La insurrecció nacional hongaresa (1956)
Hongria en el període d’entreguerres
La construcció del règim comunista a Hongria
La
primavera de Praga
La caiguda del comunisme a Hongria
La insurrecció de 1956
Després de la mort de Josif Stalin el 1953 es
van produir disturbis obrers a l’Alemanya Oriental i a Txecoslovàquia. Al juliol del mateix any hi ha un dur enfrontament en el si del
Partit Comunista Hongarès i es van multiplicar les protestes obreres a Budapest. Desaprovat pels dirigents soviètics, hereus de Stalin, el fidel estalinista Rákosi
va haver de dimitir el càrrec de cap de govern (que va ser confiat a
Imre Nagy un comunista més moderat) i
es va remodelar la direcció del partit. Aleshores, Moscou va considerar
que Nagy era el polític idoni per "liberalitzar" el règim i alleujar-ne les tensions. Tot i això,
Mátyás Rákosi, Ernö Gerö i els seus partidaris, encara que
van perdre l’hegemonia, no van desaparèixer de la vida política: el primer
va ser escollit secretari del partit i el segon, vicesecretari del Consell.
Imre Nagy, investit nou cap de govern el 4 de juliol de 1953, va anunciar immediatament una "nova situació" més humana, avançant-se a la desestalinització soviètica: tancament dels camps de concentració, amnistia a certs presoners polítics, final de la col·lectivització agrícola, abandonament del desenvolupament forçós de la indústria pesada en profit de la producció de béns de consum, revitalització de l’artesanat privat, respecte de la legalitat. Una de les principals innovacions de Nagy va ser la creació del Front Popular Patriòtic, una organització de masses destinada a afavorir la participació popular en la vida política, de forma paral·lela al partit comunista. Encoratjats per la política de Nagy, els escriptors es fan ressò dels greuges del poble, la vida política es va desglaçar. El 1954 es van començar a revisar els judicis polítics realitzats en perjudici de comunistes. Però Rákosi, encara cap del partit, no havia abandonat pas la partida: es va oposar a les reformes governamentals i va aixecar l’aparell del partit en contra de Nagy.
A l’abril de 1955, Nagy va ser destituït del càrrec sota l’acusació de nacionalisme antisoviètic i d’incapacitat d’adaptar-se al model polític de l’URSS. D’acord amb un procediment usual en les purgues, va ser exclòs del partit l’any següent. Un jove assistent de Rákosi, András Hegediüs el va rellevar al cap del govern.
Tanmateix, després de la reconciliació entre Belgrad i Moscou (maig de 1955) i, sobretot, després de la denúncia que Khruitxtxov va fer de l’estalinisme (febrer de 1956) van aparèixer, novament, dissensions a Hongria. Al juliol de 1956, els soviètics van constrènyer Mátyás Rákosi a presentar la dimissió a la direcció del partit, aquest cop definitiva, encara que el seu lloc va ser ocupat per un altre estalinista, Ernö Gerö. Aquest canvi era irrisori, més encara quan, mentrestant, Budapest havia esdevingut l’escenari d’una efervescència intel·lectual cada cop més obertament opositora. Aquesta oposició va ser atiada per la Gaseta Literària -òrgan de la Unió d’Escriptors Hongaresos, que tirava 410.000 exemplars en un país de 10 milions d’habitants- i també pels debats públics d’un club polític acabat de sorgir, el cercle Petofi. L’opinió pública exigia una desestalinització real, fins i tot un retorn a la democràcia de la postguerra immediata.
El 6 d’octubre de 1956 va tenir lloc el funeral del reenterrament de László Rajk, que va ser "rehabilitat" oficialment. La multitud aplegada al cementiri va veure en aquest esdeveniment el preludi de l’enterrament de l’estalinisme. 300.000 persones van desfilar davant del fèretre de l’home que havia sofert una mort infamant. Nagy que aleshores no ocupava cap càrrec va abraçar la vídua de Rajk (detinguda al mateix temps que el seu home i sols alliberada el 1955). N’hi havia prou amb una espurna perquè tot esclatés.
