Els processos d’independència a l’Àfrica
imperialisme i colonialisme
La independència d’Algèria (1954-1962)
L’apartheid a Sud-àfrica
La guerra de Biafra (1967-1970)
La Primera Guerra Mundial sembra les llavors de la independència a l’Àfrica, però les diferències de civilitzacions, islàmica al nord, animistes al sud, i la no existència d’entitats de gran potència demogràfica com l’Índia o Indonèsia, a més a més d’una més gran presència del tribalisme, endarrereixen el procés d’alliberament fins a la Segona Guerra Mundial. mentre els Estats feixistes proclamen la revisió de l’estatut colonial del continent -l’Alemanya nazi reclama la recuperació de les colònies alemanyes, la Itàlia feixista la constitució d’un Imperi més extens, d’acord amb la grandesa històrica italiana- els aliats, després de la intervenció de l’URSS i els EUA en el conflicte, formulen declaracions solemnes d’anticolonialisme, com la Carta de l’Atlàntic, signada per Roosevelt i Churchill a l’agost de 1941, la conferència de Teheran (desembre de 1943) i la reunió de Dumbarton Oaks (octubre de 1944), i finalment els estatuts de l’ONU. Però aquestes les potències colonials no van complir aquestes declaracions teòriques, i els africans, conscients que es tractava d’un procés irrefrenable, van fer servir dues vies diferents: la revolució armada contra les potències europees o l’evolució progressiva política i institucional que desembocaria en la independència per passos successius.
Líbia
El 1950, l’Assemblea Nacional líbia, composta per un nombre igual de delegats de Cirenaica, Tripolitània i Fezzan, es va reunir a Trípolí i va designar rei Muhammad Idris al-Sanusi, emir de la Cirenaica i dirigent de la seca senussi. L’Assemblea va promulgar la Constitució el 7 d’octubre de 1951. I el 24 de desembre l’emir, ja amb la denominació règia d’Idris I, va proclamar la independència del Regne Unit de Líbia. El 1969, després d’un cop d’Estat militar que derroca la monarquia, el coronel Moammar al-Gaddafi accedeix al poder. Des del primer moment manifesta obertament l’hostilitat cap a Occident i ofereix el suport a organitzacions revolucionàries. El 1986, Ronald Reagan ordena a les forces aèries dels EUA de bombardejar objectius libis com a represàlia pels actes terroristes comesos contra ciutadans nord-americans.
Egipte i el Sudan
Durant els anys 1950 i 1951, el govern egipci va continuar demanant als britànics que abandonessin el país, que es trobava en règim de protectorat després de la derrota turca a la Primera Guerra Mundial. El 1951, l’Assemblea va denunciar el condomini i el tractat de 1936 i va proclamar Faruk I rei d’Egipte i el Sudan.
El 23 de juliol de 1952, el moviment nacionalista dels anomenats Oficials Lliures va fer un cop d’estat incruent que va destronar el rei Faruk i el va empènyer a l’exili. El 1953 es va proclamar la república d’Egipte, amb Mohamed Naguib com a primer president, encara que el poder era exercit realment per Gamal Abdel Nasser, president del Consell del Comandament de la Revolució, integrat per oficials que havien ordit la conspiració antimonàrquica. A l’abril de 1954 Nasser es va convertir en primer ministre; al novembre del mateix any, Naguib va ser destituït i Nasser va assumir l’autoritat executiva. El juliol de 1956 va ser elegit oficialment president de la república. El mateix any 1956 es va produir la crisi del Canal de Suez i la segona guerra araboisraeliana.
El 12 de febrer de 1953, la Gran Bretanya i Egipte signaren un acord que garanteix la independència del Sudan després d’un període de transició de tres anys. A finals del mateix any es van celebrar les primeres eleccions al Parlament sudanès, en les quals el Partit Unionista Nacional, proegipci, va aconseguir una victòria contundent. El 9 de gener de 1954, el primer govern compost completament per sudanesos va assumir el poder. Aquest dia marca l’inici oficial del període provisional de "sudanització", procés pel qual els sudanesos van rellevar tots els estrangers tant dels càrrecs polítics de responsabilitat com dels militars.
El Magrib
Al Magrib sota ocupació francesa els moviments independentistes no obtenen els resultats decisius fins a la derrota de la metròpoli a Indoxina.
