L’Estat ústaixa de Croàcia (1941)

Les dictadures de l'Europa central (1919-1939)
La Segona Guerra Mundial
La Itàlia feixista
L’Alemanya nazi
La França de Vichy
El règim feixista de Metaxàs a Grècia

El moviment ústaixa

El moviment Ústaixa ("insurgent"), la forma més intransigent del nacionalisme croat, va sorgir a conseqüència de les condicions de centralització i opressió del poble croat a mans de la corona sèrbia a la Iugoslàvia del període d’entreguerres. El seu fundador, Ante Pavelić, era un jove advocat i antic dirigent del moviment nacionalista croat, el Partit Croat del Dret (Hrvatska Stranka Prava).

El 1929, quan Alexandre I de Iugoslàvia va imposar una dictadura fèrria, Pavelić va decidir que calia una organització més militant, perquè el partit croat majoritari, el Partit Camperol, era essencialment moderat. Així, doncs, va formar la Ustaša Hrvatska Revolucionarna Organizacija ("Organització Revolucionària Croata Insurgent" o UHRO), la qual encapçalaria la lluita militant i armada. Altres nacionalistes, més moderats, van crear una milícia nacional clandestina de més gran envergadura, Hrvatski Domobran ("Defensa de la Pàtria Croata" o HD), a més a més d’un front comú de partits croats, la Unió Croata (HS), amb la qual Pavelić va col·laborar fins al 1936.

El 1932 i en el seu paper de poglavnick, és a dir, dirigent dels ústaixes, Pavelić va redactar una Carta de principis. Hi afirmava que la fita a assolir era la independència de l’Estat croat, per mitjà d’una insurrecció armada del poble croat, encapçalada pels ústaixes, els quals governarien el nou Estat, una Gran Croàcia que inclouria Dalmàcia i una gran part de Bòsnia.

La identitat catòlica tenia una gran importància, encara que els ústaixes no eren un moviment catòlic o clerical. Oferien una mística nacional segons la qual Croàcia era un baluard històric de l’Occident cristià: contra els nòmades orientals, primer; després, contra els invasors turcs i, ara, contra la tirania oriental "eslava" i contra el comunisme. Així, doncs, subratllaven les virtuts guerreres i la necessitat de lluitar, basant-se en la identitat única i la superioritat dels croats sobre els serbis i altres pobles "orientals". Quant a l’estructura social, el poble guerrer croat era considerat camperol, per la qual cosa l’Estat futur s’hauria de fonamentar en la classe camperola. La norma social seria la zadruga camperola i semicol·lectivista, que havia d’alçar-se sobre les bases d’un nou sistema econòmic, essencialment anticapitalista, encara que reconegués la propietat privada.

Més endavant hom va plantejar una teoria racial, segons la qual els croats eren alhora "occidentals" i "gòtics", i no "orientals" i "eslaus". Això no obstant, el racisme ústaixa, no era exclusivament biològic i, al principi, incloïa —sota les mateixes condicions— els serbis que havien residit llarg temps a Croàcia i que acceptessin el catolicisme, i també els bosnians musulmans. El concepte bàsic —si més no als primers anys— era més aviat cultural i ètnic, semblant a la teoria "racial" italiana, que no pas biològic, segons la versió nazi. Cap a finals del primer decenni del moviment, el racisme croat es va anar convertint en antisemita.

A principis del decenni de 1930, els ústaixes no arribaven als 2.000 afiliats (encara que disposaven de dues vegades més de seguidors entre els emigrats croats a l’hemisferi occidental) i no tenien una ideologia prou desenvolupada. El terrorisme que practicaven no era nou a Iugoslàvia, perquè l’Estat iugoslau i els seus aliats ja promovien la repressió i certes formes de terrorisme d’Estat, sobretot en el període 1928-1929, a més a més d’activitats terroristes iugoslaves a Itàlia.

L’any 1931, els ústaixes van començar a posar en pràctica l’acció directa amb un seguit de bombes, col·locades a ponts i vies fèrries, i diversos atemptats contra policies iugoslaus. Però, la dictadura iugoslava no va tenir gaires problemes per reprimir aquest petit grup, i els seus agents van assassinar ústaixes i altres dirigents croats a l’estranger.

Finalment, Pavelić i els seus seguidors van decidir d’eliminar el cap de l’Estat iugoslau. Col·ludits amb la IMRO, l’organització terrorista macedònia, tres agents de la Ustaša van ser còmplices directes dels activistes de la IMRO que, a l’octubre de 1934, a Marsella, van matar el rei Alexandre I de IugoslàviaI i el ministre d’afers estrangers francès, Louis Barthou.

La mort d’Alexandre de Iugoslàvia va resultar el punt culminant de les activitats del moviment anteriors a la guerra, ja que Pavelić no va poder aconseguir que el Partit Camperol —la força majoritària de Croàcia— donés suport als seus plans violents. Per bé que el Partit Camperol va continuar reforçant la seva clandestina Domobran, practicava la resistència passiva.

