La desestalinització a la Unió Soviètica
Stalin s’imposa a l’URSS (1924)
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
L’era Brejnev
La
ruptura sinosoviètica (1956)
Introducció
Es coneix amb el terme desestalinització la política que es va dur a terme a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) després de la mort de Josif Stalin (5 de març de 1953), caracteritzada per un procés de renovació del règim i del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i per les primeres crisis del món comunista.
La mort de Stalin va esquerdar la cohesió del bloc comunista. Un seguit de divergències polítiques van emergir a la direcció del Partit, del qual Nikita Khruixtxov va esdevenir el primer secretari el setembre de 1953.
| MacMillian & Khrushchev in 1959 |
La desestalinització a l’URSS
L’abandonament de les persecucions dutes a terme durant la repressió del complot de les "bates blanques", del qual es creia víctima Stalin, va marcar el principi de la desestalinització (abril de 1953). Aquesta es va confirmar amb l’eliminació d’un dels principals agents del terror estalinista, Lavrentij Pavlovič Berija, l’antic dirigent de l’NKVD i un dels principals artesans de la política de terror de l'estalinisme.
A la mort de Stalin, Berija va formar part, amb Malenkov i Molotov, del triumvirat que aleshores va gorvernar l'URSS. Tanmateix, aquesta aliança va ser difícil, i Berija va ser expulsat del poder. Arrestat al juliol de 1953, va ser acusat d'activitats criminals i antisoviètiques. El 24 de desembre, el govern soviètic va anunciar que Berija i sis còmplices havien estat jutjats, condemnats per alta traïció i executats.
Pel que fa a l’economia, la desestalinització es va traduir en la reducció de les inversions assignades a la indústria pesada, en profit de la producció de béns de consum (revisió del pla quinquennal, agost de 1954). Khruixtxov va llançar igualment un ambiciós projecte per a treure profit de 60 milions d’hectàrees de terres verges als Urals, a Sibèria occidental i al Kazakhstan.
El XXè congrés del PCUS
Al febrer de 1956, el XX Congrés del PCUS va marcar el punt culminant del procés de desestalinització. Khruixtxov, que hi va aparèixer com el nou home fort de l’URSS, va fer condemnar el "culte de la personalitat" que estava dedicat a Stalin. En un "informe secret", tot seguit fet públic, Khruixtxov va denunciar els crims de Stalin, els seus errors d’estratègia en el curs de la Segona Guerra Mundial i el règim de terror que regnava a l’URSS, amb el suport de la policia política. Les conseqüències d’aquest informe van ser immenses, tant a l’URSS com a les democràcies populars i dins el si de tots els partits comunistes.
El desglaç
Es va produir una liberalització cultural, anomenada "desglaç", per raó del nom d’una novel·la d’Ilya Ehrenburg, el Desglaç, publicada el 1954. El nom de Stalin es va retirar dels manuals d’història i de les obres de referència soviètiques, les seves obres van desaparèixer de les llibreries i el seu cos es va retirar del mausoleu de la plaça Roja. La ciutat de Stalingrad es va rebatejar Volvograd. Aquest context va permetre la difusió, a la premsa, de crítiques i de tesis revisionistes postestalinistes que van desenvolupar els intel·lectuals. L’any 1956, es van abolir oficialment els camps de concentració, i es van rehabilitar molts condemnats polítics. Ultra això, el 1957 es van promulgar lleis de descentralització administrativa i de reforma del sistema judicial.
Les conseqüències de la desestalinització a les democràcies populars
La desestalinització es va manifestar amb una política de distensió, amb la rehabilitació d’antics condemnats polítics, com ara Wladyslaw Gomulka i János Kádár. A Hongria i a Polònia, la desestalinització va tenir el ressò més gran, les reivindicacions nacionals s’hi van nodrir d’un fort sentiment antisoviètic. A Polònia, el partit comunista al poder, el Partit Obrer Unificat, va aconseguir de canalitzar i controlar les aspiracions nacionals al canvi, acceptant el retorn de Gomulka al càrrec de secretari general del partit, promotor d’una "via polonesa vers el comunisme". El 1955, l’URSS va normalitzar les relacions diplomàtiques amb la Iugoslàvia de Tito, l’únic estat de l’Europa de l’Est que no obeïa el model soviètic. Així, Khruixtxov admetia la possibilitat de vies nacionals en la construcció del socialisme.
La dissolució del Kominform, organisme polític de col·laboració entre els partits comunistes europeus (17 d’abril de 1956), tombant de la desestalinització, va confirmar la flexibilitat de les posicions de l’URSS quant a les democràcies populars europees.
Les conseqüències de la desestalinització a Occident
A l’Oest, la desestalinització va afavorir una definició més gran de les orientacions polítiques: mentre que el Partit Comunista Francès (PCF) va refusar de fer qualsevol debat intern, d’altres partits, com el Partit Comunista Italià (PCI) o els partits comunistes espanyol, portuguès i britànic, van fer un examen crític del model ideològic i van revisar les pròpies posicions. Tanmateix, van evitar d’allunyar-se gaire del model soviètic.
Els signes de desglaç es van manifestar igualment en el camp de les relacions internacionals. Khruixtxov defensava explícitament la necessitat d’una "coexistència pacífica" entre el bloc soviètic i el camp occidental, terme que ell va utilitzar en el curs del XXè congrés per caracteritzar la nova política exterior soviètica. Al setembre de 1959, Khruixtxov es va reunir amb Dwight David Eisenhower a Camp David. En el marc d’una suavització de les relacions Est-Oest marcades per la Guerra Freda, les discussions van tractar especialment la qüestió alemanya i la de l’armament nuclear. La distensió s’havia endegat, però seria de curta durada.
Els límits de la desestalinització
A l’octubre de 1956, la desestalinització va ensopegar amb la insurrecció nacional hongaresa, que d’antiestalinista va convertir-se ben aviat en antisoviètica. Els hongaresos van trobar insuficients les mesures de desestalinització, malgrat l’acció d’Imre Nagy en favor d’una liberalització. Desfermat conjuntament pels obrers i els estudiants, el moviment insurgent -pel qual Nagy, que havia declarat la neutralitat d'Hongria i la seva retirada del pacte de Varsòvia, es va deixar desbordar- es va reprimir a sang i a foc amb la intervenció dels blindats soviètics a Budapest el 1r de novembre. La vella guàrdia prosoviètica, dirigida per János Kádár, va tornar al poder, i Nagy va ser condemnat a mort (1958). A Occident, els esdeveniments d’Hongria es van seguir amb una tensió creixent, especialment en els ambients d’esquerra. Força intel·lectuals i artistes van abandonar els partits comunistes, especialment a França (Jean Paul Sartre) i a Itàlia.
La repressió de la insurrecció nacional hongaresa va mostrar els límits de la desestalinització, és a dir la impossibilitat de comprometre l’homogeneïtat ideològica del camp comunista i de posar en qüestió la seva unitat política, militar i econòmica. La construcció del mur de Berlín (1961) i la crisi dels míssils de Cuba (1962) comportarien una degradació progressiva de les relacions entre l’URSS i els EUA, però sense que se n’interrompés el diàleg. Els grans temes de l’equilibri mundial continuarien essent l’objecte de reunions cimeres, fins i tot després de la destitució de Khruixtxov (1964) i l’arribada al poder de Leonid Brejnev, que tanmateix deixava presagiar el retorn dels mètodes estalinistes.
