Les doctrines Truman i Zdanov. El Kominform
Les conferències internacionals (1943-1945)
Alemanya i Àustria
l’endemà de la Segona Guerra Mundial
França i Itàlia
l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La reconstrucció econòmica europea. El Pla Marshall
La Guerra Freda
Els Estats Units durant l’era de McCarthy
La doctrina Truman
Per oposar-se a la política de Josif Stalin, el president dels EUA Harry Swinomish Truman crida Europa a unificar-se sota l’autoritat nord-americana per resistir l’amenaça que constitueix l’expansionisme soviètic. Així, el 12 de març de 1947, proposa la "doctrina Truman", que té com a objectiu la "contenció" o "retenció" del comunisme pertot arreu del món. Així, els Estats Units ofereixen el seu ajut alhora financer i militar "als pobles que resisteixen temptatives de subjugació, les quals siguin fruit de minories armades o de pressions estrangeres". Els primers a beneficiar-se’n són Grècia, Turquia i l’Iran. Igualment, la "doctrina Truman" té com a objectiu crear un consens públic que engatgi els americans en la Guerra Freda, un objectiu que és atès ràpidament. El congrés inicia una sèrie d’investigacions fortament mediatitzades sobre les activitats procomunistes als Estats Units, i el maccarthysme marca un període d’anticomunisme acarnissat. Al mateix any, el periodista nord-americà Walter Lippmann popularitza el terme "Guerra Freda" en un llibre que duu aquest títol.
Poc després d’aquest tombant fonamental en la política estrangera dels Estats Units, el març de 1947, la conferència de Moscou reuneix els ministres d’Afers Estrangers dels quatre Estats vencedors de la Segona Guerra mundial: Bidault (França), Bevin (Regne Unit), Marshall (Estats Units) i Molotov (URSS). Aquests no arriben a un acord sobre la forma del futur govern alemany. Ratificant per aquesta raó la divisió d’Alemanya, la conferència de Moscou és un fracàs que agreuja la situació. Al mateix temps, els ministres comunistes són exclosos dels governs en els quals participen a França i a Itàlia.
En aquest context, els Estats Units decideixen de llançar el Pla Marshall, que és el vessant econòmic de la "doctrina Truman", i que consisteix en un ajut financer de 13 miliards de dòlars per a la reconstrucció de l’Europa central i occidental. Setze estats d’Europa l’accepten, i s’agrupen d’ençà de 1948 en l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE).
La doctrina Zdanov
Per contra, l’URSS i els seus estats satèl·lits refusen aquest ajut. Per la seva banda, de fet, Stalin ha procedit a una mobilització de les forces comunistes i a un reforçament ideològic i polític que es manifesten a partir de setembre de 1947 per la "doctrina Zdanov". Reunint els partits comunistes europeus, Andrej Aleksandrovic Zdanov, –polític teòric del "realisme socialista" i de la doctrina dels blocs–, defineix una nova línia d’acció que prioritza el combat contra les "forces imperialistes" dels Estats Units i els seus aliats. A l’octubre es crea el Kominform "Buró d’Informació dels Partits Comunistes", mentre al febrer de 1948, el "cop de Praga", que imposa un govern comunista a Txecoslovàquia, reforça la dominació soviètica sobre l’Europa central i accelera la divisió en dos blocs antagonistes.
El Bureau d’Informació dels Partits Comunistes (Kominform)
A l’octubre de 1947, la URSS, en el nou context creat per la Guerra Freda, organitza a Polònia una reunió de representants de nou partits comunistes, els de l’URSS, d’Itàlia, de França i de sis estats de la zona d’influència soviètica (Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària i Iugoslàvia). És aleshores que es funda el Kominform, reconstitució de la Komintern, oficialment per a centralitzar les informacions d’interès comú, però de fet per a servir d’instrument de la política estalinista, particularment a Iugoslàvia on el dirigent comunista Tito ha adoptat una actitud independent, i en el moment que la influència americana fundada sobre la doctrina Truman i sobre el Pla Marshall, acaba de contrarestar la política d’expansió de l’URSS a Europa. El Kominform es proposa de publicar una revista el títol de la qual ha estat escollit pel mateix Stalin: "Per una pau duradora, per una democràcia popular". Per bé que el quarter general del Kominform s’hagi instal·lat d’antuvi a Belgrad, la determinació de Tito d’establir la independència de Iugoslàvia provoca l’exclusió del seu partit al juny de 1948.
El Kominform es dissol el 17 d’abril de 1956 dins el marc dels esforços de Nikita Khruixtxov per reconciliar l’URSS i Iugoslàvia. Aquesta dissolució es fa en el context de l’inici del desglaç entre els dos blocs.
