Itàlia durant la Segona Guerra Mundial

La Itàlia feixista (1932-1939)
El règim feixista de Metaxàs a Grècia
Alemanya durant la Segona Guerra Mundial
L’imperialisme japonès (1931-1945)
Les relacions internacionals entre 1930 i 1936
L’augment de les tensions internacionals (1937-1939)
Causes de la Segona Guerra Mundial
Itàlia l’endemà de la Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va tenir un efecte devastador per al règim feixista italià. La neutralitat decidida inicialment per Benito Mussolini era una exigència de la realitat, més que no pas una opció. La preparació militar i econòmica del país encara era molt insuficient i l’opinió pública es mostrava molt poc bel·licista i força antialemanya. Així i tot, quan al maig de 1940, França i la Gran Bretanya ja semblaven vençudes i la guerra a punt d’acabar, el Duce, tement quedar exclòs del botí, va arrossegar Itàlia a la conflagració.

Començada a contracor, la guerra proporcionarà als italians un seguit de desil·lusions i de fracassos que en tres anys porten el país a la catàstrofe i el règim a l’esfondrament. Des del punt de vista militar, l’ofensiva inicial contra França, als Alps, ja voreja el ridícul. Després, l’atac des de Líbia cap al canal de Suez és rebutjat pels britànics i només la intervenció alemanya evita la desfeta. Una cosa semblant passa amb la invasió de Grècia, des d’Albània, l’octubre de 1940. Paral·lelament, i en només 12 mesos d’operacions, els britànics liquiden l’Imperi italià a l’Àfrica oriental: Eritrea, Somàlia i Etiòpia, fruit de seixanta anys d’esforços colonials. Per últim, la participació d’un cos expedicionari italià de 220.000 homes en la lluita contra els soviètics, tampoc no proporciona gaires alegries.

En resum, el curs desfavorable de la guerra i les seves conseqüències materials i el racionament alimentari i tota mena de restriccions que afecten la població civil tenen efectes molt desmoralitzadors sobre el país i sobre el mateix Partit Feixista.

El règim s’erosiona ràpidament i depèn cada cop més d’Adolf Hitler. Així i tot, mentre Alemanya sembli que guanyarà la guerra, el feixisme aguantarà. Ara, després de Stalingrad i de Al-Alamein, quan les bombes angloamericanes comencen a caure sobre Roma i altres ciutats, quan els aliats ja han desembarcat a Sicília, la ficció s’ensorra, la propaganda esdevé inútil, el descrèdit de la dictadura es precipita.

La urgència de sortir de la guerra és l’eix del complot entre jerarques feixistes, militars i el palau reial que desemboca el 25 de juliol de 1943 en la destitució i l’arrest de Mussolini.

Decapitat i desallotjat del poder, el feixisme s’enfonsa sense resistència. Senzillament, els qui l’havien portat al poder el 1922 li han retirat la confiança i la massa del poble el veu caure amb general indiferència. Sens dubte, Mussolini no és Hitler, ni ha aconseguit de convertir la societat italiana en un exèrcit d’autòmates obedients.

1939

L’entrada en guerra d’Itàlia al costat d’Alemanya i contra les anomenades democràcies plutocràtiques no va ésser del tot immediata ni donada per descomptat.

L’1 de setembre de 1939, les tropes alemanyes entren a Polònia. És l’inici de la Segona Guerra Mundial. Dos dies després de la invasió de Polònia per part dels alemanys, França i la Gran Bretanya reaccionen declarant la guerra a Alemanya.

Les operacions bèl·liques a Polònia tenen lloc amb una extraordinària rapidesa. Els nazis utilitzen l’aviació per colpejar les ciutats i la rereguarda. Contra el potent avançament de les divisions cuirassades, la llegendària cavalleria polonesa no hi pot fer res. L’enfrontament és del tot desigual i esdevé literalment impossible de sostenir a partir del 17 de setembre, quan les tropes soviètiques arriben per agafar la seva part del botí, com a conseqüència del pacte amb els alemanys. Amb solament 734 morts, els soviètics ocupen la meitat oriental del país.

França no aprofita que l’exèrcit alemany està ocupat amb Polònia i decideix de no portar a terme cap iniciativa militar en les fronteres amb Alemanya. El 27 de setembre Varsòvia es rendeix. Stalin i Hitler es reparteixen Polònia. Per a ells ha estat una lluita guanyada amb una gran facilitat, en què l’estratègia de l’atac ha donat bon resultat.

A l’altra banda dels Alps, l’actitud és molt diferent. França manté una actitud defensiva i es manté atrinxerada darrere la Línia Maginot, construïda en previsió d’una hipotètica ofensiva alemanya i considerada inatacable.

Després de la caiguda de Polònia, s’inicia allò que els francesos anomenen la drôle de guerre (la guerra estranya): durant set mesos no passa res, no es dispara ni un sol tret entre els dos exèrcits situats darrere la Línia Maginot i la Línia Sígfrid. L’absència d’iniciatives militars es deu a la inútil espera d’una solució negociada del conflicte.

Hitler ja havia manifestat a Galeazzo Ciano la seva intenció d’atacar Polònia el dia 11 d’agost. Vint dies després, el govern feixista decideix mantenir-se neutral en la forma de la no-bel·ligerància. A Itàlia, l’opinió pública es mostra clarament contrària a Alemanya i la major part dels jerarques feixistes pensen igualment. El traïdor atac a Polònia ha accentuat aquests sentiments.

Mussolini es troba entre dos focs. D’una banda té l’obligació de ser conseqüent amb les clàusules del Pacte d’Acer, establert amb Hitler. De l’altra, és ben conscient que en aquell moment, l’exèrcit i el país no estan preparats per a la guerra.

Mussolini havia parlat sovint de la guerra. Ara el joc s’acaba i apareix una realitat no gens fàcil de conduir. Ha arribat el moment decisiu i ha agafat per sorpresa aquell qui s’havia mostrat com el profeta de la guerra. Fer marxa enrere és tant una necessitat com un mos molt desagradable d’empassar.

1940

El 18 de març de 1940, Hitler i Mussolini es reuneixen a Brenner. El Duce demana al Führer que endarrereixi l’atac a occident per tal de donar temps a Itàlia de millorar la seva preparació militar. Tot i que Mussolini continua escèptic pel que fa a les possibilitats reals d’una ràpida victòria alemanya contra França, la seva por de restar al marge d’una ocasió històrica va augmentant.

mentre a Alemanya comença a madurar entre l’opinió pública la idea de la traïció italiana, el Duce parla molt negativament de la neutralitat. El diari de Ciano recull una frase seva significativa: "els Estats, com els individus han de seguir una línia de moral i d’honor". Per al feixisme això s’hauria de convertir en el respecte coherent d’aquell bel·licisme prodigat profusament abans.

Mentrestant, el blocatge que duen a terme els britànics respecte de les naus amb càrregues procedents d’Alemanya pesa damunt l’economia italiana i frustra les esperances dels qui havien pensat que la neutralitat fóra una ocasió per a fer bons negocis.

