La guerra civil grega

L’ocupació de Grècia va ser molt cruel. El país es va repartir entre Alemanya, Itàlia i Bulgària, i tots els recursos es van posar a disposició dels ocupadors mentre la fam feia estralls.

Tot i això, ben aviat es va organitzar un potent moviment de resistència de masses. El 27 de setembre de 1941 es va fundar el Front Nacional d’Alliberament (EAM) que va crear al mateix temps un centre militar de resistència, nucli del comitè central de l’Exèrcit Popular Grec d’Alliberament (ELAS), l’activitat del qual va començar al febrer de 1942. A més a més dels comunistes que en van prendre la iniciativa, el Partit Socialista, el Partit de la Democràcia Popular, alguns grups sindicalistes i algunes personalitats polítiques van participar a organitzar aquest moviment.

L’EAM va encloure la gran majoria del poble grec i la importància de la seva acció va ultrapassar l’abast d’un simple moviment de resistència.

De fet, a més a més de la seva acció militar i paramilitar contra els ocupants i els governs grecs col·laboracionistes instal·lats per aquests al país (vagues i sabotatges que van dificultar seriosament les comunicacions de les tropes de l’Eix), l’EAM va instal·lar a les regions alliberades una administració pròpia i va procedir a fer reformes socials.

Paral·lelament, es van crear d’altres organitzacions de resistència, com ara la Lliga Nacional i Social d’Alliberament (EKKA), de tendència dretana i monàrquica, i l’Exèrcit Grec Democràtic Nacional (EDES) que van reunir una minoria d’oficials i constituïen grups de partisans dins el maquis.

Els intents d’acord entre aquestes organitzacions van restar sense resultat. La unitat de la resistència es va trencar a causa de la lluita social i política que oposava l’EAM d’una banda, i l’EKKA i l’EDES de l’altra; aquests darrers van ser afavorits per la Gran Bretanya i pel govern reial grec a l’exili, desitjosos de contrarestar la influència creixent de l’EAM, on predominaven els elements comunistes que volien fer una reforma social profunda.

Una situació anàloga va caracteritzar les forces gregues de l’exterior, estacionades a Egipte, on es van oposar els oficials monàrquics que guardaven l’esperit de la dictadura de Metaxàs i que es preparaven per restaurar la monarquia a Grècia després de l’alliberament, i la majoria de l’exèrcit que exigia la formació d’un govern nacional democràtic. Les protestes d’aquests van degenerar en aldarulls que van ser sufocats amb l’ajuda de les forces britàniques. Això va servir de pretext per depurar les forces de l’exterior de tot element democràtic (abril de 1944).

Quan s’acostava l’alliberament, nous intents d’acostament entre els dos camps van abocar a l’acord del Líban i a la formació d’un govern d’unió nacional (maig de 1944).

A l’octubre de 1944, l’avanç dels exèrcits russos cap als Balcans va obligar els alemanys a evacuar Grècia. El 12 d’octubre, Atenes i el Pireu van ser alliberats: el 14 d’octubre, una brigada britànica, comandada pel general Scobie, va arribar a Grècia, seguida alguns dies més tard del govern grec. Quan els alemanys encara no havien evacuat el país i que la guerra encara continuava, el general Scobie va exigir el desarmament de l’exèrcit dels partisans. L’ELAS va refusar de dissoldre’s i va resistir contra les forces britàniques i les tropes monàrquiques que havien arribat després (3 de desembre). Aquest primer conflicte va acabar amb l’acord de Varkiza el 12 de febrer de 1945, garantit pel govern britànic, el qual preveia la democratització de l’exèrcit i del cos de seguretat, eleccions i un referèndum per establir el règim polític.

Amb el beneplàcit dels líders dels partits polítics tradicionals del centre, l’extrema dreta va instaurar per tot el país un clima de contra-revolució i de terror.

Els partits republicans es van abstenir de participar a les eleccions de març de 1946 i el Partit Populista (monàrquic) va aconseguir la victòria. Arran d’un plebiscit precipitat (setembre de 1946), el rei va tornar a Grècia i el terror es va accentuar. El reagrupament a les muntanyes –a iniciativa del Partit Comunista– dels antics resistents de l’EAM, la creació, el 28 d’octubre de 1946, de l’Exèrcit Democràtic de Grècia i, més tard, d’un govern provisional de la Grècia lliure (23 de desembre de 1947) en van ser les conseqüències. Grècia va travessar novament un període de guerra civil que va acabar el 1949 amb la desfeta dels insurgents, gràcies a l’assistència dels Estats Units, que van declarar que volien "ajudar Grècia a salvaguardar el règim democràtic" (declaració Truman, 12 de març de 1947).

El període que segueix immediatament la guerra civil es caracteritza per un desequilibri de la vida política sense precedents. Els governs de direcció "liberal" sortits de les eleccions (1950 i 1951) van haver de cedir la plaça a governs de dreta guarnits, de fet, per elements d’extrema dreta que es van succeir fins l’any 1963. Aparentment, el règim era una "democràcia parlamentària coronada", però, de fet, el poder veritable es trobava entre les mans de forces extraparlamentàries que van acabar constituint un veritable govern paral·lel. El dispositiu de lleis d’excepció desplegat durant la guerra civil contra l’esquerra i l’extrema esquerra va acabar anant dirigit contra qualsevol opositor, tanmateix sense arribar a contenir l’oposició, la qual va esdevenir cada vegada més forta i va guanyar més amples capes de població.