Grècia durant la Segona Guerra Mundial

Grècia durant el període d’entreguerres
El règim feixista de Metaxàs a Grècia (1936-1941)
La guerra civil grega

A l’inici de la Segona Guerra Mundial, el general Ioannis Metaxàs va tractar de mantenir la neutralitat de Grècia. El país, que al febrer de 1934 s’havia adherit a l’Aliança Balcànica, es veia amenaçat per les ambicions de Mussolini, després que aquest annexionés Albània a la Itàlia feixista (7 d’abril de 1939).

Les tropes italianes estacionades a Albània constituïen una amenaça real per a Grècia, que temia un atac italià. A l’estiu de 1940, els italians van enfonsar l’Ellis, un vaixell de guerra grec, amb la intenció de provocar els grecs. Metaxàs, però, va ordenar als seus ministres que no n’acusessin directament els italians per tal de no provocar una guerra, tot i les evidents proves de l’autoria italiana.

Aléxandros Papagos

Nascut a Atenes el 1883, després de participar a les guerres balcàniques (1912-1913), va assolir el grau de coronel durant la I Guerra Mundial. El 1927, després de participar a la campanya grega a Turquia (1919-1922) va ser nomenat general, i 8 anys més tard va ser nomenat ministre de la guerra. Com a cap d’estat major de l’exèrcit grec (1936-1940), va dirigir, amb èxit, l’ofensiva grega contra els italians a l’Epir, però va ser fet presoner pels alemanys, que el van deportar a Alemanya fins el 1945. Promogut a mariscal (1945), i novament al front de l’exèrcit (1949-1951), va combatre les forces comunistes de Markos, que va expulsar de Grècia. Fundador del Partit d’Unió Hel·lènica i artífex de la restauració monàrquica, va ser cap del govern des de 1952 fins que va morir, l’any 1955.

Finalment, el 28 d’octubre de 1940, els italians van atacar la frontera nord-oest grega des d’Albània. Un exèrcit italià de 200.000 homes es va dirigir cap a l’Epir i Tessàlia, la qual cosa va posar Hitler davant el fet consumat d’una intervenció de l’Eix als Balcans. Les 15 divisions de l’exèrcit grec, comandades per Aléxandros Papagos, van resistir i el 10 de novembre van passar a la contraofensiva. Després d’haver expulsat els invasors del país, l’exèrcit grec va penetrar a Albània i es va emparar d’una quarta part del territori albanès. El front va restar estabilitzat entre el mar i el llac Ohrid. Durant sis mesos, 16 divisions gregues insuficientment armades van immobilitzar a Albània 27 divisions italianes que disposaven d’un equipament superior al seu, fins al moment de l’atac dels exèrcits alemanys.

Hitler, amoïnat per la desfeta italiana i desitjós d’assegurar el seu flanc sud abans d’atacar l’URSS, va decidir d’intervenir-hi. Després d’haver ocupat Romania i Bulgària, la Wehrmacht, reforçada amb 6 divisions hongareses i un exèrcit italià, el 6 d’abril de 1941, va atacar Grècia i Iugoslàvia. El 9 d’abril, les tropes alemanyes, comandades per List, van arribar a Salònica després d’haver trencat la línia Metaxàs (fortificacions construïdes, de 1938 a 1940, pel govern de Metaxàs, a la frontera grega amb Albània i Bulgària). L’avanç alemany cap al sud va fer replegar cap a l’Olimp les tropes britàniques de Maitland Wilson, que des del març donaven suport als grecs, després d’haver vençut la flota italiana al cap Matapan. El 19 d’abril, els alemanys van entrar a Larissa, el 20 a Jannina, el 26 a Patràs, el 27 a Atenes i el 28 van arribar a la costa sud del Pel·loponès. El 24 d’abril van capitular les tropes gregues d’Albània, mentre els britànics havien aconseguit fer passar 48.000 dels seus homes a Creta (16-29 d’abril), d’on van ser expulsats per tropes paracaigudistes alemanyes.