El 9 d’abril, les tropes alemanyes envaeixen Dinamarca, que és ocupada sense cap dificultat i Noruega que, per contra, resisteix amb el suport de tropes britàniques que han acudit a ajudar-la. L’aclaparadora superioritat aèria determina la victòria dels alemanys i obliga els britànics a retirar-se. A l’inici de maig, Noruega ja és a les mans dels alemanys. El filonazi Vidkun Quisling -cap del moviment Nasjonal Samling ("Unitat Nacional")- presideix el primer dels governs col·laboracionistes, que s’instituiran en el futur als països ocupats.

El 10 de maig, mentre a la Gran Bretanya Winston Churchill esdevé primer ministre, les tropes alemanyes envaeixen Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i no serveix de res l’ajut de les tropes que provenen de França i del Regne Unit. És realment una guerra llampec. En pocs dies, tots tres Estats es rendeixen.

Durant el mateix mes, les divisions cuirassades teutòniques travessen el bosc de les Ardenes i sorprenen el comandament militar francès. La Línia Maginot es trenca per Sedan. El 24 de maig, els francobritànics són aturats a Dunkerke, prop del Canal de la Mànega. Inesperadament, els alemanys no donen el cop decisiu. Hitler deixa a l’aviació la tasca d’eliminar l’enemic; però el mal temps i la resistència de la RAF impedeixen que la Luftwafe dugui a terme el seu objectiu.

La guerra sembla pràcticament acabada. L’exèrcit francès, ara desfet, deixa el país a mans de la potència nazi. Les tropes britàniques són expulsades del continent. Hitler està convençut que el més important ja està fet: un cop ensorrada França, la Gran Bretanya no pot fer res més que pactar la pau. És un càlcul que es demostrarà que és erroni.

La desfeta de l’exèrcit transalpí, el mite de la invencibilitat del qual havia nascut a la guerra dels anys 15 al 18, provoca importantíssimes repercussions. Mussolini estava convençut que els alemanys no aconseguirien vèncer si no era pagant el preu d’un fortíssim desgast, que hauria reforçat la posició d’Itàlia. Ara, l’enfonsament sobtat de França empeny el Duce a decidir l’entrada d’Itàlia a la guerra per tal d’efectuar-la en el moment adequat. La intenció és sacrificar el nombre just de morts, per fer-los valer a la taula de les negociacions. El 10 de juny, a les 6 de la tarda, des del balcó del Palazzo Venezia, Mussolini anuncia l’entrada d’Itàlia a la guerra:

Combatents de terra, de mar i de l’aire, camises negres de la revolució i de les legions, homes i dones d’Itàlia, de l’Imperi i del regne d’Albània, escolteu-me! La declaració de guerra ja ha estat lliurada als ambaixadors de la Gran Bretanya i França. El sant i senya és únic, categòric i obligatori per a tothom, i ja travessa i encén els cors des dels Alps fins a l’Índic: "Vèncer!" I vencerem! Poble italià, corre a les armes i demostra la teva fermesa, el teu coratge i el teu valor!

La manca de preparació priva d’entrar en acció l’exèrcit italià situat als Alps. A més, el 14 de juny, la flota francesa bombardeja Gènova sense trobar resistència. El mateix dia, les tropes alemanyes entren a París i s’escampen per tot França.

L’ofensiva italiana, tants cops anunciada, no comença fins al 21 de juny, la data en què el general Philippe Pétain sol·licita l’armistici als alemanys. Hitler el signa al mateix vagó de tren i al mateix lloc on Alemanya havia signat la capitulació a la Primera Guerra Mundial.

Les clàusules de l’armistici són dures: la meitat de França, amb la capital, resta sota ocupació directa dels alemanys. Al centre i el sud, per contra, es crea un estat francès col·laboracionista. La capital té la seu a Vichy i el president és el dretà Philippe Pétain, de vuitanta-quatre anys. El general de Charles De Gaulle organitza la resistència fora de les fronteres de l’Hexàgon.

Mentrestant, malgrat l’extrema debilitat de l’exèrcit francès, les divisions italianes romanen clavades a les posicions inicials. El 24 de juny, a Roma, el mariscal Pietro Badoglio, que ha esdevingut cap de l’estat major signa l’armistici amb França. Itàlia obté un botí força inferior al que havia esperat inicialment. El control d’una irrisòria porció de territori s’ha pagat amb 631 morts, 3.081 ferits i 626 desapareguts, a més de 225 congelats a causa del vestuari inadequat per a la muntanya.

Els alemanys no poden gaudir del tot de l’èxit. Espanya estaria disposada a col·laborar permetent-los el pas per ocupar Gibraltar. A més, també es podrien unir a les tropes italianes de Líbia per tal de combatre les tropes angleses a Egipte i ocupar el canal de Suez. Però Hitler només vol portar a terme accions militars contra països del continent europeu. La seva estratègia, similar a la utilitzada durant la Primera Guerra Mundial, no sap reconèixer la importància de la Mediterrània.

L’estiu de 1940, quan ja es fa palès que la Gran Bretanya no té cap intenció de retre’s, Alemanya prepara un pla molt precís per envair-la. L’operació, anomenada Lleó marí, té com a premissa la total supremacia aèria dels alemanys amb la finalitat de debilitar les defenses costaneres i permetre el desembarcament a l’illa.

Entre l’agost i el setembre, la Luftwafe i la RAF s’enfronten al cel d’Anglaterra. Londres és colpejada moltes vegades i Coventry és arrasada. De tota manera, els caces britànics Spitfire aconsegueixen infligir gravíssimes pèrdues als bombarders alemanys i impedeixen així la possibilitat del desembarcament. Després d’una dura derrota al cel de Londres el dia 15 de setembre, l’operació Lleó marí és ajornada. Per primera vegada, Hitler és aturat.

Mentrestant, Itàlia obre un front bèl·lic des de Líbia cap a Egipte: 200.000 homes s’enfronten amb 36.000 a les colònies britàniques. El Duce està convençut que n’hi haurà prou amb una entrada simbòlica al camp de batalla per convèncer Churchill de negociar la pau. Per això, és millor i també per poder-se proposar com a mitjancer no complicar-se en grans enfrontaments militars. D’altra banda, creu que la guerra desencadenada l’1 de setembre de 1939 ja s’està acabant.

El 28 de juny, Italo Balbo, el governador de Líbia és abatut per error per les defenses antiaèries italianes al cel de la ciutat de Tobruk. El 14 de setembre, el seu successor, Graziani, dirigeix l’ofensiva italiana contra Egipte i avança 100 Km més enllà de la frontera fins a ocupar Sidi al-Barrani. L’exèrcit italià es compon de forces bàsicament d’infanteria (regular, indígena i de la milícia feixista) poc motoritzades i amb escassos carros de combat i canons anticarros.

El 27 de setembre, a Berlín, Itàlia, Alemanya i el Japó signen el Pacte Tripartit. Els dos primers s’atorguen el dret d’establir un nou ordre a Europa. Els japonesos volen fer un paper similar a l’Àsia.

El 23 d’octubre, la trobada entre Hitler i Franco a Hendaia acaba amb un fracàs per al Führer. El dictador espanyol palesa davant Hitler la seva disposició a participar a la guerra al costat de l’Eix a condició que Alemanya li garanteixi un fort ajut militar i econòmic, i també la cessió de gran part de l’Àfrica nord-occidental francesa, que inclouria tot el Marroc i el nord-oest d’Algèria. Hitler s’hi nega, ja que no vol enemistar-se amb el seu important satèl·lit, la França de Vichy, ni passar per alt les ambicions italianes a l’Àfrica septentrional. Per tant, en certa manera, és Hitler i no Franco el qui pren la decisió que Espanya no participi a la guerra.

