus, i les lleis de Nuremberg de 1935 negaven qualsevol dret de ciutadania al jueus i prohibien el matrimoni d’aris amb jueus. L’antisemitisme va arribar al nivell màxim durant la Segona Guerra Mundial.

El nou govern es concebia com un tot, amb una sola i única estructura. Es va abolir l’estructura federal d’alemanya, i els antics Estats de Prússia i Baviera van ser suprimits. Els partits polítics, llevat del nacionalsocialista, es van posar fora de la llei. El partit nazi també va patir la seva purga el 30 de juliol de 1934, en ser acusats els antics caps de les camises terroses (SA) de conspirar contra Hitler. Es va crear la Geheime Staatspolizei, la Gestapo, una policia secreta que va actuar amb els tribunals del poble per suprimir tota idea que no s’identifiqués amb el nou ordre. Un Moviment de Joventut Nazi formava les noves generacions pel que fa als conceptes adequats.

Es va suprimir el dret de vaga. Es van substituir els sindicats pel Front Nacional del Treball. Els empresaris controlaven les seves indústries amb una intervenció forta i eren supervisats pel govern. Encara que l’Estat s’arrogava el control sobre la indústria, la propietat va continuar a les mans privades. Ràpidament van veure la llum projectes d’obres públiques, repoblació forestal, habilitació de zones pantanoses, i es van dur a terme construccions de noves autopistes i nous habitatges. Els desocupats, integrats en un programa de rearmament, van desaparèixer.

Mentre tots els països afectats per la gran depressió van tendir al nacionalisme econòmic, l’Alemanya nazi va intentar d’aconseguir l’autosuficiència i la independència absoluta del comerç mundial. Els químics alemanys van desenvolupar productes substitutius que els permetessin no dependre de les matèries que tradicionalment s’importaven d’ultramar. Alemanya va mantenir un veritable bescanvi amb els estats d’Europa oriental, intercanviant-se productes i beneficiant-se de la seva situació de mercat del qual depenien aquells estats.

Hitler es va enfrontar a l’únic enemic que no podia ser destruït ni unificat. Després d’alguns intents de conciliació, que van culminar en un concordat amb el Vaticà el juliol de 1933, el catolicisme va enfrontar-se a partir de 1934 a la ideologia i a la pràctica dictatorial nacionalsocialista. Els efectes més destacats van ser l’encíclica papal del maig de 1937 i les predicacions del bisbe de Westfàlia. L’intent per part de grups dissidents d’inspiració nacionalsocialista d’oposar al cristianisme un teisme nacional germànic no va passar de l’estadi de mer projecte. En esclatar la Segona Guerra Mundial, més del 90 per cent de la població continuava amb les seves creences religioses. Hitler va ajornar fins a la postguerra la solució d’aquell problema que es va presentar a la política interior nacionalsocialista.

No hi ha dubte que per uns moments l’elit del món de la tècnica, de l’economia i de la cultura es va deixar impressionar pels progressos, els èxits, l’ordre i la unitat que finalment regnaven en una nació durant tant de temps dividida, per una política econòmica de projectes gegantins, que en realitat s’incloïen en la lògica genera d’una política de rearmament, i per les reformes, que només tenien un sentit precís en el quadre d’una guerra d’expansió.

Molt d’hora, una política autàrquica doctrinària, el rearmament excessiu que empenyia com a única sortida de la guerra, la pressió ideològica sufocant que pesava sobre la vida cultural, la política de persecucions i la política racista va fer sorgir les incerteses i els dubtes lògics davant la política nacionalsocialista. Hitler va aconseguir certament de fer passar ràpidament a segon terme els problemes interns i va ocupar enterament l’escena política amb els seus projectes de conquesta. La revolució va convertir Alemanya en molt poc temps en una nació disciplinada, sense adversaris interns i preparada per a la guerra.