La subversió del règim colonial s’inicia a Tunis, amb participació de les classes acomodades que somien amb una revolució a la turca, és a dir, amb una desislamització que permeti occidentalitzar la societat. El partit de la independència, Destur, creat el 1918, es reforma i pren el nom de Neo-Destur el 1934, sota la direcció de Habib Bourguiba, i integra sectors populars. Durant la Segona Guerra Mundial, Tunis és escenari de grans operacions bèl·liques i en acabar la contesa es troba endarrerit; no obstant això, París es resisteix a concedir mesures descolonitzadores; la guerrilla inicia l’activitat i, finalment, el 1956, Pierre Mendès-France concedeix un estatut d’autonomia que desembocaria en la independència.
La lluita del Marroc per la seva llibertat es va dirigir militarment als anys 20, sota la direcció d’Abd el Krim, contra França i l’Estat espanyol. Un partit conservador, Acció Marroquina, amb un programa independentista, va mantenir el vell somni, però és un moviment nou, l’Istiqlal (Independència), creat el 1934, qui prepara la insurrecció armada. Després de la guerra, el seu líder, el soldà Mohamed ben Yussef, organitza la resistència fins que el 1956 espanyols i francesos la reconeixen i el Marroc es converteix en monarquia, amb el soldà Mohamed V. El nou estat marroquí no va obtenir les fronteres actuals fins al 1969, en què desprès d’una guerra amb l’Espanya franquista va arrabassar a aquesta el territori d’Ifni.
Molt més complicat ha estat el procés d’Algèria, territori on vivien més d’un milió de colons francesos. L’arrencada del moviment nacionalista es pot datar el 1943, quan Ferhat Abbas publica el "Manifest al poble algerià". París considerava Algèria com una província i el Parlament francès va concedir successives mesures autonomistes, però el moviment independentista no acceptava la continuació dels lligams polítics amb la metròpoli i el FLN (Front d’Alliberament Nacional) inicià una guerra llarga, "guerra imbècil, sense sortida", com la va anomenar Guy Mollet, la duresa de la qual es va intensificar amb les activitats de les guerrilles urbanes. Alguns sectors francesos s’oposaven a qualsevol sortida descolonitzadora; el seu braç armat era un sector de l’exèrcit, d’organització clandestina, l’OAS, el cap visible de la qual va ser el general Salan. Les tensions amb l’exèrcit destacat a Algèria van desmuntar l’entramat de la IV República francesa i van provocar l’ascens del general Charles De Gaulle al poder, el 1958, i la instauració d’un règim presidencialista. En contra d’allò que esperaven els seus companys d’armes, De Gaulle va oferir l’autodeterminació als algerians, la qual cosa va produir el xoc amb l’OAS, desmantellada després de la detenció de Salan. Finalment s’va imposar com a solució inevitable la independència, reconeguda als acords d’Evian, de març de 1962.
L’Àfrica Occidental francesa
A l’Àfrica Occidental francesa, la metròpoli va intentar fomentar vincles mutus, en un assaig de federalisme, que es completarien amb els vincles amb la metròpoli, però la sèrie de territoris diferents, Senegal, Sudan, Mauritània, Guinea, Costa d’Ivori, Dahomey, Níger, Alt Volta, potser perquè les solucions van arribar tard, va pugnar per la independència incondicional, a la qual van accedir en un procés ràpid de dos anys, entre l’octubre de 1958 i el novembre de 1960.
Al plebiscit de setembre de 1958, Guinea va ser l’únic territori que va rebutjar la Constitució de la V República Francesa, la qual cosa va donar lloc immediatament al trencament de les relacions polítiques i econòmiques amb França. El 2 d’octubre de 1958 Guinea va accedir a la independència, amb Sekú Touré com a president, càrrec que va exercir fins a la seva mort el 1984.
Posteriorment es va frustrar l’intent de federació entre el Senegal, el Sudan Francès, Dahomey i l’Alt Volta. Tot i alguns projectes panafricanistes del senegalès Leopold Sédar Senghor o Félix Houphouët-Boigny, primer president de la Costa d’Ivori, va sorgir un mosaic d’estats, el mateix cas que a l’Àfrica Equatorial francesa, sense parar esment en la viabilitat territorial i econòmica d’aquests, la qual cosa ha generat situacions endèmiques de guerra civil, com al Txad.
El 1958, el Senegal va obtenir una autonomia plena, però no va aconseguir la independència fins al juny de 1960, en que es va convertir en part de la Federació de Mali, que estava integrada pel Senegal i el Sudan Francès (actualment Mali). El 20 d’agost de 1960, el Senegal va abandonar la federació i es va convertir en república independent. Senghor va ser el seu primer president i va repetir el mandat el 1963, 1968, 1973 i 1978.