El 28 d’octubre, l’exèrcit italià envaeix Grècia. És una clara resposta al treball de penetració efectuat pels alemanys als Balcans, una zona adequada per a una futura expansió italiana.

Per enèsima vegada, es tracta d’una acció militar realitzada amb superficialitat. Els errors hi abunden: des de la utilització d’un nombre insuficient de divisions, fins a l’elecció del moment de l’ofensiva. El mal temps de la tardor farà difícils els avançaments. Tot i que els grecs no tenen un exèrcit modern, aturen els italians i en el contraatac posterior els duen gairebé al desastre. Fins i tot, entren a Albània, des d’on havia partit l’agressió italiana.

Al mes de novembre, als Estats Units, Roosevelt és reelegit per tercera vegada. Arran d’això s’intensificaran els ajuts atorgats al Regne Unit, considerat l’avantguarda de la democràcia.

A l’Àfrica Septentrional, els britànics, ben dotats de carros i transports, contraataquen i infligeixen una altra derrota a les tropes de Graziani. En poc més de dos mesos, una força britànica que mai no superà els 36.000 homes fa retrocedir els italians fins a la part oriental de Líbia. I amb sols unes 2.000 baixes, destrueixen més de 10 divisions italianes, capturen 130.000 presoners, 380 carros i 845 canons.

1941

Al gener de 1941, Badoglio dimiteix el càrrec i el substitueix Ugo Cavallero. Grècia i Líbia determinen la fi d’aquella guerra paral·lela que Mussolini havia dut a terme per tal d’adquirir autonomia respecte de l’aliat alemany. El Duce es troba ara en la incomoda situació de veure’s obligat a demanar ajuda a Hitler, que envia a Líbia les tropes de l’Afrikakorps, comandades pel general Erwin Johannes Rommel. És una humiliació que contribueix a propiciar la crisi de desletigimació del règim. Tots els dirigents i els ministres són enviats al front per tal de donar bon exemple.

Les tropes italianes també troben dificultats a l’Àfrica Oriental. A la localitat de Kerem s’organitza la resistència a l’ofensiva britànica. És una batalla duríssima, una de les més sagnants per totes dues bandes, que dura gairebé dos mesos. El 5 d’abril, els britànics i els guerrillers abissinis entren a Addis Abeba. Haile Selassie recupera el seu tron d’emperador d’Etiòpia.

Les tropes alemanyes també ofereixen un ajut considerable al front hel·lènic. El 27 de març, soldats de Hitler i de Mussolini entren a Atenes. L’ocupació d’aquests territoris es veurà en serioses dificultats a causa d’una combativa resistència dels partisans.

En conjunt, fins al juliol de 1943, s’utilitzen 30 divisions italianes per tal de conquerir Grècia, Albània i Iugoslàvia, un estat nascut arran del Tractat de Versalles i el principal obstacle per al control de l’Adriàtic. Per tal de debilitar-lo, Itàlia afavoreix tant com pot la independència de Croàcia. El nou estat, dirigit per Ante Pavelic, designa com a rei un membre de la casa de Savoia, que en realitat no regnarà mai.

La invasió de Grècia i Iugoslàvia ha obligat Hitler a ajornar el seu projecte més ambiciós, l’operació Barba-Roja, és a dir, l’atac a Rússia.

El 22 de juny, s’acaba el temps d’ajornament. Les tropes alemanyes, amb el suport progressiu de Romania, Finlàndia, Eslovàquia, Hongria i Itàlia, envaeixen l’URSS. Aquest és l’error més greu de l’estratègia bèl·lica nazi. De fet, Stalin no té cap intenció d’atacar Hitler a curt termini. Combatre en dos fronts és una empresa impossible fins i tot per a un exèrcit tan fort com ho és l’alemany.

Els alemanys esperaven una guerra llampec com la que havien portat a terme contra els francesos. Els fets, en un primer moment, sembla que els donen la raó.

El 26 de juny, els primers soldats del Corpo di Spedizione Italiano in Russia se’n van cap a Rússia. Mussolini s’afegeix amb un entusiasme ideològic a l’acció de Hitler, que el Duce considera un atac antibolxevic. En conseqüència, 62.000 homes seran enviats a combatre, la major part, a Ucraïna.

El 14 d’agost de 1941, Roosevelt i Churchill es reuneixen al Canadà. Els dos estadistes estableixen la Carta Atlàntica, un document que proposa la lluita antifeixista i defensa la construcció d’un món alliberat del pes dels armaments. El 25 d’agost, Hitler i Mussolini responen amb una cimera al front oriental.

El 7 de desembre de 1941 la flota japonesa ataca Pearl Harbour. L’endemà, Roosevelt declara la guerra al Japó. El dia 11, Alemanya i Itàlia reaccionen declarant la guerra als Estats Units.

L’entrada dels Estats Units a la guerra trasbalsarà els equilibris mantinguts fins en aquest moment. Immediatament hi ha una intensificació de la guerra submarina. Tot i que els alemanys porten a terme accions constants amb aquesta finalitat, no aconsegueixen aturar els subministraments que els Estats Units envien a Anglaterra. Enfonsen molts vaixells americans, però encara és més gran el nombre dels que es construeixen per substituir-los.

El 1941 ja és clar quines són les intencions alemanyes envers Europa. Tots els territoris ocupats són espremuts per tal que Alemanya pugui continuar mantenint un nivell de vida elevat. Els pobles són reduïts a serfs de la raça ària. És una política odiosa, de simple explotació, que acaba fent-los perdre fins i tot les simpaties de les poblacions com la ucraïnesa que en un primer moment els havien rebut com a alliberadors del predomini dels russos.

Els alemanys pretenen la solució final, l’extermini complet dels jueus. Amb aquesta intenció es creen els camps de concentració d’Auschwitz i Treblinka. Ja durant el setge de Varsòvia, els hebreus van ser tancats al gueto i obligats a viure en condicions inhumanes. A les zones ocupades pels italians, amb pretexts sobretot burocràtics, les autoritats militars es neguen a lliurar els jueus a la violència dels alemanys.

Al desembre de 1941, l’exèrcit alemany ataca Moscou. La pluja, el fred i la neu aturen del tot el seu avançament.

1942

Al gener de 1942, una ofensiva soviètica obliga els alemanys a fer una retirada precipitada. Hitler demana ajuda als aliats. Augmenta l’expedició de tropes italianes, que es transformen en l’ARMIR, l’Armada Italiana a Rússia, composta de 229.000 homes.

El 29 d’abril, Mussolini i Hitler es troben en un castell prop de Salzburg per valorar l’estat de la situació. És l’enèsima ocasió per determinar les seves relacions. Des de l’arribada del nazisme, Mussolini ha intentat de primer dirigir Hitler, després l’ha hostilitzat i, per això, després l’ha patit. El Duce creu que les derrotes no estan causades per raons de tipus tècnic o militar, sinó que la insuficiència també és moral perquè els italians de 1914 eren millors que els que ara van a combatre.

