La guerra del Vietnam (1959-1973)
La guerra d’Indoxina
Els Estats Units durant la presidència de Kennedy
Introducció
La guerra del Vietnam va tenir lloc al Vietnam des de 1959 fins l’any 1975. L’origen del conflicte va ser la determinació de les guerrilles comunistes (l’anomenat Viet-cong) de Vietnam del Sud –que rebien el suport de Vietnam del Nord– de derrocar el govern sud-vietnamita. L’enfrontament va desembocar en una guerra entre aquests dos estats que ben aviat es va convertir en un conflicte internacional quan els Estats Units i altres 40 estats més van donar suport a Vietnam del Sud, mentre l’URSS i la República Popular de la Xina van subministrar municions a Vietnam del Nord i al Viet-cong. El conflicte també va afectar Laos, on la guerrilla comunista del Pathet Lao va combatre el govern des de 1965 fins a 1973 i va aconseguir derrocar el règim monàrquic l’any 1975, i també va involucrar Cambodja, el govern de la qual es va rendir el 1973 davant del grup comunista Khmer Roig.
Vietnam (1945-1954)
La guerra del Vietnam es va desenvolupar com una seqüela de la guerra d’Indoxina (1946-1954) lliurada entre França (la potència colonial hegemònica a la regió abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial) i el grup comunista Viet-minh. El mateix dia de la desfeta francesa a Dien Bien Phu, els delegats de Vietnam del Nord i del Sud es van reunir a Ginebra amb els de França, la Gran Bretanya, l’URSS, els Estats Units, la Xina, Laos i Cambodja, per tal de discutir el futur de tota Indoxina.
Segons els acords de la Conferència de Ginebra, França i el Vietnam del Nord van signar una treva; hom va acordar la divisió temporal del país prenent el paral·lel 17 com a línia de separació: el Vietnam del Nord va quedar sota el règim comunista i el Vietnam del Sud en mans del govern de Saigon; també es va estipular la celebració d’eleccions el 1956 per reunificar el país.
Ni els Estats Units ni el Vietnam del Sud van acceptar els acords de Ginebra. Una vegada que França es va haver retirat del Vietnam, els Estats Units van decidir ajudar militarment el règim de Saigon i van portar a terme activitats encobertes contra el govern de Hanoi. El 24 d’octubre de 1954, el president nord-americà Dwight David Eisenhower va oferir ajuda econòmica directa al Vietnam del Sud i al febrer de l’any següent va enviar assessors militars per entrenar les tropes sud-vietnamites. El suport nord-americà al govern de Saigon va continuar fins i tot després que Bao Dai hagués estat deposat arran de la celebració d’un referèndum el 23 d’octubre de 1955 i s'hagués proclamat la República de Vietnam amb Ngo Dinh Diem com a president. Diem va anunciar que el seu govern es negava a celebrar les eleccions per a la reunificació amb l’argument que la població del Nord, comunista, no seria lliure per a expressar el seu desig i davant de la probabilitat d’un frau electoral.
Els inicis del nou conflicte
La postura adoptada per Diem va obtenir el suport dels Estats Units. El govern comunista de Hanoi va proclamar, no obstant això, el seu ferm propòsit de reunificar el país sota la seva hegemonia. L’alto el foc pactat a Ginebra va començar a esquerdar-se i cap al gener de 1957 la Comissió Internacional de Control, creada per a l’aplicació dels acords de Ginebra, va denunciar les violacions de l’armistici comeses tant per Vietnam del Nord com per Vietnam del Sud. Al llarg d’aquell any els simpatitzants comunistes que havien emigrat al Nord després de la divisió del país van començar a tornar cap al Sud. Aquests activistes van constituir el Viet-cong (abreviació de Vietnam Congsan, en vietnamita, “Vietnam roig”) i van començar a fer sabotatges contra instal·lacions militars nord-americanes; el 1959 van iniciar els atacs guerrillers contra el govern de Diem.
Els atacs es van intensificar el 1960, any que el Vietnam del Nord va proclamar la intenció "d’alliberar el Vietnam del Sud del jou opressor dels imperialistes nord-americans i dels seus sequaços", la qual cosa va reforçar la creença que el Viet-cong era dirigit des de Hanoi. El 10 de novembre, el govern de Saigon va denunciar que tropes regulars nord-vietnamites prenien part directa a les accions del Viet-cong al Vietnam del Sud. Això no obstant, per tal de demostrar que el moviment guerriller era independent, el Viet-cong va crear el seu propi braç polític, anomenat Front Nacional d’Alliberament (FNL), amb quarter general a Hanoi.
