Les relacions entre la Iugoslàvia de Tito i l’URSS

Les conferències internacionals (1943-1945)
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La Guerra Freda
L’estalinisme
La construcció del comunisme a Albània, Polònia, Hongria, Romania i Txecoslovàquia
La desestalinització
El final del comunisme a Iugoslàvia

Quan la Guerra Freda entre el bloc comunista i els bloc occidental va començar a la fi del decenni de 1940, Iugoslàvia es va unir al camp de l’URSS i va rebutjar la participació al Pla Marshall, programa de reconstrucció europea endegat pels Estats Units. El 1947, Iugoslàvia es va afegir al Kominform, que va succeir la III Internacional (Komintern), dissolta el 1943. El quarter general de la nova organització es trobava a Belgrad. No obstant això, a l’inici de 1948 Tito va refusar d’alinear-se amb Josif Stalin i l’URSS, a través del Kominform, va exercir represàlies. En una reunió a Bucarest al juny, que Iugoslàvia va boicotar, el Kominform va denunciar Tito i el Partit Comunista Iugoslau, sota l’acusació d’importants desviacions pel que fa a la línia comunista ortodoxa. Un congrés del partit iugoslau va refermar la seva lleialtat amb el marxisme-leninisme, però va reelegir Tito, que els dirigents soviètics havien esperat que fos destituït. L’èxit del comunisme nacional iugoslau va obstaculitzar els esforços dels soviètics per controlar el bloc comunista i va crear un precedent d’independència que van seguir els romanesos.

Josip B Tito in 1956

El conflicte entre soviètics i iugoslaus es va fer revifar el 1949, quan l’URSS i els seus aliats van denunciar els tractats d’amistat amb Iugoslàvia i li van prohibir l’entrada al Consell d’Assistència Econòmica Mútua (CAEM) acabat de formar. Durant la guerra de Corea, Iugoslàvia, contràriament a les altres democràcies populars es va afegir a l’embargament establert per les Nacions Unides als subministraments d’armes a Corea del Nord o a la Xina Popular. El 1953, Iugoslàvia, juntament amb Grècia i Turquia, va establir un seguit de tractats per formar l’Entente Balcànica, que va perdre importància a mesura que els relacions entre els països comunistes van millorar.

Poc després de la mort de Stalin, el 1953, l’URSS, seguida pels altres estats del Pacte de Varsòvia, va reprendre les relacions diplomàtiques amb Iugoslàvia, però aquesta no va tornar a integrar-se al Kominform. El 1954, Iugoslàvia va participar a les celebracions de l’aniversari de la Revolució Russa a Moscou i els dirigents soviètics es van afegir a la celebració del desè aniversari de l’alliberament de Belgrad. No obstant això, tot i les demostracions d’amistat mútua, Tito va continuar respectant les obligacions iugoslaves amb Occident. El 1956, la visita del primer ministre soviètic Nikita S. Khruixtxov a Belgrad va anar seguida d’un acord d’intercanvis culturals, un crèdit soviètic de 84 milions de dòlars i la cancel·lació del deute iugoslau, estimat en 90 milions de dòlars.

En els anys següents, les relacions iugoslaves amb l’URSS van ser vacil·lants. Tot i això, Khruixtxov i Tito van intercanviar visites cordials el 1956; a principis de 1957, a les celebracions del 40è aniversari de la Revolució Russa, Iugoslàvia va prendre part juntament amb els altres estats comunistes en un manifest de pau però no va participar en la seva declaració de solidaritat. El 1958 va minvar el comerç entre tots dos estats, però el 1962 es van reprendre les visites amistoses recíproques, i Tito va parlar a Moscou davant el Soviet Suprem. El 1963, es va incrementar el comerç amb l’URSS i els altres estats comunistes, però el 70 % del comerç exterior iugoslau es feia amb els països occidentals i els no alineats. El 1964, Iugoslàvia va esdevenir membre observador del CAEM. Ultra això, Iugoslàvia va acceptar de cooperar amb Romania en la construcció d’un gran projecte de navegació i d’hidroelectricitat a les Portes de Ferro, sobre el Danubi. D’altra banda, en el decenni de 1960 els lligams de Iugoslàvia amb Occident havien fet que empitjoressin les relacions amb la Xina Popular i Albània.