El 1942 es fa evident que un factor decisiu és el control del Mediterrani a causa de la possibilitat de fer arribar els combois de provisions a les tropes del nord d’Àfrica. Un error fonamental era haver deixat al control dels britànics la important base de l’illa de Malta. Mussolini i Cavallero voldrien efectuar-hi una operació de desembarcament, mentre Hitler, per enèsima vegada, subestima el front mediterrani i és favorable a bombardejar-la per neutralitzar-la. Cap de les dues opcions es durà a terme.

A la primavera s’esdevenen noves grans ofensives de l’Eix. Un dels objectius és el canal de Suez. Entre el 26 de maig i el 30 de juny, Rommel inicia l’atac. Les tropes, després d’uns èxits inicials s’aturen a Al-Alamein, a 100 quilòmetres d’Alexandria. Mussolini fa una visita a Líbia amb l’esperança que l’ofensiva tornarà a arrencar.

Entre la primavera i l’estiu de 1942, els americans aturen l’expansió dels japonesos al Pacífic. Prop de l’illa de Midway, la flota japonesa és destruïda gairebé completament.

En el vessant oriental, els objectius de l’Eix són Stalingrad i els pous de petroli del Caucas. Les tropes italianes se situen sobre el Don.

Entre l’11 i el 13 d’agost s’esdevé la batalla aeronaval del canal de Sicília. Tot i que les forces aeronavals de l’Eix intercepten combois britànics de subministrament, l’èxit d’aquest enfrontament no és suficient per capgirar una situació desfavorable.

El 23 d’octubre, els britànics, a les ordres del comandant Montgomery, ataquen les tropes de l’Eix a Al-Alamein. És una batalla desigual: els italoalemanys són una tercera part dels enemics i disposen d’un armament força inferior. El 3 de novembre, els soldats de l’Eix són derrotats. Cinc dies després, tropes americanes i britàniques desembarquen al Marroc i a Algèria amb la intenció d’agafar per la rereguarda la retirada de l’Afrikakorps. El 14 de novembre, els alemanys responen amb l’ocupació de Tunísia. Al mateix temps, els alemanys ocupen la França de Vichy. Els francesos enfonsen la seva pròpia esquadra a Toló per evitar que pugui caure ens mans alemanyes, i els italians ocupen Còrsega.

En el front rus, la batalla de Stalingrad marca un dels moments memorables de la Segona Guerra Mundial. Hitler vol vèncer per raons de prestigi i, amb aquest objectiu, es troba amb una derrota que destrossa les millors divisions del seu exèrcit.

El 18 de novembre, els soviètics inicien l’ofensiva per alliberar la ciutat. L’ARMIR queda desfeta i la retirada italiana es transforma en una fugida desesperada. Els homes es veuen obligats a caminar per la neu centenars de quilòmetres abans de posar-se fora de perill. El nombre dels caiguts frega la xifra de 74.800 persones. Mentrestant, a Itàlia són bombardejades les ciutats on hi ha concentrada la producció bèl·lica, especialment Torí i Milà.

1943

A Stalingrad, el 2 de febrer de 1943, el VI Exèrcit alemany, comandat per Friedrich Paulus -que el 31 de gener havia estat nomenat mariscal de camp per Hitler-, es rendeix als soviètics. És una desfeta per a Alemanya. Dels 285.000 soldats que van arribar a Stalingrad, solament 5.000 tornaran a casa. El final tràgic de la campanya de Stalingrad és recordat a Alemanya amb tres jornades de dol nacional.

A l’inici de l’any 1943, la Confèrencia de Casablanca entre Roosevelt i Churchill concreta la decisió d’aconseguir la rendició incondicional de l’Eix. Aquesta decisió reforça la posició de Hitler, decidit a tirar endavant el conflicte fins a les darreres conseqüències.

El 23 de gener, les tropes britàniques entren a Trípoli. Al febrer s’inicia la darrera fase de la lluita al nord d’Àfrica. El 13 de maig, les tropes de l’Eix, atrapades entre dos focs a Tunísia (uns 250.000 homes), es veuen obligades a retre’s.

L’enfonsament del règim feixista

El 5 de març de 1943, els obrers de la Fiat-Mirafiori es declaren en vaga. La protesta, animada pel Partit Comunista, s’estén a altres centres industrials. El règim viu dies difícils. Cavallero és destituït del càrrec de cap de l’Estat Major de l’exèrcit. El substitueix el general Ambrosio, un home proper al rei i a Badoglio. A més, Mussolini canvia les carteres ministerials per elements nous extrets directament de les files del Partit Feixista.

A la primavera de 1943, Itàlia està cansada de la guerra. La confiança en el règim va minvant. No ha arribat encara, però, el moment de l’antifeixisme actiu. La major part dels italians assumeixen una posició d’espera dels esdeveniments. Per contra, entre la classe dirigent madura la idea que la exclusió de Mussolini del poder pot determinar la sortida del conflicte.

Al juliol fracassa la darrera ofensiva alemanya a la Unió Soviètica a la batalla de Kursk. El Duce proposa a Hitler que signi un armistici amb Stalin i així es pugui concentrar exclusivament en el front mediterrani. El suggeriment no és escoltat.

Alguns divisions alemanyes van a reforçar l’exèrcit italià a Sicília per intentar evitar una invasió angloamericana. El 10 de juliol, els aliats desembarquen a Sicília i després ocupen Palerm. El 17 d’agost l’illa és dominada, però ara les tropes alemanyes es poden retirar traspassant l’estret de Messina.

El 16 de juliol, un grup de jerarques feixistes, entre els quals hi ha Emilio De Bono, De Vecchi, Giuseppe Bottai i Roberto Farinacci demanen que es reuneixi el Gran Consell del Feixisme -que no es reunia des de feia quatre anys- i expressen reserves quant a la direcció del conflicte. Mussolini hi accedeix a contracor i considera l’acció dels jerarques com una autèntica i veritable rebel·lió. El dia 19 de juliol, hi ha una nova trobada entre Hitler i Mussolini, que és incapaç de reconèixer que Itàlia ja no està en condicions de continuar la guerra. El mateix dia, Roma és bombardejada i hi moren 1.500 persones.

Víctor Manuel III decideix substituir Mussolini quan és derrotat en la reunió del Gran Consell el 24 de juliol. L’home decisiu per a l’operació és Dino Grandi, un dirigent de primera hora, un feixista moderat que havia estat ministre d’Afers Estrangers entre 1929 i 1932 i, des de sempre, contrari a la guerra causada per culpa de l’aliança amb els alemanys.

El 22 de juliol, Grandi proposa al Duce una via de sortida: que no convoqui el Gran Consell i que posi els seus càrrecs a disposició del rei. Mussolini refusa la mediació i en la reunió del Gran Consell -les discussions del qual s’allargaran fins a la matinada del dia 25- proposa la continuació de la guerra al costat de Hitler.

Grandi -que duia ocultes granades de mà per si de cas hi havia violència- presenta una moció que reprova la política dels darrers anys, demana la dimissió de Mussolini; i convida el rei a agafar les regnes del poder. La votació final li dóna la raó: la seva moció és aprovada amb 19 vots a favor i 7 en contra.

Quan, a la tarda del 25 de juliol, Mussolini es reuneix en audiència amb el rei, Víctor Manuel li comunica que l’ha destituït del càrrec de primer ministre. Immediatament després els carrabiners arresten Mussolini dins la mateixa residència reial. El Partit Feixista no reacciona i la desorientació regna a les seves files.

