Causes de la Segona Guerra Mundial
El
declivi de les democràcies occidentals
Les dictadures de l'Europa central (1919-1939)
Les
relacions internacionals entre 1930 i 1936
L’augment
de les tensions internacionals (1937-1939)
L’imperialisme japonès (1931-1945)
La Segona Guerra Mundial
El Pacte Germanosoviètic - Lebensraum - Anschluss - política d’apaivagament
La situació després de la Primera Guerra Mundial
El resultat de la Primera Guerra Mundial va ser decebedor per a tres de les grans potències implicades. Alemanya, la gran derrotada, albergava un pregon ressentiment a causa de la pèrdua de grans àrees geogràfiques i per les indemnitzacions que havia de pagar en funció de les reparacions de guerra imposades pel tractat de Versalles. Itàlia, una de les vencedores, no va rebre prou concessions territorials per compensar el cost de la guerra ni per veure acomplides les seves ambicions. El Japó, que es trobava també al bàndol aliat vencedor, va veure frustrat el seu desig d’obtenir més possessions a Àsia oriental.
Les causes de la guerra
França, la Gran Bretanya i els Estats Units van aconseguir, per la seva banda, els objectius previstos al conflicte iniciat el 1914. Havien aconseguit que Alemanya limités el seu potencial militar a una xifra determinada i van reorganitzar Europa i el món segons els seus interessos. Tanmateix, els desacords polítics entre França i la Gran Bretanya durant el període d’entreguerres (1918-1939) van ser freqüents, i tots dos estats desconfiaven de la seva capacitat per mantenir la pau. Els Estats Units, desenganyats amb els seus aliats europeus, que no van pagar els deutes contrets en la guerra, va iniciar una política aïllacionista.
El fracàs dels esforços de pau Durant el decenni de 1920 es van portar a terme diversos intents per aconseguir l’establiment d’una pau duradora. En primer lloc, el 1920 es va constituir la Societat de Nacions, un organisme internacional d’arbitratge en què els diferents estats podrien dirimir les seves disputes. Els poders de la Societat quedaven limitats a la persuasió i a diversos graus de sancions morals i econòmiques que els membres eren lliures de complir segons el seu criteri. A la Conferència de Washington (1921-1922), les principals potències navals van acordar limitar el nombre de naus a una proporció establerta. Els Tractats de Locarno (1925), garantien les fronteres francoalemanyes i incloïen un acord d’arbitratge entre Alemanya i Polònia. Durant la celebració del Pacte de París (1928), 63 estats van signat el Tractat per a la Renúncia a la Guerra, anomenat també Pacte Briand-Kellog, pel qual van renunciar a la guerra com a instrument de les seves respectives polítiques estatals i es van comprometre a resoldre els conflictes internacionals per mitjans pacífics. Els estats signataris havien decidit per endavant no incloure les guerres d’autodefensa en aquesta renúncia als mitjans bèl·lics.
Un dels objectius dels vencedors de la Primera Guerra Mundial havia estat fer del món un lloc segur per a la democràcia; l’Alemanya de postguerra (el règim de la qual és conegut com la República de Weimar) va adoptar una Constitució democràtica, igual que la majoria dels estats reconstituïts o creats després de la contesa. No obstant això, en el decenni de 1920 van proliferar els moviments que propugnaven un règim basat en el totalitarisme nacionalista i militarista, conegut pel seu nom italià, feixisme, que prometia satisfer les necessitats del poble amb més eficàcia que la democràcia i es presentava com una defensa segura enfront del comunisme. Benito Mussolini va establir a Itàlia el 1922 la primera dictadura feixista.
