Itàlia i França l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial
Itàlia durant la Segona Guerra Mundial
Les conferències internacionals (1943-1945)
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Guerra Freda
Els límits assolits pels exèrcits soviètics i els britànicoamericans, i el seu manteniment, van ser el punt de referència fonamental a l’hora d’establir l’evolució d’Europa.
Europa occidental havia estat alliberada pels exèrcits britànicoamericans, però també de manera mancomunada pels moviments partisans, maquis o resistència, especialment poderosos a Itàlia i a França. La resistència havia tingut en general un caràcter popular i progressista i havia sumat al seu component antinazi una ferma voluntat de reforma social. Animada pels corrents polítics i ideològics més diversos (socialistes, democratacristians, nacionalistes, anarquistes, etc.) havia estat instrumentalitzada, però, en bona part pels partits comunistes, amb més experiència de lluita clandestina. Així, tant el partit comunista italià com el francès arribaven a la postguerra amb una forta projecció social i amb el control d’organitzacions de masses armades. Aquesta situació, sumada a l’eufòria de victòria i a la radicalització ideològica, va fer pensar que la revolució social era imminent.
Així i tot, els partits comunistes, seguidors de les orientacions de Moscou, es van mantenir dins dels marges dels pactes internacionals i del repartiment d’àrees d’influència, i al capdavall van actuar com a moderadors de la crispada situació social i van contribuir a la restauració de règims formalment democràtics amb governs frontpopulistes. Josif Stalin havia renunciat a la seva influència a l’Europa Occidental en canvi de tenir mans lliures en el seu glacis de l’Europa de l’Est. D’altra banda Stalin també temia la instauració de règims socialitzants a l’Europa occidental, on, atesa la seva tradició industrial i democràtica, s’haurien pogut generar socialismes diferents que haurien posat en qüestió el lideratge de l’URSS.
El 1944 el general Charles De Gaulle havia format a Alger un govern provisional de la República Francesa que va aconseguir l’obediència tant de la resistència interior com de les forces de l’exterior. Els nord-americans. que inicialment van pensar en una administració militar sota el seu control, van reconèixer l’autoritat de Charles De Gaulle. Així, doncs, França, que sota el govern filofeixista de Philippe Pétain havia actuat com a aliada d’Adolf Hitler, no va ser tractada con a país vençut.
De Gaulle va organitzar un govern provisional que representava totes les tendències de la resistència i que va durar fins al febrer de 1946, va propiciar un procés constituent, va aconseguir el desarmament de la resistència i va reconduir els seus ideals per vies polítiques. Els francesos en general i, sobretot, les forces de la resistència, que gaudien d’un gran prestigi i autoritat moral, desitjaven una nova constitució i un nou sistema polític que superés el marc de la III República.
EI 21 d’octubre de 1945, mitjançant referèndum, el 96 % dels francesos es van mostrar partidaris d’un canvi constitucional, i així es va obrir el camí cap a la IV República. A les eleccions constituents celebrades el mateix dia del referèndum els comunistes (PCF) van ser el partit més votat, amb un 26 % dels vots i 159 escons; a continuació el Moviment Republicà Popular (MRP), de centre-dreta, va obtenir el 23,9 % i 150 escons, i finalment els socialistes (SFIO) van aconseguir el 23,5 % i 146 diputats. De Gaulle va abandonar el poder i es va formar un govern de concentració presidit pel socialista Felix Gouin, amb set ministres socialistes, sis del MRP i sis del PCF. El nou Parlament va elaborar la nova Constitució, va crear la seguretat social i va promulgar una àmplia política de nacionalitzacions.
La majoria aclaparadora de les forces d’esquerra al Parlament i la presència de ministres comunistes al govern van significar un important punt de tensió per a les potències occidentals (el Regne Unit i els Estats Units), temorenques, un cop conjurada la revolta social violenta, que les urnes empenyessin França cap al socialisme.
El govern tripartit no va durar gaire. La crisi econòmica, els problemes de les colònies (Indoxina i Algèria) i el creixement de la situació de tensió internacional en van motivar el trencament. La Guerra Freda cada cop era més real i la polarització occident-orient més forta. La pressió es va deixar sentir intensament sobre el PCF, que en política exterior donava suport mecànicament a l’URSS, la qual cosa facilitava la seva erosió enfront de l’opinió pública. Pel maig de 1947, cercant un cop d’efecte, els ministres comunistes van votar contra la política de salaris defensada pel govern en el qual participaven. F. Ramadier, socialista, president del consell de ministres, va despatxar els ministres comunistes.
Tothom pensava que l’allunyament dels comunistes del govern seria un fet provisional, però el desenvolupament de la Guerra Freda el va convertir en definitiu. Fora del govern el PCF i el sindicat CGT (Conféderation Générale du Travail) es van llançar a una gran onada de vagues i mítings urbans pel novembre de 1947, en una demostració de força en la qual molts van voler veure un desig d’arribar al poder per la via insurreccional. Passada l’onada d’agitació, el PCF, que en els anys anteriors havia gaudit d’una gran influència, es va convertir en una força política en recessió. L’opinió pública basculava ja cap a un cert anticomunisme i els governs del front popular passaven a la història.