Es forma un nou govern no feixista (però no oficialment antifeixista), presidit pel mariscal Pietro Badoglio, antic cap d’Estat Major de l’exèrcit. Aquest govern negociarà, lentament, un acord amb els aliats per a la sortida d’Itàlia de la guerra.

El bienni 1943-1945

Després de la destitució de Mussolini i del desmantellament del règim feixista, el govern del mariscal Badoglio té com a objectius bàsics fer la pau amb els aliats i treure Itàlia de la guerra. La primera cosa s’aconsegueix el 8 de setembre de 1943, però la segona resultarà impossible perquè la immediata reacció militar alemanya s’apodera de dos terços de la península italiana i els transforma en un immens camp de batalla. És en el marc d’aquesta actuació del III Reich que s’ha de situar la decisió de Hitler de rescatar Mussolini de la seva còmoda captivitat per posar-lo al capdavant d’un règim feixista renovat: la República Social Italiana. De fet, seran dinou mesos de ficció política, perquè ni les fantasmals institucions de la República de Salò ni el ressorgiment d’un feixisme revolucionari anticapitalista són altra cosa que una vulgar pantalla del protectorat alemany.

En realitat, la situació que Itàlia travessa d’ençà de la tardor de 1943 és la d’una cruenta guerra civil barrejada amb la guerra general que lliuren alemanys i angloamericans. Guerra civil entre feixistes o més exactament la venjança dels radicals pronazis contra els traïdors del 25 de juliol, que seran castigats amb la paròdia del procés de Verona; però, sobretot, generalització de la resistència partisana antifeixista, que enquadrada per militants comunistes, socialistes o altres, s’enfronta amb les milícies de Salò i desemboca en una veritable insurrecció popular.

El desenllaç de tota aquesta història és prou conegut. Quan a finals d’abril de 1945 les tropes alemanyes a Itàlia capitulen, la República de Mussolini s’esfondrarà instantàniament i el mateix Duce hi perdrà la vida en circumstàncies sòrdides que semblen una metàfora de les diferències entre feixisme i nazisme. Executat per partisans en una cuneta i penjat després de la teulada d’una gasolinera a Milà. Res a veure, doncs, amb el final wagnerià de Hitler, envoltat encara de fidels i en mig del Berlín en flames.

Les causes que determinen la crisi del bloc social que ha sostingut Mussolini són una guerra mal portada, els bombardeigs que colpegen la població civil i la sensació que es va perdent ràpidament i inevitablement el nivell de vida que s’havia aconseguit al llarg dels darrers vint anys. Totes aquestes causes expliquen la passivitat feixista del 25 de juliol quan a 3/4 d’onze de la nit la ràdio transmet dues proclames: una signada pel rei, que anuncia la destitució del Duce i la seva substitució per Badoglio, i una altra que comunica la continuació de la guerra al costat dels alemanys.

Els italians surten al carrer a celebrar-ho i s’il·lusionen pensant que la caiguda de Mussolini significarà el final de la guerra. Se saquegen moltes seus feixistes i es destrueixen bustos i retrats del dictador. Els fidels, la milizia feixista i els jerarques desapareixen. Mussolini roman detingut a la caserna Pastrengo a Roma. El dia 27 el traslladen a l’illa de Ponza, un lloc on el règim confinava els opositors. El 6 d’agost el confinen a l’illa de la Maddalena, davant de les costes de Sardenya, i el 26 del mateix mes el traslladen al massís del Gran Sasso, als Apenins, a més de 2.000 metres d’altitud.

Badoglio també ordena la dissolució del Partit Nacional Feixista i l’alliberament dels presoners polítics, mentre els angloamericans intensifiquen els bombardeigs sobre les ciutats italianes. El 3 de setembre se signa un document secret entre Itàlia, els Estats Units i la Gran Bretanya, en què s’estableix que la notícia de l’armistici es farà pública en el moment oportú.

Hitler posa en marxa l’operació Alaric, és a dir, el trasllat a Itàlia d’uns quants batallons militars per tal d’evitar que el rei i Badoglio es rendeixin als angloamericans: un fet que posaria en perill les fronteres meridionals del Reich. Són les primeres escaramusses de l’ocupació alemanya de la península italiana, que s’esdevé a partir del 8 de setembre, quan a dos quarts de set de la tarda Ràdio Alger transmet el missatge d’Eisenhower que anuncia l’establiment d’un armistici amb Itàlia. A tres quarts de vuit, Ràdio Roma transmet el següent missatge del mariscal Badoglio:

El govern italià, atès que reconeix la impossibilitat de continuar una lluita desigual contra la superior potència enemiga i amb la intenció d’estalviar posteriors i més greus desgràcies a la Nació, ha demanat un armistici al general Eisenhower, el comandant en cap de les forces aliades angloamericanes. La sol·licitud ha estat acceptada. Consegüentment, qualsevol acte d’hostilitat de les forces italianes contra les forces angloamericanes s’ha de deturar a tot arreu. Les forces italianes, però, reaccionaran contra possibles atacs de qualsevol altre origen.

El missatge provoca una gran desbandada entre els soldats, que s’han quedat sense ordres i que es veuen incapaços d’adreçar les armes contra els qui havien estat els seus aliats. Molts soldats són capturats pels alemanys, que ocupen immediatament els llocs estratègics. Quan les tropes aliades desembarquen al sud de la Itàlia continental, la família reial i el primer ministre es refugien a Brindisi (9 de setembre) per fugir d’una possible represàlia dels alemanys.

El projecte de Hitler és alliberar Mussolini per tal de reconstruir el feixisme, una acció que el Duce comenta dient:

És la més gran humiliació que se’m pot infligir. Algú s’ho pot imaginar que jo me’n pugui anar a Alemanya i pugui provar de recuperar el govern amb l’ajut dels alemanys. Ah, no, realment no!

El 12 de setembre, un grup de caçadors-paracaigudistes a les ordres del capità de les SS Otto Skorzeny, volant amb avions sense motor, arriben al cim del Gran Sasso on havien traslladat el Duce. Els 250 carrabiners de guàrdia -que tenien l’ordre de matar el presoner abans de lliurar-lo viu als alemanys- no hi oposen resistència i Mussolini és alliberat. L’endemà, després de fer escala a Viena, el Duce arriba a Munich, on s’entrevista amb Hitler, el seu alliberador, el qual immediatament esdevindrà el seu més implacable i tirànic amo.

El 14 d’agost, Mussolini escriu:

He arribat a dues conclusions: Primera, el meu sistema està destruït. Segona, la meva caiguda és definitiva. La sang, la infal·lible veu de la sang em diu que la meva estrella ha desaparegut per sempre.

Al setembre, però, anuncia a la ràdio alemanya la formació d’un nou partit feixista i d’una república a les zones encara no ocupades pels angloamericans.

Les interpretacions que ofereixen els historiadors quant a la decisió de tornar a l’acció per part d’un dirigent tan cansat són diverses. Hi ha qui pensa que el Duce estava animat per la voluntat de salvar el país en el cas d’una possible venjança alemanya. Per a ell era un deure restablir l’honor nacional ferit per l’armistici per mitjà de la constitució d’una república feixista disposada a lluitar lleialment al costat de l’aliat germànic. D’altres creuen que el Duce era un polític decidit egoistament a durar tant de temps com li fos possible, disposat a convertir-se fins i tot en un ninot de Hitler o que es creia de veritat que el Führer posseïa aquelles terribles armes secretes que podien capgirar les condicions del conflicte.

