Indonèsia, de la independència ençà
El naixement del nacionalisme indonesi
A l’inici del segle XX, els neerlandesos (la potència colonial) van iniciar a les Índies Holandeses una política ètica dirigida a desenvolupar l’agricultura, els serveis socials i educatius, i també els ferrocarrils, les carreteres i els serveis marítims entre les illes. Però aquesta política no es va acompanyar de prou reformes, i alguns estudiants indonesis educats a la manera occidental i també un grup més limitat d’empresaris van començar a enfrontar-se a la classe mercantil dels xinesos, encara predominant. Aquests indonesis van reprotxar a l’estructura colonial de refusar-los un paper en relació amb la seva educació o les seves capacitats.
El primer motor important del moviment nacionalista antineerlandès va ser el Sarekak Islam (Unió Islàmica), creat el 1912. Sorgit d’una associació de comerciants de Batik, el Sarekat Islam va tenir a partir de 1918 més de 2 milions de militants en tot l’arxipèl·lag. Una escissió en el seu si va conduir a la creació, el 1920, del Partit Comunista Indonesi, el primer partit comunista d’Àsia.
A partir del decenni de 1920, el moviment nacionalista va ser dirigit per caps que no eren pas forçosament musulmans, especialment Ahmet Sukarno, un advocat de la independència total que va fundar el Partai Nasional Indonesia (Partit Nacionalista Indonesi o PNI) el 1927. Malgrat les detencions i els exilis de Sukarno (1929-1931, 1933-1942) i de Mohammed Hatta (1934-1942), i la prohibició del PNI i dels altres partits que refusaven de cooperar amb el poder colonial, el moviment nacionalista va conservar tota la seva força.
L’ocupació japonesa
Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos van envair les illes i les van ocupar. D’antuvi van ser acollits com a alliberadors, però van perdre la simpatia de la població quan van requerir milers d’obrers, els romushas, molts dels quals van morir de malnutrició i d’esgotament. Però al 1943, el moviment nacionalista va aprofitar els oferiments del govern japonès, que va alliberar els dirigents indonesis. Sukarno i Hatta van organitzar aleshores un moviment de masses, el Petara, que va difondre els ideals nacionalistes. Els japonesos van acceptar igualment la formació d’una milícia nacionalista, la Peta, la qual formaria el nucli del futur exèrcit indonesi.
La lluita per la independència després de la guerra
El 17 d’agost de 1945, dos dies després de la rendició del Japó, Sukarno i Hatta van proclamar la independència nacional de la República d'indonèsia de la qual van esdevenir president i vicepresident. Quan les tropes britàniques van desembarcar a les illes, a finals de setembre, ja hi funcionava una administració republicana. Quan els britànics es van retirar, al novembre de 1946, van persuadir els neerlandesos i els republicans indonesis de signar l’acord Linggajati, el qual reconeixia l’autoritat de fet de la República a Java i Sumatra i preveia la creació d’una Indonèsia federal.
Però al juliol de 1947, sota el pretext que s’havien produït violacions de l’acord, els neerlandesos van llançar un atac contra la República, i van estendre el seu control sobre els dos terços de Java, les grans plantacions i els camps de petroli de Sumatra. Protestes a les Nacions Unides (ONU) van abocar a la formació d’una comissió de bons oficis de l’ONU, que va presidir la signatura dels acords de Renville entre les dues parts. Un blocatge neerlandès dels territoris republicans va provocar enormes problemes econòmics i no va fer més que acréixer el malcontentament popular envers la política de la República, que negociava amb els neerlandesos en comptes d’atacar-los militarment. Aquest fet, entre d’altres, va provocar la revolta d’inspiració comunista fracassada contra els dirigents polítics a Madiun el setembre de 1948.
Al desembre de 1948, ignorant les línies d’alto-el-foc de l’ONU, els neerlandesos van atacar una altra vegada la República, en van assetjar la capital Yogyakarta, i van detenir i deportar la major part dels seus alts dirigents, entre els quals hi havia Sukarno i Hatta. Malgrat els èxits aparents del seu atac inicial, la resistència i la guerrilla republicana i la pressió de la comunitat internacional van forçar els neerlandesos a transigir. El 1949, després d’una conferència a la Haia, van acceptar de transferir la sobirania sobre la totalitat d’Indonèsia, tret de la Nova Guinea occidental, a la República Federal dels Estats Units d’Indonèsia (RUSI) abans de final d’any.
El règim de Sukarno
Contra les temptatives secessionistes, que rebien el suport dels neerlandesos, a l’oest de Java i a Aceh, a les Cèlebes i a les Moluques, Sukarno va restablir a l’agost de 1950 un Estat unitari a Indonèsia. Unes eleccions generals a finals de 1955 van constituir un Parlament on cap partit no tenia la majoria i només un de sol, el Masjumi (musulmà), tenia un suport significatiu fora de Java.
El progressisme de Sukarno, que volia integrar al govern el Partai Komunis Indonesia (PKI), va topar amb els partits musulmans i l’exèrcit. La desorganització de l’economia i la corrupció van emmenar Sukarno a proposar una "democràcia dirigida", l’única capaç al seu parer de restablir la unitat del país. Al febrer de 1958, militars i islamistes van proclamar amb el suport oficiós dels Estats Units, un govern rival a Sumatra. Les forces de Djakarta els van derrotar ràpidament, però la guerrilla va continuar fins a 1961.
Durant aquest període (1959-1965), Indonèsia va prosseguir una política estrangera activa, que va exigir que els neerlandesos tornessin Irian-Oest (finalment restituït a Indonèsia sota mandat de l’ONU el 1962) i es va oposar a la creació de Malàisia el 1963. En el plànol intern, el declivi econòmic va continuar; la tensió va augmentar entre l’exèrcit i els comunistes (PKI) que van esdevenir més potents.