Adolf Hitler, führer del Partit Nacionalsocialista Alemany, va impregnar de racisme el seu moviment feixista. Va prometre cancel·lar el Tractat de Versalles i aconseguir un més gran Lebensraum (’espai vital’) per al poble alemany, un dret que mereixia, al seu parer, per pertànyer a una raça superior. La Gran Depressió que es va produir al començament del decenni de 1930 va afectar profundament Alemanya. Els partits moderats no arribaven a cap acord respecte a les possibles solucions, i un gran nombre de ciutadans va dipositar la seva confiança especialment en els nazis. Hitler va ser nomenat canceller d’Alemanya el 1933 i es va erigir en dictador després d’una sèrie de maniobres polítiques. El Japó no va adoptar un règim feixista de forma oficial, però la influent posició de l’exèrcit dins el govern li va permetre imposar un totalitarisme de característiques semblants. Els militars japonesos es van anticipar a Hitler a l’hora de desmantellar la situació mundial. Van aprofitar un petit enfrontament amb tropes xineses a les proximitats de Mukden (actual Shenyang) el 1931 com a pretext per a apoderar-se de Manxúria, on van constituir l’estat de Manxukuo el 1932. Així mateix, van ocupar entre 1937 i 1938 els principals ports de la Xina. Hitler, després de denunciar les clàusules sobre desarmament imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles, va organitzar unes noves Forces Aèries i va reimplantar el servei militar, va posar a prova el nou armament durant la guerra d’Espanya (1936-1939), en la qual va participar en defensa dels militars rebels juntament amb les tropes italianes de Mussolini, que van passar a donar suport als militars espanyols després d’haver conquerit Etiòpia (1935-1936) en un breu conflicte armat. Els tractats signats per Alemanya, Itàlia i el Japó (a més d’altres estats com Hongria, Romania i Bulgària per exemple) des de 1936, quan els dos primers estats en van signar el primer, fins l’any 1941 (quan Bulgària s’hi va incorporar) van donar com a resultat la formació de l’Eix Roma-Berlín-Tokio.
|
|
Chamberlain després de tornar de Munic (1938)Hitler va iniciar la seva pròpia campanya expansionista amb l’Anschluss d’Àustria al març de 1938 dut a terme sense oposició: Itàlia li va donar suport, i els britànics i francesos, intimidats pel rearmament d’Alemanya, van acceptar que Hitler al·legués que la situació d’Àustria concernia a la política interior alemanya. Els Estats Units havien limitat dràsticament la seva capacitat per actuar contra aquest tipus d’agressions després d’haver aprovat una llei de neutralitat que prohibia l’enviament d’ajuda material a qualsevol de les parts implicades en un conflicte internacional. Al setembre de 1938, Hitler va amenaçar de declarar la guerra per annexar-se la zona de la frontera occidental de Txecoslovàquia, els Sudets, amb els seus 3,5 milions de ciutadans de llengua alemanya. El primer ministre britànic, Arthur Neville Chamberlain, va iniciar una sèrie de converses que van concloure a finals de mes amb el Pacte de Munic, en el qual els txecoslovacs, instats per britànics i francesos, renunciaven als Sudets a canvi que Hitler es va comprometre a no apoderar-se de més territoris txecs. No obstant això, aquest acord no va trigar a convertir-se en un apaivagament infructuós: Alemanya va ocupar la resta de Txecoslovàquia al març de 1939. El govern britànic, alarmat per aquesta nova agressió i les amenaces que Hitler dirigia contra Polònia, es va comprometre a ajudar aquest estat en el cas que fos atacat per Alemanya. França també va establir un tractat de defensa mútua amb Polònia. L’altre vessant de la política d’apaivagament tenia com a protagonista l’URSS. Josif Stalin, el màxim dirigent soviètic, havia ofert ajuda militar a Txecoslovàquia durant la crisi de 1938, però la seva proposició no va ser tinguda en consideració per cap de les parts del Pacte de Munic. Ara que existia l’amenaça d’una guerra, ambdós bàndols procuraven obtenir l’aliança soviètica, però va ser Hitler el qui va realitzar l’oferta més atractiva. El pacte germanosoviètic es va signar a Moscou la nit del 23 d’agost de 1939. En el comunicat fet públic l’endemà, Alemanya i l’URSS acordaven de no lluitar entre elles. No obstant això, existia un protocol secret en què hom concedia a Stalin llibertat d’acció a Finlàndia, Estònia, Letònia i l’est de Polònia i Romania.
