La guerra de Corea (1950-1953)
La Segona Guerra Mundial
La Guerra Freda
Les doctrines Truman i
Zdanov
El
conflicte sinosoviètic
El
règim de Corea del Nord sota Kim Il-sung (1948-1994)
El
règim de Corea del Nord sota Kim Jong Il (1994-2006)
Antecedents
Aquest conflicte armat, lliurat a la península de Corea des de juny de 1950 fins a juliol de 1953, es va iniciar com una guerra entre Corea del Sud (República de Corea) i Corea del Nord (República Democràtica Popular de Corea) després que aquesta darrera envaís el territori de la primera. El conflicte es va convertir ràpidament una guerra internacional limitada que va involucrar els Estats Units i altres 19 estats. Des d’un punt de vista general, la guerra de Corea va ser un enfrontament derivat de la Guerra Freda.
Orígens del conflicte
Els motius de Corea del Nord per envair Corea del Sud van tenir a veure amb la frontera establerta entre totes dues repúbliques al paral·lel 38, i també amb les mateixes circumstàncies internacionals. Al contrari d’allò que es va afirmar a l’època, sembla que Corea del Nord va atacar Corea del Sud sense que la Unió Soviètica o la República Popular de la Xina n’estiguessin al corrent. L’URSS, que esperava la guerra en un moment posterior, va boicotar l’acció de l’ONU quan va esclatar la guerra. Mentrestant, la Xina comunista esperava envair l’illa de Taiwan sense que els EUA hi responguessin militarment.
Tanmateix, el suport massiu atorgat per l’URSS i el seu nou aliat, la Xina esdevinguda comunista el 1949, s’explica sobretot pel fet que Corea del Sud ocupava una posició estratègica en el conflicte per la preponderància a l’Extrem Orient, on la presència francesa estava amenaçada per la guerra d’Indoxina, i on, amb el Japó molt afeblit (els Estats Units van signar el tractat de San Francisco el 1951 per posar fi a l’ocupació), Corea del Sud es vantava de ser el baluard contra l’expansió comunista.
La lluita establerta al sud del paral·lel 38 i l’oposició creixent al president de Corea del Sud, Syngman Rhee, van convèncer el president de Corea del Nord, Kim Il-sung, que seria ben acollit per molts sud-coreans com a alliberador i reunificador de totes dues Corees. Com a campió de la unificació, Kim Il-sung també pensava a fer callar l’oposició creixent al seu mateix règim a Corea del Nord.
| Korean War in 1952 |
Ofensiva nord-coreana i extensió del conflicte
La guerra es va iniciar el 25 de juny quan l’exèrcit nord-coreà,
amb equipaments proveïts per la Unió Soviètica, va traspassar el paral·lel 38 i va
envair Corea del Sud. Els EUA hi van respondre immediatament enviant subministraments a Corea del Sud
i protegint l’illa de Taiwan. El 27 de juny, el Consell de Seguretat de l’ONU, amb l’absència voluntària de l’URSS, va aprovar una resolució presentada pels EUA que imposava sancions militars a Corea del Nord. Tres dies més tard, el president nord-americà Harry S. Truman, va ordenar
un atac aeri a Corea del Nord i que les divisions estacionades al Japó es
despleguessin a Corea del Sud. Les forces nord-americanes, les sud-coreanes i altres contingents de tropes d’Austràlia, Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Colòmbia, Etiòpia, França, la Gran Bretanya, Grècia, els Països Baixos, Nova Zelanda, les Filipines, Sud-Àfrica, Tailàndia i Turquia, amb unitats mèdiques de Dinamarca, l’Índia i Suècia,
es van posar sota comandament unificat de l’ONU dirigit pel general nord-americà Douglas MacArthur,
aleshores governador militar del Japó. Les forces de terra d’aquests estats es van agrupar en el
VIII Exèrcit dels EUA. Era la primera vegada que l’ONU o la seva
predecessora, la SDN, adoptava mesures militars per expulsar un agressor.
Malgrat l’arribada de forces terrestres americanes a Corea, els
nord-coreans es van emparar de Seül, la capital de Corea del Sud, i van
repel·lir els americans i els sud-coreans de la banda de terra al voltant de
la ciutat portuària de Pusan, al sud-est de la península, amb una extensió de
129 Km de nord a sud i de 80 Km d’est a oest. Tanmateix, els reforços nord-americans van poder mantenir aquest petit
perímetre i el 15 de setembre de 1950, el general MacArthur va dirigir una invasió amfíbia
darrere les línies enemigues, i va desembarcar les seves tropes a la ciutat
d’Inchon, ciutat portuària de la costa occidental de Corea del Sud, a prop de
40 Km a l’oest de Seül. En un atac coordinat, les forces de l’ONU van
reeixir a sortir del perímetre de Pusan. El 28 de setembre les forces
de l’ONU van reconquerir Seül i el dia 30 els nord-coreans havien estat
rebutjats més enllà del paral·lel 38.
