L’augment de les tensions internacionals (1937-1939)
El declivi de les democràcies occidentalsL’imperialisme japonès (1931-1945)El Tercer ReichLa Itàlia feixistaLa Unió Soviètica de StalinCauses de la Segona Guerra Mundial
Adolf Hitler amb Arthur Seyss-Inquart |
L’Alemanya nazi va tenir un paper fonamental en el desencadenament de la Segona Guerra Mundial, en especial l’intent de dur a terme la seva política exterior. De fet, un cop destruïts tots els efectes dels tractats de Versalles i de Locarno, el segon objectiu d’Adolf Hitler consistia a reunir en el Reich i sota el seu comandament totes les terres de parla alemanya per tal de fer-ne un únic espai (Deutscher Raum). Així, pretenia annexar-se Àustria (Anschluss), la zona dels Sudets que pertanyia a Txecoslovàquia –Estat que volia desmembrar per evitar-se un front interior– i el corredor polonès de Danzig.
El seu tercer objectiu era dotar aquesta Gran Alemanya d’un espai vital (Lebensraum) a costa dels eslaus i en direcció a l’est.
La tàctica de Hitler va ser molt hàbil. Sempre reclamava els territoris d’un en un, mai en sèrie, i gairebé sempre començava per les exigències més plausibles (minories ètniques) i al mateix temps intentava separar els interlocutors mitjançant pactes per separat, pactes que, a la pràctica, es va demostrar que no tenia la més mínima intenció de complir: Això de banda, sempre deia que la darrera reivindicació era l’última, amb la qual cosa n’encoratjava la concessió per part dels altres Estats.
Davant d’aquesta política expansionista, França i el Regne Unit van reaccionar amb dubtes i concessions en un intent no reeixit d’evitar un conflicte bèl·lic. La seva classe política i l’opinió pública eren manifestament pacifistes, a banda que dubtaven de les possibilitats que es desfermés una nova guerra. A tot això cal afegir que els mitjans conservadors consideraven Alemanya com una bona barrera davant l’amenaça dels bolxevics i de la política agressiva del Komintern. Tant el primer ministre britànic, Arthur Neville Chamberlain, com el president del consell de ministres francès, Édouard Daladier, van encarnar aquesta política d’apaivagament, tot i que de fet també pretenien guanyar temps a fi de rearmar-se.
Sabem per un document secret que no va ser destruït –l’anomenat protocol
Hossbach– que el 5 de novembre de 1937 Hitler havia anunciat als seus col·laboradors la intenció ferma d’acabar ràpidament amb Txecoslovàquia i
Àustria. Ja durant l’any 1934 n’havia intentat l’annexió, a la qual va renunciar momentàniament perquè Benito Mussolini s’hi va oposar. El 12 de febrer el canceller austríac, Kurt Edler von Schuschnigg,
arran d’una entrevista amb Hitler a Berchtesgaden va haver de consentir de
nomenar
Arthur Seyss-Inquart,
cap del partit nacionalsocialista austríac, ministre de la Seguretat i de
l’Interior. El canceller austríac va voler convocar un referèndum sobre
l’Anschluss, però Berlín li va donar un ultimàtum perquè
hi renunciés. Von Shuschnigg va haver de dimitir el càrrec i el va substituir Arthur Seyss-Inquart, que va demanar als alemanys que entressin a Àustria.
Les tropes alemanyes van entrar a Viena el 12 de març on la població
els va fer un acolliment triomfal. Les protestes de les democràcies occidentals van ser exclusivament simbòliques.
Els nazis van deportar Von Shuschnigg al camp de concentració de Dachan, del
qual va ser alliberat al final de la Segona Guerra Mundial. Seyss-Inquart va
ser governador general (Reichstatthalter) d’Àustria fins al maig de 1939. Després va ser comissari del Reich als Països
Baixos on va fer una política de pillatge econòmic, de persecucions racials i
de deportacions. En el procés de Nuremberg va ser condemnat
a mort com a criminal de guerra i el 1946 va ser executat.