Política d’apaivagament
Terme emprat per a descriure l’actitud dels governs d’Europa occidental en resposta a la política expansionista d’Alemanya i Itàlia en el decenni de 1930. El primer error d’aquests estats va ser obstaculitzar la conquesta d’Abissínia (1934- 1936) empresa per Mussolini i la reocupació de Renània (7 de març de 1936) duta a terme per les forces de Hitler. D’altra banda, tant els polítics britànics com els francesos tenien la convicció que els seus pobles mai s’exposarien a patir una altra vegada els horrors de la Primera Guerra Mundial.
Dos anys després, durant el febrer i el març de 1938, no es van adoptar mesures que impedissin que Hitler annexés Àustria a Alemanya. El càrrec de primer ministre de la Gran Bretanya, ocupat anteriorment per Stanley Baldwin, era exercit en aquesta època per Neville Chamberlain (maig de 1937), qui va qualificar la seva política com d’"apaivagament actiu", sense cap reserva. Hitler va reclamar després el dret a incorporar a Alemanya els Sudets, la regió de Txecoslovàquia poblada per 3,5 milions d’habitants de parla alemanya. Chamberlain es va traslladar a Alemanya per tractar aquest tema amb Hitler en diverses ocasions, la darrera de les quals va tenir lloc el 30 de setembre de 1938, data en què ell i el primer ministre francès, Édouard Daladier, van volar a Munic. Quan Chamberlain va tornar a la Gran Bretanya després d’aquest trobada, va agitar el famós document que recollia el pacte acceptat per Hitler i va proclamar que s’havia aconseguit la "pau a la nostra època". El primer ministre britànic havia acordat que Txecoslovàquia hauria de cedir totes les regions establertes per una comissió internacional, a condició que Hitler prometés que aquesta seria la seva última reclamació territorial a Europa. L’exèrcit alemany va ocupar Praga sis mesos després (16 de març de 1939), amb la qual cosa Txecoslovàquia va perdre la sobirania.
El període de la política d’apaivagament va acabar el 31 de març de 1939, quan el govern britànic, en resposta a les noves demandes alemanyes, va garantir la seguretat de Polònia de forma unilateral, encara que això no va ser prou per tal de dissuadir Hitler d’ocupar aquest estat, operació que va tenir lloc l’1 de setembre d’aquest mateix any i que va provocar la Segona Guerra Mundial.
Pacte germanosoviètic
Pacte de no agressió acordat entre Alemanya i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que contenia a més un protocol secret addicional, signat a Moscou pel ministre d’Afers Exteriors del III Reich, Joachim von Ribbentrop, i el comissari soviètic d’Afers Exteriors, V’aceslav Mikhajlovic Molotov, a la matinada del 23 d’agost de 1939. A més d’establir una mútua garantia de no agressió, els dos estats es comprometien que es consultarien sobre afers d’interès comú i que s’abstindrien d’unir-se a qualsevol aliança entre potències que fos hostil a alguna d’elles. El protocol secret dividia l’Europa de l’est i central en esferes d’influència alemanya i soviètica, establia una quarta partició de Polònia i permetia al dirigent soviètic Josif Stalin mantenir una política de "mans lliures" a Finlàndia, els països bàltics i Bessaràbia.
La signatura d’aquest pacte va representar una gran commoció per a la resta d’Europa, ni tan sols disminuïda pel fet que Stalin hagués estat negociant una aliança amb la Gran Bretanya i França durant diversos mesos. Per a molts observadors resultava incomprensible que dues potències amb ideologies oposades poguessin aparentment enterrar les seves diferències i arribar a un acord amistós en tan poc de temps. El dirigent alemany Adolf Hitler necessitava, per la seva banda, neutralitzar l’URSS en el seu imminent conflicte amb Polònia; mentre Stalin desitjava estendre les fronteres de l’URSS cap a l’oest per raons de seguretat i evitar qualsevol implicació en una guerra per a la qual Rússia no estava preparada.