L’arribada al poder de Suharto
El 30 de setembre de 1965, el tinent-coronel Untung i oficials progressistes es van emparar de Djakarta. Sis generals van ser assassinats, però Sukarno va refusar de donar suport al cop d’Estat. El general Suharto, cap del comandament estratègic de l’exèrcit, va esclafar la temptativa d’alçament, va reprendre el control de l’exèrcit i va obtenir del president Sukarno que aquest li cedís el poder efectiu al març de 1967. Mentre la identitat i els motius dels veritables instigadors de la temptativa d’alçament van restar controvertits, l’exèrcit va denunciar la responsabilitat del PKI.
A finals de 1965, malgrat els esforços de Sukarno per calmar la situació, unitats de l’exèrcit i grups musulmans, que tenien la base sobretot als camps, van organitzar la matança de diversos milers de comunistes i de simpatitzants. Les estimacions del nombre de víctimes varien de 500.000 a 1 milió de morts. El PKI va ser prohibit al març de 1966, i el govern va arrestar centenars de milers de persones sota l’acusació d’haver participat en la insurrecció.
El nou ordre
Posant-se en contra de Sukarno, el general Suharto va cercar el suport occidental. El "Nou Ordre" de Suharto va posar fi a la confrontació amb Malàisia, i com a conseqüència Indonèsia va esdevenir un participant, i un promotor ardent, de l’Associació de les Nacions del Sud-Est Asiàtic (ANSEA). El govern controlat per l’exèrcit va encoratjar les inversions estrangeres directes i va rebre préstecs dels països occidentals. Les eleccions de 1971 van ser objecte d’un estricte control i l’organització governamental, el Golkar, va obtenir la majoria dels escons en un Parlament que tenia un paper purament consultiu. A les eleccions de 1977, el Golkar va aconseguir el 62 % dels vots.
Una segona crisi va sorgir arran de la invasió, al desembre de 1975, de l’antiga colònia portuguesa de Timor, que Indonèsia es va annexar malgrat la condemna de l’ONU i de Portugal. Organitzacions de defensa dels drets humans estimen que després de 1975 l’exèrcit indonesi va assassinar a Timor més de 200.000 persones. No obstant això, el Fretilin (Front Revolucionari per la Independència de Timor Oriental), força afeblit arran de la captura del seu cap històric Xanana Gusmao, resistia. Al novembre de 1991, l'exèrcit indonesi va fer una matança de manifestants partidaris de la independència de Timor.
L’oposició més important al règim de Suharto provenia dels grups musulmans que mai no van acceptar les temptatives de control del govern, i dels estudiants, exasperats per la corrupció i la violació dels drets humans. Com a reacció a les nombroses manifestacions d’estudiants a l’inici de 1978, el govern va reforçar el control de les universitats i de la premsa.
El perill més gran per al règim estava lligat a les desigualtats econòmiques i socials creixents, sobretot la manca de terres dels camperols javanesos. Aquestes desigualtats es van agreujar pel creixement de la població, malgrat un programa reeixit de limitació dels naixements que, a Java, va contribuir a frenar l’impuls demogràfic. Això no obstant, la "generació de 1945", eixida de l’exèrcit i envellida, monopolitzava el poder i volia continuar conservant-lo. El Parlament va reelegir diverses vegades Suharto, candidat sense oposició, i li'n va ampliar els poders. Sempre candidat únic, Suharto va ser reelegit al març de 1988 i novament al març de 1993, per sisena vegada consecutiva.
Una oposició moderada va emergir, a partir de 1996, i es va amplificar als anys següents a causa de la crisi alimentària i financera. Les reformes imposades pel FMI, el pla de salvament del qual va deixar malparat el "nacionalisme econòmic", van constituir un seriós revés per al règim de Suharto, que va conèixer la seva crisi més gran. Al maig de 1998, en un context de manifestacions estudiantils i d’aldarulls, l’oposició es va organitzar al voltant d’Amin Raïs i de Megawati Sukarnoputri, filla de Sukarno. Reelegit al març de 1998, Suharto va ser constret a presentar la dimissió del càrrec dos mesos més tard, després d’haver passat trenta-dos anys al poder.
Jusuf Habibie el va reemplaçar però, contra la pressió dels estudiants, va haver de fer concessions democràtiques: el nombre de mandats presidencials consecutius va ser reduït a dos, eleccions lliures el 1999, una més gran autonomia de les regions. Els partits polítics van ser autoritzats a constituir-se lliurement sota la condició de respectar els cinc principis de base (Pancasila) de la ideologia de l’Estat indonesi. Contra el Golkar, partit fins aleshores dominant, es van oposar sobretot tres forces polítiques islamistes, que van establir un pacte de coalició: el Partit Democràtic d’Indonèsia (PDI) de Megawati Sukarnoputri, el Partit del Mandat Nacional d’Amien Raïs i el Partit del Despertar de la Nació d’Abdrurrahman Warid.
Paral·lelament, l’arxipèlag era l’escenari de violències i d’enfrontaments entre comunitats ètniques i religioses, especialment a Djakarta, a Ambon a les Moluques, a l’oest de Java (musulmans contra cristians) i a Kalimantan a l’illa de Borneo. Moviments secessionistes es
van manifesten a Aceh a l’illa de Sumatra, a Irian Jaya, i també a la província d’Atjeh. En el referèndum d’agost de 1999, els habitants de Timor Est
van rebutjar l’oferta "d’autonomia especial" que els proposava Indonèsia, i es
van pronunciar per la independència del Timor Oriental, fet que va provocar una onada de terror perpetrada pels extremistes antiindependentistes i l’exèrcit indonesi.
Per saber-ne més:
Indonèsia, de la independència ençà
