La construcció del comunisme a Txecoslovàquia
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
L’estalinisme
Les
conferències internacionals (1943-1945)
La construcció del comunisme a
Albània, Polònia,
Hongria
i Romania
La
reconstrucció econòmica d’Europa. El Pla Marshall
La primavera de Praga
(1968)
La Guerra Freda
La
fi del teló d’acer
La postguerra: 1945 - 1948
El "Cop de Praga"
Els grans processos
Durant la Segona Guerra Mundial, el 1943, el polític reformista Edvard Beneš va formar a Londres un govern txecoslovac a l’exili, que va ser reconegut pels resistents txecoslovacs al país ocupat pels alemanys i pels aliats en la lluita contra el Tercer Reich.
El 1945 a Kosĭce es va crear el Front Nacional, integrat pels partits socialistes nacional populista (de Beneš), socialdemòcrata, demòcrata eslovac i comunista. A l’octubre, el parlament va confirmar Beneš en el càrrec de president de la República.
1945 - 1948
Entre l’alliberament al maig de 1945 i el "cop de Praga" de 1948, Txecoslovàquia va conèixer una evolució política original en relació als altres Estats d’Europa de l’Est ocupats per l’Exèrcit Roig. Mentre certs d’aquests Estats van patir una sovietització ràpida i brutal (Romania, Bulgària), o bé la famosa "tàctica del salami" (Polònia, Hongria), entre 1945 i 1948 Txecoslovàquia va experimentar una situació de "pluralisme limitat". Pluralisme, perquè l’any 1946 diversos partits integrats al Front Nacional van participar en eleccions lliures, de les quals el Partit Comunista va sortir gran vencedor en aconseguir el 38 % dels sufragis (el 40 % a Bohemia i Moràvia i el 30 % a Eslovàquia). Però pluralisme limitat, en la mesura que els dos grans partits polítics d’abans de la guerra, el Partit Agrari i el Partit Populista Eslovac, no van ser autoritzats a reconstituir-se a causa del seu comportament durant la crisi de Munich. Això de banda, el Front Nacional que abastava els representants dels diversos partits (socialista-nacional, 23,5 % dels vots; populista, 20,2 %; socialdemòcrata txec, 15,6 % i demòcrata, que va obtenir el 60 % dels vots a Eslovàquia) era de fet una coalició blocada en la mesura que tots els partits s’adherien al mateix programa de govern i no podien projectar de constituir una oposició parlamentària.
Per tant, tots els partits eren partits de govern, units al voltant del programa de Kosĭce, els objectius principals del qual eren: l’elaboració d’una nova constitució, la nacionalització dels sectors claus de la indústria i del sistema bancari, la reforma agrària, l’establiment d’un pla biennal per redreçar i reestructurar l’economia que, d’altra banda, no havia patit tant la guerra com en els països veïns, ja que els alemanys l’havien planificada per a les necessitats de l’esforç de guerra del Reich. El consens al voltant d’un programa "socialitzant" també s’expressava en un altre objectiu immediat important, el "trasllat" de prop de tres milions d’alemanys dels Sudets -considerats col·lectivament com els culpables de la destrucció de l’estat txecoslovac entre 1938 i 1945- fora de Txecoslovàquia. Això representava trencar no solament amb una presència alemanya a Bohèmia que es remuntava al segle XIII, sinó també iniciar la primera fase de les nacionalitzacions dels béns de producció ja que allò que es va anomenar la purga nacional preveia la confiscació estatal dels béns alemanys i hongaresos.
El compromís que s’havia forjat al voltant d’aquests objectius es va començar a deteriorar a partir de 1947 proporcionalment a la degradació de les relacions entre la Unió Soviètica i els aliats occidentals. Una situació econòmica mediocre, deguda a les pèssimes collites de 1947, va fer encara més feixuga la situació. Però va ser la qüestió de la participació txecoslovaca al pla Marshall el fet que va constituir el veritable tombant en la vida política del país. Mentre el govern de Praga havia acceptat, d’antuvi, l’oferta americana, Moscou va imposar l’anul·lació d’aquesta decisió, que Stalin va presentar com un replantejament de la cooperació l’URSS i Txecoslovàquia. Edvard Beneš, que esperava convertir Txecoslovàquia en un "pont entre l’Est i l’Oest" es va veure constret a escollir el seu "camp". La ruptura de la coalició interior solament era una qüestió de temps.