El 21 d’octubre, l’espurna
va arribar de Varsòvia, amb els canvis dramàtics que van tornar a portar Wladyslaw Gomulka al poder. Els estudiants es
van manifestar contra els cursos de rus i de marxisme-leninisme obligatoris i, associats al sindicat dels escriptors,
van afirmar el seu suport al moviment antisoviètic polonès. Els treballadors
s’hi van unir per exigir el nomenament de Nagy com a primer ministre. El 22 d’octubre de 1956, fulls volants dels estudiants
circulaven per Budapest i van ser enganxats a les parets de la ciutat:
explicitaven les reivindicacions de la Nació, entre les quals hi havia l’allunyament de Gerö i retorn
al poder d’Imre Nagy, càstig del botxí Mihaly Farkas, eleccions lliures, participació popular en els òrgans de govern, llibertat d’expressió, final de la burocràcia als sindicats i política independent respecte de la Unió Soviètica.
El 23 d’octubre, una reunió de solidaritat amb Polònia, convocada pel cercle Petofi, es va transformar en una manifestació gegantina davant el Parlament. Els assistents reclamaven la independència nacional i la democràcia, sense l’adjectiu "socialista". Unes dues-centes mil persones esperaven davant el Parlament el discurs d’Imre Nagy, uns altres van fer caure l’estàtua de Stalin a la plaça de desfilades, mentre un tercer grup reclamava davant de l’edifici de la Ràdio la transmissió immediata dels seus lemes. Però quan una delegació dels manifestants es dirigia als estudis de Ràdio Bucarest, van ser aturats a trets per la policia política. A la nit, els disturbis es van desfermar per tota la ciutat.
Budapest: octubre de sang
Gerö, el delfí de Rákosi, implicat en el procés de Rajk, en les purgues, en les deportacions,
va cedir a la pressió popular i va cridar Imre Nagy al poder. Però abans havia pres mesures:
va pronunciar un discurs de descarat to prosoviètic, com si no passés res al país (a la sortida de la Ràdio, la multitud
va estar a punt de linxar-lo), i va demanar la intervenció de les tropes russes per restablir l’ordre.
El 24 d’octubre les forces policíaques van ser reforçades amb l’entrada a Budapest de 10.000 soldats soviètics proveïts de blindats. Davant del Parlament les forces de l’AVH (Allam Vedelmi Hatosag, policia de seguretat de l’Estat) i les tropes soviètiques van tornar a disparar contra el poble. El dia va acabar amb 350 morts i milers de ferits.
La ira del poble era incontenible. La provocació de Gerö i dels oficials de l’Exèrcit Roig que havien ordenat metrallar la multitud va posar Nagy en una situació difícil: havia de convèncer els soviètics que es retiressin a les casernes i contenir la ira dels manifestants. Al seu costat, donant-li suport, hi havia János Kádár. Nagy va anunciar a la plaça del Parlament, en un discurs abrandat, que Hongria emprenia el seu propi camí vers el socialisme democràtic i nacional. Els dies següents, va tractar de frenar la insurrecció. Als barris de Budapest, a les ciutats de províncies, el poble va assaltar casernes i comissaries davant de la passivitat (quan no l'entusiasme) de policies i soldats, i se’n va emportar les armes. Alguns agents de l’AVH van ser linxats. Als centres industrials i miners es van formar espontàniament comitès revolucionaris i consells obrers que actuaven amb autonomia. Hom va acceptar unànimement aquestes consignes: democratització, participació popular, expulsió de l’exèrcit soviètic. Però la insurrecció era anàrquica i les veus, per moments, discordants. La confusió va afavorir les provocacions. Elements de dreta es van barrejar al moviment i hi va haver qui va reclamar l’alineament amb Occident. Els antics partits van reaparèixer i Nagy va accedir a dialogar-hi: els socialdemòcrates encara conservaven la seva vella implantació en medis obrers. Béla Kóvács, del Partit dels Petits Propietaris va ser nomenat ministre d’Agricultura. El filòsof marxista György Lukacs va ocupar la cartera de cultura.
Mentrestant, els russos van tenir actituds diverses segons el lloc. En alguns barris de Budapest es continuava disparant; a l’interior del país, els carros de combat controlaven algunes carreteres; a altres zones es retiraven a les casernes.