Després de la caiguda de França davant de l’Exèrcit alemany, una vegada iniciada ja la Segona Guerra Mundial, al juny de 1940, les relacions entre Alemanya i l’URSS es van tornar cada vegada més tenses. Hitler sempre havia pretès conquerir el seu Lebensraum (’espai vital’) a Rússia i considerava el Pacte Germanicosoviètic únicament com un assumpte temporal. En una conferència secreta celebrada el 31 de juliol de 1940, els alemanys van prendre la decisió d’envair Rússia a la primavera de 1941, confiant que per a aquesta època Gran Bretanya ja s’hauria vist obligada a capitular. Les relacions entre ambdós països van empitjorar davant de la presència de tropes alemanyes a Finlàndia i Romania i a causa d’una desafortunada visita de Molotov a Berlín al novembre de 1940. Els preparatius per a la denominada "operació Barbaroja" (el nom en clau del pla d’invasió alemany sobre Rússia) es van portar a terme ràpidament, i la determinació d’atacar l’URSS va ser confirmada en una directiva de guerra el 18 de desembre de 1940. L’acord de pau es va trencar quan Alemanya va envair la Unió Soviètica el 22 de juny de 1941.
Lebensraum
Terme alemany que significa ’espai vital; l’expressió va ser encunyada pel geògraf alemany Friedrich Ratzel i posteriorment adoptada pels geopolítics de la primera meitat del segle XX. Adolf Hitler utilitzava aquesta paraula per descriure la necessitat que el III Reich alemany tenia de trobar nous territoris en què expandir-se, especialment a costa dels pobles eslaus de l’est d’Europa. Després de la remilitarització de Renània que es va portar a terme el 1937, l’implacable programa amb què Hitler pretenia incrementar l’espai vital alemany es va desenvolupar a través de l’Anschluss (unió) amb Àustria i les ocupacions dels Sudets (a l’antiga Txecoslovàquia) el 1938 i de Polònia el 1939, que provocarien l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Anschluss
Veu alemanya, el significat de la qual és ’unió’, que fa referència a l’objectiu proposat per Alemanya i Àustria de portar a terme la unificació d’ambdós països durant el període d’entreguerres. En les clàusules del Tractat de Versalles, signat el 1919, hom prohibia terminantment l’Anschluss, la qual cosa va crear un profund ressentiment en ambdues potències, que havien pertangut al Sacre Imperi Romà Germànic durant segles. La irritació va augmentar el 1931, quan França va vetar la unificació econòmica; poc després, els simpatitzants del partit nazi van emprendre una campanya de desestabilització a Àustria i hi van portar a terme un primer i fallit putsch al juliol de 1934, que va tenir com a conseqüència l’assassinat del canceller Engelbert Dollfuss. Aquest fet va fer minvar força l’entusiasme d’Àustria envers l’Anschluss. Cap a 1937, Adolf Hitler, que era austríac, va iniciar una política obertament amenaçadora contra el nou canceller, Kurt Edler von Schuschnigg, i va concentrar tropes al llarg de la frontera. Al febrer de 1938, en una reunió celebrada a Berchtesgaden, Hitler no va aconseguir que von Schuschnigg acceptés la unificació, el qual va convocar un plebiscit a Àustria al març per ratificar la seva decisió de mantenir la independència respecte a Alemanya. Aquesta mesura va provocar l’enviament d’un ultimàtum alemany, després del qual von Schuschnigg va dimitir el càrrec i va ser substituït per Arthur Seyss-Inquart, membre del partit nazi austríac. El 13 de març de 1938, tropes i agents de policia alemanys, cridats per Seyss-Inquart per a evitar "desordres", van traspassar la frontera austríaca sense trobar cap resistència. Hitler va entrar a Viena el 14 de març per a proclamar l’Anschluss.
