Àustria i Alemanya l’endemà de la Segona Guerra Mundial
L’Alemanya
nazi
Alemanya durant la Segona Guerra Mundial
Les conferències internacionals (1943-1945)
La partició d’Alemanya
La reconstrucció econòmica europea. El Pla Marshall
La Guerra Freda
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
L’Europa Central, constituïda pels territoris de l’antic Reich (Alemanya–Àustria), passava a convertir-se en la nova frontera entre l’Est i l’Oest i per tant en la principal zona de fricció. EI problema cabdal –què fer amb Alemanya?– estaria present i seria l’element crucial. Tot i que a les conferències de Jalta i Potsdam es va decidir la reunificació d’Alemanya, l’únic que els quatre aliats en ple acord van aconseguir de fer van ser els processos de Nuremberg, en els quals es van jutjar els criminals de guerra nazis.
Àustria
Àustria, que amb l’Anschluss havia estat annexada al Reich, va restablir el seu Estat, però els seus territoris van restar ocupats i administrats per les grans potències. Britànics, nord-americans i francesos controlaven l’oest i els soviètics l’est. Viena, la capital, enclavada en zona soviètica, quedava sota administració quatripartida. L’ocupació es va perllongar entre el 1945 i el 1955. Després les unitats militars es van retirar i Àustria es va configurar com una democràcia parlamentària i com a Estat neutral.
A l’octubre de 1945, les potències ocupants occidentals van reconèixer un govern provisional austríac, dirigit per l’antic canceller socialista Karl Renner, elegit primer president de la nova República. Les eleccions parlamentàries es van fer al novembre, amb la participació de deu partits polítics. El Partit Popular Austríac (hereu del Partit Social Cristià anterior a la guerra) va obtenir 85 dels 165 escons a l’Assemblea Nacional, els socialistes en van obtenir 76 i els comunistes 4. Al desembre, les cambres parlamentàries van elegir Brenner com a president de la República, i es va formar una coalició governamental, amb el dirigent del Partit Popular Leopold Figl com a canceller.
Les lleis aprovades el 1946 i 1947 van imposar un procés de desnazificació
de la vida pública, però va ser incompleta, perquè hom va permetre als antics
nazis sense causes criminals de participar a les eleccions generals de 1949.
Alemanya
Alemanya va perdre milions de soldats i civils a la guerra. En els darrers temps centenars de milers de refugiats procedents de l’Est s’havien abraonat cap a les seves antigues fronteres. La reestructuració fronterera amb la cessió de territoris a Polònia, Txecoslovàquia i l’URSS va augmentar l’onada de refugiats. En total, l’allau va ser d’uns dotze milions de persones. El país estava arruïnat econòmicament i la seva penúria encara es va incrementar quan les potències guanyadores van cercar compensacions econòmiques, a base, entre d’altres accions, de desmuntar centenars de fàbriques que van ser traslladades sobretot a l’URSS, com també els tècnics capaços de fer-les funcionar.
El país es va dividir en quatre grans zones d’ocupació –tres per a les grans potències i una per a França–, que romandrien sota administració militar. Berlín, dins del territori d’ocupació de l’URSS, també es va dividir en quatre zones. Segons l’esperit de Jalta, Alemanya, un cop modificades les fronteres, i després d’un temps prudencial, prèvia signatura d’un tractat de pau definitiu amb els països bel·ligerants, s’havia de tornar a reunificar sota els auspicis d’un govern democràtic.
Però aquest propòsit es va esvair ràpidament. Els nord-americans van ser els primers a adonar-se del perill que representava el saqueig d’Alemanya a causa de la penúria creixent i dels costos per als mateixos aliats. L’administració i l’ocupació comportaven nombroses despeses econòmiques, de tal manera que allò més assenyat des del seu punt de vista era organitzar una administració civil alemanya i potenciar la recuperació d’un Estat dins del camp occidental. Aquesta opció, lògicament, no concordava amb els interessos de la Unió Soviètica.
L’URSS estava interessada en la reunificació d’Alemanya. A la Unió Soviètica s’havien refugiat nombrosos dirigents obrers que componien un important capital polític. Tant a la zona occidental com a l’oriental es va autoritzar l’activitat del Partit Comunista (KDP), el Partit Socialdemòcrata (SPD), el Partit Democratacristià (CDU, CSU a Baviera) i el Partit Liberal Demòcrata (FDP, LDPD a la zona oriental). Els partits comunista i socialista, organitzats a la clandestinitat, eren forts, però els partits moderats o de centre dreta eren febles, ja que tant la petita burgesia com la gran burgesia havien donat suport al partit nazi.