Tot i que les motivacions són dubtoses i contradictòries, igual com sempre ho va ser el Duce, el resultat, per contra, és cert: el naixement de la República Social Italiana no estalvia a Itàlia la tragèdia d’una guerra civil ni una presència alemanya que es transforma en una cruel ocupació.

Davant Hitler, Mussolini no manifesta cap intenció de venjança pel que fa als dirigents feixistes que l’han traït. Goebbels en queda decebut, ell que havia vist en el Duce el darrer dels romans arriba a la conclusió que:

No és un revolucionari com el Führer o Stalin. Està tan lligat a la seva italianitat que li manquen les qualitats del revolucionari i del subversor mundial.

Igualment escèptic es manifesta pel que fa a la voluntat de Mussolini de crear un nou exèrcit.

Els italians no volen ser una potència. Aquesta voluntat els ha estat inculcada artificialment pel Duce i el Partit Feixista. El vell Hindenburg tenia raó quan deia que ni tan sols Mussolini aconseguiria mai fer dels italians altra cosa que italians.

Com a resposta a l’ocupació alemanya del país, el 9 de setembre neix a Roma el Comitè d’Alliberament Nacional. En formen part els comunistes, membres del Partit d’Azione, socialistes, liberals i homes de la futura Democràcia Cristiana.

A la zona de Cúneo, un petit nucli de partisans es refugia a les muntanyes i comencen la lluita contra els alemanys. El 19 de setembre, a Boves, la SS afusella 23 persones com a represàlia per la mort d’un camarada seu.

Durant els dies següents a l’armistici, 600.000 soldats italians són enviats a camps de presoners d’Alemanya. A Grècia, a Cefalònia, gairebé 10.000 cauen lluitant contra els nazis.

El 23 de setembre, Mussolini torna a Itàlia i constitueix el primer govern de la República Social Italiana. És una operació difícil pel fet que es neguen a formar-ne part molts del que hi són convidats. L’única personalitat destacable és el mariscal Graziani, el nou ministre de Defensa.

L’acció política del Duce és limitada. Els veritables dirigents de la nova entitat estatal són l’ambaixador alemany, el cap de la SS a Itàlia, Wolf, i el comandant de l’exèrcit alemany, Kesserling. Els nazis exploten, tal com tenen per costum, el país ocupat i utilitzen els italians com a mà d’obra i les instal·lacions industrials del nord per a la producció bèl·lica. Ultra això, la RSI s’encarrega de les despeses de les tropes d’ocupació teutòniques.

La República Social agafa el nom de Salò de la petita ciutat de la riba del llac de Ganda on hi ha uns quants edificis ministerials. Un des punts essencials de la nounada entitat estatal fa referència a la constitució de l’exèrcit. Graziani en voldria un d’apolític i Mussolini hi està d’acord. De fet, aquest projecte l’obstaculitzaran els alemanys. Al mateix temps, Renato Ricci obté del Duce el permís per formar una milícia anomenada Guàrdia Nacional Republicana.

La motivació que empeny molta gent a adherir-se a la RSI és sobretot de tipus moral i fa referència a la reparació de la traïció perpetrada en contra dels alemanys, que se sent com una veritable i pròpia vergonya. Són, sobretot, els més joves, els nois de menys de 20 anys, els qui s’hi adhereixen amb entusiasme, animats per l’esperit bel·licista i pel desig d’una bella i heroica mort en què han estat educats pel règim d’ençà que eren unes criatures. Però hi ha, també, vells esquadristes, marginats al llarg dels darrers vint anys, companys de Mussolini durant el període socialista, desbandats i desesperats del darrer moment, oficials i funcionaris motivats per unes concretes necessitats de supervivència econòmica o convençuts que es pot tractar d’una ocasió de fer carrera.

La cultura que caracteritza els nois de la RSI està ben expressada en el llibre A cercar la bella mort, d’un d’ells, Carlo Mazantini. S’hi pot llegir:

Vam travessar aquells divuit mesos d’odi i de sang cantant. Era tota la nostra cultura, tot el que havíem après en aquells vint anys en els quals havíem nascut i el mitjà a través del qual havíem après a conèixer el món. [...]

Morir, saber morir, era una de les nostres ànsies. Tota la nostra mística del coratge girava al voltant d’aquella capacitat d’afrontar la mort. Un home valia segons com sabia morir.

Al mes d’octubre, ja s’han inscrit 250.000 persones al partit feixista. S’hi apunten els feixistes intransigents, aquells que estan convençuts que el 25 de juliol va ser la conseqüència d’una evolució burgesa i plutocràtica del règim. Els moderats, per contra, consideren que la República de Salò és una ocasió per unir els italians en nom de la Nació. Mussolini fa de mediador entre les dues tendències i acull representants de totes dues al govern.

A Verona, del 14 al 16 de novembre, té lloc el primer congrés del nou Partit Feixista Republicà. Mussolini no hi participa. En la confusió apareixen tendències contradictòries: una de moderada, que vol la formació d’altres partits i l’elegibilitat dels càrrecs i una, de neosocialista, ferotgement contrària a la burgesia.

A més d’un clar distanciament respecte de la monarquia, també es passen comptes interiorment. És a dir, que per tornar a l’esperit combatiu dels orígens s’han de castigar els traïdors, els dirigents feixistes que van causar la caiguda de Mussolini. Cinc d’aquests cauen a les mans de la República Social.

1944

També a Verona, el 8 de gener de 1944 té lloc un procés manifestament polític. De fet, des del punt de vista jurídic no hi ha cap prova de la seva traïció. Les condemnes a mort serveixen per a purificar el nou estat i per a mostrar-ne la intransigència, començant pel seu màxim exponent, Mussolini, que no mou ni un dit per salvar el seu gendre Ciano. L’11 de gener, al polígon de tir de la fortalesa de San Procolo són afusellats cinc condemnats a mort: Ciano, De Bono, Pareschi, Marinelli i Gottardi.

Els alemanys volen que l’exèrcit italià estigui format per nous reclutes. A causa d’això, el govern de la República Social proclama bans de crida a les armes per als joves de les lleves de 1924 i 1925. Molts no s’hi presenten i s’estimen més amagar-se o unir-se directament als grups partisans. Els qui s’hi allisten són enviats a Alemanya a passar-hi un període d’instrucció. Mentrestant, la propaganda oficial presenta encara el país de Hitler com una potència plenament efectiva.

El 22 aniversari de la Marxa sobre Roma, al Quarter General, el Duce, davant dels membres del govern i del cos diplomàtic, passa revista a representats de totes les forces armades republicanes i lliura la bandera de combat a una legió de la guàrdia. Fa aquesta arenga:

La bandera de la República Social Italiana és el símbol de la nostra fe absoluta en la resposta de la Pàtria. És el senyal de la nostra fidelitat no menys absoluta envers el nostre valent aliat i és la certesa del nostre futur victoriós. La bandera és l’ànima de les nostres ànimes. En rebre-la, vosaltres presteu el jurament solemne que mai, he dit mai, serà tacada pel deshonor ni per la vilesa, sinó que sempre, en la pau i en la guerra, serà defensada i consagrada amb sang.

