Segle XXI
Segle XX
Segle XIX
Segle XVIII

Història de Catalunya
Altres pàgines d’història
Mapes històrics
Biografies

La independència de l’Índia i el Pakistan

La guerra al Caixmir

En els darrers anys del segle XIX i durant la primera dècada del segle XX, es va estendre per l’Índia l’agitació social i política. L’elit intel·lectual índia, part de la qual havia estudiat i viatjat a occident, va combinar amb èxit alguns aspectes d’idees i cultures occidentals i orientals. Sota l’estímul d’unes campanyes de propaganda vigoroses a la premsa local, concentracions massives i organitzacions polítiques secretes, el nacionalisme indi va començar a amenaçar seriosament la posició britànica al país. En les dècades que van seguir al motí indi s’havien creat una sèrie d’associacions dedicades a la lluita contra el mandat britànic. De totes aquestes, la més influent era el Congrés Nacional Indi, fundat el 1885. Aquesta organització, que comptava amb el suport de molts hindús i musulmans prominents, va anar elevant a poc a poc la consciència política de les masses i va accelerar la tendència cap a la unificació nacional. En l’àmbit cultural, el famós poeta i educador Rabindranath Tagore va fer contribucions duradores a la causa de la unitat índia. El Congrés Nacional Indi va obtenir inspiració i ànims de la victòria japonesa en la guerra russojaponesa de 1905, una demostració pràctica del poder latent dels pobles asiàtics. Les manifestacions hostils contra el mandat britànic es van fer cada vegada més freqüents, en particular a Bengala. Els nacionalistes més radicals van recórrer als assassinats, col·locació de bombes i altres actes de lluita armada. Les mesures de represàlia per part de les autoritats colonials van ser contrarestades per un boicot popular als productes britànics.

En condemnar la major part de les activitats dels nacionalistes com a sedicioses, el govern britànic va adoptar un codi criminal especial per a controlar la situació. Entre altres mesures, aquest codi preveia un judici sense jurat per als acusats de traïció i la deportació o empresonament sumari per als agitadors. A aquestes mesures repressives van seguir el 1909 l’Acta dels Consells de l’Índia, que introduïa a l’Ïndia un grau limitat d’autogovern. El moviment nacionalista va continuar fent progressos en no estar satisfets amb aquesta concessió a les demandes índies per a la independència.

Després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, força indis, tant hindús com musulmans, es van sumar a la causa britànica. Més d’1,2 milions van participar en l’esforç de guerra britànic, i van servir amb valentia i lleialtat en tots els escenaris del conflicte. El moviment nacionalista, generalment inactiu durant els dos primers anys de la guerra, va reprendre la campanya per les reformes polítiques fonamentals a la tardor de 1916. La campanya es va iniciar amb una declaració conjunta de demandes mínimes per part del Congrés Nacional Indi i la Lliga Musulmana, que havien estat forçats a abandonar la seva política a favor dels britànics després que Turquia, país musulmà, entrés a la guerra del costat dels poders centrals. Va seguir una declaració política per part del govern britànic a l’agost de 1917 que prometia un increment de l’associació d’indis en totes les branques de l’administració i el desenvolupament gradual a l’Ïndia d’institucions d’autogovern.

Les conteses polítiques van continuar després de la Primera Guerra Mundial. Com a resposta al gran augment de l’activitat nacionalista, el Parlament britànic va aprovar les Lleis Rowlatt, que suspenien els drets civils i establien la llei marcial en àrees en què es produïssin tumults i alçaments. L’aprovació de les Lleis Rowlatt va precipitar una onada de violència i desordres en molts llocs de l’Índia. En aquest període de tumults, Mohandas Karamchand Gandhi, un reformador social i religiós hindú, va demanar als indis que s’enfrontessin a la repressió britànica amb la resistència passiva (Satyagraha). El moviment de protesta va assolir proporcions d’insurrecció el 13 d’abril de 1919, proclamat per Gandhi com un dia de dol nacional. A Amritsar, al Panjab, una multitud desarmada d’homes, dones i infants, va ser massacrada per les tropes britàniques al comandament del general Dyer, mentre efectuaven una protesta pacífica en una plaça tancada.