L’URSS confiava que el potencial polític comunista i socialista seria determinant en unes eleccions. Així a la seva zona va potenciar la unificació del Partit Comunista i el Socialista, tot confiant que així es podria atreure el nombrós proletariat de la zona occidental. Al capdavall, l’URSS esperava poder instal·lar un Parlament democràtic amb majoria comunista i socialista en el marc d’una Alemanya unificada. D’aquesta manera era possible avançar el glacis una mica més i fer recular progressivament el poder occidental a Alemanya. Però la clau d’aquesta aspiració, fonamentada en els acords de Jalta i Potsdam, mai no va arribar, ja que els occidentals no es van arriscar a unificar Alemanya per por que aquesta basculés cap al camp de Moscou.
La cursa cap a la construcció de les dues Alemanyes va ser ràpida. A la primavera de 1946 el general nord-americà Lucius Clay va ordenar suspendre els lliuraments que en concepte de reparacions de guerra es feien a l’URSS. Pel gener de 1947 els nord-americans i els britànics van unificar les seves respectives zones de Frankfurt, dirigit per polítics alemanys. Pel juliol del mateix any s’anunciava la integració de l’economia alemanya a l’europea mitjançant el Pla Marshall. A la primavera de 1948 la bizona augmentava amb la incorporació del territori sota control francès, i pel juny les autoritats aliades imposaven la creació del Deutsche Mark com a moneda, fet que trencava la unitat econòmica alemanya que s’havia aconseguit cent anys abans amb el Zollverein. Després de la conferència de Londres (febrer–juny), en la qual els aliats occidentals més el Benelux van tractar sobre el futur d’Alemanya, la creació d’un Estat occidental va ser imposada pràcticament als alemanys.
La tensió internacional creixent amb la signatura del tractat de Brussel·les, que presagiava la configuració d’una aliança militar de l’Europa occidental sota la direcció dels Estats Units, i la imposició del govern d’Edvard Beneš a Txecoslovàquia, va atiar les mesures de força respecte a Alemanya.
Pel juliol, els ministres dels distints länder constituïts a l’ombra de les autoritats d’ocupació van ser convocats a una reunió presidida pel general L. Clay, i comminats a constituir-se voluntàriament en Estat. Els partits polítics alemanys hi van oposar resistència, ja que resignar-se a la constitució d’una petita Alemanya era certament molt dur, i d’altra banda el nou Estat estaria seriosament limitat per l’estatut d’ocupació. Hom els demanava d’edificar un Estat separat sense conèixer exactament les competències que tindria i ignorant els objectius finals de la política dels aliats.
Konrad Adenauer, de la CDU, va ser elegit president del Consell Parlamentari i investit com a tal a la reunió. El 23 de maig de 1949 es proclamava la República Federal Alemanya, i a les eleccions d’agost el CDU va obtenir 139 escons i el SPD (socialdemòcrates), 131. Adenauer va formar govern de coalició entre el partit democratacristià i els liberals, fórmula de majoria que seria vàlida fins al 1966. El 1956 era prohibit el Partit Comunista i el mateix any els socialistes renunciaven a la ideologia marxista.
L’URSS per la seva banda va intentar respondre al desafiament aliat amb una política de contracop a la seva àrea. Amb la creació del SED (unificació de comunistes i socialistes) a la seva zona va aconseguir una jugada política important que va deixar en minoria els liberals i els democratacristians a les eleccions de 1946. A poc a poc, el partit aniria guanyant progressivament més influència. La reforma monetària i el projecte de constitució d’un Estat a la zona occidental es van intentar aturar amb el bloqueig de Berlín, que va fracassar.
El 7 d’octubre de 1949, després de les eleccions del tercer Congrés del Poble, es va proclamar la República Democràtica Alemanya. El SED, en el qual s’havien integrat altres partits, mitjançant la introducció de llistes úniques, esdevindria hegemònic. EI 1952 el partit decidia la construcció del socialisme.
La República Democràtica d’Alemanya ocupava les zones que actualment formen els länder de Berlín, Brandenburg, Mecklemburg-Pomerània Anterior, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia. La RDA va designar Berlín Est com a capital. El 1989, en el moment de la segona reunificació alemanya, la RDA tenia prop de 16 milions d’habitants.
Així doncs, les dues Alemanyes van néixer de la Guerra Freda i van ser antagonistes, ja que ambdues es declaraven dipositàries legítimes del poble alemany en el seu conjunt.
Per saber-ne més:
Àustria, de la fi de la Segona Guerra Mundial ençà
Alemanya, la segona postguerra i la divisió d’Alemanya
Línia de l’Oder-Neisse