Lluita dels Estats Units contra el comunisme
Volent treure partit de la situació no solament per aturar l’expansió comunista sinó també per eliminar-la, el president Truman va aprovar l’ordre que les forces de l’ONU traspassessin el paral·lel 38, amb l’objectiu de repel·lir l’enemic més enllà del riu Yalu que separa Corea del Nord de la Xina. Malgrat els repetits advertiments dels xinesos que entrarien en guerra, les forces de l’ONU van entrar a Corea del Nord el 7 d’octubre i el dia 18 es van emparar de Pyongyang, la capital. El 25 d’octubre de 1950 algunes unitats avançades van arribar al riu Yalu on van combatre amb "voluntaris" xinesos que havien entrat a Corea del Nord. De fet, es tractava del IV Exèrcit Popular, sota les ordres del general Lin Biao. Després de combats acarnissats en el curs dels quals les tropes de l’ONU van ser repel·lides, els xinesos es van retirar i MacArthur va continuar l’ofensiva.
Poc temps després, els xinesos van contraatacar. Les tropes de l’ONU, massa
escampades, inferiors en nombre i mal equipades per combatre en el rude hivern
coreà van haver de retirar-se ràpidament. El 26 de novembre, la potent ofensiva xinesa va tancar la línia de retirada al nord-est de Corea a
40.000 soldats i marines americans, els quals van aconseguir salvar-se i més
tard van poder ser evacuats pel port de Hungnam. Els comunistes van recuperar Pyongyang el 5 de desembre i,
havent entrat a Corea del Sud, es van emparar de Seül el 4 de gener de 1951.
Tanmateix, les seves línies s’havien estès massa i la seva potència de foc era
inferior; així, no van ser capaços d’aprofitar el seu avantatge. L’ofensiva comunista
va ser aturada el 15 de gener al llarg d’un front ben al sud de Seül.
Quan els xinesos avançaven cap al sud, Truman va redefinir una vegada més la
política americana a Corea. No volent-se implicar en un conflicte obert amb la
Xina, que podia arrossegar una guerra mundial que impliqués la Unió Soviètica
i que certament hauria esgarrifat els aliats europeus dels Estats Units, el
president va abandonar el seu objectiu de reunificació militar de Corea.
Aleshores va reprendre l’objectiu original d’aturar l’agressió comunista a Corea.
El VIII Exèrcit dels EUA va iniciar l’ofensiva el 21 de gener, i tot el comandament de l’ONU va participar en el potent atac conegut com "Operació Assassí" el 21 de febrer.
Sota la pressió d’una potència de foc superior, els xinesos es van retirar
lentament de Corea del Sud. Seül va ser reconquerida per les forces de l’ONU el 14 de març.
El 22 d’abril, les forces de l’ONU ocupaven posicions una mica al nord del paral·lel 38 al llarg d’una línia que
malgrat algunes petites variacions es va mantenir estable fins al final de la guerra.
Mentrestant, l’11 d’abril, Truman va destituir del comandament al general MacArthur, el qual havia defensat públicament una estratègia militar d’enfrontament obert amb la Xina i volia prolongar el conflicte fins a Manxúria. Amb el seu successor, el general Matthew Ridgway, durant els dos anys següents les forces de l’ONU es van implicar principalment en accions defensives.
Estabilització dels fronts
Tanmateix, encara es produïen combats terrestres i aeris molt importants. Les
tropes americanes comprenien 260.000 homes. Les altres forces de l’ONU en
tenien 35.000, mentre que les de la República de Corea van passar de 280.000 a
340.000. Les forces xineses i nord-coreanes van veure engrossir els seus
efectius de 500.000 a 865.000 homes, i la seva força blindada, insignificant a
l’inici del a guerra, constava d’una divisió blindada nord-coreana i deu de
xineses, i també d’una divisió motoritzada, amb un total de prop de 520 tancs.
Encara que els comunistes no haurien pogut pas dur a terme una altra
ofensiva important, les seves forces, ben atrinxerades, feien que l’estratègia de defensa activa de l’ONU fos molt costosa. Algunes de les batalles més desesperades van tenir lloc als turons anomenats
Old Baldy, Capital, Pork Chop, T-Bone i Heartbreak Ridge.
