La Romania comunista. El règim de Ceauşescu
Romania
durant la Segona Guerra Mundial
Les
conferències internacionals (1943-1945)
La construcció del comunisme a
Albània,
Bulgària, Polònia,
Hongria i
Txecoslovàquia
L’estalinisme
La Guerra Freda
La
fi del teló d’acer
Després de les conferències de Jalta i de Postdam, Romania, sota la influència soviètica, va evolucionar vers la democràcia popular. Arran del tractat de pau signat a París el 10 de febrer de 1947 entre Romania i els Aliats, el país va ser obligat a renunciar als seus drets sobre Bessaràbia i la Bucovina del Nord, en profit de l’URSS, com també sobre la Dobrudja meridional, en profit de Bulgària. Tanmateix, Romania va recuperar la Transsilvània septentrional. Al mateix temps el país va ser obligat al pagament de reparacions de guerra.
L’any 1944, el Partit Comunista no era més que una petita minoria, però va obtenir ràpidament una forta representació. Progressivament va anar adquirint els poders suprems. Al març de 1945, sota la pressió soviètica, es va formar un nou govern de coalició dirigit per Petru Groza, cap del Front dels Treballadors i simpatitzant comunista. Els comunistes van ocupar la majoria dels llocs claus. En els mesos que van seguir, es van ocupar a suprimir qualsevol oposició. D’ençà de l’agost de 1947, el Partit Nacional Camperol va ser prohibit, i el seu cap, Iuliu Maniu, va ser condemnat a cadena perpètua.
La militant comunista Ana Pauker, secretària general del Partit Comunista Romanès, va entrar al govern al desembre de 1947 com a ministra d’afers estrangers. El 30 de desembre de 1947, el rei Miquel I va ser constret a abdicar i a marxar a l’exili.
A les eleccions del 28 de març de 1948, el Front Democràtic conduit pels comunistes va aconseguir gairebé tots els escons. El mes següent, es va proclamar la República Popular Romanesa i el 13 d’abril de 1948 es va adoptar una nova constitució, calcada de la de l’URSS. Diverses purgues van eliminar tot seguit dirigents del Partit Comunista, entre els quals Ana Pauker, acusada de desviacionisme el 1952. Petru Groza va dirigir el govern fins el 1952, any en què va ser reemplaçat per Gheorghe Gheorghiu-Dej.
D’ençà de 1945, Romania va emprendre les transformacions econòmiques seguint el model soviètic. Durant el decenni de 1950, el govern va posar l’accent en les nacionalitzacions i en el desenvolupament de la indústria. La col·lectivització agrícola es va efectuar a partir de 1949 i es va acabar el 1952. Van ser construïts grans complexos siderúrgics i l’extracció minera es va desenvolupar considerablement.
Després de set anys d’un rigor excepcional, aquest esforç es va veure recompensat, i el país va conèixer un desenvolupament important de la seva producció industrial i minera. En el decenni de 1960, la taxa de creixement mitjà de la indústria romanesa era una de les més elevades de l’Europa de l’Est. La producció de carbó, per exemple, va conèixer una progressió espectacular, i va passar de 3 milions de tones el 1938 a 20,5 milions de tones el 1971. Quant a la producció industrial, després d’haver-se quintuplicat entre 1938 i 1960, encara es va multiplicar per dos entre 1960 i 1970.
Fins al 1962, Romania va alinear la seva política exterior amb la de l’URSS. Sota la pressió soviètica, va cooperar plenament al Kominform, al Consell d’Assistència Econòmica Mútua (CAEM), i, a partir de 1955, al Pacte de Varsòvia.
El 1958, després de negociacions sense precedent en un altre Estat
satèl·lit de l’URSS, les tropes soviètiques es van retirar del país tot
rapinyant tants recursos com van poder, sota el pretext de la fraternitat
comunista.
A la mort de Gheorghiu-Dej, el 1964, Nicolaie Ceauşescu
esdevé secretari general del Partit Comunista, després president del Consell
d’Estat el 1967 i, finalment, president de la República el 1974. Amb ell,
Romania va començar a desmarcar-se de l’URSS.