Turbulència social i política al Vietnam del Sud
A l’abril de 1961, els Estats Units van signar un tractat d’amistat i de cooperació amb el Vietnam del Sud i al desembre el president nord-americà John Fitzgerald Kennedy es va comprometre amb el Vietnam del Sud a ajudar-lo a mantenir la independència, la qual cosa es va plasmar en l’arribada a Saigon de les primeres tropes nord-americanes, encara que es va declarar que no eren unitats de combat. Un any més tard el contingent nord-americà en territori sud-vietnamita s’elevava a 11.200 soldats.
Mentrestant, el govern dictatorial i procatòlic de Diem era incapaç de derrotar els comunistes i de fer front al creixent malestar existent entre els budistes vietnamites (molts dels quals es van cremar vius en senyal de protesta) i altres grups religiosos. El govern va denunciar la infiltració de comunistes entre els grups budistes. L’1 de novembre de 1963 un cop d’Estat militar va enderrocar el règim de Diem. Diem i el seu germà i assessor polític, Ngo Dinh Nhu, van ser executats.
El govern que va substituir el règim de Diêm va ser un Comitè Provisional dirigit per l’antic conseller militar presidencial Duong Van Minh. Però la inestabilitat política continuava: en els divuit mesos següents a la caiguda de Diem, el Vietnam del Sud va tenir deu governs diferents i cap d’ells no va ser capaç de fer cara a la situació militar del país. Finalment, l'any 1965 es va formar un Consell Director Nacional presidit pels generals Nguyen Van Thieu i Nguyen Cao Ky que va restaurar l’ordre polític. Dos anys més tard, el 1967, es van celebrar eleccions i Thieu va ser elegit president de la República del Vietnam del Sud.
Augment de la intervenció nord-americana
Gran part de la guerra del Vietnam va mancar de fronts bèl·lics definits i es va caracteritzar pels atacs llampec. A principis del decenni de 1960 van començar a infiltrar-se tropes nord-vietnamites a Vietnam del Sud per ajudar el Viet-cong. Els subministraments que l’URSS i la Xina enviaven a Hanoi eren, al seu torn, traslladats al sud a través de l’anomenada “’ruta de Ho Chi Minh”. L’escalada de la guerra va augmentar a la primera setmana d’agost de 1964 quan llanxes torpedineres nord-vietnamites van atacar dos destructors nord-americans al golf de Tonquín. Prèvia aprovació del Senat dels EUA, el president Lyndon Baines Johnson va enviar reactors al Vietnam del Sud i va ordenar bombardeigs de represàlia sobre objectius militars al Vietnam del Nord. Des de 1964 fins 1968 el general William C. Westmoreland va exercir el càrrec de comandant en cap de les tropes nord-americanes destacades a Vietnam del Sud; va ser reemplaçat pel general Creighton Abrams.
Al febrer de 1965 avions nord-americans van iniciar els bombardeigs regulars sobre el Vietnam del Nord. Al maig se’n va ordenar la paralització amb l’esperança d’iniciar conversacions de pau, però en rebutjar el Vietnam del Nord tot tipus de negociació, es van reprendre els bombardeigs. La presència militar nord-americana va anar creixent progressivament al Vietnam, fins que a finals de la guerra, la força de combat nord-americà arribava a uns 200.000 soldats.
Al desembre de 1965, el president Johnson va aturar de nou els atacs aeris contra el Vietnam del Nord en un esforç per aconseguir un acord de pau; després de fracassar es van reprendre les incursions aèries; al juny de 1966 els avions nord-americans van començar a bombardejar grans instal·lacions militars a les proximitats d’Hanoi i al port de Haiphong, que fins llavors havien estat respectats.
A l’octubre de 1966 representants dels Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia, Corea del Sud i Filipines (estats que havien enviat tropes al Vietnam del Sud) es van reunir a Manila i es van comprometre a retirar-se en un termini de sis mesos si el Vietnam del Nord cessava les ofensives, però les autoritats nord-vietnamites van rebutjar l’oferta. Al juny de 1967, el president Johnson es va entrevistar amb el dirigent soviètic Alexéi Nikoláievich Kosiguin en un intent d’obtenir-ne l’ajuda per iniciar negociacions de pau amb el govern d’Hanoi. Malgrat això, la guerra no es va aturar.
