La reconstrucció econòmica d’Europa. El Pla Marshall
La Segona Guerra Mundial
La partició d’Alemanya (1945)
Alemanya i Àustria
l’endemà de la Segona Guerra Mundial
França i Itàlia
l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Guerra Freda
Els Estats Units van ser l’únic gran Estat industrial que no va resultar directament colpejat per la guerra en el seu territori, i des de 1942 es va configurar com el pivot sobre el qual giraria la política econòmica internacional. La Segona Guerra Mundial va esborrar definitivament els efectes de la crisi econòmica del decenni de 1930 i va rellançar l’economia nord-americana, que va avançar decisivament en el desenvolupament d’indústries modernes estimulades per les necessitats del conflicte. El 1944 els nord-americans dominaven l’economia mundial, produïen el 50 % del carbó, el 80 % del petroli i el 40 % de l’acer, i mantenien en les seves mans el 80 % de l’or mundial. D’aquesta manera, els Estats Units esdevenien una potència sense precedents.
La conferència de Bretton Woods el 1944 va comportar la creació del FMI (Fons Monetari Internacional), al qual immediatament s’adheriren quaranta-quatre Estats. A la postguerra el nombre d’adherents arribaria al centenar. D’aquí s’autoexclourien els Estats del bloc soviètic. El FMI emprava els capitals aportats pels Estats membres i aconsellava i assistia els Estats amb dificultats. A més, facilitava la fixació de les taxes de canvi i la convertibilitat de les monedes. El dòlar esdevenia la moneda hegemònica, i reemplaçava la lliura esterlina com a moneda internacional. A la mateixa conferència es va crear el BIRD (Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament), anomenat també Banc Mundial, la funció inicial del qual era ajudar els Estats víctimes de la guerra.
Una Europa en runes
Europa, en el seu conjunt, va sortir profundament debilitada de la guerra. Alemanya estava pràcticament esclafada. A França la producció industrial havia caigut un 50 % respecte del 1939. EI Regne Unit havia perdut bona part de la seva influència comercial en profit dels Estats Units. Itàlia es debatia en la misèria i el mercat negre, igual que Grècia. Els Estats de l’Europa de l’Est, ja arruïnats, es veieren sotmesos a un nou pillatge en benefici dels soviètics.
La mateixa Unió Soviètica havia tingut pèrdues incalculables de caràcter econòmic, amb extensos territoris arrasats per la guerra, a més dels 25.000.000 de víctimes humanes. Amb tot havia aconseguit desenvolupar zones industrials en regions allunyades del front de guerra, i va poder reconstruir amb prou facilitat la indústria pesant a les zones castigades pel conflicte.
Els governs europeus van lluitar en un marc d’agitació social per reconstruir l’economia, amb l’objectiu d’aturar la gran inflació i la desocupació. A aquesta penosa situació calia afegir les grans despeses que representava per als guanyadors l’ocupació d’Alemanya.
El Pla Marshall
|
|
Davant la situació de l’economia mundial i per tal de donar sortida a la potència nord-americana, el president Harry Swinomish Truman va endegar una política intervencionista per tal de donar suport als Estats malmesos. D’una banda, cercava una reconstrucció econòmica favorable als interessos del capitalisme nord-americà, i de l’altra evitar que es recomponguessin els imperis colonials i que, amb les seves economies bilaterals metròpoli–colònia, marginessin els Estats Units d’aquests mercats.
Per respondre a les necessitats més immediates es va crear, ja el 1944, l’UNRRA (United Nations Relief and Rehabilitation Administration), que fins al 1946 va ajudar Grècia, Polònia, Iugoslàvia, Itàlia, Txecoslovàquia i Ucraïna. L’ajut va consistir en la cessió gratuïta de béns de consum i aliments de primera necessitat.
El 1947 es va posar en marxa el Pla Marshall (el general George C. Marshall era el secretari d’Estat dels EUA) o European Recovery Program que cal entendre com una injecció de capital nord-americà per tal de reconstruir les economies de mercat europees. El pla va ser acceptat el 16 d’abril de 1948 per setze Estats europeus (incloent les zones d’ocupació occidental d’Alemanya). Preveia dotze mil milions de dòlars, el 90 % dels quals serien donacions i el 10 % restant préstecs a llarg termini. Cada Estat va signar amb els Estats Units un contracte pel qual es comprometia a millorar la situació econòmica. En contrapartida rebia els crèdits necessaris per comprar mercaderies nord-americanes.
Els Estats Units també sortien beneficiats de l’operació, ja que d’una banda conjuraven una possible crisi de superproducció, asseguraven la continuïtat del creixement econòmic (demanda de productes nord-americans a Europa i les seves àrees colonials) i evitaven que l’Europa occidental llisqués cap als models econòmics i polítics socialistes.
L’URSS va pressionar els Estats de la seva òrbita perquè no entressin dins del Pla Marshall. Així Txecoslovàquia, que s’hi havia mostrat interessada, hi va haver de renunciar, a l’igual que Polònia, Finlàndia i Albània. Únicament Iugoslàvia, reprovada per l’URSS, es va beneficiar de l’ajut nord-americà.
En resposta a la iniciativa nord-americana, els soviètics van endegar un procés de cooperació econòmica en els Estats de la seva àrea d’influència que va culminar pel gener de 1949 en el COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) per tal de potenciar la integració econòmica dels Estats socialistes, constituir l’esfera del ruble enfront de la del dòlar i al capdavall situar l’economia dels Estats de l’Est en funció dels interessos de I’URSS.
La injecció del Pla Marshall va produir de seguida els seus efectes i l’economia europea es va rellançar amb força, ja que l’any 1959 s’havien superat amb escreix els índexs de producció de 1939. A més a més la situació va estimular la cooperació europea, que ben aviat donaria els seus beneficis, i va convertir Europa en una potència econòmica que al final rivalitzaria amb els Estats Units.
Les iniciatives europees
La cooperació progressiva entre els Estats europeus endegada a la immediata postguerra va ser un fenomen en augment. L’any 1950 es va crear la Unió Europea de Pagaments a fi d’instruir un sistema multilateral de compensació. El 1959, va ser reemplaçada per l’Acord Monetari Europeu. El 1960, l’OECE –agrupació dels beneficiaris del pla Marshall– es va transformar en l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic), que va incloure divuit Estats de l’Europa Occidental, els Estats Units, el Canadà i el Japó.
Però no van ser aquestes les úniques iniciatives. EI 1951 es va crear la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer), que va aplegar Alemanya Occidental, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, amb la finalitat d’alliberar-se de la dependència dels Estats Units en aquests productes i assajar allò que serien les bases del Mercat Comú Europeu.
El 1957, amb els mateixos Estats, s’establia la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que preconitzava la integració duanera, la lliure circulació de capitals i la integració progressiva de la política social i fiscal. Producte de la voluntat unitària, el 1958 els Estats de la Comunitat creaven el Parlament Europeu, amb un Consell Econòmic i Social i un Tribunal de Justícia supraestatals.
