Els Estats Units durant l’era de McCarthy
La febre anticomunista
El 1938, la Cambra de Representants dels Estats Units havia instituït un "comitè sobre les activitats antiamericanes", destinat a investigar les accions subversives als Estats Units. L’endemà de la Segona Guerra Mundial, la tensió creixent entre els dos blocs i la nova orientació en política estrangera adoptada a partir de 1947 pel president Harry S. Truman contribueixen a rellançar l’acció d’aquest comitè. De fet, si a l’exterior, els Estats Units cerquen de contenir l’expansió comunista —especialment a Europa—, en el camp interior, Truman ordena una investigació sobre la lleialtat dels funcionaris i provoca la sortida de 2.000 persones i prop de 200 revocacions.
Tanmateix, malgrat les seves iniciatives, Truman i l’administració demòcrata no triguen gaire a trobar-se en el paper d’acusats. El 1949, l’ascensió al poder de Mao Zedong a la Xina i després l’assaig d’una bomba atòmica a l’URSS i l’inici de la guerra de Corea comporten una revifalla de l’anticomunisme; els republicans tracten d’imputar a l’administració de Truman i als seus funcionaris, la responsabilitat d’aquests esdeveniments, avançant la idea que hi ha traïdors dins de la funció pública han treballat per la causa comunista. La descoberta d’"espies atòmics" comunistes dins la comunitat nuclear científica britànica i canadenca condueix la situació al paroxisme.
Joseph Raymond McCarthy
Joseph Raymond McCarthy va néixer l’any 1908 a Grand Chute, Wisconsin, va estudiar a la Marquette University. Va exercir Dret a Wisconsin fins que va ser nomenat jutge d’un tribunal en què va exercir fins l’any 1939. Durant la Segona Guerra Mundial va servir a la Marina dels Estats Units. El 1946 i 1952 va ser elegit senador pel Partit Republicà.
McCarthy va atreure l’atenció nord-americana per primera vegada al febrer de 1950, en denunciar que en el Departament d’Estat hi havia infiltrats nombrosos comunistes. Els antecedents d’aquesta acusació es recolzaven en uns quatre anys d’intenses, i de vegades exaltades, especulacions sobre la suposada influència del comunisme en tots els ordres de la vida nord-americana, la qual cosa va conduir a realitzar audiències públiques com les del Comitè d’Activitats Antiamericanes. Encara que les seves denúncies mai no van arribar a ser demostrades, al llarg dels tres anys següents va acusar repetidament diversos funcionaris d’alt rang d’activitats subversives i, com a reflex de l’ambient d’aquella època, les seves acusacions van ser preses seriosament. El 1953, en qualitat de president del Subcomitè d’Investigacions del Senat, McCarthy va continuar amb les seves denúncies de l’activitat i influència comunista (que van arribar a afectar el president Eisenhower) i a l’abril de 1954 va acusar el secretari (ministre) de Defensa d’encobrir activitats d’espionatge estrangeres. Al llarg de la investigació posterior portada a terme pel Senat, la qual va ser àmpliament recollida per la premsa i va tenir una intensa cobertura en tot el país tant per ràdio com per televisió, McCarthy va ser exculpat dels càrrecs en contra seva però el Senat el va censurar pels mètodes que havia emprat en les seves investigacions i per l’abús que havia portat a terme de les seves funcions. Des de llavors la seva influència en la vida política dels Estats Units va minvar cada vegada més, encara que va continuar al Senat fins a la seva mort el 1957.
Comitè d’Activitats Antiamericanes
Comitè de la Cambra de Representants dels Estats Units que va portar a terme investigacions sobre les suposades influències subversives, en especial de caràcter comunista, en la vida nord-americana durant les dècades de 1940 i 1950. Creat el 1938 per vigilar les activitats d’agents estrangers, es va convertir en comitè permanent el 1945. En els primers anys de la seva existència va ser denominat Comitè Dies, pel seu primer president, el senador demòcrata Martin Dies, que va acusar de deslleialtat amplis sectors del funcionariat governamental. Encara que va vigilar alguns grups profeixistes durant la Segona Guerra Mundial, el Comitè va ser més conegut per les seves investigacions anticomunistes posteriors, comunament conegudes com "la cacera de bruixes". En 1947, sota la presidència del senador demòcrata J. Parnell Thomas, va iniciar una investigació sobre la suposada influència comunista a la indústria cinematogràfica, que va concloure amb la detenció d’un grup d’actors i escriptors coneguts com els "deu de Hollywood".