Els alemanys van formar un govern grec col·laboracionista presidit pel general Geòrgios Tsolakoglou. Mentrestant, el govern legítim grec s’havia enfonsat: Metaxàs havia mort al gener, el seu successor s’havia suïcidat, i el rei Jordi II va fugir a Creta i, després de l’ocupació alemanya de l’illa, va prendre el camí de l’exili. Primerament va formar un govern al Caire i, després, a Londres.

La batalla de Creta
Operació aerotransportada duta a terme sobre aquesta illa per les tropes alemanyes l’any 1941. Immediatament després de l’atac alemany a Grècia, els britànics van desembarcar a Creta. Però després de la seva victòria a Grècia, els alemanys van decidir emparar-se de l’illa. L’operació va ser duta a terme per les tropes aerotransportades de Student; hi van intervenir 700 avions de transport i 750 planejadors, amb el suport de les esquadres aèries de Richthofen, que van bombardejar els punts estratègics (12 a 19 de maig). EL 20 de maig, 4.500 paracaigudistes alemanys es van llançar sobre l’illa, la qual van ocupar després de 10 dies de combat. Els britànics van evacuar les seves posicions del 28 de maig a l’1 de juny, protegits per la flota de l’almirall Cunningham, la qual va tenir pèrdues greus. Aquesta batalla va ser la primera i única operació aerotransportada d’envergadura feta per la Wehrmacht en el curs de la guerra. La guarnició alemanya de Creta va capitular el 9 de maig de 1944.

El règim de Tsolakoglou el van compondre antics membres del règim feixista de Metaxàs (tot i que no eren majoria), feixistes i nacionalsocialistes grecs, i els més fanàtics anticomunistes i antisemites. Tsolakoglou va ser substituït al govern per Konstantinos Logothetopoulos i, desprès, per Ioannis Rallis. Tots tres van col·laborar amb l’esforç de guerra alemany, enviant divisions de soldats grecs que van passar a formar part de les Waffen-SS, "l’exèrcit europeu", segons la propaganda nazi. Els règims col·laboracionistes grecs també van contribuir a identificar els jueus del país; en acabar la guerra, el 89% dels jueus del país havien estat exterminats gràcies a la col·laboració entre alemanys i grecs, que es repartien les propietats dels jueus assassinats. Des d’aleshores, els camps de concentració als afores de Tessalònica o Atenes, com ara el d’Haïdari, han passat a l’història més fosca de Grècia.

L’ocupació del territori grec per part de les tropes alemanyes, italianes i búlgares va ser particularment cruel i va perjudicar molt el país. Tots els recusos es van posar a la diposició dels ocupans, mentre que 300.000 grecs van morir per culpa de la fam, l’espoli alemany i les matances de patriotes grecs com la de Kalavryta, on van morir 500 membres de la resistència. Els moviments de resistència més importants van ser l’EAM (Ethnikon Apeleftherotikon Metopon, Front Nacional d’Alliberament), amb majoria comunista, que aplegava diverses organitzacions polítiques i sindicals d’esquerra, i que tenia una branca armada, l’ELAS (Ethnikos Laikos Apeleftherotikos Stratos, Exèrcit Nacional Popular d’Alliberament), molt actiu tot i que no comptava amb el suport dels grecs tret dels comunistes més fanàtics i dels grecs de llengua eslava. La raó d’aquest suport cal trobar-la en el fet que durant el decenni de 1930, el Partit Comunista havia promès lliurar la regió grega de Macedònia (annexionada a Grècia el 1913) als veïns eslaus del Nord (Bulgària).

A finals de 1943, després del desembarcament dels Aliats a Itàlia i dins la perspectiva d’alliberament de Grècia, l’EAM va entrar obertament en conflicte amb l’EDES (Ethnikos Demokratikos Ellenikos Syndesmos, Exèrcit Nacional Democràtic Grec), una organització resistent monàrquica i anglòfila, i l’EKKA (Lliga Nacional i Social d’Alliberament). Primerament, els Aliats van donar suport a l’EAM, majoritari, però, tot seguit, tement la preponderància comunista dins d’aquesta organització, van donar suport a l’EDES-EKKA. Després de llargues negociacions, a l’abril de 1944 el comunista Aléxandros Svolos va constituir un Comitè Polític d’Alliberament Nacional com a govern dels territoris controlats per la resistència (18 d’abril a 2 de setembre de 1944).

