La ruptura sinosoviètica (1956)
L’estalinisme
La
desestalinització
La Revolució Cultural
El
règim de Corea del Nord sota Kim Il-sung (1948-1994)
L’any
1950, després del triomf de la revolució comunista,
l’URSS va signar acords polítics i econòmics amb la Xina Popular. El 1954, poc després de la mort de Josif Stalin, Nikita Khruixtxov va viatjar a Pequín
i la Xina i l’URSS van signar uns nous acords que incloïen declaracions de
principi però també cessions materials per part soviètica. A la primavera de
1956 uns nous tractats preveien construir ferrocarrils i cinquanta fàbriques a
càrrec de l’URSS, la qual el 1957 va acceptar d’ajudar els xinesos a obtenir
l’arma atòmica.
Els desacords sinosoviètics van néixer el 1956 arran de crítica de
Khruitxtxov a l’estalinisme: els dirigents xinesos juntament amb els
albanesos van refusar de condemnar l’estalinisme i es van esforçar a
salvaguardar el mite de Stalin.
Des que els xinesos van llançar el "Gran Salt Endavant", van seguir un camí
manifestament divergent amb el comunisme soviètic, i mentre l’URSS insistia en
la crítica a Stalin la Xina es va llançar a experiments de mobilització
popular i producció desmesurada.
Les noves polítiques que va llançar Khruitxtxov, la desestalinització i la coexistència pacífica, van acabar per separar tots dos Estats que per llargues tradicions històriques competien en el paper de potències. La coexistència pacífica s’oposava a una política xinesa que encara creia en el valor de la revolució mundial i no acceptava que l’URSS, una vegada aconseguida la paritat nuclear, plantegés la competència amb Occident des d’una perspectiva essencialment econòmica. Pequín veia en la desestalinització una vergonyosa política "revisionista" d’abandonament dels principis del marxisme-leninisme. Mao va percebre que lluny d’assolir i avançar Occident, l’economia soviètica s’havia quedat endarrerida. Davant les revoltes esdevingudes a l’Alemanya Oriental, Polònia i Hongria, i la política de coexistència pacífica de l’URSS, Mao va preparar el PCX per avançar sol.
El procés de ruptura entre els dos gegants comunistes es va anar articulant en diferents passos:
-
El 1958 els soviètics es van negar de manera rotunda a ajudar la Xina Popular a reconquerir els illots de Quemoy i Matsu, a l’estret de Formosa, mentre Taiwan (la Xina nacionalista de Chiang Kai-shek) rebia el suport de la VII Flota dels Estats Units. Mao Zedong va acusar els soviètics d’haver-se convertit en un aliat objectiu dels Estats Units, mentre que l’URSS va denunciar el caràcter aventurer xinès, que posava en perill l’estabilitat mundial.
-
Al començament de 1959, en el XXI congrés del PCUS, Khruitxtxov va criticar l’experiència de les comunes populars xineses. I en aquest mateix any va denunciar el tractat sobre matèries nuclears amb la Xina.
-
La visita de Khruixtxov a Pequín el 1959 va fer que es visualitzessin les diferències creixents entre tots dos règims comunistes. L’any 1960, l’URSS va posar fi brutalment a la seva ajuda econòmica i a la seva assistència tècnica al règim de Pequín: els experts soviètics a la Xina van ser repatriats, els estudiants xinesos a Rússia van haver de tornar a casa, i es van interrompre les accions de cooperació.
-
El 1959 s’havien produït xocs militars entre la Xina i l’Índia a la frontera del Tibet. A finals de 1962 es va produir un conflicte bèl·lic entre l’Índia i la Xina, i l’URSS va optar per donar suport al govern de Nova Delhi.
-
Al gener de 1962, Albània, el més petit i pobre dels Estats comunistes europeus, va signar un acord amb la Xina, amb el qual abandonava l’òrbita soviètica i entrava en una aliança amb la Xina. I el 1963, els albanesos van voler crear una nova Internacional que agrupés els seguidors de Mao.
-
A finals de 1962 i començaments de 1963, els soviètics van dirigir un atac concertat amb els partits comunistes d’Europa de l’Est i els occidentals contra els comunistes xinesos. Al juny, el PCX va acusar l’URSS d’imperialisme i neocolonialisme. Els únics suports que va rebre Pequín van ser el dels comunistes indonesis i coreans.
-
Quan l’URSS va retrirar els seus míssils de Cuba sota la pressió dels Estats Units, Mao va acusar Khruixtxov de revisionisme i de traïció als ideals marxistes-leninistes.
-
El 1964, la Xina va assajar la seva primera bomba atòmica, fet que va donar una nova dimensió a l’enfrontament.
-
El 1969, van esclatar incidents sagnants a la frontera sinosoviètica al riu Ussuri.
Els Estats Units, debilitats per la guerra del Vietnam, van aprofitar la nova situació. Henry Kissinger, el 1971, i el president Richard Nixon, el 1972, van visitar Pequín. Així es van normalitzar les relacions sinoamericanes, fet que va permetre que la Xina Popular ingressés a l’ONU com a membre permanent del Consell de Seguretat en substitució de Taiwan.
Indoxina va ser un altre gran escenari de la pugna sinosoviètica mitjançant aliats interposats. El Vietnam, ferm aliat de l’URSS, es va enfrontar amb el règim de Khmers rojos a Cambodja, que tenia el suport de la Xina. El 25 de desembre de 1978, l’exèrcit del Vietnam va envair Cambodja i en tres setmanes la va ocupar totalment i hi van instal·lar un govern provietnamita. La Xina, inquieta en veure com el Vietnam esdevenia l’única potència regional a Indoxina, va decidir d’intervenir-hi. El 17 de febrer de 1979, les tropes xineses van atacar el nord del Vietnam. Les divisions d’elit vietnamites les van contenir, però les regions frontereres van patir força danys. Al mes de març de 1979 el conflicte es va aturar. Per primera, vegada dos Estats que es proclamaven comunistes es feien la guerra.
L’accés al poder de Mikhaïl Gorbatxov a l’URSS va comportar una distensió més gran que, no obstant això, no va conduir a una normalització plena de les relacions sinosoviètiques. Ambdós Estats van tenir evolucions ben diferents: mentre que l’URSS es va esfondrar i va desaparèixer, la República Popular de la Xina es manté com l’única potència comunista.
Per saber-ne més:
