La instauració del règim comunista a Polònia (1944 a 1948)

L’estalinisme
Polònia durant la Segona Guerra Mundial
Les conferències internacionals (1943-1945)
La construcció del comunisme a Albània, Bulgària, Hongria, Romania i Txecoslovàquia
La Guerra Freda
La fi del teló d’acer

Final de l’ocupació alemanya

L’alliberament de Polònia del domini alemany va començar poc després de la invasió aliada de França al juny de 1944. Durant els mesos següents l’exèrcit soviètic, aprofitant-se de la situació al front occidental, va infligir una sèrie de severes derrotes als alemanys a l’est i abans de setembre, amb el suport de contingents de tropes poloneses, els soviètics van entrar en territori polonès, encara que no van donar suport a les forces de resistència poloneses (l’Exèrcit de l’Interior Polonès) quan es van apoderar de Varsòvia, per la qual cosa a l’octubre va ser ocupada novament pels alemanys els quals la van destruir per complet després d’evacuar-ne la població. Al gener de 1945 l’Exèrcit Roig soviètic va entrar a Varsòvia i, al març, les darreres tropes alemanyes van ser expulsades del país.

Al juliol de 1944 el govern soviètic va patrocinar la formació d’un Comitè Nacional Polonès de Salvació Nacional, organització dominada pels comunistes que, al desembre de 1944, va establir la seu a Dublín després de l’alliberament de la ciutat i es va autoproclamar govern provisional de Polònia. Després de diverses temptatives es va portar a terme una reconciliació entre els governs polonesos de Londres i Dublín. Al juny de 1945, després de l’expulsió dels alemanys, es va establir un nou govern d’unitat nacional, en el qual els comunistes ocupaven les carteres de Defensa i Interior, que va ser reconegut pels aliats occidentals al mes següent, després d’aconseguir la promesa soviètica de convocar eleccions democràtiques a la conferència de Jalta celebrada al començament d’aqueix mateix any.

Els canvis fronterers de la postguerra

A la Conferència de Potsdam, celebrada el 1945 després de la rendició alemanya, les potències aliades van posar l’Alta i Baixa Silèsia, Danzig (Gdansk) i zones de Brandenburg, Pomerània i Prússia Oriental sota administració polonesa pendent de la signatura d’un acord final de pau. Aquests territoris estaven poblats majoritàriament per alemanys (d’un total de 8.900.000 habitants, més de set milions eren d’aquesta nacionalitat), la major part dels quals van fugir o, més tard, van ser expulsats a Alemanya. Els termes del tractat signat per polonesos i soviètics el 16 d’agost de 1945 van delimitar la frontera oriental de Polònia que es va desplaçar considerablement més a l’oest del que estava a l’inici de la guerra. L’URSS va ocupar aquest antic territori polonès, poblat per uns 12.500.000 habitants dels quals gairebé quatre milions eren polonesos, la major part dels quals van ser repatriats. Així es va compensar en part la pèrdua de població d’origen alemany a l’oest.

La formació del règim comunista

La força de socialistes i comunistes al govern va créixer ràpidament durant 1946 i 1947, any en què es van celebrar les promeses eleccions parlamentàries que, sota el control comunista, van comportar l’èxit d’aquests i dels seus aliats, en obtenir més del 85% dels vots.

Al començament de 1948 el Partit Comunista Polonès va purgar molts milers de militants de tendència nacionalista que simpatitzaven amb la postura que Josif Broz Tito va adoptar a Iugoslàvia. Entre els empresonats a la purga hi havia Wladyslaw Gomulka, secretari general del partit. Al desembre, els socialistes i comunistes es van unir per formar el Partit Obrer Unificat Polonès (POUP), dominat per estalinistes que van fer de Polònia un dels satèl·lits més fidels de la Unió Soviètica.

Els dirigents comunistes van cercar de posar en pràctica els objectius industrials i econòmics per a Polònia, d’acord a plantejaments soviètics, però la col·lectivització agrària no va tenir èxit i va ser abandonada.

Conflicte entre l’església i l’Estat

Després que el Vaticà excomuniqués tots els comunistes el 1949, el govern polonès va confiscar moltes propietats de l’Església, va ordenar el tancament de les seves escoles i va exercir el control d’organitzacions juvenils per tal de contrarestar la influència del catolicisme. En el decenni de 1950 el govern va assumir la supervisió de l’elecció de sacerdots, en requerir un jurament de lleialtat de cada candidat; el cardenal Stefan Wyszyński, arquebisbe de Varsòvia i primat de Polònia, es va resistir a la mesura. Va ser suspès del càrrec i es va retirar a un monestir. L’any 1956 va tornar a exercir el seu càrrec com a resultat d’una política menys severa.

La tornada de Gomulka

Durant el període de postguerra, Polònia es va convertir en un membre actiu del COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) i del Pacte de Varsòvia, tots dos òrgans dominats pels soviètics. El 1952 Polònia va adoptar una constitució modelada a semblança de la soviètica però que reconeixia explícitament certs tipus de propietat privada. El 1953, després de la mort del dirigent soviètic Josif Stalin, artistes, intel·lectuals, estudiants i treballadors polonesos van demanar reformes governamentals que posessin fi al control soviètic i establissin una llibertat d’actuació més gran. Al juny de 1956 una manifestació dels treballadors va ser reprimida durament a Poznan amb el resultat de 53 morts i diversos centenars de ferits. Els organitzadors de la manifestació van rebre unes sentències relativament suaus. A l’octubre, Gomulka, que havia estat readmès al partit, en va ser nomenat secretari general i va destituir diversos dirigents estalinistes que ocupaven alts càrrecs al país.

Aleshores, Gomulka es va convertir en la figura dominant a Polònia, i va desenvolupar un govern que pretenia establir una via intermèdia entre els prosoviètics i els qui demanaven una independència nacional més gran. A les eleccions celebrades el 1957 es van introduir reformes polítiques parcials, que permetien la inclusió de candidats no comunistes i independents a les llites electorals; a més, hi havia gairebé el doble de candidats que escons a cobrir.

El deteriorament de les condicions de vida va provocar que el descontentament popular sorgís novament a la primavera de 1968, encapçalat per estudiants i artistes que demanaven més llibertat d’expressió i reformes liberals semblants a les establertes a Txecoslovàquia. Al març van començar les manifestacions d’estudiants a la Universitat de Varsòvia i ben aviat es van estendre a Poznan i Cracòvia. Per tal de reprimir la dissidència, el govern va llançar una campanya antisemita que va fer que centenars de jueus fossin destituïts de càrrecs a l’administració, el partit, la universitat i els diaris, i va obligar a molts d’ells a abandonar Polònia per anar a Occident o a Israel. A l’estiu de 1968 Polònia va donar suport a la condemna que el Pacte de Varsòvia va fer dels reformistes txecoslovacs i va participar amb uns 45.000 homes en les tropes que aquesta organització va enviar per ocupar Txecoslovàquia el 20 d’agost.