La capitulació de Munic (setembre de 1938) i el desmembrament de Txecoslovàquia
Chamberlain després de signar els acords de Munic el 30 de setembre de 1938 va fer aquest discurs: "El canceller alemany i el primer ministre britànic, ens hem reunit avui i hem acordat de reconèixer que la qüestió de les relacions angloalemanyes és de primera importància per als nostres dos països i també per tota Europa. Concebem l’acord signat la nit darrera, i l’acord naval angloalemany, com els símbols de la voluntat dels nostres dos pobles i de mai fer una guerra l’un contra l’altre". "Peace for our time" ("la pau per al nostre temps"), aquesta va ser la justificació dels acords de Munic donada per Neville Chamberlain, que en aquesta fotografia es veu acompanyat d’Adolf Hitler. |
Ja el 30 de maig de 1938 Hitler va fer saber als caps de la Wehrmacht la seva voluntat de desmembrar Txecoslovàquia abans de la tardor.
El règim nazi es va valer de l’agitació del dirigent Konrad Henlein a la regió dels Sudets, poblada per vora tres milions de germanòfons. Henlein, que havia fundat el Front Patriòtic dels Alemanys dels Sudets, va demanar un govern autònom, fet que pretenien també els eslovacs. Davant el refús centralista del govern txecoslovac, va demanar l’autodeterminació. Hitler, aleshores, fent-se portaveu de l’opinió dels alemanys dels Sudets, va exigir l’annexió d’aquest territori al Reich. Chamberlain, en una visita que va fer a Alemanya, va accedir a les exigències de Hitler. Poc després, en una nova entrevista amb el primer ministre britànic, Hitler va demanar ras i curt el desmembrament de tot l’Estat txecoslovac.
La darrera setmana de setembre de 1938, davant d’aquesta pretensió, els països europeus es van preparar per a la guerra: els francesos van cridar 750.000 reservistes, la Navy es va posar en estat d’alerta i la Wehrmacht va fer el mateix. Per tal d’evitar la guerra, Chamberlain va convèncer Mussolini de fer una conferència internacional. Hitler hi va accedir i aquesta es va celebrar a Munic el 29 i 30 de setembre. Sense que hi fossin convidats els representants txecoslovacs, Daladier i Chamberlain van accedir a les exigències de Hitler. De fet això és el que n’esperaven les seves respectives opinions públiques, tal com ho van palesar les manifestacions i ovacions d’agraïment quan van retornar als seus països.
Arran del pacte de Munic, Txecoslovàquia va perdre les seves fronteres septentrional i occidental i amb elles les seves fotificacions i defenses naturals més importants, a més a més de grans recursos econòmics. L’endemà del pacte de Munic el president txecoslovac Edvard Beneš va dimitir el càrrec i va abandonar el país. Un nou govern de dretes, presidit per Emil Hácha, es va acomodar als desitjos alemanys i va atorgar l’autonomia a Eslovàquia i a Rutènia. El 6 d’octubre de 1938, monsenyor Josef Tiso, un prelat catòlic conservador, va proclamar l’autonomia d’Eslovàquia i va imprimir al seu règim una orientació feixistitzant.
El 14 de març de 1939, la dieta de Bratislava va votar la independència d’Eslovàquia. Josef Tiso, aliat militar del Reich va accedir a la presidència. Convocat a Berlín a la nit del 14 al 15 de març, Hácha va ser constret sota amenaça a "trametre amb plena confiança el país txec a les mans del Führer".
El 15 de març de 1939, les tropes alemanyes van traspassar la frontera i, a la mateixa tarda, Hitler va signar a Praga el decret que instituïa el protectorat de Bohèmia-Moràvia. El 19 de març de 1939, Hongria va envair la Rutènia subcarpàtica.
Al novembre de 1939, les universitats txeques es van tancar i a partir de 1941 centenes de milers de txecs van ser obligats a treballar a les fàbriques alemanyes.