Encara que, als primers anys d’existència, els ústaixes eren una organització terrorista i insurgent gens protofeixista, el 1936 Pavelić va trencar completament les relacions amb els croats moderats, i va fer un gir vers una posició més obertament feixista i antisemita. Ell mateix és va veure obligat a funcionar des de l’exili i a dependre de la generositat dels governs italià i hongarès; però la reacció a l’atemptat contra el rei comès el 1934 va provocar el tancament de les seus dels ústaixes a tots dos països.

Poc temps després, el moviment s’havia acabat virtualment i 500 activistes ústaixes van ser empresonats a l’estranger, encara que sota condicions poc severes (235 a Itàlia, fins i tot Pavelić).

Als primers anys, Pavelić havia intentat de convèncer els governs occidentals que una Croàcia independent fóra una força favorable a la pau i a l’estabilitat als Balcans, però força ústaixes cercaven la inspiració sobretot a la Itàlia feixista. En els anys 1936-1937, Pavelić, estant detingut, ja havia identificat completament el seu moviment amb un nou ordre feixista i nazi i el va alinear cada cop més amb una ideologia obertament feixista, barrejada amb un "agrarisme" romàntic i una forma croata de nacionalcatolicisme.

Mentrestant, el grup d’ústaixes exiliats a l’Alemanya nazi, encapçalat pel doctor Branimir Jelic, va fer tot el possible per dur el moviment en una direcció més racista, influïda pel nazisme. Després del Sporazum, o compromís, de 1939, segons el qual per primer cop els croats tindrien els mateixos drets i una representació igual a Iugoslàvia, la UHRO clandestina, amb, probablement, uns 30.000 o 40.000 afiliats (en una població croata de sis milions d’habitants) es va esforçar per incrementar les accions armades i altres formes de subversió.

La formació de l’Estat independent de Croàcia

Ante Pavelic El Blitzkrieg alemany d’abril de 1941, i la consegüent derrota de Iugoslàvia, va obrir el camí a la independència nacional de Croàcia, perquè Adolf Hitler i Benito Mussolini estaven d’acord a eliminar totalment l’Estat iugoslau. Tot i això, d’acord amb la preferència de Hitler per un govern de conservadors o dretans fiables, el càrrec de primer cap d’Estat croat es va oferir a Vladko Macek, cap del majoritari Partit Camperol. I solament perquè aquest es va negar a actuar com el noruec Vidkun Quisling, Hitler va decidir atorgar el poder a Pavelić i els ústaixes. Tot i això, Itàlia es va annexar gran part de la Dalmàcia, i el que restava de Croàcia va ser dividit en zones d’ocupació alemanya i italiana, per la qual cosa l’Estat dels ústaixes mai no va gaudir del mateix grau de sobirania territorial nominal que tenia el règim satèl·lit d’Eslovàquia, tot i que va participar al pacte Tripartit i a la invasió de la Unió Soviètica. En un acord separat, Mussolini va garantir formalment la independència i la integritat territorial del nou Estat croat, encara que Hitler no va trigar a deixar clar que volia exercir una influència preponderant a Croàcia.

Així, doncs, Pavelić va ser alliberat del seu llarg —encara que raonablement còmode— confinament a Itàlia, i va convertir-se en poglavnik de l’Estat independent de Croàcia (Nevavisna Dsrzava Hrvatksa o NDH), que va transformar en règim de partit únic, règim que va proclamar un llaç místic indissoluble entre el poglavnik i la Nació.

Les files de la UHRO van augmentar amb la incorporació de desenes de milers de seguidors del Partit Camperol. Aquest, al seu torn, va ser proscrit poc temps després, tot i que la majoria dels nombrosos funcionaris del partit als governs locals van conservar el càrrec, a canvi de jurar lleialtat al poglavnik. La resta del Partit Camperol es va dividir, alguns a favor de la UHRO; altres van adoptar una posició neutral, i altres més van acabar donant suport als guerrillers comunistes de l’oposició. Els ústaixes eren reclutats sobretot entre la població de classe baixa urbana, encara que també hi va haver suport de força estudiants i alguns intel·lectuals croats, com també un nombre sorprenent de capellans nacionalistes catòlics. Tot i així, la UHRO no constituïa un moviment oficialment catòlic, i, en vista del seu extremisme i la seva situació d’Estat satèl·lit de l’Eix, el Vaticà mai no va reconèixer oficialment el NDH.

La Constitució del nou Estat definia els croats com una raça singular i, el 1942, el NDH ja havia començat a crear un sindicat obrer nacional, juntament amb un esbós de "cambres d’associació professional" que formarien part d’un sistema corporatiu. El règim es va declarar contrari tant al capitalisme com al comunisme, va reconèixer la base del poble en la classe camperola croata i va defensar la tradicional zadruga semicol·lectivista com a paradigma del condomini econòmic.