Cap a la fi de 1943, uns 200.000 homes formen l’exèrcit de la RSI. Els alemanys els utilitzaran gairebé sempre en les lluites contra els partisans. Un dels grups armats més famosos és el de la Desena Patrulla Mas, comandat per Valerio Borghese, que l’utilitza com un exèrcit personal seu i que arriba a enfrontar-se fins i tot de vegades amb Mussolini mateix.

Quant a la política econòmica, Mussolini promulga el 12 de febrer de 1944 la Llei sobre la Socialització de les Empreses. És un acte que provoca una forta oposició des dels industrials fins als nazis, i fins i tot entre els obrers, que aniran a la vaga el dia 1 de març. A la pràctica, les socialitzacions s’ajornaran o es tiraran endavant sols en casos molt concrets.

El 22 de gener de 1944, els angloamericans desembarquen a les platges d’Anzio, al sud de Roma. La capital està amenaçada. Un batalló de la Desena Patrulla Mas és enviat a la zona de les operacions militars per tal d’ajudar els alemanys. Però la contribució dels homes de Borghese serà limitada. Quasi de seguida són enviats al nord d’Itàlia per combatre els partisans, mentre els alemanys aconseguiran aturar durant tres mesos l’avançada angloamericana.

Des del punt de vista bèl·lic, els angloamericans condueixen maldestrament la campanya d’Itàlia. Des de l’octubre de 1943 fins al maig de 1944, les tropes aliades es troben blocades al mig de la Línia Gustav, creada per Kesserling a mig camí entre Roma i Nàpols.

L’hivern de 1943-44, 4.000 homes componen les bandes escampades pels Alps i els Apenins. Els feixistes no comprenen la lluita dels partisans. Es pensen que està dirigida des de l’exterior, mentre, de fet, sols a partir del 25 de novembre de 1943 s’estableix el contacte entre el comandament de la Resistència de Milà i una missió militar anglesa a Suïssa.

Els comunistes organitzen els Grups d’Acció Patriòtica, que fan actes de sabotatge a les ciutats. El 23 de maig de 1944, a Roma, un atemptat dels GAP provoca la mort de 33 soldats alemanys. En represàlia, els nazis afusellen 335 civils a les Fosses Ardeatines. El 15 d’abril, un escamot dels GAP mata a Florència el filòsof Giovanni Gentile, que s’ha adherit a la RSI.

A l’abril de 1944, Víctor Manuel III declara que es retirarà, una vegada Roma hagi estat alliberada. El dia 12, el seu fill, el príncep del Piemont, Humbert, esdevé lloctinent general del règim. Un referèndum haurà de decidir, a la fi de la guerra, entre república i monarquia. A la Itàlia alliberada pels aliats, Badoglio és reemplaçat, el 9 de juny de 1944, per un gabinet de coalició, presidit per Bonomi.

De tota manera, ja des del juny de 1944, per a la República de Salò la situació és compromesa. Les tropes americanes, comandades pel general Clark, després d’haver ensorrat la Línia Gustav a Montecassino (18 de maig) entren a Roma el 4 de juny.

Entre el 5 i el 6 de juny, les divisions aliades desembarquen a Normandia. La Muralla Atlàntica es mostra insuficient per impedir una operació tan important i que implica 3 milions d’homes.

El 10 de juny, el govern de Bonomi denuncia els acords italogermànics de Munich.

L’1 de juliol neixen les Brigades Negres, una resposta a les Brigades Garibaldi formades pels partisans. En tres mesos quasi 30.000 voluntaris demanen formar-ne part. Sobre la visera duen la imatge d’una calavera i els símbols i els cants són fúnebres. Lluiten amb un gran acarnissament i molta ferocitat i arriben a fer barbaritats inenarrables. La resistència partisana augmenta i també creix l’odi popular envers els feixistes.

Del 16 al 21 de juliol, el Duce fa el seu darrer viatge a Alemanya per tal de visitar els 60.000 soldats italians que els nazis instrueixen. A l’inici d’agost, els soldats italians tornaran a la Pàtria. L’impacte serà traumàtic. De fet, es trobaran al davant un país que ja no coneixen. A les estacions d’arribada els acollirà el silenci de la gent o directament alguna manifestació d’hostilitat. Els alemanys no se’n refiaran i no els enviaran a primera línia de foc. Enviats al Piemont i a Ligúria, a combatre els partisans, es trobaran en una guerra que no havien previst, formada per italians que maten uns altres italians. Aleshores, molts perdran les ganes de lluitar i abandonaran els batallons per milers.

Els trasllats del Duce per Alemanya són bastant perillosos a causa del domini del cel que tenen els aliats. Per això, el tren en què viatja Mussolini s’amaga entre cortines de fum.

El dia 20 de juliol té lloc la darrera trobada amb Hitler. El Führer s’ha escapat aquell mateix matí d’un atemptat preparat per un grup d’oficials favorables a la sortida de la guerra. L’acció ha estat organitzada pel coronel von Staufenberg amb la complicitat de Rommel. Després d’un judici sumari els conspiradors seran penjats. Tan sols a l’heroi de la campanya africana li és concedit el privilegi del suïcidi.

L’estiu de 1944, Alemanya es troba en una situació desesperada. Les incursions aèries dels aliats són devastadores. Les ciutats són colpejades durament. L’objectiu és debilitar la resistència del poble alemany, una estratègia utilitzada pels nazis mateixos a l’inici de la guerra. També a la Itàlia republicana continuen les incursions aèries dels aliats.

La duresa del clima i la disminució de les primeres matèries provinents d’Alemanya converteixen l’hivern de 1944-45 en el més dur de tots els que s’han suportat durant la guerra. En són testimoni les llargues cues que hi ha a les botigues per tal de comprar els escassos productes alimentaris. El menjar es pot trobar fàcilment al mercat negre, però ben pocs es poden permetre el luxe de comprar res.

El 28 de setembre de 1944, a Marzavoto es duu a terme la més gran matança de civils del conflicte bèl·lic a Itàlia. Els alemanys hi afusellen 1.830 persones.

El 27 d’octubre, les tropes aliades s’aturen davant la Línia Gòtica i es preparen per a l’avançada final, que tindrà lloc a la primavera. El general Alexander convida els partisans a renunciar a les accions de gran envergadura i obté l’efecte de deprimir la moral dels combatents i de permetre que els nazis i els feixistes intensifiquin les accions militars en contra seu.

El 7 de desembre, el comandament aliat reconeix el Comitè d’Alliberament Nacional de l’Alta Itàlia. I el dia 26, el govern Bonomi reconeix l’autoritat del Comitè d’Alliberament Nacional de l’Alta Itàlia, que en endavant representarà oficialment el govern de Roma al nord del país.