Dos mesos després d’aqueixa trobada, Johnson va incrementar el trasllat de tropes nord-americanes i la Força Aèria va estendre els bombardeigs sobre el Vietnam del Nord fins a zones situades a 16 quilòmetres de la frontera amb la Xina.
El conflicte va continuar i el balanç de la guerra, en pèrdues humanes i en costos econòmics va crear un sentiment de repulsa en gran part de l’opinió pública dels Estats Units que demanava la fi de la guerra.
L’ofensiva del Tet
Des de febrer de 1965 fins al final de la intervenció nord-americana el 1973, l’exèrcit sud-vietnamita va combatre principalment contra la guerrilla del Viet-cong, mentre les tropes nord-americanes i aliades ho van fer contra l’exèrcit nord-vietnamita en una guerra de desgast caracteritzada per batalles com les del vall de Ia Dang, Dak To, Loc Ninh i Khe Sanh (totes guanyades per les tropes no comunistes). Durant la campanya de 1967-1968 el general nord-vietnamita Vo Nguyen Giap va desencadenar l’anomenada Ofensiva del Tet, una sèrie coordinada d’atacs contra més de cent objectius urbans. Malgrat que va tenir un efecte psicològic devastador, aquesta campanya va fracassar i les tropes del Viet-cong van ser desallotjades de la major part de les posicions que havien ocupat.
A inicis de la primavera de 1968 el govern nord-americà, pressionat per l’opinió pública, havia arribat a la conclusió que la guerra no es podria guanyar. El 31 de març el president Johnson va anunciar la paralització dels bombardeigs sobre el Vietnam del Nord, gest que va trobar una resposta positiva d’Hanoi i al maig es van iniciar les converses de pau a París entre els Estats Units, el Vietnam del Nord, el Vietnam del Sud i el Front Nacional d’Alliberament del Viet-cong, els primers resultats del qual van ser negatius, tot i que les incursions aèries nord-americans havien cessat per complet al novembre.
La
vietnamització de la guerra (1969-1971)
El 1969, pocs mesos després de succeir a Johnson, el president nord-americà Richard Milhous Nixon va anunciar la retirada de 25.000 soldats de Vietnam per al mes d’agost de 1969; a finals d’aquell any es va ordenar l’evacuació d’altres 65.000 homes, tendència que es va accentuar quan el president Nixon va insistir en les responsabilitats dels sud-vietnamites. Tot i això, ni la reducció de les tropes nord-americanes ni la mort de Ho Chi Minh van servir per superar l’estancament de les negociacions de París. Els delegats de Vietnam del Nord van continuar insistint en la retirada completa dels Estats Units com a condició indispensable per signar la pau.
A l’abril de 1970 unitats de combat nord-americà van penetrar a Cambodja després d’un cop d’estat protagonitzat en aquest país per Lon Nol. L’activitat militar nord-americana a Cambodja va finalitzar tres mesos després, però es van reprendre els atacs aeris sobre el Vietnam del Nord.
El 1971 l’exèrcit sud-vietnamita combatia, a més de fer-ho en el seu territori, a Laos i a Cambodja. En aquest punt del conflicte les negociacions de París i la guerra mateixa van quedar enfosquides per les eleccions presidencials que havien de celebrar-se a Vietnam del Sud; els principals candidats eren Nguyen Van Thieu, el vicepresident Nguyen Cao Ky i el general Duong Van Minh; però aquests dos últims es van retirar després de denunciar fraus electorals, per la qual cosa Thieu va ser reelegit per a quatre anys més.
La retirada progressiva nord-americana va continuar durant els darrers mesos de 1971. Aquest procés va coincidir amb una nova concentració de tropes a Vietnam del Nord, fet que semblava que eren els preparatius d’una gran incursió cap a Laos i Cambodja a través de la Ruta Ho Chi Minh. Els Estats Units van respondre amb bombardeigs en massa a tota l’àrea, mentre les forces comunistes vietnamites van desencadenar importants ofensives terrestres contra les tropes governamentals de Vietnam del Sud, Cambodja i Laos.