L’aposta de Nagy
El 28 i 29 d’octubre persistia el caos. Les possibilitats d’aquest titisme hongarès semblaven escasses. La insurrecció
oferia una confusió al·lucinant: als partidaris d’Imre Nagy s’hi
van unir extremistes d’esquerra, llibertaris, simpatitzants de les democràcies occidentals, criptofeixistes, desertors russos, jueus, catòlics, calvinistes, camperols conservadors, policies, soldats i oficials, estudiants, obrers
i intel·lectuals. Els comitès revolucionaris es van multiplicar i també es
van constituir a les empreses, i van tractar amb el poder d’igual a igual.
El 29 d’octubre, els russos es van replegar. Havien rebut l’ordre de permetre que Nagy solucionés la crisi. Nagy havia aconseguit que les tropes russes es retiressin dels carrers, però a canvi havia de restaurar l’ordre. Va intentar convèncer els comitès i els poders paral·lels per tal que lliuressin les armes i acceptessin una treva. D’altra banda, el poble va començar a sentir cansament d’aquestes jornades. Els proveïments van començar a faltar i el fantasma de la fam planava sobre Budapest. Tanmateix, alguns insurrectes no es van rendir.
El 30 d’octubre, la multitud va assaltar la seu de la policia política a la plaça Köztarsasag. Molts policies van ser morts a cops i els cadàvers van ser penjats cap per avall.
El 31 d’octubre, Imre Nagy va anunciar el reconeixement ple del pluralisme polític i va anunciar la celebració d’eleccions lliures. A les vuit del vespre, Imre Nagy en un discurs radiat va denunciar l’aliança amb l’URSS i va anunciar la retirada d’Hongria del Pacte de Varsòvia, un fet que l’URSS no podia acceptar.
Al Kremlin es va discutir si calia reprimir el moviment patriòtic hongarès a sang i a foc o bé si s’havia d’acceptar un procés que podria fer miques el bloc comunista. La majoria dels dirigents soviètics eren partidaris de no intervenir-hi, amb l’argument que Stalin no ho va fer quan Tito es va rebel·lar contra el seu poder. Però Khruixtxov es va inclinar per la repressió. Comptava amb el fet que Eisenhower, immers en la campanya electoral, mantindria els Estats Units al marge de la crisi, malgrat els inflamats discursos anticomunistes que, per al consum intern, prodigava el seu secretari d’Estat, John Foster Dulles. Ultra això, el conflicte hongarès coincidir amb l’expedició francobritànica contra Suez [segona guerra araboisraeliana], després de la nacionalització del canal per Nasser. La intervenció de l’URSS a Hongria va segellar així amb sang el dogma de la conferència de Jalta: cadascun dels dos blocs tenia un dret adquirit per rentar els draps bruts en la seva zona d’influència. D’altra banda, els partits comunistes d’arreu del món van callar: ningú no va gosar de posar en dubte el dret soviètic de reinserir Hongria a l’òrbita del Kremlin.
L’1 de novembre, a Budapest, hom va anunciar la sortida de nous diaris i la formació d’una Guàrdia Nacional encarregada de tenir cura de l’ordre. Els estudiants van reclamar que alguns elements implicats en el règim de Rákosi sortissin del govern. Mentrestant, a Cseroda, Hongria oriental, les carreteres s’omplien de carros de combat soviètics. Nagy va protestar fermament i va convocar l’ambaixador de Moscou, Iuri Andropov, i li va exigir la retirada de les tropes soviètiques. Nagy va fer una crida a l’ONU perquè actués per aturar la invasió i es respectés la neutralitat hongaresa. Però durant tot el dia, les tropes soviètiques continuar entrant al país, sobretot procedents de Txecoslovàquia. A la nit, els blindats van envoltar completament Budapest.
Paradoxalment, la calma regnava a la capital. Les fàbriques van obrir, funcionava el transport, tot era normal... Tothom feia costat a Nagy. Zoltán Tildy, antic president i ara membre del govern, va declarar que el país no tenia la intenció d’entrar a l’OTAN i que preservaria la neutralitat. Tot va ser inútil. L’Exèrcit Roig va estendre una xarxa asfixiant amb un total de set divisions, 200.000 efectius i 3.500 vehicles blindats.
