L’Argentina de Perón (1943-1955)

Amèrica Llatina en el decenni de 1920
L’Argentina des de la caiguda de Perón fins a la Junta Militar (1955-1976)
L’Argentina des de la Junta Militar fins al retorn de la democràcia (1976-1986)

A l’inici del segle XX, el poder argentí es trobava en mans dels militars; així, el 1930, l’exèrcit va intervenir per enderrocar el president Hipólito Irigoyen, un radical, que havia volgut oposar-se al poder dels terratinents. Aquest va ser el preludi d’una llarga sèrie de cops de força iniciats per l’exèrcit.

La crisi econòmica mundial iniciada el 1929 va tenir greus repercussions a l’Argentina. La desocupació i l’alça del cost de la vida hi van suscitar un pregon malestar social i polític. És en aquesta època que va començar l’èxode rural, que va atreure poblacions mancades de recursos cap a les ciutats.

En vigílies de l’elecció presidencial de 1937, les organitzacions feixistes van esdevenir cada cop més actives. De fet, d’ençà del mes de maig de 1936, seguint l’exemple de l’organització d’esquerra del Front Popular, els partits de la dreta argentina es van unir per formar el Front Nacional. Aquesta organització advocava obertament en favor de l’establiment d’una dictadura i va sostenir, amb èxit, el ministre de Finances i futur president, Roberto M. Ortiz. Tanmateix, contràriament als desitjos dels seus partidaris, Ortiz va prendre mesures fermes per tal de reforçar la democràcia a l’Argentina.

La política de l’Argentina durant la Segona Guerra Mundial va provocar indirectament el retorn al poder dels militars. L’Estat, que va anunciar la neutralitat respecte als bel·ligerants, va participar tanmateix en l’aprovisionament dels Aliats amb productes alimentaris. I, el 1943, un grup d’oficials nacionalistes, dirigit pel general Arturo Rawson, es va emparar del poder. Entre els instigadors d’aquest cop d’Estat militar, hi havia el coronel Juan Domingo Perón.

Perón, ministre de Treball des de 1943, va aparèixer al davant de l’escena política el 1944. El 24 de febrer, tement una guerra imminent contra Alemanya, va prendre el comandament d’una junta militar per enderrocar el president Ramírez. Oficialment partidari de la causa dels Aliats, el govern va continuar escarnint la democràcia i va oferir asil a agents alemanys. El 27 de març de 1945, quan a Europa la victòria dels Aliats ja era imminent, l’Argentina va declara la guerra a Alemanya i el Japó. A l’abril, el govern va signar l’acte de Chapultepec, un acord entre els estats del continent americà que preveia una assistència mútua en cas d’agressió. Al juny, l’Argentina va signa la Carta de l’Organització de les Nacions Unides. Poc de temps després, es van anunciar eleccions per a l’inici de l’any 1946.

L’era de Perón

Perón, que va esdevenir una figura simbòlica de l’Argentina, va fer campanya prop de la classe obrera més desafavorida, els descamisados ("els sense camisa") i va prometre el repartiment de les terres, salaris més elevats i la introducció d’una seguretat social. A les eleccions del 24 de febrer de 1946, la campanya de les quals es va desenvolupar sota el control de l’exèrcit, va guanyar àmpliament amb el 56 % dels vots.

Els primers anys del règim peronista es van beneficiar de l’entusiasme popular, mantingut per l’esposa del president, Eva Duarte, a la qual Perón va confiar el ministeri de Treball i el dels Afers Socials. La doctrina de Perón, el "justicialisme" es va construir de manera progressiva i s’inspirava en el corporativisme mussolinià, i aliava mesures socials, intervencionisme, catolicisme, repressió, nacionalitzacions i antiamericanisme. Tanmateix, els partits i la premsa d’oposició es van mostrar més i més crítics cap a un govern que anava convertint-se en un poder totalitari i repressiu, a mesura que la situació econòmica es degradava. A poc a poc, van créixer les crítiques dels partits i la premsa d’oposició en contra del règim. La majoria peronista al Congrés va prendre represàlies al setembre d’aqueix any i va aprovar lleis que preveien l’empresonament dels qui es mostressin "irrespectuosos" amb els dirigents governamentals, i durant els mesos següents diversos opositors al règim van ser empresonats. Poc després, el Congrés va instituir noves mesures repressives, entre les quals hi havia la supressió de la premsa opositora. La Prensa, el principal diari independent, es va tancar al març de 1951; a l’abril, el Congrés va aprovar una llei que expropiava el diari. Abans de les eleccions que es van celebrar al novembre de 1951, en comptes de fer-les a la data prevista (febrer de 1952), es van imposar severes restriccions als partits de l’oposició. Perón va ser reelegit per una àmplia majoria i els seus candidats van obtenir 135 dels 149 escons de la Cambra de diputats.

A la pràctica, des de l’inici del decenni de 1950, els avantatges atorgats a les classes populars urbanes van començar a minvar i, contra la crisi econòmica, el peronisme va descobrir els beneficis de la política d’ajustament liberal. El 1953, l’Argentina va establir acords econòmics i comercials amb diversos estats, principalment amb la Gran Bretanya, la Unió Soviètica i Xile; gràcies als seus nous intercanvis comercials, la balança comercial va ser excedentària per primer cop d’ençà de 1950.

La mort d’Evita (1952), que havia esdevingut molt popular, les dificultats econòmiques creixents i l’excomunicació de Perón decretada per la Santa Seu van acabar de minar el govern peronista. Perón va haver d’afrontar una oposició política cada vegada més forta. A l’exterior, els Estats Units van reprovar el seu règim; a l’interior, l’exèrcit i l’església catòlica (contrària a la llei de 1954 sobre el divorci i la legalització dels matrimonis civils), s’hi van tornar en contra.

El 16 de juny de 1955, elements dissidents de l’armada argentina i de la força aèria van iniciar una rebel·lió a Buenos Aires. No obstant això, l’exèrcit de terra es va mantenir lleial al govern i l’alçament va ser sufocat ràpidament. Com a venjança, durant la nit van ser cremades força esglésies. Durant les setmanes següents va augmentar la tensió a mesura que les diverses faccions dins el govern i de les forces armades prenien posicions. En un discurs pronunciat a finals d’agost, Perón, referint-se a l’assassinat d’uns peronistes, va declarar que per cada peronista que caigués, caurien cinc membres de l’oposició.

Finalment, el 16 de setembre, grups insurgents dels trets exèrcits van llançar una rebel·lió concertada, anomenada la "Revolución Libertadora", una sèrie d’enfrontaments que van durar tres dies i en els quals van morir unes 4.000 persones. Això va va provocar la dimissió de Perón, el qual es va refugiar en una canonera paraguaiana ancorada al port de Buenos Aires. El 20 de setembre, el líder dels insurgents, el general de divisió Eduardo Lonardi, va assumir la presidència provisional i va prometre el restabliment de la democràcia. Perón va partir a l’exili, primer al Paraguai i posteriorment a Veneçuela, la República Dominicana i l’Espanya franquista.