La Guerra Freda
Anomenem Guerra Freda a la disputa que va enfrontar després de 1945 els Estats Units i els seus aliats, d’una banda, i el grup d’estats liderats per la Unió Soviètica, de l’altra. No es va produir un conflicte militar directe entre totes dues superpotències, però van sorgir intenses lluites econòmiques i diplomàtiques. Els diversos interessos van conduir a una sospita i hostilitat mútues emmarcades en una rivalitat ideològica en augment.
Les conferències internacionals (1943-1945)
La partició d’Alemanya (1945)
Alemanya i Àustria
l’endemà de la Segona Guerra Mundial
França i Itàlia
l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La reconstrucció econòmica europea. El Pla Marshall
Les doctrines Truman i
Zdanov
La guerra de Corea
Els Estats Units durant l’era de McCarthy
La presidència de J.F. Kennedy
L’estalinisme
La
ruptura sinosoviètica (1956)
La
construcció del mur de Berlín (1961)
Antecedents
Els Estats Units i Rússia van iniciar els seus enfrontaments el 1917, quan els revolucionaris van prendre el poder, van crear la Unió Soviètica, i van declarar la guerra ideològica als estats capitalistes d’Occident. Els EUA van intervenir a la Guerra Civil russa, hi van enviar uns 10.000 soldats entre 1918 i 1920 i després es van negar a reconèixer l’URSS fins l’any 1933. Tots dos estats van lluitar contra l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, però aquesta aliança va començar a dissoldre’s en els anys 1944 i 1945, quan el líder rus Josif Stalin, cercant la seguretat soviètica, va fer servir l’Exèrcit Roig per controlar gran part de l’Europa Oriental. El president dels EUA Harry Swinomish Truman es va oposar a la política de Stalin i va tractar d’unificar l’Europa Occidental sota la direcció nord-americana. La desconfiança va augmentar quan totes dues parts van trencar els acords obtinguts durant la Guerra Mundial. Stalin no va respectar el compromís de convocar eleccions lliures a l’Europa Oriental. Truman es va negar a respectar les seves promeses de tramesa d’indemnitzacions des de l’Alemanya derrotada per ajudar a la reconstrucció de la Unió Soviètica, devastada per la guerra.
Maniobres i contramaniobres
Els funcionaris dels Estats Units, preocupats per la pressió soviètica a l’Iran i Turquia, van interpretar un discurs que va fer Stalin el 1946 com la declaració de la guerra ideològica a Occident. El 1947, el president dels EUA va proposar l’anomenada Doctrina Truman, que tenia dos objectius: enviar ajuda nord-americana a les forces anticomunistes de Grècia i Turquia, i crear un consens públic segons el qual els Estats Units estarien disposats a combatre en un suposat conflicte. Va assolir tots dos objectius. Aquell mateix any, el periodista Walter Lippmann va popularitzar el terme Guerra freda en un llibre titulat així. Al Congrés nord-americà hi va haver un seguit d’interrogatoris als quals es va donar gran publicitat sobre les activitats procomunistes als EUA. L’investigador més conegut, el senador Joseph Raymond McCarthy, va donar nom a una era d’anticomunisme exacerbat. El 1948 els Estats Units van llançar el Pla Marshall (Programa de Recuperació Europea), dotat amb 13.000 milions de dòlars per reconstruir l’Europa Central i Occidental. Quan Stalin hi va respondre augmentant el control sobre l’Europa Oriental i amenaçant la posició d’Occident a Alemanya, Truman va ajudar a crear una aliança militar -l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN)- i a establir una Alemanya Occidental independent.