El 16 de desembre de 1944, al teatre líric de Milà, Mussolini convida a resistir fins al final contra l’enemic:

Camarades, estimats camarades milanesos, a setze mesos de distància de la terrible data de la rendició i la destrucció induïda i acceptada d’acord amb la democràtica i criminal fórmula de Casablanca, la valoració dels esdeveniments ha de fer una vegada més aquestes preguntes: "Qui ha traït? Qui ha patit i pateix les conseqüències de la traïció?" La rendició i la destrucció anunciada el 8 de setembre ha estat volguda per la monarquia, pels corrents plutocràtics de la burgesia italiana, per algunes forces clericals i per l’Estat Major, que no creia en la victòria i va convertir Badoglio en cap. Per tant, tampoc amb pau, sinó amb el territori de la Nació convertit en un immens camp de batalla, cosa que vol dir en un immens camp de ruïnes, la conseqüència és que qui ha patit els resultats de la traïció és el poble italià. Es pot assegurar que, respecte a l’aliat germànic, el poble italià no ha estat traïdor. De fet, en el 1945, la participació d’Itàlia a la guerra serà més important amb el reforçament progressiu de la nostra organització militar confiada a la sòlida fe i a la demostrada experiència d’aquell valent soldat que respon al nom del mariscal d’Itàlia Rodolfo Graziani.

Nosaltres volem defensar amb les ungles i amb les dents la vall del Po. Volem que la vall del Po continuï essent republicana mentre esperem que també tot Itàlia sigui republicana. Si un dia tota la vall del Po es veiés contaminada per l’enemic, això ocasionaria una forma d’organització irresistible i armada que faria pràcticament la vida impossible a l’exèrcit angloamericà. Farem una sola Atenes de tota la vall del Po. Ja noto els senyals premonitoris de la represa. Aquí, sobretot, en aquest Milà portaestendard i guia, l’enemic ha colpejat salvatgement, però no l’ha doblegat ni mínimament. I Milà ha de donar i donarà homes amb voluntat d’afrontar amb coratge la revolució.

1945

Els grups partisans han anat augmentant en nombre fins arribar a la primavera de 1945 a ser prop de 250.000 homes. Amb la proximitat de la victòria, les files de la Resistència aniran adquirint cada vegada més adeptes i, paral·lelament, a la República Social, aniran disminuint les forces disponibles. El país està inevitablement dividit. Itàlia es troba en una situació de guerra civil. Els partisans i els republicans constitueixen una minoria armada disposada a combatre fins a la fi per l’afirmació dels propis ideals. Però la majoria de la població espera la fi del conflicte amb l’avançada dels aliats.

La Resistència té un alt valor moral i simbòlic. La lluita contra la violència nazi i feixista serveix per legitimar i fundar la República Italiana que vindrà després. La seva contribució militar no és determinant, tot i que té el seu pes. Per a molta gent, sobretot per als partisans comunistes, és viscuda no sols com una guerra d’alliberament, sinó també com l’expressió de la lluita de classes. Però, per damunt de tot, preval la voluntat de trencar amb el passat sense cap cessió de compromís.

Mentrestant, els documentals de propaganda dels feixistes fan creure que els nazis estan en condicions d’oposar-se a l’avançament dels aliats. La realitat, però, és ben diferent.

Als primers mesos de 1945, sense que Mussolini ho sàpiga, els alemanys inicien les converses per a la rendició de les tropes nazis a Itàlia. L’objectiu és trobar un camí de sortida mentre s’acosta el moment d’haver de passar comptes.

Entre el 4 i l’11 de febrer, Stalin, Churchill i Roosevelt es reuneixen a la conferència de Jalta. Alemanya i el Japó ja estan amb la soga al coll, però encara no es pot preveure el moment de la fi de les hostilitats. I aquí, en aquests dies, es decideixen en part la divisió del món en dos blocs contraposats i la futura organització del continent europeu.

L’abril de 1945, les forces angloamericanes reprenen l’ofensiva i ensorren la Línia Gòtica. El dia 18, quan els angloamericans ja han penetrat a la plana del Po, Mussolini es trasllada a Milà. El 21 els aliats entren a Bolonya, on ja fa dos dies que els partisans lluiten contra els alemanys.

El Comitè d’Alliberament Nacional de l’Alta Itàlia llança una crida a la insurrecció. Les brigades baixen de les muntanyes i s’uneixen als resistents de les ciutats. Gènova i Torí són alliberades abans de l’arribada dels aliats. El dia 1 de maig, aquesta situació es donarà a tot el nord d’Itàlia.

La tarda del 25 d’abril, Mussolini, juntament amb Graziani, es trasllada al palau arquebisbal de Milà. Aquí, el cardenal Schuster ha organitzat una reunió entre el líder feixista i alguns caps del Comitè d’Alliberament Nacional de l’Alta Itàlia, entre els quals hi ha Sandro Pertini, futur president de la República Italiana. Els tractes es resolen molt de pressa. Els partisans pretenen la rendició sense condicions dels feixistes al cap de dues hores. Quan coneix la notícia de la rendició imminent dels alemanys, Mussolini s’enfurisma. Demana, això no obstant, una hora de temps per donar la resposta i decideix anar-se’n a Como escortat pels alemanys després d’haver dispensat als membres del partit i de les forces armades del jurament de fidelitat. Aquest és el seu darrer acte històric i la fi del feixisme.

El dia 27, Mussolini, amb alguns dirigents feixistes i la seva amant Claretta Petacci, s’uneix a un batalló nazi que intenta adreçar-se a Merano. A la localitat de Musso, els partisans deturen la columna, reconeixen el Duce i el detenen, malgrat que s’havia posat un casc i un uniforme alemany.

A les 16.10 del 28 d’abril, Mussolini i Claretta Petacci són metrallats per l’anomenat coronel Valerio, Walter Audisio davant la reixa d’una vil·la a Giulino di Mezzegra, als afores de Dongo. Per subratllar el triomf de la Resistència i la fi del règim feixista hom escenifica una cerimònia macabra. Els cossos de Mussolini i Chiara Petacci i dels dirigents feixistes morts són exposats a les ires de la multitud al Piazzale Loreto de Milà, lloc on el 14 d’agost havien estat afusellats, com a represàlia, quinze partigiani.

Els cossos de Mussolini i dels altres, penjats pels peus en un assortidor de benzina són retirats cap al vespre. Més dirigents feixistes seran afusellats aquells dies: entre d’altres Staracce i Farinacci. De morts feixistes n’hi ha hagut entre 12.000 i 15.000, mentre a les files de la resistència es compten 44.720 víctimes i 9.980 morts per represàlies.

A les 2 del migdia del 29 d’abril, al Quarter General Aliat de Caserna, els representants alemanys signen el document de rendició de les forces nazis a Itàlia, que entrarà en vigor el 2 de maig. És el final de la guerra a la Península. Dos dies abans, Hitler s’ha suïcidat al seu búnquer de Berlín. El 7 de maig, Alemanya signa la capitulació. Acaba així el conflicte que ha ensangonat Europa. La gent ja pot sortir, finalment, als carrers a celebrar-ho.

Al juny de 1945, Ferruccio Parri succeeix Bonomi. Després, al desembre, De Gasperi forma un govern, amb la tasca de preparar les eleccions a una Assemblea constituent.

1946

La fi del feixisme té com a conseqüència no immediata la caiguda de la monarquia. El 9 de maig de 1946, Víctor Manuel III abdica a favor del seu fill Humbert II per tal de salvar la institució monàrquica, que està desacreditada als ulls dels italians a causa del suport atorgat a la dictadura.

El 2 de juny tenen lloc les primeres eleccions lliures des de a més de 20 anys. Els italians són cridats a decidir en un referèndum la forma institucional de l’estat. La República aconsegueix 12.717.923 vots a favor, contra 10.719.284 a favor de la monarquia. L’endemà, Humbert II pren un avió cap a l’exili. Comença la història de la Itàlia republicana.