La guerra d’Indoxina (1945-1954)
imperialisme i colonialisme
La segona guerra del Vietnam (1959-1975)
La colonització francesa d’Indoxina
El 1858 Napoleó III de França va voler crear una àrea colonial francesa a l’Extrem Orient, i una expedició francoespanyola, comandada per l’almirall Charles Rigault de Genouilly,
va ocupar Saigon i la Cotxinxina (1858-61). El tractat de 1862 va cedir la meitat del territori a França com a colònia. Més tard, una sagnant campanya d’ocupació (1873)
va conduir a un tractat entre França i l’emperador Tu Duc, el qual va reconèixer el protectorat francès sobre Annam i Tonquín (1874).
Així i tot, amb el suport de la Xina la resistència vietnamita es va allargar fins el 1885. El Vietnam
va formar, juntament amb Laos i
Cambotja, la Indoxina francesa.
L’administració colonial es va preocupar de les obres públiques i de les comunicacions, i
va concedir una certa autonomia econòmica i política. L’autoritat reial va ser respectada formalment a Tonquín i Annam, i
es va crear un govern autònom i una delegació a l’assemblea francesa. La Cotxinxina, en canvi, tenia un règim totalment colonial. A tot el Vietnam la legislació, el poder judicial, el comandament militar i la recaptació d’imposts eren exercits per funcionaris francesos, sota la direcció d’un governador general.
Van ser ampliades les plantacions d’arròs, va ser introduït el conreu del cautxú,
es va intensificar l’activitat minera (carbó de Tonquín) i es va crear una indústria tèxtil a les ciutats principals. La societat tradicional
va restar trasbalsada, sobretot entre els treballadors industrials i miners, i
va sorgir una nova burgesia, que va adquiir terres i va crear latifundis a Tonquín, amb jornalers i assalariats. Les grans companyies franceses
van originar també un proletariat d’assalariats. La pressió cultural francesa va
anorrear la cultura superior vietnamita.
Encara que l’ocupació francesa va representar millores en el transport i les comunicacions i va contribuir al desenvolupament comercial i industrial, el colonialisme va comportar escasses millores en el nivell de vida de la majoria de la població i va generar la impressió que el capitalisme comercial era una imposició estrangera. A les zones rurals, els camperols es veien atrapats entre els elevats impostos i les fortes rendes dels terratinents col·laboracionistes. Els treballadors de les fàbriques, les mines de carbó i les plantacions de cautxú treballaven en pèssimes condicions i per salaris molt baixos. A més a més, els vietnamites es trobaven exclosos de pràcticament tots els llocs de l’administració colonial.
El nacionalisme vietnamita
El nacionalisme vietnamita es va estendre a partir de la Primera Guerra Mundial, gràcies a la revolució xinesa. A Tonquín, amb una forta tradició anarquista i latifundista, la lluita es va presentar molt radicalitzada; a Annam va ser un moviment més aristocràtic, i a la Cotxinxina, sense greus problemes agraris, no hi va haver violències. A partir de 1930 el nacionalisme tonquinès va ser protagonitzat pel Partit Nacionalista, i sobretot pel Partit Comunista d’Indoxina, fundat per Ho Chi Minh el 1930.
Fins que va començar la Segona Guerra Mundial, el 1939, l’actuació dels grups nacionalistes no va aconseguir cap resultat. No obstant això, entre 1940 i 1941 el Japó va ocupar militarment el Vietnam, i
va restringir l’autoritat de l’administració francesa local. Els nacionalistes van aprofitar l’oportunitat i van organitzar l’ampli Front Viet-minh (abreviatura de Viet Nam Doc Lap Dong Minh o Lliga per a la Independència de Vietnam) amb ajuda nord-americana i es van preparar per a iniciar una insurrecció quan
acabés la guerra. El Viet-minh, un front ampli de totes les forces nacionalistes i
progressistes indoxineses i aleshores allunyat de postures comunistes, reclamava la independència de Vietnam. Amb la rendició dels japonesos, a l’agost de 1945, l’exèrcit Viet-minh es va alçar a tot el Vietnam i Ho Chi Minh va declarar la independència de la República Democràtica del Vietnam (RDV) a Hanoi.