Com a conseqüència de la matança d’Amritsar, el moviment en contra dels britànics a l’Ïndia va assolir nous nivells d’intensitat. La característica més destacada d’aquesta fase de la lluita era la política de Gandhi de no cooperació, instituïda el 1920. Entre altres coses, la política demanava el boicot dels productes britànics, tribunals i institucions educatives; la no cooperació en la vida política i la renúncia als títols britànics per part dels indis. El moviment de no cooperació va estar a vegades acompanyat per la violència, tot i les recomanacions de Gandhi en contra de l’ús de la força. Combinat amb mètodes parlamentaris de lluita, el moviment va demostrar ésser un arma efectiva en la lluita per la independència índia. Des del punt de vista dels cercles oficials britànics, les activitats en què estava involucrat Gandhi constituïen sedició i durant les dècades de 1920 i 1930 el líder indi, al costat d’altres destacats activistes com Sarojini Naidu, era periòdicament empresonat o internat. Gandhi, conegut entre els seus admiradors com Mahatma (en sànscrit ‘gran ànima’), va tenir un paper decisiu en la història política índia.

Entre 1922, l’any del primer empresonament de Gandhi per sedició, i 1942, quan va ser posat sota custòdia per darrera vegada, la lluita per la independència índia va estar marcada per seriosos contratemps, entre els que s’inclou la renovada dissensió entre musulmans i hindús.

El corrent del nacionalisme indi, que havia anat guanyant embranzida de manera regular des que Gandhi va ser arrestat per primera vegada, va arribar a una fase de clímax a la primavera de 1930. El 12 març d’aqueix any, després del rebuig britànic de les demandes per al rang de domini per a l’Índia, Gandhi va anunciar que encapçalaria una violació massiva del monopoli de ix del govern. Açò es va aconseguir en bullir aigua del mar per a produir la sal, després d’una llarga marxa al golf de Khambht. Accions semblants van tenir lloc al llarg de tota l’Índia. Aquest simple acte, l’obtenció de sal, va demostrar ser profundament simbòlic i efectiu i el 5 de maig Gandhi va ser de nou empresonat per les autoritats britàniques. Immediatament es van produir tumults i manifestacions a Calcuta, Delhi i altres centres. Es van apedregar trens, es van tallar cables del telègraf i diversos oficials del govern van ser assassinats. En afanyar-se per controlar aquests desordres el govern va portar a terme detencions en massa; cap a novembre uns 27.000 nacionalistes indis havien estat sentenciats a penes de presó.

Finalment, al març de 1931, el govern britànic va fixar una treva amb Gandhi, alliberat al gener juntament amb altres presos polítics, com Sri Pandit Jawaharlal Nehru, el seu soci més pròxim, i el secretari del Congrés Nacional Indi. Mentrestant la Lliga Musulmana, que manifestava el temor d’una dominació hindú, havia avançat les seues demandes de privilegis especials en el proposat govern del domini. En el curs de la controvèrsia que va seguir, els aferrissats disturbis entre hindús i musulmans van fer estralls en moltes comunitats índies. La crisi econòmica mundial, que havia començat el 1929, va afegir misèria i patiment a aquests altercats, i va desorganitzar per complet l’economia de l’Índia durant principis del decenni de 1930.

El 1935, després d’una sèrie de conferències a Londres entre dirigents britànics i indis, el Parlament britànic va aprovar la Government of Índia Act. Aquesta llei preveia l’establiment de cossos legislatius autònoms a les províncies de l’Índia britànica, la creació d’un govern central representatiu de les províncies i estats principescos i la protecció de les minories musulmanes. A més, la llei preveia una legislatura nacional bicameral i un braç executiu sota el control del govern britànic. En gran manera influït per Gandhi, el poble indi va aprovar les mesures, que van passar a ser efectives l’1 d’abril de 1937. Molts membres del Congrés Nacional Indi, tanmateix, van continuar lluitant per la independència completa per a l’Índia.

En l’àmbit provincial va haver-hi poques dificultats en l’aplicació de la Llei de Govern de l’Índia. No obstant això, el pla per a la federació va demostrar ser inviable per diverses raons, inclosos una sospita mútua i antagonisme entre els prínceps indis i els radicals del Congrés Nacional Indi i les demandes musulmanes que els hindús tindrien una influència excessiva en la legislatura nacional. Com a alternativa, la Lliga Musulmana, llavors encapçalada per Mohammed Alí Jinnah, advocava per la creació d’un estat musulmà independent (el Pakistan). Aquesta proposta va trobar una violenta oposició hindú. Per a complicar encara més la situació política de l’Índia, al començament de 1938 es va elegir president del Congrés Nacional Indi un nacionalista intransigent, Subhas Chandra Bose. No obstant això, en uns pocs mesos el Congrés va rebutjar les seves polítiques i ell va dimitir el càrrec.

