La primera guerra del Caixmir
La independència de l’Índia i el Pakistan
El Caixmir, un estat principesc habitat sobretot per musulmans però governat per un hindú, es va convertir en el següent gran focus de fricció entre l’Índia i el Pakistan. El 24 d’octubre de 1947 insurgents musulmans amb el suport de correligionaris invasors procedents de la província de la Frontera Noroccidental del Pakistan, van proclamar l’establiment d’un govern provisional del Caixmir. Tres dies més tard Hari Singh, el maharajà hindú de Caixmir, va anunciar l’entrada del Caixmir a la Unió Índia. En aprovar la decisió del maharajà i amb la promesa d’un plebiscit després de restaurar la pau, el govern indi va enviar tropes a Srinagar, capital del Caixmir i principal objectiu dels insurgents. L’agitació política al Caixmir estava dirigida per Sheikh Abdullah, el dirigent del més gran partit secular de la regió, qui estava a favor de l’entrada del Caixmir A l’Ïndia. Les hostilitats aviat van adquirir proporcions serioses i l’any nou de 1948 el govern indi va formular una queixa formal davant del Consell de Seguretat de l’ONU, en què acusava el Pakistan de prestar ajuda als insurgents musulmans.
Tot i els repetits intents del Consell de Seguretat per obtenir una treva al territori en conflicte, les lluites van continuar durant tot 1948. Els esforços pacificadors del Consell de Seguretat al final van tenir èxit al gener de 1949, quan tant l’Índia com el Pakistan van acceptar les propostes d’un plebiscit sobre el futur polític del Caixmir, que es va fer sota els auspicis de l’ONU. Ambdós governs van emetre les ordres d’alto el foc el mateix dia. Entre altres coses, el pla de l’ONU estipulava la retirada de les tropes de combat de l’Estat, la tornada dels refugiats que volguessin participar al plebiscit i un vot lliure i imparcial sota la direcció d’una personalitat d’alt prestigi internacional. Al març de 1949 el Secretari General de l’ONU, Trygve H. Vaig embolicar, va elegir l’almirall nord-americà Chester W. Nimitz com a administrador del plebiscit del Caixmir.
Mentrestant, la Unió Índia i el Pakistan havien sofert la pèrdua d’uns importants dirigents i el govern indi havia iniciat una disputa amb el nizam de Hyderabad, Mir Osman Alí Khan Bahadur. Gandhi va ser assassinat per un fanàtic hindú el 30 de gener de 1948 i Mohammed Alí Jinnah, el fundador del Pakistan, moria el següent mes de setembre. La tensió entre el govern indi i Hyderabad, habitat sobretot per hindús, era resultat de la desgana del nizam, musulmà, per portar el seu estat a la Unió. Les llargues negociacions per una solució pacífica de la disputa van acabar en fracàs; el 17 de setembre forces índies van ocupar Hyderabad, la capital, acabant amb la resistència del nizam. Posteriorment va firmar mesures per a l’entrada en fer Hyderabad part de la Unió Índia.
Encara que l’Índia i el Pakistan van acordar, al juliol de 1949, una línia que demarqués les seues zones respectives d’ocupació al Caixmir, tots dos Estats van ser incapaços de resoldre les seves diferències sobre els termes del plebiscit proposat. El punt mort es devia sobretot a la insistència de l’Índia que les tropes paquistaneses abandonessin el territori en disputa abans del plebiscit i la negativa del Pakistan sortir-ne tret que els indis fessin el mateix.
Cartographie: Des régions disputées depuis 1947 entre le Pakistan, l’Inde et la Chine