L’originalitat de la presa del poder pel Partit Comunista Txecoslovac al febrer de 1948 -que hom ha anomenat el "Cop de Praga"- es deu al fet que els comunistes van utilitzar tant els canals institucionals existents com els mitjans de pressió extraparlamentaris. Pels volts de les eleccions previstes pel maig de 1948, en què s'esperava una davallada de la influència comunista, el PCTx s’havia infiltrat a l’aparell de l’Estat i sobretot a la policia. Els comunistes, a més a més de tenir Klement Gottwald com a primer ministre, controlaven tots els llocs clau del govern: V. Nosek a Interior, Kopecky a Informació i el general Ludvík Svoboda a Defensa. El 13 de febrer, el ministre de Justícia, P. Drtina, va exigir al ministre de l’Interior que anul·lés el nomenament d’alts funcionaris comunistes a la policia en lloc de personalitats moderades. El 20 de febrer, dotze ministres no comunistes van dimitir el càrrec. De fet, es tractava d’una dimissió minoritària (solament 12 ministres sobre 26), perquè aquesta no incloïa ni els ministres socialdemòcrates, ni personalitats independents com ara el ministre d’Afers Estrangers, Jan Masaryk. En aquestes condicions res no garantia la caiguda del govern, però els comunistes van desencadenar una gran "mobilització de masses" per tal de substituir els ministres "burgesos" per partidaris d’un Front Nacional "renovat" pels Comitès d’Acció que s’havien encomanat la tasca de depurar els "elements reaccionaris" de la vida pública.
En no haver obtingut la caiguda del govern, els ministres dimissionaris es trobaven constrets a una postura defensiva: implorar al president Beneš que els refusés la dimissió. El 25 de febrer, una delegació del PCTx va presentar-se al castell de Praga per presentar un ultimàtum a Beneš. Aquest, que estava greument malalt va dimitir el càrrec. Al migdia, Gottwald va anunciar als 200.000 manifestants aplegats a la plaça Wenceslas, i per la ràdio a tot l’Estat, que Beneš havia acceptat les dimissions i que havia nomenat nous ministres triats pels comunistes. Ben ràpidament, rere la façana elegant de la presa del poder pel PCTx, els objectius reals van aparèixer clarament: el monopoli del poder del Partit Comunista a l’Estat i, per tant, en el conjunt de la vida econòmica i social. Front a això, els polítics contraris als comunistes van reaccionar amb l’exili (Ripka) o amb actes de desesperació: temptativa de suïcidi del ministre de Justícia (Drtina) i "suïcidi" (no esclarit) de Jan Masaryk.
Les eleccions de maig de 1948 que el PCTx semblava témer van donar el 86 % dels vots a la llista única (un milió i mig d’electors inscrits es van abstenir o van votar en blanc). A l’inici de juny de 1948, Beneš es va retirar del càrrec i va morir el 3 de setembre. Els seus funerals van ser l’ocasió de la darrera manifestació pública d’oposició al règim. Aleshores, K. Gottwald es va convertir en el "primer president obrer" de Txecoslovàquia mentre que el cap del sindicat únic, el comunista Antonín Zápotocký, va accedir a la direcció del govern. Txecoslovàquia, esdevenia així una "democràcia popular" com les altres.