Amb el començament de la Segona Guerra Mundial el virrei de l’Índia, Víctor Alexander John Hope, Marquès de Linlithgow, va declarar la guerra a Alemanya en nom de l’Índia. Aquest pas, fet d’acord amb la Constitució de 1937 però sense consultar els caps indis, va allunyar Gandhi i importants sectors del Congrés Nacional Indi. Grups influents dins del Congrés, que recolzaven la postura de Gandhi, van intensificar la campanya per un autogovern immediat, designant-lo com el seu preu per la cooperació en la guerra. A finals d’octubre de 1939 els ministres de vuit províncies van dimitir el càrrec com a protesta contra l’actitud intransigent dels britànics. El Congrés Nacional Indi va reprendre la campanya de desobediència civil a l’octubre de 1940. Mentrestant la Lliga Musulmana, molts dels estats principescos i alguns membres del Congrés Nacional Indi havien aprovat la postura britànica. Les posteriors contribucions de l’Índia a la lluita contra els poders de l’Eix van ser molt extenses. Al voltant d’1,5 milions de soldats indis estaven de servei al país i als fronts cap al final de la guerra, mentre les contribucions financeres índies eren d’un total de 1.200 milions de dòlars.

Al desembre de 1941 les autoritats britàniques a l’Ïndia van alliberar els dirigents del Congrés que havien arrestat el 1940. Va seguir una nova onada d’agitació contra els britànics i al març de 1942 el govern britànic va enviar l’Índia a sir Stafford Cripps, llavors Lord Privy Séal, amb propostes dissenyades per satisfer les demandes nacionalistes. Aquestes propostes contenien la promesa de la independència completa per a l’Índia després de la fi de la guerra i demanaven l’establiment d’un govern indi interí responsable de tots els assumptes excepte la defensa nacional i els afers estrangers La missió de Cripps va acabar en fracàs a causa de les objeccions bàsiques que tenien els dirigents tant del Congrés Nacional Indi com de la Lliga Musulmana a diverses seccions de les propostes.

El moviment de desobediència civil es va reprendre a l’agost de 1942. Gandhi, Nehru i milers dels seus seguidors van ser acorralats i empresonats i el Congrés Nacional Indi il·legalitzat. Els japonesos, animats per la desunió índia i amb l’ajut de Bose, que havia organitzat un govern indi provisional a Birmània, aviat van intensificar les seves operacions militars al llarg de la frontera entre Birmània i l’Índia. La invasió japonesa de l’Índia va començar al llarg d’un front de 322 km al març de 1944. Després d’uns triomfs inicials, els japonesos van ser forçats a tornar gradualment a Birmània per tropes angloíndies.

El govern britànic va alliberar Gandhi de la presó el 6 de maig de 1944. Durant el seu internament Gandhi havia modificat la major part dels seus punts de vista respecte a la naturalesa de la guerra i el programa de Cripps, i al setembre de 1944 ell i el dirigent musulmà Jinnah van començar a discutir sobre les diferències mútues. En primer lloc a causa de la insistència de Jinnah sobre la demarcació de les fronteres del Pakistan abans de la formació d’un govern interí, les discussions van acabar en fracàs.

Al juny de 1945 l’Índia es va convertir en membre fundador de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). En aquest mateix mes Nehru va ser alliberat de la presó i poc després, el govern britànic va publicar un llibre blanc sobre el tema indi. Les propostes eren molt semblants a les del programa de Cripps. Es va arribar a un altre punt mort i durant la segona meitat de 1945 una nova onada de revoltes i manifestacions en contra dels britànics va escombrar el país. Tres representants del govern britànic, entre els que es comptava Cripps, van fer un altre intent per negociar un acord amb els dirigents indis a la primavera de 1946. Encara que la Lliga Musulmana va retirar de manera temporal les seves demandes de la partició de l’Índia, van aparèixer diferències insuperables respecte al caràcter d’un govern interí. Les negociacions van ser infructuoses i al juny el virrei britànic Archibald Wavell va anunciar la formació d’un govern provisional d’emergència. Un consell executiu interí, encapçalament per Nehru i que incloïa representants de tots els grans grups polítics excepte la Lliga Musulmana, va reemplaçar aquest govern al setembre. El mes següent, la Lliga Musulmana va accedir a participar en el nou govern. No obstant això, la contesa entre musulmans i hindús es va incrementar a diverses parts de l’Índia.

A finals de 1946 la situació política índia ratllava en l’anarquia. El primer ministre britànic Clement Richard Attlee va anunciar al febrer de 1947 que el seu govern renunciaria al poder a l’Ïndia no més tard del 30 de juny de 1948. D’acord amb l’anunci, el moviment es realitzaria tant si les faccions polítiques de l’Índia s’haguessin posat d’acord sobre la Constitució com si no. La tensió política va augmentar en tot el territori després de l’anunci, la qual cosa donava lloc a serioses possibilitats d’una desastrosa guerra civil entre hindús i musulmans. Després de fer consultes amb els dirigents indis, Louis Mountbatten, qui al març de 1947 havia succeït a Wavell com a virrei, va recomanar al govern britànic la immediata divisió de l’Índia com l’únic mitjà d’evitar una catàstrofe. El 4 de juliol es va introduir al Parlament britànic un projecte de llei amb les recomanacions de Mountbatten; va obtenir una ràpida i unànime aprovació en ambdues cambres.