Protestes als Estats Units
Abans que s’iniciés la retirada, l’exèrcit nord-americà va arribar a tenir destinats al Vietnam del Sud, l’any 1969, uns 541.000 soldats. Als Estats Units, a mesura que augmentava la intervenció militar del país, la guerra s’havia convertit en una qüestió cada vegada més polèmica. Es van organitzar moviments pacifistes que van cobrar gran auge i van organitzar a les grans ciutats marxes i manifestacions de protesta contra la guerra. La divulgació de les atrocitats comeses per tropes nord-americanes a Vietnam va accelerar el desenvolupament del moviment pacifista.
La controvertida publicació dels anomenats papers del Pentàgon (documents reservats del govern nord-americà relatius a la situació vietnamita) va esperonar l’oposició a la participació dels Estats Units a la guerra de Vietnam.
L’estancament de les negociacions
El 25 de gener de 1972 el president Nixon va detallar públicament les nombroses propostes que el seu govern havia presentat en secret als nord-vietnamites durant els dos últims anys i mig. Al mateix temps va desvelar un nou pla de pau de vuit punts en què es feia constar la celebració de noves eleccions presidencials a Vietnam del Sud.
Al juliol de 1971, el Viet-cong va llançar un altre pla de pau en el qual s’exigia la dimissió immediata del president Thieu, a la qual seguirien negociacions amb el govern de Saigon una vegada que aquest hagués abandonat allò que el Viet-cong descrivia com a política bel·licista i repressiva. Igualment, la delegació nord-vietnamita a París va anunciar que alliberaria als presoners de guerra nord-americans només després que els EUA retiressin el suport al règim de Thieu i es retiressin de la guerra.
Mentrestant, les tropes sud-vietnamites, van portar a terme tres incursions a Cambodja durant el mes de febrer de 1972. Les converses de pau es van trencar el 23 de març.
L’ofensiva de Quang Tri i la nova escalada del conflicte
Una setmana més tard, el curs de la guerra va donar un gir tràgic quan el 30 de març Vietnam del Nord va desencadenar una ofensiva gegantina al Sud, a través de la zona desmilitaritzada, sobre la província de Quang Tri. A l’abril, els Estats Units van respondre amb la primera incursió aèria, des de 1967, sobre el Nord.
El 8 de maig, el president Nixon va ordenar minar la major part dels ports de Vietnam, especialment el de Haiphong, a fi de tallar les rutes de subministraments enemigues, i els atacs aeris es van dirigir contra les línies ferroviàries nord-vietnamites, la qual cosa va causar seriosos problemes econòmics al règim nord-vietnamita. La ciutat de Quang Tri, després d’estar en poder del comunistes durant quatre mesos i mig, va ser ocupada per les tropes sud-vietnamites el 15 de setembre.
A partir del 8 d’octubre, a París, es van fer reunions secretes de pau entre Henry Alfred Kissinger, assessor del president dels Estats Units per a afers de la seguretat nacional, i el delegat nord-vietnamita Le Duc Tho. Es va aconseguir un avanç en les negociacions quan, per primera vegada, el Vietnam del Nord va acceptar un pla de pau en què es distingien la solució militar de la guerra i la solució política; el Vietnam del Nord renunciava a la seva demanda d’un govern de coalició al Vietnam del Sud i s’estipulava una fórmula per discutir simultàniament la situació de Laos i Cambodja. El 26 d’octubre Kissinger anunciava un pla de pau amb nou punts, però els aspectes tècnics quedaven sense resoldre i el president Thieu va considerar el pla com una traïció.
El 4 de desembre es van reprendre les conversacions entre Kissinger i Le Duc Tho, però aquestes es van trencar el 16 de novembre. L’endemà el president Nixon va ordenar un bombardeig en massa sobre Hanoi i Haiphong, que va
ser l’ofensiva aèria més contundent de tota la història.
La pau temporal
Malgrat l’increment dels bombardeigs nord-americans, totes dues parts semblaven voler salvaguardar els progressos aconseguits en les negociacions i el 30 de desembre van cessar els atacs aeris nord-americans més enllà del paral·lel 20.
Amb l’any nou es van reprendre les conversacions secretes a París, per la qual cosa el president Nixon va ordenar aturar els atacs aeris sobre el Vietnam del Nord. Després de sis dies de negociacions, el 23 de gener de 1973 Nixon va anunciar per televisió als EUA que s’havia aconseguit finalment un acord per a l’alto el foc.
