La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Unió Soviètica de Stalin
La Segona Guerra Mundial
La construcció del comunisme a Albània, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania
França i Itàlia l’endemà de la Segona Guerra Mundial
Àustria i Alemanya l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Unió Soviètica havia sortit dessagnada i esgotada de la Segona Guerra Mundial. El país es trobava en la necessitat d’afrontar els problemes de la reconstrucció amb una població delmada. És per això que necessitava totes les forces disponibles. Així, no és sorprenent si una de les primeres decisions dels governants va ser la de fer, entre juliol de 1945 i setembre de 1946, una desmobilització massiva de l’Exèrcit Roig, el qual es va reduir des d’onze milions i mig a poc menys de tres milions d’efectius. Durant l’any 1947 la Unió Soviètica va retirar les seves tropes de Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Bulgària, mentre que les mantenia a Polònia, Hongria i Romania; el 1948 també va retirar les tropes situades a Corea. Des del punt de vista militar, per tant, l’URSS no representava cap amenaça i, segons força testimonis, els representants més autoritzats de la política exterior nord-americana n’eren conscients i excloïen la hipòtesi que l’URSS pogués llançar iniciatives militars agressives. No obstant això, l’URSS continuava essent una gran potència, gràcies a la força d’atracció dels seus orígens revolucionaris i, sobretot, al prestigi internacional que s’havia guanyat durant la guerra. En donen testimoni les victòries que els partits comunistes van obtenir a les primeres eleccions de la postguerra, no sols a França i a Itàlia, sinó també en altres Estats europeus, com Suècia, Dinamarca, Noruega, Bèlgica i els Països Baixos, on van superar el nivell del 10 %, i en alguns Estats sud-americans.
| Communism in Soviet Union, 1952 (Educational Propaganda) |
Per als militants i els simpatitzants dels partits comunistes, la Unió Soviètica era el país de la Revolució d’octubre i del socialisme, un símbol i una esperança. Però ells no eren els únics a mirar l’URSS amb interès: tots els qui s’havien bolcat en la lluita antifeixista i que se sentien agraïts cap a la Unió Soviètica pel seu paper a la Segona Guerra Mundial desitjaven que continués la col·laboració que s’havia produït durant la guerra entre els Aliats i que també es desenvolupés en la tasca de defensa de la pau i de reconstrucció. Aquesta era l’orientació majoritària dels partits socialistes europeus I aquestes expectatives també estaven presents en sectors de la mateixa opinió pública nord-americana. Però estava igualment difós el temor (o el malson) que l’URSS ja estigués treballant per a estendre cap a Occident la seva consolidada zona d’influència a Europa, oriental, comptant per a això amb els partits comunistes, a fi d’exportar-hi la revolució i així assegurar-se el control d’una àrea poderosa del món.
La realitat de la Unió Soviètica estava lluny de correspondre tant a les esperances dels qui la consideraven com el país del socialisme com als temors dels qui hi veien l’amenaça imminent que treia la son a molts europeus i nord-americans. Es tractava d’una realitat molt més complexa i difícilment desxifrable. Hi ha diversos indicis i testimonis que la fi de la guerra i la victòria havia generat en diversos estrats socials -i en particular en la intelligentsia- unes expectatives i unes esperances en temps millors. Però afegida a aquesta esperança hi havia el temor d’una recaiguda en els temps durs del decenni de 1930. És impossible establir quin d’aquests dos estats d’ànim era el predominant, és més, és probable que tots dos fossin presents en cada ambient i fins i tot en cada individu. Els governants havien de deslligar aquest nus, és a dir, triar entre la confiança en un poble que havia suportat sacrificis enormes i havia fet possible la victòria i que ara s’esperava una recompensa en termes de més llibertat i més benestar, i la continuïtat amb un passat de desconfiança i de sospita. Malauradament, aquesta darrera va ser l’opció triada. De fet, el poder de Stalin va continuar mantenint tot el seu caràcter despòtic. El Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica es va convocar una sola vegada, al febrer de 1947, per debatre la qüestió de l’agricultura; el primer Congrés de la postguerra, el XIX, es va reunir el 1952, tretze anys després del XVIII, i els seus treballs es van resoldre en una glorificació del líder. Els camps de concentració van continuar existint i fins i tot en van incrementar la població amb els presoners de guerra sospitosos d’haver-se lliurat a l’enemic i amb el prop de milió i mig de persones pertanyents a les minories nacionals acusades d’haver col·laborat amb els alemanys: bàltics, alemanys de la regió del Volga, tàrtars de Crimea, ingúixos i txetxens. La pena de mort, abolida el 1947, va tornar a ser instaurada el 1950. De 1948 és el tèrbol assumpte de Leningrad, en el qual es va veure implicat també Nikolaj Voznesenskij, un jove i brillant economista que havia exercit els càrrecs de vicepresident del Consell de ministres i de responsable del Gosplan, afusellat el 1949. És possible que la causa de la seva desgràcia hagi estat la seva presa de posició en favor d’un increment de les assignacions per a la indústria de béns de consum.