Sota el que estipula la Llei d’independència índia, que va passar a ser efectiva el 15 d’agost de 1947, es va establir que l’Índia i el Pakistan serien estats independents dins de la Commonwealth, amb el dret de retirar-se’n o de romandre-hi. El govern indi, sota els termes d’una declaració promulgada de manera conjunta pels llavors vuit membres de la Commonwealth el 28 d’abril de 1949, va elegir mantindre’s dins.

Els nous estats de l’Índia i el Pakistan van ser creats a partir de criteris religiosos. Les àrees habitades sobretot pels hindús van ser assignades a l’Índia i aquelles amb una majoria de població musulmana al Pakistan. Pel fet que l’aclaparadora majoria de la població del subcontinent indi és hindú, la divisió va donar com resultat la inclusió dins de la Unió Índia, com s’anomenava el país llavors, de la major part dels 562 estats principescos que existien abans del 15 d’agost de 1947 així com la majoria de les províncies britàniques.

D’acord amb els termes de la Llei d’Independència de l’Índia, l’autoritat governamental de la Unió residia en una Assemblea Constituent, originàriament un òrgan per a l’Índia creat amb el propòsit d’elaborar l’esborrany d’una constitució per a tota la nació. L’Assemblea Constituent de tota l’Índia, que va celebrar la seva primera sessió al desembre de 1946, va ser boicotada pels delegats de la Lliga musulmana. La resta dels delegats, en la seva majoria representants del Congrés Nacional Indi, van formar l’Assemblea Constituent de la Unió Índia.

Després de la transferència de poder des del govern britànic, l’Assemblea Constituent va assignar la responsabilitat executiva a un consell de ministres, amb Nehru com a primer ministre. Mountbatten es va convertir en governador general del nou Estat.

La fi del mandat britànic va ser rebuda amb entusiasme per indis de cada fe religiosa i creença política. El 15 d’agost de 1947, assenyalat oficialment com el dia de la independència índia, van tenir lloc cerimònies de celebració a totes les parts del subcontinent i a les comunitats índies en l’estranger. Aquestes cerimònies, no obstant això, van tenir lloc en contrast amb un fons ominós d’antagonisme entre els hindús i musulmans, i entre els sikhs i els musulmans, especialment enverinats en regions compartides gairebé per igual per membres de les diferents creences.

Per tal d’anticipar-se a les diputes frontereres en tals regions, sobretot Bengala i Panjab, es va establir abans de la divisió una comissió de límits amb un president neutral (britànic). Les recomanacions d’aquesta comissió tot just van donar lloc a desacords actius respecte a la divisió de Bengala. En aquesta regió, en gran part a causa de la influència moderadora de Gandhi, solament es van produir petites revoltes entre les comunitats. Això no obstant, al Panjab, la línia de demarcació va incloure gairebé dos milions de sikhs, tradicionalment antimusulmans, sota la jurisdicció del Pakistan. Les decisions de la comissió de límits van precipitar cruentes lluites. Va tenir lloc un èxode massiu de musulmans des del territori de la Unió fins al Pakistan i de sikhs i hindús des del Pakistan fins al territori de la Unió. En el curs de les migracions inicials, que van involucrar més de quatre milions de persones només al setembre de 1947, molts combois de refugiats van ser atacats i massacrats per partisans fanàtics. Correligionaris de les víctimes van recórrer a represàlies contra les minories en altres llocs de la Unió i el Pakistan. Les autoritats índies i paquistaneses van controlar els avalots durant octubre, però el canvi de poblacions en el Panjab i altres àrees frontereres va continuar fins al final d’aqueix any. Les relacions entre els dos estats van empitjorar a l’octubre, quan les forces armades índies van assetjar Junagadh, un estat principesc a la península de Kathiawar. Aquesta acció es va portar a terme perquè el nawab (governador) de l’estat, que tenia una àmplia majoria hindú, havia anunciat amb anterioritat que s’uniria amb el Pakistan. Les autoritats militars índies van acabar per assumir el control de Junagadh, pendent d’un plebiscit.

Voluntarios hindúes en el Ejército Imperial Japonés
L’Índia davant la guerra imperialista, per Lev Trotski
Armées oubliées de l’Asie britannique
La independència de l’Índia (1947)
The Partition of India
La partition de 1947: Inde-Pakistan