Escandinàvia durant la Segona Guerra Mundial
Causes de la Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial
Alemanya
durant la Segona Guerra Mundial
Polònia durant la Segona Guerra Mundial
Dinamarca
A l’abril de 1939, el govern danès va signar un pacte de no-agressió d’una durada de deu anys amb l’Alemanya nazi. Tanmateix, a l’abril de 1940, en el curs de la Segona Guerra Mundial, les tropes alemanyes van envair el país. Tot i això, el govern danès va reeixir a conservar el control dels afers interiors fins l’any 1943. Al desembre de 1942, la policia danesa va organitzar la fugida cap a Suècia de 6’000 jueus, entre els quals hi havia el savi Niels Bohr, en vigílies de la seva detenció i deportació.
En aquesta època, les influències territorials van evolucionar. La Gran Bretanya va ocupar les illes Fer-oer i, el 1941, els Estats Units van establir un protectorat provisional sobre Grenlàndia i hi van instal·lar diverses estacions meteorològiques i bases aèries.
El 1944, després d’un referèndum nacional, Islàndia va trencar els diversos
lligams que la unien a Dinamarca i va proclamar la independència. El 1946, el
Lagting (parlament) de les illes Fer-oer va declarar les illes
independents de Dinamarca, però el govern danès no va reconèixer aquest fet i
el 1948 va haver d’atorgar l’autonomia al territori.
Suècia
En el decenni de 1930, mentre la guerra sembla imminent a Europa, la preparació de la guerra i la defensa nacional esdevenen els problemes primordials del govern suec. Aquest, aconsegueix de mantenir la neutralitat del país durant la Segona Guerra Mundial. Però Suècia és obligada, en els anys 1940 i 1941, a acceptar el trànsit dels combois alemanys. Paral·lelament desplega força esforços per acollir els refugiats de tots els països.
Noruega
Noruega, tal com havia fet durant la Gran Guerra, torna a proclamar la neutralitat a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Malgrat els sentiments de simpatia envers Finlàndia durant la fase russofinesa del conflicte, Noruega rebutja la demanda francobritànica de permetre el trànsit de tropes a través del seu territori. Tanmateix, les maniobres alemanyes al llarg de les costes noruegues van fer que la neutralitat del país fos difícil de respectar. El 8 d’abril de 1940, França i la Gran Bretanya van reconèixer que havien minat les aigües territorials noruegues per tal d’impedir-hi el pas dels vaixells alemanys. L’endemà, les tropes de Hitler van envair Noruega. L’any 1942, Vidkun Quisling, el dirigent del Nasjonal Samling (Reagrupament Nacional), un partit feixista que havia estat finançat per Alemanya, va ser imposat com a cap del nou govern noruec. Quisling va col·laborar amb els nazis durant tota la guerra i va intentar d’inculcar els seus principis i pràctiques a la societat noruega. Va ser un dels màxims responsables de la persecució dels jueus a Noruega i va aplicar mètodes força repressius per combatre la resistència noruega.
El 1940, el rei Haakon i el seu govern es van refugiar a la Gran Bretanya al juny, després d’una temptativa de resistència debades durant dos mesos. Fins a 1945, Londres va ser la seu del govern noruec a l’exili. Els dirigents polítics de Noruega van refusar de cooperar amb el comissari del Reich, Josef Terboven, el qual, al setembre de 1940, va dissoldre tots els partits tret del Nasjonal Samling, va crear un Consell Nacional compost de membres del partit i simpatitzants alemanys, i va anunciar l’abolició de la monarquia i la dissolució del Storting (parlament). Aquestes mesures, i també altres de més repressives, van trobar una resistència massiva per part dels noruecs. Quisling va proclamar la llei marcial al setembre de 1941, a causa del sabotatge i l’espionatge en gran escala a favor dels Aliats’
Els caps de la resistència noruega a Noruega van cooperar estretament amb el govern a l’exili a Londres per preparar l’alliberament del país. Finalment, l’exèrcit alemany a Noruega va capitular el 8 de maig de 1945, i el rei Haakon va tornar al seu país al juny. La pena de mort, que havia estat abolida el 1876, va ser restablerta per castigar els traïdors. Quisling a l’igual que vint-i-cinc altres noruecs hi van ser condemnats per alta traïció i després van ser executats’
Finlàndia
A l’inici de la Segona Guerra Mundial, el 1939, Finlàndia es va declarar neutral. L’URSS, que volia assegurar-se les posicions properes a Leningrad, va demanar a Inlàndia que li cedís aquest territori a canvi de zones de la Carèlia soviètica. Davant el rebuig finlandès, els exèrcits soviètics van envair Finlàndia el 30 de novembre de 1939, fet que va començar la guerra d’hivern. Els finlandesos, dirigits per Carl Gustaf Emil von Mannerheim, van contraatacar i van obtenir algunes victòries sorprenents, però la potència militar soviètica va constrènyer els finlandesos a signar la pau’
Arran de l’atac alemany a Rússia, el juny de 1941, els finlandesos es va tornar a proclamar neutrals, encara que 75’000 soldats alemanys van operar des del nord de Finlàndia. L’ús alemanys dels territoris finlandesos va donar ocasió a l’URSS per bombardejar diverses ciutats finlandeses, la qual cosa va fer que Finlàndia tornés a declarar la guerra a l’URSS deixant ben clar que el país no era un aliat dels alemanys, sinó simplement un cobel·ligerant. Tanmateix, la Gran Bretanya va declarar la guerra a Finlàndia al desembre de 1941 i els Estats Units van trencar les relacions amb els finlandesos. Després d’una llarga paralització de la "guerra de Continuació" amb l’URSS, el mariscal Mannerheim va ser nomenat president a l’agost de 1944, amb la missió d’assegurar la pau. El 19 de setembre de 1944 es va signar un armistici. Finlàndia va cedir l’àrea de Pètsam al nord i la península de Porkkala al golf de Finlàndia a l’URSS i es va establir el valor de les reparacions de guerra en 300 milions de dòlars’