A l’octubre, va arribar una força expedicionària francesa amb la missió de restablir l’autoritat francesa al sud del país. Durant més d’un any els francesos i el Viet-minh van cercar una solució negociada, però les converses que es van celebrar a França van fracassar. Al novembre de 1946, vaixells de guerra francesos van bombardejar Hai Phong i van causar milers de baixes civils; l’exèrcit Viet-minh a Hanoi va prendre represàlies al desembre i va esclatar la guerra d’Indoxina. Els francesos
van ocupar les ciutats i els deltes i el Viet-minh es va fer fort al camp i a les muntanyes, on va iniciar una guerra de guerrilles.
L’expulsió dels francesos
El conflicte va durar quasi vuit anys. mentre el Viet-minh es va retirar a les muntanyes i va portar a terme una lluita de guerrilles, els francesos van formar un l’estat independent i reunificat del Vietnam presidit per l’emperador Bao-Dai (el darrer governador de la dinastia Nguyen) i dins la Unió Francesa. Aquest nou estat va rebre el reconeixement dels EUA i la Gran Bretanya.
El triomf de la revolució xinesa, la lluita d’Indonèsia i l’Índia i la guerra de Corea van rellançar la resistència nacionalista del Viet-minh, com més anava més revolucionària. La guerra es va estendre a Laos i Cambotja.
Els francesos van reforçar la seva guarnició de Dien Bien Phu al novembre de 1953, per evitar que el Viet-minh va obtenirs el control del nord de Laos i de la vall mitjana i inferior del Mekong. La base estava enllaçada estratègicament amb les ciutats de Hanoi i Luang Prabang, llavors capital reial de Laos. El Viet-minh, dirigit pel general Vo Nguyen Giap, va concentrar els seus exèrcits a l’entorn i, salvant les dificultats de la selva, va conduir l’artilleria pesant a les muntanyes que dominaven la depressió (desembre de 1953 - març de 1954) i va aplegar quatre divisions per a l’assalt de la localitat. El general francès Navarre, confiant en la superioritat del seu exèrcit, va acceptar la batalla. El 13 de març la infanteria i l’artilleria del Viet-minh es van llançar a una ofensiva a gran escala. El 7 de maig, Christian De Castries, coronel de la base, es va rendir als vietnamites (que hi van fer més de 10.000 presoners, després de tenir 1.500 morts i 4.000 ferits.
La partició de Vietnam
Davant de les protestes contra la guerra que es van alçar a França, el govern francès presidit per Pierre Mendès-France, al front d’una poderosa aliança de partits d’esquerres, va decidir iniciar negociacions per
finalitzar la guerra. A
la conferència de Ginebra, el juliol de 1954, les dues parts van acceptar un compromís provisional per
finalitzar la guerra. El Vietnam va ser partit en dos estats, separats pel paral·lel 17. La República Democràtica del Vietnam
es va establir al Nord, i la República del Vietnam al Sud. Per evitar la partició permanent,
es va redactar un protocol que exigia la convocatòria d’eleccions nacionals per reunificar el país dos anys després de signar el tractat.
Després de l’acord de Ginebra, el Viet-minh a Hanoi va abandonar la lluita armada i va començar a crear un règim d’orientació comunista sota la presidència de Ho Chi Minh. Prop d’un milió de catòlics
van abandonar la RDV cap al Sud. A la capital meridional, Saigon, Bao-Dai va ser destituït ben aviat i es va crear un govern dictatorial dirigit pel furibund anticomunista Ngo Dinh Diem. Amb el suport diplomàtic dels Estats Units,
Diem es va negar a celebrar eleccions i va intentar destruir la influència comunista al Sud. Cap a 1959, el programa de
Diem havia fracassat; la seva intolerància amb l’oposició, el seu favoritisme cap als catòlics, amb el descontentament dels budistes, i el fracàs dels seus programes econòmics van fer possible la revolta, que va disposar del suport dels comunistes del Nord.
Una reforma agrària precipitada va provocar incidents seriosos a la RDV el mateix 1956. El 1960
es va fundar el Front Nacional d’Alliberament o Viet-cong al Vietnam del Sud, que
va originar el govern revolucionari provisional amb ajuda de Hanoi. Els EUA augmentaren el suport al règim de Diem: entre el 1962 i el 1963 els assessors nord-americans
van passar de 8,000 a 15,000. El 1963 un conflicte entre Diem i els budistes va
motivar la mort de Diem. Després de dos anys de governs militars, el general Nguyen Van Tieu va assolir la presidència i, malgrat l’aparença d’eleccions,
va instaurar una nova dictadura, protegida pels nord-americans.
