El triomf dels comunistes a la Xina (1949)
La República de Xina (1912)
La segona guerra sinojaponesa (1937) i la guerra civil xinesa
Mapa de les operacions militars de la segona guerra sinojaponesa
La invasió del Tibet
La
ruptura sinosoviètica (1956)
La Revolució Cultural
La Xina durant la Segona Guerra Mundial
El 1937, el Japó i la Xina van iniciar una guerra a gran escala com a resultat d’una escaramussa al pont de Marco Polo, prop de Pequín, Cap a l’any 1938, el Japó controlava la major part del nord-oest de la Xina, l’interior de la vall del Yang-tsê fins a Hankou, i la zona al voltant de Canton, a la costa sud-est. El Guomindang va canviar la seva capital i desplaçà la major part de la seva força militar a l’interior a Chongquing a la província sud-occidental de Sichuan.
Durant la Segona Guerra Mundial, el govern del Guomindang a Chonqing va tenir un afebliment militar i financer molt important mentre els comunistes, amb el seu quarter general a Yan’an, expandien de manera significativa les seves bases territorials i les seves forces militars gràcies a l’augment de la militància en el partit. Després d’haver tingut importants pèrdues humanes i materials durant la batalla per la Xina oriental en els anys 1937 i 1938, l’exèrcit de Guomindang es va reforçar amb reclutes mal entrenats; a més a més, el reequipament d’aquests exèrcits es va haver de posposar fins a 1945, any que van arribar al govern nacionalista les primeres trameses a gran escala de material militar dels EUA. No solament estaven molt afeblides les forces militars del govern del Guomindang després de 1938 sinó que també la direcció estava esquinçada per les múltiples dissidències en el seu si. Aquests problemes es complicaren amb unes condicions d’inflació creixent que va començar el 1939, quan el govern es deslligà de la seva major font d’ingressos a la Xina oriental ocupada pels japonesos. Malgrat la important ajuda financera dels EUA, la tendència inflacionista empitjorà amb el creixement posterior de la corrupció oficial, pèrdua de la moral entre les tropes i entre la població civil.
D’altra banda, els comunistes s’havien dispersat des de Yan’an, ocuparen una gran part del nord de la Xina i s’havien infiltrat en moltes de les regions rurals per la rereguarda de les línies japoneses. Allà organitzaren hàbilment els camperols per tal que ingressessin a les files del Partit comunista i de l’Exèrcit Roig. La unitat i la disciplina organitzativa es mantigueren a través d’una forta campanya de propaganda ideològica. Les forces soviètiques, que ocuparen Manxúria després de la declaració de guerra al Japó el 8 d’agost de 1945, lliuraren als comunistes una gran quantitat d’armes capturades als japonesos. Com a resultat d’aquest fet, els comunistes sortiren de la Segona Guerra Mundial amb una força més gran, disciplinada i equipada que abans.
La victòria dels comunistes
Els militars que governaven el Japó havien anat ocupant lentament la Xina des de 1931. Manxúria, les províncies septentrionals i el territori desmilitaritzat de Hebei van ser posats sota la seva protecció. La guerra va esclatar oficialment el juliol de 1937.
Els japonesos es van apoderar de Pequín, de Xangai i de Nanquín, la nova capital del país. Els comunistes de Mao Zedong i els nacionalistes de Chiang Kai-shek signaren, el 1938, un acord de cooperació i d’unió davant l’enemic comú. La guerra civil, aleshores, va entrar en un parèntesi.
Els japonesos ocupaven tota la Xina oriental, urbanitzada, industrialitzada i proveïda d’una àmplia xarxa de vies de comunicació. Els comunistes s’instal·laren al nord, al voltant de Yan’an. Chiang Kai-shek dirigia el govern de la Xina lliure des de Chongquing, al sud-est del país. Va obtenir l’ajuda de l’URSS i, més tard, després de l’entrada de la Xina en el segon conflicte mundial, la dels aliats. Els Estats Units van finançar el govern de Chiang Kai-shek i el seu exèrcit va utilitzar el país de rereguarda per als atacs empresos contra el Japó o Birmània. La Xina va aconseguir, també, l’abolició dels "tractats abusius" signats al segle XIX: les potències europees van renunciar al control que exercien sobre les duanes xineses i al privilegi d’extraterritorialitat de què gaudien els seus ciutadans.
El Partit comunista xinès, fundat el dia 1 de juliol de 1921, només tenia 20.000 membres. Amb tot, les accions guerrilleres que dirigí contra l’enemic el van aconseguir desestabilitzar. A més a més, el partit organitzà una reforma agrària al nord, va revisar el sistema tributari i donà suport a programes d’alfabetització: d’aquesta manera va augmentar la seva popularitat a les zones rurals. Els nacionalistes, per contra, es van demostrar corruptes i incapaços de fer front a l’escassetat, que va provocar una inflació aguda. A més, la tensió entre tots dos bàndols mai no va cessar, de manera que el 4 de gener de 1941, les tropes de Chiang Kai-shek van atacar i anihilar el nou quart exèrcit, una unitat de soldats comunistes que operava al sud del país. Aquesta acció va desacreditar el règim de Chiang Kai-shek. El PCX, que tenia en Mao Zedong el líder indiscutible, es va poder enorgullir d’haver arribat a un milió de membres el 1945.