Com a conseqüència de l’ofensiva soviètica a Romania, al setembre de 1944, les forces alemanyes de von Weichs van evacuar Grècia; el 14 d’octubre, el nou govern monàrquic de Geòrgios Papandreu, precedit per les tropes britàniques comandades pel general Ronald Mac Kenzie Scobie que havien desembarcat al Pireu alhora, va entrar a Atenes.

A la conferència de Jalta, Churchill va insistir davant Stalin a mantenir Grècia sota la influència britànica i occidental, cosa que Stalin va acceptar. Així, Grècia va ser l’únic país balcànic que no va caure sota la influència soviètica.

El primer ministre, Geòrgios Papandreu, va demanar als comunistes que deposessin les armes i que es reintegressin a la vida social, però aquests s’hi van negar i es van llançar a la lluita contra els britànics (3 de desembre). Aleshores, el rei va delegar la regència en el metropolità d’Atenes, Damaskinós, el qual va confiar la direcció del govern a un ferm anticomunista, el general Nikolaos Plastiras (gener de 1945). El nou govern va pactar amb l’EAM i l’ELAS (12 de febrer). A les eleccions del 31 de març de 1945, els partits d’esquerra es van abstenir; victoriosos, els monàrquics van organitzar el plebiscit de l’1 de setembre, pel qual es va tornar a cridar Jordi II.

Markos Vafiadis
Nascut a Anatòlia, el 1906. Actiu militant comunista. Va arribar a Grècia el 1923, va ingressar ben aviat a les Joventuts Comunistes (1924) i va ser secretari del Partit (1929). Detingut i deportat a Creta el 1938, s’en va evadir el 1941 i es va unir als guerrillers. L’any 1943 va prendre el comandament d’una divisió de l’ELAS, per lluitar contra els ocupants alemanys.

L’any 1945, al capdavant de prop de 30.000 comunistes que ocupaven les regions frontereres amb Albània i Iugoslàvia, va emprendre, amb el suport de les democràcies populars veïnes, una veritable guerra civil contra el govern reial, va constituir un govern provisional de la Grècia lliure (desembre de 1947) i va implantar institucions socialistes a les regions que controlava. Després d’haver esperonat la seva acció, que començava a estendre’s per tot el país, primer Iugoslàvia li va tancar la frontera, i després l’URSS li va retirar el suport el 1949. Markos va ser substituït poc abans de la derrota del mont Gramnos; va estar empresonat a Romania, i el 1956 es va establir a Polònia. Markos va morir a Atenes l’any 1992.

L’extrema esquerra es va negar a admetre la monarquia, i la guerra civil va esclatar a les muntanyes del Nord. Encapçalava la revolució l’exèrcit del general Markos Vafiadis (desembre de 1947: govern provisional de la Grècia lliure). La lluita contra els comunistes va ser duta a terme, primerament, pels britànics i, a partir de març de 1947, pels nord-americans. El tractat de pau amb Itàlia, signat a París al febrer de 1947 va donar a Grècia les illes del Dodecanès. Poc després, a l’abril va morir Jordi II, que va ser succeït pel seu germà, Pau I.

La guerra civil grega va acabar a l’octubre de 1949 amb la presa del mont Gramnos, focus principal dels insurgents, pel general Papagos i amb el beneplàcit de l’URSS. Les eleccions de març de 1940 van donar la victòria al partit de centre-esquerra del general Plastiras, que va formar govern a l’abril de 1950.

Després del a guerra civil, l’ajuda financera americana atorgada dins el marc del Pla Marshall va permetre que Grècia restaurés la seva economia i augmentés la seva producció agrícola i industrial. Paral·lelament, el país va ser integrat militarment al bloc occidental (adhesió al Consell d’Europa el 1949) i a l’OTAN el 1952.

Per saber-ne més:

Metaxas Project
Segunda Guerra Mundial: Grecia
Segunda Guerra Mundial: Invasión de Grecia
Grèce: La Seconde Guerre mondiale et la révolution
Grècia: de la independència (1830) a la fi de la dictadura dels coronels (1974)
Llista de primers ministres de Grècia