Així, de 1948 a 1953, s’hi va imposar el model soviètic de desenvolupament; prioritat absoluta a la indústria pesada per tal de participar en la infraestructura econòmica del camp socialista com també en el seu esforç en el camp militar. En el curs d’aquesta fase, es va fer la nacionalització de la petita empresa i després la de l’artesanat i el petit comerç privat, que el 1959 sols representava el 0,03 % del sector comercial. El procés de nacionalització va ser tan ràpid que el 1949 solament el 4 % de la força de treball no estava ocupada en el sector públic. El comerç exterior es va reorientar d’Oest a Est. Mentre que al 1937 tot just el 16 % del comerç txecoslovac es feia amb l’Est, al 1953 aquest era prop del 79 %. Això significava també una pèrdua de contacte amb la tecnologia occidental puntera, fet que, més tard, havia de tenir greus repercussions en el declivi econòmic de principis del decenni de 1960. Finalment, l’agricultura va patir la mateixa sort. Tot i que la Constitució de 1948 garantia la propietat privada (fins a 50 ha), d’ençà de 1949 es va impulsar la col·lectivització forçada en fases successives. Deu anys més tard, més del 90 % de les terres estaven col·lectivitzades (25.000 empreses agrícoles havien tancat, mig milió de treballadors agrícoles van ser transferits a la indústria, mentre la resta entraven a les cooperatives agrícoles).
Aquestes transformacions d’estructures econòmiques també es van acompanyar de canvis socials: eliminació del que restava de la petita burgesia o de kulaks, compensada per una mobilitat ascendent de quadres d’"origen obrer".
Una part de l’antiga intelligentsia va ser "degradada" a la classe obrera. En la mateixa època (1948-1953), de 200.000 a 400.000 obrers (segons les estimacions) van ser retirats de la producció i "promoguts" com a quadres dirigents a l’aparell econòmic i a l’administració de l’Estat (l’Exèrcit i la policia hi són comptats), principalment en funció de criteris polítics.
Les tensions socials que provocava aquesta política, el clima internacional de "Guerra Freda" i sobretot les conseqüències de la ruptura entre Stalin i Tito es troben rere la fase de repressió que va culminar amb els grans processos que van delmar fins i tot la direcció del PCTx. Entre 1949 i 1954, més de 40.000 persones van ser condemnades segons una nova legislació sobre la seguretat de l’Estat. Segons els informes que el 1968 va fornir el Tribunal Suprem de Praga, el nombre de víctimes dels processos polítics arribava a 83.000 d’ençà de 1948. Des d’octubre de 1948 al gener de 1953, els tribunals van demanar 232 penes de mort, 178 de les quals van ser executades. La caça dels "enemics de classe" va arrossegar el règim en una sèrie de campanyes i de processos contra l’Església catòlica, la "burgesia rural", el "sionisme" o el "nacionalisme burgès".
La campanya contra la desviació "titista" va menar Stalin a purgar les direccions dels partits comunistes germans. Després del procés contra László Rajk a Hongria, Kostov a Bulgària o Dzodze a Albània, va ser a Txecoslovàquia on va tenir lloc el 1952 el més gran dels processos de l’era estalinista: va ser el del pretès "centre de conspiració contra l’Estat", encapçalat pel secretari general del PCTx, Rudolf Slánský. Durant aquest procés, els catorze acusats, torturats prèviament, van confessar crims imaginaris. Onze van ser condemnats a mort i executats el 3 de desembre de 1952. Arthur London, viceministre d’Afers Estrangers, va ser condemnat a presó perpètua. Quan va ser alliberat va explicar la seva experiència al llibre La Confessió.
La mort de K. Gottwald el 14 de març de 1953, alguns dies després de la de Stalin (a les exèquies del qual devia haver agafat fred) va deixar esperar el final del terror. Zápotocký es va convertir en cap de l’Estat, l’eslovac Viliam Siroký va accedir al càrrec de cap del govern, i Antonín Novotný va esdevenir primer secretari del comitè central del PCTx. Altrament dit, el mateix personal polític va restar als seus càrrecs i va continuar la mateixa política, la qual va arribar a fabricar el 1954 un gran procés contra els "nacionalistes burgesos" eslovacs entre els quals hi havia Gustáv Husák, que posteriorment esdevindria cap del partit i de l’Estat. En aquestes circumstàncies hom comprèn l’entusiasme limitat que va provocar l’informe de Nikita Khruitxtxov al febrer de 1956 que denunciava els crims de l’era estalinista. Contràriament a l’Octubre polonès o a la insurrecció nacional hongaresa, Txecoslovàquia no va conèixer la desestalinització de 1956 malgrat les vel·leïtats expressades al Congrés dels escriptors. De fet, Novotný reeixiria a "rovellar" el debat polític a les instàncies del partit fins a l’inici del decenni de 1960. La nova Constitució d’11 de juliol de 1960 va ratificar aquest estat de fet: Txecoslovàquia es va convertir en una república socialista, però va continuar sent un Estat extremadament centralitzador on el partit comunista detenia el "paper dirigent". Això significa no solament que Eslovàquia va restar subordinada a les decisions de Praga, sinó també que una feixuga burocràcia va gestionar rígidament l’economia i va controlar de ben a prop l’ortodòxia ideològica de la vida cultural del país.