El cas italià és similar al francès. Itàlia, però, havia començat la guerra al costat dels alemanys. A partir de 1943 la monarquia, mitjançant el govern del mariscal Pietro Badoglio, va propugnar l’aliança amb els aliats, alhora que Benito Mussolini creava la República Social Italiana al nord. Mentre les tropes britàniques i nord-americanes s’obrien pas lentament al llarg de la península Itàlica, a les zones central i nord el moviment guerriller, els partisans, cada cop més nombrosos (més de 300.000 combatents) i ben armats no deixaven de petja l’exèrcit alemany i les milícies feixistes italianes. Igual que a França, els comunistes (PCI) gaudien d’una gran influència en la resistència, i la lluita antifeixista estava estretament lligada a aspiracions de transformació social.
Al sud, a mitjan 1944, els comunistes (seguint les directrius de Moscou) acceptaven de col·laborar en el govern de la monarquia que tant havien criticat. Palmiro Togliatti, dirigent de la desapareguda III Internacional de Moscou, va ser l’encarregat de dirigir el viratge del PCI i de donar credibilitat al govern del filofeixista P. Badoglio. Al nord, però, la situació era molt més complexa i el LN (Comitè d’Alliberament Nacional), amb participació de totes les tendències, exercia les tasques d’un veritable govern provisional, i tot i l’ocupació nazifeixista es perfilava un poderós moviment revolucionari que seria molt difícil de contenir.
En acabar la guerra, la monarquia, símbol del règim anterior, va ser rebutjada mitjançant referèndum. Itàlia es va constituir en República. El PCI va optar per la via democràtica, igual que a França, i va rebutjar la insurrecció armada i la presa violenta del poder. Els organismes polítics i militars de la resistència es van dissoldre i els partisans van lliurar les armes.
A les eleccions per a l’assemblea constituent, celebrades de manera simultània al referèndum el 2 de juny de 1946, els comunistes van obtenir un important ressò electoral, però també la democràcia cristiana (DC 35 % i 207 escons, PCI 18,9 % i 104 escons, PSI 20,8 % i 115 escons). Es va formar un govern d’unitat nacional presidit pel democratacristià De Gasperi amb la presència de quatre ministres comunistes.
En aquest període, l’extrema dreta, formada en la seva major part per antics seguidors de Mussolini i monàrquics, es va tornar cada vegada més violenta. L’1 de maig, una banda armada va atacar una marxa encapçalada pels comunistes a Greci (Sicília), i hi van assassinar 8 persones. L’incident va provocar una crisi de govern que es va prolongar des del 13 al 31 de maig. De Gasperi va formar un nou govern intregrat per democracristians i tècnics sense afiliació política del qual van ser exclosos els comunistes i socialistes. Immediament va començar una purga dels membres de partits d’esquerres que ocupaven càrrecs públics d’importància.
La crisi i les dificultats de reconstrucció econòmica esperonaven, però, sectors del proletariat i de les classes populars a intentar l’aventura revolucionària per desblocar la situació. El PCI, fidel a les directrius de Moscou, interessat a mantenir l’statu quo de Jalta i Potsdam, va actuar sempre com a moderador.
El 1948, Palmiro Togliatti va sofrir un atemptat que gairebé li va costar la vida. Els moments d’incertesa que van seguir l’atemptat van col·locar Itàlia a la ratlla de la guerra civil. Les bases del partit comunista –que acusaven el govern d’ésser al darrere de l’atemptat– amb el suport dels sectors més deprimits de la població, es van llançar a la revolta. Els arsenals emmagatzemats pels partisans van sortir a la llum i va començar la lluita de les milícies populars contra la policia i l’exèrcit en el context d’una vaga general sense precedents. La moderació imposada per la direcció comunista i la supervivència del mateix Togliatti, que van ordenar la marxa enrere, van salvar la jove democràcia italiana. Però a partir de 1948 els comunistes es van veure marginats sistemàticament del poder tot i gaudir d’una gran força en altres nivells de l’administració. La pugna entre el comunisme i la democràcia cristiana, instal·lada en el govern sense una majoria parlamentària estable, seria la constant de la política italiana en els decennis següents. Però a Itàlia, igual que França, s’havia esvaït definitivament la possibilitat de la instauració d’un règim soviètic o d’una democràcia socialitzant.
L’any 1956, després del XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el PCI es va manifestar a favor d’una via italiana al socialisme, que trencava la dependència del comunisme italià de Moscou.
Per saber-ne més:
Parti Communiste FrançaisFrança, d’una República a una altraPartito Comunista ItalianoItàlia, de la fi de la Segona Guerra Mundial ençà