Al final de la Segona Guerra Mundial, els Sudets van ser inclosos dins Txecoslovàquia, la qual, en virtut dels acords de Postdam que autoritzaven uan "deportació humana i ordenada", en va expulsar la majoria de la població alemanya: de 3.200.000 l’any 1938 van passar a 160.000 el 1946.
Ribbentrop signant el pacte germanosoviètic. Al darrere, drets, Molotov i Stalin Protocol secret annexat al pacte de no-agressió germanosoviètic En ocasió de la signatura del pacte de no-agressió entre el Reich alemany i l’URSS els plenipotenciaris, que signen a sota, de les dues parts han examinat, en el curs d’un intercanvi de punts de vista molt confidencial, la qüestió de la delimitació de les seves respectives zones d’interès a l’Europa de l’est. Aquest intercanvi de punts de vista ha conduït als resultats següents:
Signat: Joachim von Ribbentrop i V’aceslav Mikhajlovic Molotov. |
Els èxits expansionistes de Hitler van provocar l’apropament de Mussolini, el qual el 14 d’abril va donar l’ordre d’envair Albània. El 22 de maig de 1939 va signar amb Alemanya l’anomenat pacte d’Acer, que consagrava la realitat de l’Eix Roma-Berlín. Poc abans, pel desembre de 1938, el Duce havia provocat el furor dels francesos quan en un discurs va reclamar Niça, Còrsega i Tunísia. A començaments de 1939 l’opinió pública francesa i la britànica van començar a inclinar-se cap a postures de força davant de la dominació creixent dels feixismes, ben convençudes que l’expansionisme alemany ja no tenia voluntat d’aturar-se.
El que va resultar més espectacular va ser el s de no-agressió signat entre Joachim von Ribbentrop –cap de la diplomàcia alemanya– i V’aceslav Mikhajlovic Molotov -ministre d’Afers Estrangers de Josif Stalin- el 23 d’agost de 1939, pacte que havia de durar deu anys i mitjançant el qual la Unió Soviètica es comprometia a excloure qualsevol ajut al Regne Unit o a França en cas de conflicte. Aquest pacte de no-agressió contenia un protocol secret que dividia l’Europa central i oriental en esferes d’influència alemanya i soviètica, preveia el repartiment de Polònia i els Estats bàltics, i deixava a Stalin les mans lliures a Letònia, Estònia, Finlàndia i Bessaràbia.
La signatura d’aquest pacte va ser un xoc terrible per a la resta d’Europa, atès que Stalin negociava des de feia mesos amb el Regne Unit i França. Aquesta aliança entre dos adversaris ideològics semblava incomprensible i contra natura. Però Adolf Hitler necessitava un acord per neutralitzar l’URSS en el conflicte programat amb Polònia. Pel que fa a Stalin, aquest volia estendre les fronteres soviètiques a l’oest per raons de seguretat i intentava d’allunyar al màxim l’esclat de la guerra, perquè creia que l’URSS era massa feble per fer cara als exèrcits alemanys.
L’hora de Polònia i el desencadenament de la guerra
Després de Txecoslovàquia Hitler estava decidit a fer desaparèixer Polònia, convençut que si França i el Regne Unit no s’havien mogut per Praga menys encara farien actes de força pel corredor de Danzig. Per tal de tenir l’excusa per atacar Polònia, va organitzar un incident a la frontera amb els mateixos soldats alemanys. L’1 de setembre de 1939 la Wehrmacht travessava les fronteres poloneses. Els britànics i els francesos, contràriament a les previsions de Hitler, van exigir immediatament la retirada dels alemanys abans de procedir a qualsevol negociació i van llançar un ultimàtum a Alemanya perquè tornés a les seves fronteres abans de 48 hores. Com que no es va produir cap canvi en la invasió de Polònia, el dia 3 de setembre França i el Regne Unit declaraven la guerra a Alemanya. Mussolini, que no es considerava militarment preparat, va proclamar la seva no-bel·ligerància.
La Segona Guerra Mundial havia començat.
Per saber-ne més:
Acord de MunicProtectorat de Bohèmia i MoràviaDanzig [Gdańsk]