Així, la reconstrucció es va plantejar i es va dur a terme segons els mateixos criteris amb què s’havien realitzat els plans quinquennals abans de la guerra. Els resultats del quart pla quinquennal, estrenat el 1946, van ser espectaculars pel que fa a la indústria pesada, bona part de la qual havia estat traslladada, durant la guerra, a la regió dels Urals i a Sibèria per desliurar-la de les destruccions dels alemanys. Per contra, una vegada més la producció de béns de consum va resultar desfavorida i l’agricultura va continuar sent la ventafocs de l’economia soviètica, amb la conseqüència que el tren de vida de la població continuava en el nivell de 1928, i fins i tot en el d’abans de la Primera Guerra Mundial.
El fet de desxifrar la trajectòria d’un país tan complex i d’una realitat tan contradictòria no era una tasca fàcil per als analistes polítics de l’època i tampoc no ho és avui per als estudiosos d’història. La documentació de què disposem sobre l’elaboració de la política exterior soviètica durant la guerra i immediatament després encara és força incompleta, tot i les troballes recents als arxius. Quant a Stalin, la seva concepció de les relacions internacionals -segons es desprèn del seu escrit de 1952, Problemes econòmics del socialisme, i de diverses entrevistes que en aquests anys va concedir a corresponsals estrangers- no sembla haver canviat substancialment respecte de la d’abans de la guerra i la seva concepció del paper de l’URSS no s’allunyava de la de tipus aïllacionista de la preguerra. De fet, creia que també en el futur les contradiccions internes del sistema capitalista generarien noves crisis i per consegüent les guerres entre les grans potències imperialistes serien inevitables. Si aquests eren els escenaris futurs, era interès de la Unió Soviètica romandre el més possible apartada dels eventuals conflictes del futur, a l’espera dels esdeveniments. La seva preocupació predominant continuava essent, per tant, la de la seva seguretat.
No obstant això, dins d’aqueixes coordenades podien donar-se unes variants pel que fa a la seva traducció a la pràctica i la seva posada en marxa. Des d’aquest punt de vista, és interessant d’analitzar els documents elaborats al llarg de 1943 i 1944 per una comissió, presidida per Ivan Maiskij, el qual havia estat ambaixador a Londres. La impressió general que se’n dedueix és la d’una visió del món vinculada als vells esquemes de la diplomàcia prebèl·lica. Dins d’aqueixos límits, d’altra banda, es pot observar una flexibilitat relativa i igualment una disponibilitat relativa per col·laborar amb els aliats, i en especial amb el Regne Unit, sobre una sèrie de qüestions. Per exemple, per a l’àrea balcànica, excepte Romania, no s’excloïa la solució de segellar uns "pactes entre tres", és a dir, entre el Regne Unit, la Unió Soviètica i l’Estat interessat, una solució que tornava a proposar la "Locarno oriental" que havia estat un dels objectius de la diplomàcia soviètica anterior a la guerra. A més, en el document no hi havia rastre del concepte d’"exportació de la revolució"; la perspectiva de revolucions socialistes als Estats de l’Europa occidental s’ajornava fins a un futur tan remot com improbable. El punt de vista de Maiskij, com també el de Maksim Maksimovič Litvinov, l’home que fins a 1938 havia dirigit la política exterior soviètica i havia estat un ardent defensor de la "seguretat col·lectiva" (ambdós llavors es trobaven desplaçats a posicions de segona fila), no coincidia amb els plantejaments del ministre d’Afers Estrangers V’ačeslav Mikhajlovič Molotov i més encara amb els de Stalin. I tampoc es tractava d’idees que poguessin configurar una alternativa poderosa a aquests últims. Això no obsta perquè les orientacions soviètiques de la postguerra presentin variants, incerteses i fins i tot contradiccions que es reflectien en la conducta concreta de la política exterior.