La potència aèria va desenvolupar un paper decisiu: per primera vegada a la
història, van entrar en combat avions supersònics. La Xina havia esdevingut
una potència aèria major. La meitat dels seus 1.400 caces eren MiG-15, de
fabricació soviètica, els quals, a l’època, eren considerats pels experts com
els millors avions del món. Operant a partir de bases a Manxúria i no
aventurant-se sinó molt rarament per sobre de les línies de l’ONU, els MiG-15
van amenaçar tanmateix la supremacia aèria de les forces de l’ONU al nord-est
de Corea. Va caldre esperar que els EUA produïssin els temibles Sabres F-86
perquè les forces de l’ONU tinguessin avions capaços de rivalitzar amb els
Mig-15.
Els avions de guerra de l’ONU van sostenir les forces terrestres bo i destruint les línies de proveïment xineses, els camps d’aviació nord-coreans, les línies fèrries, els ponts, les centrals hidroelèctriques i els centres industrials. Les bases costaneres nord-coreanes van ser bombardejades sistemàticament per la marina de l’ONU.
La guerra també va estar marcada pels aldarulls violents i les manifestacions en els camps de presoners de guerra americans; per les acusacions comunistes, mai no provades, segons les quals els EUA havien llançat una guerra bacteriològica contra Corea del Nord i la Xina; per l’intercanvi de presoners de guerra malalts i ferits; per la descoberta de les atrocitats comeses pels comunistes contra els efectius de l’ONU capturats.
Negociacions i pau
El 23 de juny de 1951, a mesura que les operacions bèl·liques s’anaven convertint en una guerra de posicions, el delegat soviètic a l’ONU va proposar formalment que els bel·ligerants iniciessin converses de pau per cessar el foc. El 10 de juliol de 1951,
després de discussions preliminars, els representats dels comandaments de
l’ONU i dels comunistes van començar les negociacions de treva a Kaesong (Corea del Nord).
Les converses van continuar de forma intermitent durant dos anys.
Per bé que dutes a terme en un ambient de sospita mútua, finalment les negociacions van donar com a resultat un acord que no va resoldre un tema important: el rebuig comunista a acceptar el principi, defensat per l’ONU, que un presoner de guerra no seria lliurat al seu exèrcit
en contra de la seva voluntat. Les negociacions es van trencar a l’octubre de
1952 i no es van reprendre fins a l’abril de 1953: sens dubte, la mort de
Stalin va permetre de reobrir el diàleg.
Al final de la primavera, tots dos bàndols van acordar que els presoners que no volguessin tornar al seu
propi país fossin custodiats per una comissió neutral durant 90 dies després de la signatura de l’armistici. Durant aquest període, cada estat podia intentar persuadir els seus
súbdits perquè tornessin a casa. Totes dues parts van acordar de mantenir una conferència de pau d’alt nivell en els tres mesos següents a la data efectiva de l’armistici, però aquesta es va
ajornar fins a l’abril de 1954.
El 27 de juliol de 1953, es va signar l’armistici a Panmunjom (ciutat situada
sobre la línia de demarcació), entre els representants de l’ONU, els de la
Xina i els de Corea del Nord. El president sud-coreà va manifestar l’oposició
a un text que reconeixia la partició de Corea. Així, pendent del darrer acord a la conferència de pau planificada, la guerra de Corea va finalitzar després de més de tres anys de conflicte.
Les pèrdues humanes (morts, desapareguts i ferits) van ser estimades en 4 milions. Prop de 147.000 militars sud-coreans van ser morts i 210.000 van ser ferits, mentre que hom estima les pèrdues militars nord-coreanes en 30.000 morts i 220.000 ferits. El nombre de víctimes civils ultrapassaria els 2 milions de persones. Els Estats Units van comptar 157.530 víctimes (33.629 morts, 23.300 en combat); les pèrdues dels altres estats de l’ONU van pujar a 16.532, de les quals 3.094 morts. Les pèrdues xineses es van estimar en 900.000, de les quals 200.000 morts.
Aquesta guerra, extremadament mortífera, on els civils van ser dues vegades més nombrosos que els militars a trobar la mort, va deixar el país devastat sense que fos modificada la divisió anterior de Corea.
La guerra de Corea, a causa de la gran quantitat de mitjans materials i humans mobilitzats pels dos bàndols, de la seva durada, dels riscs de conflicte a què s’enfrontava un món dividit en dos blocs, va ser un dels moments d’apogeu de la Guerra Freda. Va tenir una conseqüència econòmica decisiva: els Estats Units, que havien fet del Japó la seva rereguarda, van donar així al vençut de 1945 l’ocasió d’endegar un procés de desenvolupament que el convertiria en la tercera potència econòmica mundial a partir del decenni de 1960.
Per saber-ne més:
República de Corea
República Democràtica Popular de Corea
La guerre de 1950-1953 et les deux Corée
Historia de los enfrentamientos de Corea