A Zagreb, el 1942, es va convocar finalment una assemblea consultiva, per tal de preparar la formació d’un parlament corporatiu regular, però Pavelić considerava el concepte incòmode i mai no va intentar d'aplicar-lo. De fet, la UHRO, ja molt inflada, estava fortament dividida per rivalitats internes i mai no va arribar a unificar-se completament o a plantejar una ideologia ni un sistema estatal totalment cristal·litzats. Per als afers de seguretat es va apropiar de la Domobran, la milícia de l’antic Partit Camperol, la va convertir en un sistema de defensa territorial més extens i, com a força especial, va formar destacaments d’elit, compostos d’uns 15.000 militants ústaixes.

La característica més notable del NDH va ser la seva extraordinària violència ètnica, ja que a les poques setmanes els ústaixes van començar a dedicar-se a la conversió forçosa, expulsió i/o exterminació ingent de la nombrosa minoria sèrbia ortodoxa resident a Croàcia, la qual sumava molt més del 20 % de la població total al país, és a dir, més d’un milió de persones. Encara que a alguns els deixaren triar entre fugir o convertir-se al catolicisme, poc temps després es van fer matances en massa de serbis ortodoxos, de vegades, amb la benedicció i/o la participació de membres del clericat (particularment d’uns monjos franciscans). A més a més, els ústaixes van matar tots els jueus de Croàcia —entre 30.000 i 40.000—, tret d’alguns milers que van poder salvar-se en fugir a la zona italiana.

En tres guerres civils distintes i un conflicte internacional, lliurats consecutivament i simultàniament, els guerrillers comunistes i els nacionalistes serbis monàrquics d’extrema dreta, o chetniks, van lluitar contra les forces d’ocupació de l’Eix, i a vegades també contra les unitats col·laboracionistes del dirigent titella Nedíc (que va governar el centre de Sèrbia en nom dels alemanys), i també contra unitats sèrbies i bosnianes del moviment protofeixista Zbor. Al mateix temps, tant els guerrillers comunistes com els chetniks lliuraven les seves pròpies lluites contra els ústaixes, mentre estalviaven tanta energia com podien per lluitar els uns contra els altres.

El nombre de serbis morts pels ústaixes pot haver arribat a un total de 250.000. El NDH administrava fins a 24 camps de concentració, gairebé tots petits, però el principal, es va establir a Jasenovac, on van morir desenes de milers de jueus i serbis. A més a més, es va crear un sistema de 34 tribunals especials, que tenien el poder de condemnar a mort i exigir que l’execució es fes abans de tres hores. Tot i això, força serbis van morir en matances als pobles, en les quals els ústaixes empenyien centenars de persones fins a l’església ortodoxa local, tapiaven portes i finestres amb taulons de fusta i hi calaven foc. Sembla que la persecució va ser més gran contra els serbis educats. Per contra, l’actitud dels ústaixes envers els bosnians musulmans era més tolerant. Tot i que esperaven que aquests es convertissin al catolicisme, alguns ideòlegs ústaixes els consideraven els "croats més purs".

El 1942, Pavelić i els seus seguidors ja començaven a cansar-se de la seva tasca de neteja ètnica. Com que fer fora tots els serbis representava un gran esforç, el NDH va crear una Església ortodoxa croata separada i autocèfala, encapçalada per un prelat rus blanc, que se suposava que seria semblant a l’Ésglésia Uniata de Galítzia, la qual combregaria amb Roma i, per tant, proporcionaria una identitat acceptable per als serbis de Croàcia.

Hitler no havia estat gens partidari de cedir el poder a Pavelić, i el caos virtual que, en pocs mesos, els ústaixes van crear en algunes zones de Croàcia va confirmar les seves suspicàcies. A la tardor de 1941, ja estava disposat a destituir el poglavnik ústaixa i a oferir novament la direcció del NDH al cap del Partit Camperol, Macek. Però aquest es va negar novament a col·laborar-hi. Per tant, Hitler va mantenir Pavelić al poder, per manca d’una alternativa. De fet, aleshores, el poglavnik ja prestava cada cop menys atenció a les seves responsabilitats de la guerra i passava més temps escrivint novel·les, eliminant paraules sèrbies del vocabulari croat.

Finalment, quan Alemanya va perdre la guerra, dos membres del govern del NDH, van tractar, pel seu compte, de negociar en secret una pau per separat, però Pavelić els va descobrir i els va fer executar. A la primavera de 1945, les forces alemanyes van oferir una darrera resistència a Croàcia amb el suport de 150.000 soldats croats (majoritàriament Domobran) sota comandament alemany. En la retirada, Pavelić va aconseguir de refugiar-se a Itàlia i després a l’Argentina, però un mínim de 50.000 soldats croats no van tenir tanta sort. Els comunistes de Tito, una vegada al poder, els van assassinar en massa.

Durant el decenni de 1970 els ústaixes van matar diversos diplomàtics iugoslaus. Com a reacció, els serveis secrets iugoslaus van assassinar dirigents ústaixes en diversos estats europeus i a Iugoslàvia (1974), on a més a més es van pronunciar penes de presó i de mort (març - desembre de 1975).

La independència de Croàcia (1991)