Els estudis per als quals treballaven els van expulsar i van manifestar el seu suport al Comitè, evitant qualsevol tema problemàtic o controvertit en els seus llargmetratges; a més, van crear una llista negra amb tots els sospitosos de ser simpatitzants del comunisme, en la qual es trobava qualsevol que realitzés una mínima expressió liberal. Diversos directors i actors van haver d’emigrar per poder continuar treballant. Obres produïdes en aquest període reflecteixen les diferents reaccions a la situació: el drama d’Arthur Miller, Les bruixes de Salem (The crucible, 1953), basat en el judici de 1692, creava un paral·lel amb les pràctiques del Comitè; la pel·lícula de Fred Zinnemann, Sol davant del perill (High noon, 1952), ha estat interpretada com una paràbola sobre la resistència davant de la intimidació; per contra, el film d’Elia Kazan, La llei del silenci (On the waterfront, 1954), ha estat considerat com una autodefensa del director arran de la seva decisió de testificar davant del Comitè.
El 1948-1949 el futur president Richard Nixon va començar a destacar pel paper exercit en la investigació del Comitè sobre el suposat espia soviètic Alger Hiss. La histèria anticomunista creada als Estats Units per les activitats del Comitè, va ser atiada per la proliferació de les armes nuclears (la qual cosa va fer que per primera vegada els nord-americans se sentissin vulnerables en el seu propi país), i per la Guerra Freda que els enfrontava a una superpotència rival a qui, també per primera vegada, els nord-americans consideraven enemic ideològic. En aquesta situació, el senador per Wisconsin Joseph Raymond McCarthy va poder llançar dures acusacions sobre una infiltració massiva dins el Departament d’Estat i en l’Exèrcit (febrer de 1950), tot i que va ser incapaç de provar res. Encara que és cert que els serveis d’intel·ligència soviètics van elegir com a objectiu alguns mitjans de comunicació i moviments juvenils occidentals, alguns historiadors han interpretat que el Comitè es va convertir durant aquest període en un instrument de les forces més conservadores que explotaven la por al comunisme per tal de rescabalar-se de la marginació en què es trobaven des de l’era de Roosevelt. Durant el decenni de 1960 l’activitat del Comitè va ser cada vegada menys intensa. Es va canviar el seu nom pel de Comitè de Seguretat Interior el 1969 i el 1975 va quedar dissolt.
Julius i Ethel Rosenberg (1918-1953 i 1915-1953)
Ciutadans nord-americans, d’origen jueu, condemnats a mort i executats el 1953 sota l’acusació d’haver lliurat, en els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, secrets atòmics a la Unió Soviètica.
L’afer Rosenberg té l’origen en la detenció, el febrer de 1950, d’un físic alemany, Klaus Fuchs, que reconeix haver transmès informacions sobre la bomba atòmica als soviètics. Aquest les havia obtingudes al centre d’experimentació de la bomba atòmica americana, a Los Alamos, on ell es trobava durant la Segona Guerra Mundial. Poc després, una investigació permet de remuntar al nom d’un tal David Greenglas, que havia treballat igualment a Los Alamos, com a mecànic, durant el conflicte. Greenglas va confessar tot seguit haver robat, el setembre de 1945, documents sobre l’arma atòmica, que havia transmès al seu cunyat enginyer Julius Rosenberg. Interrogat el juny de 1950, arrestat i després deixat anar, aquest va ser novament arrestat el juliol. Tot seguit va ser el torn de la seva esposa Ethel, germana de David Greenglass. Els esposos Rosenberg, acusats d’haver conspirat per espiar en favor d’una nació estrangera, van ser jutjats a partir del 6 de març de 1951 a Nova York. El jurat es va pronunciar en favor de la seva culpabilitat el 29 de març i, el 9 d’abril, va ser pronunciada la seva condemna a la pena de mort.
Sense disposar de proves reals de la participació dels Rosenberg en una xarxa d’espies, o sobre la manera com ells haurien transmès informacions a l’URSS, l’acusació es va beneficiar del context de la Guerra Freda que regnava a l’època: el maccarthysme triomfava, el país estava immers en la guerra de Corea i, finalment, molts pensaven que l’URSS sols havia pogut fer explotar la seva pròpia bomba atòmica, el 1949, gràcies a l’ajuda de secrets americans. Cercant de fer un procés exemplar, el jutge i el fiscal no van vacil·lar a modificar l’acusació inicial (conspiració per espionatge) en favor del crim, força més greu, de traïció als Estats Units.
La iniquitat d’un procés on les circumstàncies havien manifestament pesat amb tot el seu pes en la condemna dels Rosenberg, va provocar l’emoció d’una part de l’opinió. Una campanya, en part orquestrada pels partits comunistes, en favor de la revisió del procés, va fer la volta al món i va unir a la seva causa personalitats tan diverses com Pius XII i Albert Einstein. Tanmateix, després del fracàs dels recursos de gràcia adreçats al president Truman i després al president Eisenhower, els esposos Rosenberg van ser executats, malgrat les protestes internacionals, el 19 de juny de 1953, sense que la seva culpabilitat hagués estat formalment demostrada.
