Argentina des de la caiguda de Perón
fins a la Junta militar (1955-1976)
L’Argentina de Juan Domingo Perón (1943-1955)
L’Argentina des de la Junta Militar fins al retorn de la democràcia (1976-1986)
El cap dels insurgents que havien enderrocat Juan Domingo Perón, el general Eduardo Leonardi, malgrat la seva promesa d’instaurar un govern democràtic,
sols roman dos mesos com a president. Al seu torn és reemplaçat per un altre general,
Pedro Eugenio Aramburu, que anul·la la Constitució de 1949 i restableix la carta liberal de 1853, la qual no permetia la reelecció d’un president. Una revolta peronista és esclafada al juny de 1956. En acabat, diverses desenes de persones són empresonades, acusades d’haver muntat un cop d’Estat contra el nou règim.
Tanmateix, els peronistes, el partit dels quals ha estat prohibit, conserven la popularitat. Al juliol se celebren unes eleccions per formar una Assemblea constituent. El Partit Radical, moderat, dirigit per Ricardo Balbín, aconsegueix la majoria dels sufragis, seguit de prop pel Partit Radical Intransigent d’Arturo Frondizi, d’esquerra moderada. Els peronistes reben la consigna d’optar pel vot en blanc. Igualment preconitzats per d’altres moviments, els vots en blanc són més nombrosos que els resultats de cadascun dels partits i representen al voltant d’un quart del total dels sufragis.
Durant les eleccions generals que tenen lloc el febrer de 1958, Frondizi guanya la presidència, amb el suport dels peronistes i dels comunistes, i el seu Partit Radical Intransigent aconsegueix la majoria al Congrés.
A despit de l’agitació obrera i de la puja contínua del cost de la vida, a l’inici de l’any 1959 s’aconsegueix una certa estabilitat econòmica, gràcies als crèdits atorgats per l’estranger. L’adhesió de l’Argentina a l’Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç, fundada el 1960, contribueix a desenvolupar els seus intercanvis amb els estats de la regió, de 1960 a 1980.
La popularitat de Frondizi s’esmicola considerablement durant l’any 1961. Al març de 1962, els peronistes, novament autoritzats a participar a les eleccions, recullen el 35 % dels vots. També obtenen bons resultats a les eleccions de 1965 i de 1966. Al juliol de 1963, unes noves eleccions marquen la victòria d’un moderat del Partit Radical del Poble, Arturo Illía. El nou president anuncia un pla de redreçament nacional i de reglamentació de les inversions estrangeres i s’esforça a aturar l’alça dels preus, les penúries i l’agitació obrera, fixant els preus i instituint un salari mínim.
Retorn dels militars, retorn de Perón
Els militars, absents del poder d’ençà de 1958, el reprenen el 1966 a l’empara d’un nou cop d’Estat i nomenen una sèrie de presidents, el tercer dels quals, el general Alejandro Agustín Lanusse, entra en funcions el 1971.
En el curs dels primers mesos de la seva presidència, Lanusse esbossa el retorn a un govern civil. Anuncia un programa econòmic destinat a aturar l’espiral inflacionista i fixa la data de les eleccions nacionals el març de 1973. Tanmateix, el 1972, el país es troba cada vegada més esquinçat per la violència, amb vagues, avalots d’estudiants, activitats terroristes, i l’oposició democràtica manifestant-se amb vigor. L’economia és a punt de conèixer igualment una nova crisi.
En l’elecció de 1973, Héctor J. Cámpora, que representa els peronistes, condueix el partit a una victòria
confortable. Sota la seva presidència, el terrorisme, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, fa estralls: segrests, demandes de rescats, assassinats. Unes divisions entre els peronistes moderats i els de l’ala esquerra contribueixen igualment a expandir la violència. El 20 de juny de 1973, data del retorn de Perón a Buenos Aires, un avalot acaba amb prop de 380 víctimes.
Cámpora dimiteix el càrrec un més després i Perón és reelegit a la presidència el setembre, amb més del 61 % dels vots. La seva tercera esposa, María Estela Martínez de Perón, és elegida vicepresidenta. Però, Perón mor el 1r de juliol de 1974 i la seva dona el succeeix,
i esdevé així la primera dona presidenta d’un Estat sud-americà. Durant el seu mandat, la situació política i econòmica es deteriora ràpidament. El 1975, moren 700 persones
en accions terroristes, el cost de la vida augmenta un 335 %, i es multipliquen les
vagues i manifestacions en favor de la puja dels salaris.
El 24 de març de 1976, després de força crisis ministerials i d’una rebel·lió avortada, el desembre de 1975, una junta militar, conduïda pel comandant en cap de l’Exèrcit, el tinent general Jorge Rafael Videla s’empara del poder.