Les primeres hores de la República
La guerra civil es va reprendre el 1946. Els nacionalistes gaudien d’una clara superioritat militar, ja que les seves tropes havien estat equipades i entrenades pels Estats Units. Però els comunistes es beneficiaven d’un suport popular molt més gran. El 1949 van aconseguir d’ocupar les principals ciutats. I el dia 1 d’octubre de 1949 van proclamar el naixement de la República Popular de la Xina a Pequín. A poc a poc, les seves forces van anar conquerint tot el país. Chiang Kai-shek va ser vençut el 8 de desembre i es va haver de refugiar a Taiwan, on la protecció nord-americana li va permetre de dirigir una minúscula Xina nacionalista fins que va morir.
En el pla internacional, en el context de la Guerra Freda, el nou règim va quedar aïllat. Només l’URSS va donar suport oficial a la República Popular i li oferí assistència tècnica i econòmica. La constitució de 1954 va promulgar noves institucions. La dictadura del proletariat es va organitzar i els comunistes ocuparen tots els llocs clau. La Xina va entrar en la fase de la "Nova democràcia": els canvis radicals van ser ajornats per fer possible una ràpida recuperació econòmica del país. Mao Zedong, preocupat fonamentalment per la pagesia, va promoure una reforma agrària. La propietat privada no es va abolir pas, sinó que les terres es van redistribuir gradualment segons les poblacions. El govern estimulà inicialment la creació de cooperatives agrícoles, per imposar posteriorment, el 1953, una col·lectivització general. L’any 1953, l’activitat fabril i, sobretot, la indústria pesant, es va adequar al model soviètic de planificació quinquennal. Un cop regulat el creixement econòmic, restava per consolidar la línia del partit.
L’homogeneïtzació
El PCX sempre havia exigit als seus membres una ortodòxia estricta; les primeres campanyes de "rectificació" política havien començat a final del decenni de 1930. El dogmatisme només va conèixer un breu parèntesi amb el moviment anomenat de les "cent flors". Durant el 1956 i el 1957 el país va gaudir d’un relatiu liberalisme cultural. A conseqüència d’una llibertat d’expressió gairebé total, les crítiques es van multiplicar. El partit va reprendre, aleshores, la tradicional línia de censura. L’educació ideològica de les masses va cedir el lloc a l’adoctrinament. La propaganda va començar a exaltar els herois comunistes, va imposar l’estudi dels textos fundacionals del marxisme-leninisme i, en certs casos, va recórrer a l’empresonament dels dissidents o els va enviar a l’exili a les zones més remotes del país. Amb tot, el partit també intentà posar fi a certes tares de la societat xinesa: va promoure una relativa emancipació de la dona i una presa de consciència de la pagesia.
Força crític amb el model soviètic, Mao volia que la revolució xinesa trobés un ritme propi. Amb la finalitat d’accelerar els progressos econòmics, va fer que el comitè central acceptés la idea d’un "gran salt cap endavant", a final de l’any 1957. Impulsor de la descentralització, va crear comunes populars en el camp.
Tot i amb això, els anys del gran salt cap endavant es van traduir, a la pràctica, en el treball forçat del poble i en un règim de terror. Va ser un fracàs greu que va comportar la desorganització econòmica del país. La fam que va venir després va deixar rere seu unes quantes desenes de milions de morts.
Les comunes populars
Per poder fer el gran salt endavant el 1958, Mao Zedong va decidir de crear comunes populars. La primera es va fundar a Henan i se’n va dir Sputnik. Aleshores el país es va dividir en unitats bàsiques de producció formades per unes 20.000 persones, aproximadament. En aquestes comunes, els habitants eren responsables del sector agrícola, del creixement de les indústries locals i del funcionament dels serveis públics socials, culturals, militars i financers. Apartant-se del model soviètic de col·lectivització, les comunes populars xineses havien de promoure un desenvolupament econòmic satisfactori, i a l’ensems, un joc democràtic de més obertura. Per a Mao Zedong, com per a
Lenin al començament, l’estat centralitzat era una herència "burgesa". Després de comprovar el fracàs del sistema, el govern xinès va posar fi a les comunes populars el 1982.
El Tibet, ostatge de la Xina
Les victorioses tropes comunistes havien conquerit tot el territori xinès el 1950. Aleshores van marxar contra el Tibet i l’ocuparen. El dalai-lama, sobirà del país, va signar el tractat de Pequín amb la Xina, el 1951. En aquest tractat s’afirmava que el Tibet formava part de la República Popular, la qual li garantia l’autonomia, el reconeixement de les institucions seculars i el manteniment de la monarquia teocràtica. No obstant això, els xinesos van intervenir al Tibet el 1956 per accelerar-hi les reformes econòmiques i socials. El clergat budista i la població es van revoltar el 1959. La duresa de la repressió va fer que el dalai-lama i molts tibetans n’haguessin de fugir i exiliar-se a l’Índia. D’aleshores ençà, la Xina popular continua oprimint el poble tibetà, malgrat les crides llançades pel dalai-lama a l’exili a la comunitat internacional.
Per saber-ne més:
