L’Espanya franquista (1939-1978)
La guerra d’Espanya (1936-1939)
La
dictadura d’Oliveira Salazar a Portugal (1932-1968)
Acabada la guerra d’Espanya, el general Francisco Franco Bahamonde instaura una dictadura militar. Per la llei del 8 d’agost de 1939, tots els poders es troben entre les mans del cap de l’Estat, el caudillo ("capitost"). Aquest deté el poder executiu i legislatiu; al mateix temps, és comandant en cap de les forces armades, primer ministre i cap del partit de la Falange. Per bé que la seva victòria és deutora de l’Alemanya nacionalsocialista i de la Itàlia feixista, quan comença la Segona Guerra Mundial Franco refusa d’afegir-se a les potències de l’Eix. Aleshores, proclama la no bel·ligerància espanyola, i s’estima més organitzar el nou règim i emprendre la reconstrucció del país. No intenta pas d’obtenir la reconciliació nacional. Els partidaris del poder legítim de la República són empresonats per centenars de milers, 37.000 dels quals són executats durant els quatre anys que segueixen la guerra. Són abolides gairebé totes les lleis republicanes en favor dels obrers i dels camperols. La repressió s’accentua criminalment sobre Catalunya i els altres territoris no hispanòfons de l’Estat, la llengua i cultura dels quals és perseguida de manera salvatge. El 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya és assassinat per l’exèrcit espanyol al castell de Montjuïc. Els principals suports de la dictadura són l’exèrcit, l’església catòlica, a la qual Franco restitueix els seus privilegis, i el partit únic, la Falange.
Per la llei de Successió del 26 de juliol de 1947, Franco restableix la monarquia i s’institueix regent vitalici, deixant el tron vacant fins a la seva mort. Pel que fa als afers internacionals, reïx a rompre, amb l’ajuda dels Estats Units, l’aïllament imposat a Espanya per les Nacions Unides de 1946 a 1950. L’únic suport exterior del règim prové de l’Argentina de Juan Domingo Perón. Finalment, al desembre de 1955, l’Estat espanyol és admès a l’ONU. Després de 1960, es produeix una recuperació econòmica que es tradueix en un ràpid creixement industrial, un desenvolupament del turisme i de les inversions estrangeres. Per la seva banda, el règim liberalitza els engranatges de l’economia. La població espanyola pot accedir al consum de masses. L’agricultura es modernitza i mecanitza. Aquesta nova prosperitat comporta ràpids canvis socials. L’èxode rural s’accelera. Un programa immens de lloguers socials, subvencionat pel règim, permet el pas d’una societat rural a una d’urbana.
Malgrat la política de liberalització que acompanya els canvis socioeconòmics, l’evolució del règim autoritari és molt lenta. Després d’haver exercit el govern de forma autocràtica fins al 1967, Franco es recolza cada vegada més en l’almirall Luis Carrero Blanco, vicepresident del govern de 1967 a 1973.
La dictadura continua mantenint un règim ominós d’opressió. El 1962, en reacció a les vagues a Astúries, Franco decreta la llei marcial. El 1970, sis membres d’Euzkadi ta Askatasuna ("País Basc i Llibertat", ETA), organització armada del separatisme basc acabada de crear, són condemnats a mort. Però, sota la pressió internacional, s’aixeca la llei marcial i els sis patriotes bascos són indultats. D’aleshores ençà, la liberalització política progressa. S’estén la llibertat de premsa. Juan Carlos, nét d’Alfons XIII d’Espanya, és designat per Franco com el seu successor a la seva mort, la Guinea espanyola accedeix a la independència el 1968 i esdevé la Guinea Equatorial. Set anys més tard, el règim espanyol cedeix el Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània.
Tanmateix, els moviments d’oposició (obrers, estudiants, intel·lectuals) romanen molt forts a Madrid, al País Basc i al Principat de Catalunya. Per bé que són il·legals, esclaten nombroses vagues entre 1960 i 1970. L’acció armada d’ETA s’amplifica i la dictadura hi respon amb una repressió cega. Un cicle de violència s’instaura al País Basc fins al 1975. El 20 de desembre de 1973, Luis Carrero Blanco mor a conseqüència d’un atemptat d’ETA. En comptes de respondre amb una repressió massiva, el seu successor, Carlos Arias Navarro, anuncia noves mesures de liberalització, especialment en favor de la creació d’associacions polítiques, prohibides d’ençà de 1939, cosa que fa sotragar el búnquer falangista que demana un retorn a la dictadura repressiva. L’amenaça d’una deriva vers la dreta s’atura arran de la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975.
Juan Carlos esdevé rei el 22 de novembre de 1975, i malgrat que el règim autoritari encara és vigent declara la voluntat de democratitzar-lo. El juliol de 1976, obliga el primer ministre franquista, Carlos Arias Navarro (antic criminal de guerra durant la contesa de 1936-1939) a presentar la dimissió del càrrec i el substitueix per Adolfo Suárez González, que serà l’arquitecte de la transformació d’un règim dictatorial cap a un altre de democràtic. El desembre de 1976, s’aprova en referèndum la Llei de Reforma Política. El Partit Comunista Espanyol és legalitzat al març de 1977 i la llibertat sindical és restaurada a l’abril. El 15 de juny, es fan eleccions legislatives pseudodemocràtiques (els partits republicans espanyols i els nacionalistes intransigents catalans i bascos romanen il·legalitzats). Els nous diputats redacten una nova Constitució que consagra la monarquia instaurada per Franco i estableix l’exèrcit –que no ha estat depurat d’elements feixistes– com a garant de la unitat territorial espanyola. El 6 de desembre de 1978 és aprovada en referèndum.
Per saber-ne més:
Acudit
sobre el general Franco
Wikipedia: Franquisme