Tanmateix, malgrat una desestalinització retardada durant força temps, la crisi del règim de centralisme burocràtic es dibuixava prou clarament a partir de 1963 i això, sobre tres temes essencials: la crisi econòmica, la qüestió eslovaca, la llibertat intel·lectual. Després d’un decenni de creixement intensiu, fundat sobre un augment massiu de les inversions i de la mà d’obra a la indústria pesada, l’economia txecoslovaca va conèixer un cert alentiment a l’inici del decenni de 1960 fins atènyer el creixement zero i esdevenir el 1962 l’únic Estat d’Europa amb un "creixement negatiu". A partir d’aquest moment, va resultar impossible per a la direcció de Novotný d’ofegar les crítiques que es van expressar al XII Congrés del Partit el 1962. L’economista Ota Sik que també formava part del Comitè Central del PC va començar, amb el seu equip, a preparar una reforma econòmica que posava en qüestió el model de la planificació imperativa.
Eslovàquia cada vegada suportava més malament l’autoritarisme de Novotny. Es va produir un inici de revolta dins del partit comunista eslovac (branca del PCTx) mentre la població, que se sentia governada pels txecs, va conservar un fort sentiment nacional. D’aquí, la importància de la campanya per rehabilitar víctimes dels processos del decenni de 1950 contra els "nacionalistes burgesos" (Clementis, Husák, Novomeský). El 1963 es va crear una comissió d’investigació i el mateix any dos dirigents propers a Novotný responsables de la política eslovaca del decenni de 1950 van ser destituïts: l’ultraestalinista V. Siroký va ser reemplaçat com a primer ministre per Josef Lenárt mentre que K. Bacílek va cedir la direcció del partit eslovac a un nouvingut anomenat Alexander Dubcek Tanmateix, Novotný va reeixir a preservar el seu càrrec de president i es va fa reelegir per l’Assemblea Nacional el 12 de novembre de 1964. Paradoxalment, Novotný, que va fer tot el possible per impedir l’adveniment de la desestalinització a Txecoslovàquia, després de 1956 acabaria mantenint bones relacions amb Khruixtxov i hauria manifestat una certa reprovació arran de la destitució d’aquest per Leonid Ílitx Brejnev a l’octubre de 1964. I, en la batalla pel poder que es lliuraria a finals de 1967 i a l’inici de 1968, el suport soviètic faria una gran falta a Novotný.
Per acabar, el tercer factor de la crisi del decenni de 1960: la revolta dels intel·lectuals. Al Congrés dels escriptors de 1967, escriptors de renom com ara I. Klíma, Milan Kundera, P. Kohout o L. Vaculík van fer crítiques violentes i van declarar sense embuts que a Txecoslovàquia "no havia estat resolt cap problema humà d’importància en els darrers vint anys". A partir de la tardor, el mateix Comitè Central del partit va posar en qüestió els mètodes de Novotný. El ple d’octubre i sobretot el de desembre de 1967 van permetre formar una coalició entre els comunistes eslovacs, els reformadors txecs i els partidaris de la reforma econòmica.
Per saber-ne més:
Txecoslovàquia
Primavera de Praga
El comunisme en el context de la Guerra Freda. Les derivacions i les transformacions del comunisme posteriors a la Guerra Freda