El règim de Ceauşescu
La dictadura del matrimoni Ceauşescu va durar 30 anys i el seu règim es pot considerar una de les dictadures comunistes més llargues, més autoritàries i més dures de l’Europa de l’Est, dirigida amb mà de ferro, per un boig megalòman i sanguinari.
Ceauşescu va orientar Romania vers un comunisme "nacional" i va menar una política estrangera independent i radicalment diferent de la de l’URSS. Romania va ser la primera democràcia popular a establir relacions diplomàtiques amb l’Alemanya Occidental (1967). Igualment, va ser l’únic Estat comunista a mantenir relacions amb Israel després de la guerra dels Sis Dies (1967). El 1968, Romania va denunciar la intervenció de les forces del pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia. També va adoptar una posició fortament antisoviètica, va mantenir, contra el parer de Moscou, relacions estretes amb la Xina Popular, i el 1971 Ceauşescu va visitar Pequín.
Persistint en una política exterior de no-alineament, malgrat la desaprovació del bloc soviètic, Romania va multiplicar activament els seus contactes amb Occident. Després de la visita del president nord-americà Richard Nixon, el 1969, el president Ceauşescu va visitar diverses vegades els EUA i les capitals europees. El 1972, Romania es va adherir al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial. L’any 1980, va desaprovar la invasió soviètica de l’Afganistan.
Pragmàtic en política estrangera, Ceauşescu es va oposar obstinadament als conceptes de glasnost i de perestroika de Gorbatxov, i va fer respectar, amb un rigor extrem, l’ortodòxia comunista en el camp interior: Romania es va convertir en un dels països més endarrerits i més repressius del bloc de l’Est.
En el decenni de 1980, Ceauşescu va privilegiar el reemborsament del deute exterior del país sobre el nivell de vida dels romanesos, fet que va beneficiar les finances públiques però que va obligar el país a fer exportacions forçoses i va comportar una penúria de productes bàsics. El ressentiment popular contra la dictadura es va amplificar amb l’anunci, el 1988, d’un programa de repoblament forçat que preveia la demolició de prop de 8.000 pobles, el reassentament de treballadors agrícoles amb les seves famílies en habitatges col·lectius de formigó, i l’edificació de monuments grandiosos i poc realistes a la glòria del règim i del seu dirigent, el conducator.
La revolta contra el règim va esclatar el desembre de 1989 a Timişoara arran del canvi arbitrari d’un pastor protestant d’origen magiar. El 17 de desembre, la policia va reprimir brutalment els manifestants i va disparar contra el poble. El dia 21, Ceauşescu va ser esbroncat per primera vegada arran d’un discurs en un míting a Bucarest. El dia 22, es va decretar l’estat de setge, però l’exèrcit va confraternitzar amb el poble. La fugida de Nicolaie Ceauşescu no va tenir èxit, va ser arrestat amb la seva dona Elena, i després d’un judici sumari i secret van ser condemnats per assassinat i malversament de cabals i el 25 de desembre van ser afusellats.
Un òrgan de govern provisional, el Consell de Salvació Nacional, dirigit per Ion Iliescu, va revocar moltes de les polítiques repressives de Ceauşescu i va empresonar alguns dirigents destacats del règim. El maig de 1990, el Front de Salvació Nacional, format majoritàriament per antics comunistes, va guanyar les eleccions multipartidistes legislatives i presidencials, i Iliescu va ser proclamat president de Romania. Al juny, milers de miners van ser emmenats a Bucarest per reprimir les manifestacions contra el govern; a l’octubre es va introduir un programa d’austeritat econòmica i, a finals de 1991, va entrar en vigor una nova Constitució.
Per saber-ne més:
Romania: república popular i república socialista
Chronologie Roumanie. Le temps de la Roumanie comuniste (1944-1989)
Tanssilvània: la història
Aux temps de la Roumanie de Ceausescu
Ceausescu. La rivoluzione in Romania (1989)
www.ceausescu.org