La Guerra freda es va revifar en els anys 1949 i 1950, quan els soviètics van dur a terme la primera explosió d’una bomba atòmica i els comunistes de la Xina van arribar al poder (1949). Aquests van signar una aliança amb Stalin, però els Estats Units es van negar a reconèixer el nou règim. Al Japó, aleshores sota control nord-americà, es va accelerar el desenvolupament econòmic per lluitar contra el comunisme asiàtic. Quan Corea del Nord, comunista, va envair Corea del Sud el 1950, Truman hi va enviar l’exèrcit nord-americà a l’acció. El conflicte, conegut com guerra de Corea, va acabar tres anys després amb una treva que va mantenir la frontera anterior a la guerra.
El 1953 Stalin va morir i Truman va abandonar el càrrec, però totes dues parts van continuar la seva lluita per Europa. El 1956, els soviètics van esclafar la insurrecció nacional hongaresa.
L’any 1961 l’URSS va intentar protegir l’Alemanya Oriental comunista d’una important pèrdua de població construint l’anomenat mur de Berlín. Cada superpotència també va intentar influir en els naixents estats d’Àsia, Àfrica, el Pròxim Orient i Sud-Amèrica. A Sud-Amèrica, el Carib i a Amèrica Central tant els moviments insurgents com els cops d’Estat permanents sovint van estar emmarcats en aquest conflicte. La Doctrina de la Seguretat Nacional sorgida al decenni de 1960 va influir en tota Sud-Amèrica, i hi va produir violacions permanents dels drets humans.
El 1962 va sorgir una crisi molt greu quan l’URSS de Khruitxtxov va instal·lar míssils a Cuba, per aquells anys el seu nou aliat. El president Kennedy va amenaçar de prendre represàlies nuclears i els soviètics van retirar els míssils a canvi de la promesa que els EUA no envairien Cuba. La crisi dels míssils va produir desencontres dins el si de la Organització d’Estats Americans (OEA).
Calmats per aquesta crisi, els soviètics també es van afeblir quan els dirigents xinesos es van separar de Moscou i els europeus de l’Est van començar a mostrar el seu descontentament. El nacionalisme demostrava ser més fort que el comunisme. Mentrestant, els Estats Units lluitaven a la guerra de Vietnam, sagnant acció militar en un esforç fallit per conservar Vietnam del Sud. Ultra això, el Japó i l’Alemanya Occidental (República Federal d’Alemanya) van reptar la superioritat econòmica de postguerra dels Estats Units. Cap a l’any 1973, les dues superpotències enfrontades van acordar una política de distensió; va ser un intent d’aturar la costosa cursa d’armaments i frenar la seva competència política, militar i econòmica al Tercer Món. No obstant això, la distensió va durar fins l’any 1980, quan les tropes soviètiques van envair l’Afganistan per salvar el règim marxista governant. L’acabat d’elegir president dels EUA Ronald Reagan va iniciar una gran concentració d’armes i nous reptes per als grups que rebien el suport dels soviètics als estats emergents.
Final de la Guerra Freda
L’any 1985, Mikhaïl Gorbatxov, representant d’una nova generació de líders soviètics, va arribar al poder a l’URSS. Ell i Reagan van acordar de reduir la presència de les superpotències a Europa i moderar la competència ideològica arreu del món. Les tensions es van reduir quan es van retirar les tropes soviètiques d’Afganistan. A principis del decenni de 1990 Gorbatxov va cooperar en gran mesura amb els esforços militars dels EUA durant la primera guerra del Golf per derrotar l’agressió de l’Iraq al Pròxim Orient.
La Guerra Freda va acabar a Europa quan es va produir la caiguda del teló d’acer: els antics estats satèl·lits de l’URSS van formar governs democràtics, es va produir la segona reunificació d’Alemanya, es va aturar la cursa d’armaments i la competència ideològica va cessar ja que el comunisme va ser posat en qüestió. El president nord-americà George Walker Bush va declarar la necessitat d’un "nou ordre mundial" per substituir la rivalitat de les superpotències que havia dividit el món i alimentat la Guerra Freda.
Per saber-ne més:
Cartographie: L’Europe de la guerre froide
Guerra Fría