El 27 de gener les delegacions dels Estats Units, del Vietnam del Sud, del Vietnam del Nord i del govern Revolucionari Provisional (instaurat a part de Vietnam del Sud pel Viet-cong) van signar l’Acord del Fi de la Guerra i de la Restauració de la Pau; l’alto el foc va entrar en vigor oficialment el 28 de gener. Tant els EUA com el Vietnam del Nord van assegurar que no hi havia clàusules secretes al tractat.
La pau acordada exigia el cessament complet de les hostilitats, l’evacuació de totes les tropes nord-americanes i de potències estrangeres del Vietnam del Sud en un termini de 60 dies, l’intercanvi de tots els presoners de guerra d’aquests dos bàndols en intervals quinzenals i en un termini màxim de 60 dies, el reconeixement de la zona desmilitaritzada “només com a frontera provisional i no com a frontera política o territorial”, la creació d’una Comissió Internacional de Control (composta per representants del Canadà, Hongria, Indonèsia i Polònia) per supervisar el compliment del tractat de pau i la convocatòria d’una conferència internacional a celebrar en 30 dies. L’acord permetia que 145.000 soldats nord-vietnamites restessin a Vietnam del Sud, però se’n limitava el futur desplegament i el nombre d’efectius.
Conseqüències del cessament d’hostilitats
A finals de març de 1973 s’havien retirat totes les tropes nord-americanes. Encara que el president Nixon havia garantit a Thieu que l’exèrcit nord-americà intervindria en el seu suport en el cas d’una clara violació del tractat de pau, les circumstàncies polítiques van fer impossible una futura ajuda militar al Vietnam del Sud, en especial per l’esclat de l’escàndol Watergate.
Els combats entre els dos bàndols vietnamites van minvar després de l’alto el foc, sols reprès quan algun dels bel·ligerants intentava mantenir o estendre les seves posicions militars. Al llarg de 1974 hi va haver una escalada en el conflicte, amb xocs armats durant tot l’any; l’ajuda militar nord-americana va quedar tallada dràsticament, la qual cosa va debilitar la posició sud-vietnamita. Al desembre l’exèrcit nord-vietnamita i el Viet-cong van llançar una gran ofensiva que va acabar amb un èxit sense precedents, i va ocupar moltes ciutats importants. En el moment que Hue va ser conquerida a mitjan març de 1975, es va produir una fuga desordenada entre els sud-vietnamites. Saigon va ser ocupada el 30 d’abril i la República del Vietnam del Sud es va rendir incondicionalment al Govern Revolucionari Provisional. El Vietnam va proclamar la reunificació el 2 de juliol de 1976 amb el nom de República Socialista de Vietnam.
Naturalesa de la guerra
La guerra de Vietnam va marcar un punt d’inflexió en la història militar convencional, tant per l’amplitud del combat guerriller com per l’ús creixent dels helicòpters, els quals van proporcionar una gran mobilitat en terrenys difícils. La guerra de Vietnam va ser essencialment una guerra del poble ja que els membres del Viet-cong no eren fàcilment distingibles de la població no combatent i també perquè la major part de la població civil va ser mobilitzada per a algun tipus de participació activa. L’ampli ús que els Estats Units van fer del napalm va mutilar i matar milers de civils, i la utilització de defoliants per tal d’eliminar la cobertura vegetal, va devastar el medi ambient d’un país essencialment agrícola.
Com a resultat de vuit anys d’utilització d’aquestes tàctiques bèl·liques, s’estima que van morir més de dos milions de vietnamites, tres milions van ser ferits i centenars de milers d’infants van quedar orfes. S’ha calculat la població refugiada en 12 milions de persones. Entre abril de 1975 i juliol de 1982 aproximadament 1.218.000 refugiats van ser acollits en més de 16 estats. Uns altres 500.000, els anomenats boat people, van intentar fugir del Vietnam per mar, encara que segons certes estimacions, van morir entre el 10 i 15% d’aquests i els qui van sobreviure es van enfrontar més tard amb les traves i quotes d’immigració fins i tot en aquells estats que havien acceptat d’acollir-los.
A la guerra del Vietnam, hi van morir 57.685 nord-americans i uns 153.303 hi van ser ferits. En el moment de l’acord d’alto el foc hi havia 587 presoners de guerra entre militars i civils, que posteriorment van ser tots alliberats. Una estimació actualitzada no oficial calcula que encara resten uns 2.500 desapareguts.