A la tarda del 2 de novembre, János Kádár va fer un discurs per Ràdio Budapest en què sol·licitava el suport al govern de Nagy. Però després va desaparèixer de la ciutat.
El 3 de novembre, el major Pál Maléter, ministre de Defensa i heroi de la revolta, va iniciar negociacions amb el comandant de les forces soviètiques per tal d’obtenir-ne la retirada.
A la matinada del 4 de novembre, els soviètics van començar una ofensiva amb centenars de blindats que van penetrar a Budapest i en van ocupar tots els punts estratègics. Els militars soviètics van cancel·lar les converses amb Maléter. Aquest mateix dia, János Kádár va anunciar des d’Ujgorod, una petita ciutat soviètica a 30 Km de la frontera, la formació d’un nou govern presidit per ell mateix. Després d’aquest cop d’estat, Kádár va tornar al país (però no va entrar a Budapest) custodiat pels soviètics. El seu contragovern, ple de vells estalinistes mal penedits, es va autobatejar "govern revolucionari d’obrers i camperols". Kádár va declarar que havia calgut demanar ajut a l’URSS per "esclafar les forces sinistres de la reacció". El comandant soviètic, general K. Grebennik, es va instal·lar a Budapest fins que va autoritzar l’entrada de Kádár a la capital.
El 4 de novembre el cardenal Mindszenty es va refugiar a l’ambaixada dels Estats Units i Imre Nagy ho va fer a la de Iugoslàvia. Durant els dies 5 i 6 de novembre van continuar els combats als carrers de Budapest. Els patriotes hongaresos, pràcticament sense armes, atacaven els blindats soviètics amb còctels Molotov.
El 7 de novembre, la ràdio dels patriotes va emetre un esgarrifador missatge de comiat i va cessar les transmissions. Els hongaresos van resistir l’avanç soviètic casa per casa. Grans quantitats de refugiats van començar a arribar a Àustria.
Entre els dies 8 a 10 de novembre, Budapest era en flames. Els carrers eren plens de runa i de restes de blindats de l’exèrcit soviètic destruïts als combats. Centenars de cadàvers dels combatents van ser ruixats amb calç viva per evitar epidèmies. Mentrestant, els soldats soviètics (molts dels quals no sabien que es trobaven a Hongria i creien que lluitaven contra els imperialistes de Suez) van saquejar la ciutat.
Entre l’11 i el 15 de novembre, uns 10.000 hongaresos van ser deportats cap a camps de treballs forçats a l’URSS. El país es trobava paralitzat per una vaga general, mentre encara subsistien focus de resistència a les províncies. Els russos van arrasar el suburbi obrer de Csepel, cor de la insurrecció. La resistència dels patriotes hongaresos va ser desesperada i, és clar, inútil.
El 17 de novembre, mentre encara perdurava la vaga general, el primer ministre János Kádár va declarar que no se subministrarien aliments als habitants de Budapest mentre no s’aturés la vaga. Cap al 20 de novembre havien retornat al treball un 25 % dels vaguistes; però la ciutat no tenia carbó ni electricitat per combatre el ja intens fred.
Les víctimes van pujar a 3.000 morts i 15.000 ferits. 20.000 persones van acabar en camps de concentració i unes altres 12.000 van ser deportades a l’URSS, mentre que 200.000 van emigrar.
El 23 de novembre Imre Nagy es va retirar de l’ambaixada iugoslava amb un salconduit, però va ser segrestat pels soviètics.
Un cop detingut, Imre Nagy va ser jutjat en un judici secret i llarg, i va
ser penjat el 17 de juny de 1958 juntament amb diversos dels seus col·laboradors: entre ells el seu ministre de Defensa, Pál Maléter. La sentència
va ser signada per János Kádár, el mateix que havia signat, el 1949, l’ordre d’execució de László Rajk.
Per saber-ne més:
Govern de la República d’Hongria
1956 Hungarian Revolution