El 1958, el Sudan Francès va votar la unió a l’acabada de crear Comunitat Francesa, i el 24 de novembre de 1957 es va proclamar la República Sudanesa. El 17 de gener de 1959 es va unir al Senegal per a formar la Federació de Mali, que va proclamar la independència el 20 de juny de 1960, amb Modibo Keita com a president. La Federació es va trencar al setembre, i l’antic Sudan Francès va mantenir el nom de Mali i Keita va romandre com a president de la nova República de Mali que es va proclamar el 22 de setembre de 1960.
El Dahomey, com a part de l’Àfrica Occidental, es va adherir a la França Lliure durant la Segona Guerra Mundial i el 1946 es va convertir un dels territoris francesos d’ultramar; el període 1958-1960 va ser república autònoma dins de la Comunitat Francesa. L’1 d’agost de 1960 va proclamar la independència. Hubert Maga, primer president del Dahomey independent, va ser derrocat el 1963 per l’exèrcit. Després de 1972, Mathieu Kérékou va prendre el poder amb un cop militar. El 1975 el país va passar a anomenar-se Benín.
Després de les reformes de la Unió Francesa el 1957, l’Alt Volta es va convertir, el 1958, en una república amb govern propi i membre de la nova Comunitat Francesa. Es va formar un govern presidit per Maurice Yaméogo, difigent de la Unió Democràtica de Volta. El 1959, l’Alt Volta s’uní al Consell de l’Entente, una associació formada per a interessos polítics i econòmics mutus, composta per la Costa d’Ivori, el Níger, el Dahomey (l’actual Benín) i Togo. El 5 d’agost de 1960, l’Alt Volta va accedir a la independència. El 1978, el país va canviar el nom oficial de l’Estat pel de Burkina Fasso.
El 1958 va ser proclamada la república autònoma del Níger dins la Communauté francesa, i el 3 d’agost de 1960, el Níger va accedir a la plena independència.
El 1944, Félix Houphouët-Boigny, un cap baulé, va fundar el Sindicat Agrícola Africà. Des d’aquesta organització va emergir el primer gran partit polític africà, el Reagrupament Democràtic Africà i la seva secció constituent, el Partit Democràtic de la Costa d’Ivori, tots dos dirigits perHouphouët-Boigny. El partit es va oposar a l’administració francesa i la tensió va produir incidents el 1949. El 1950 Houphouët-Boigny va reorientar completament la seva política i va començar a cooperar amb els francesos. El 4 de desembre de 1958 es va proclamar la República de la Costa d’Ivori, com a membre de la Comunitat Francesa. Després de les eleccions de 1959, Houphouët-Boigny es va convertir en primer ministre i va ser elegit president de la República el novembre de 1960, la qual cosa va precedir a la proclamació de la plena independència el 7 d’agost d’aquest any.
L’Àfrica britànica
A l’Àfrica britànica van sorgir intel·lectuals que havien estudiat en universitats de la metròpoli, com Kwame Nkrumah. El 6 de març de 1957 Ghana (fins aleshores anomenada Costa d’Or) esdevé la primera colònia de l’Àfrica subsahariana que obté la independència. El màxim dirigent del nou Estat, Kwame Nkrumah, va passar a ser el portaveu més significat el moviment panafricanista, l’objectiu del qual era aconseguir la unió de tot el continent africà per tal de millorar les condicions de vida de tots els seus habitants.
La política descolonitzadora britànica es caracteritza per la tàctica dels passos successius i per l’intent de preparar els pobles colonitzats en l’exercici d’institucions copiades de les europees. En altres casos, com ara el de Kènia, el procés d’independència no va ser tan "polític" ni progressiu com el de Ghana.
El Mau-Mau, moviment nacionalista (1952-1956) contra el domini britànic a Kènia es va originar després d’un llarg període de creixent ressentiment causat principalment per l’expropiació de terres. Cansada del fet que les seves reivindicacions fossin ignorades, la comunitat africana i en especial els kikuyu, un dels grups ètnics més nombrosos de Kènia, va radicalitzar gradualment les seves accions. El 1951, van esclatar alguns brots de violència i el 1952, la societat secreta kikuyu coneguda com Mau-Mau va iniciar una campanya de violència contra els europeus i els africans botiflers. A l’octubre de 1952, els britànics van declarar l’estat d’emergència i van desplegar tropes per esclafar la rebel·lió. Jomo Kenyatta, líder de la Unió Africana de Kènia, el partit polític kikuyu més important, va ser detingut i acusat d’organitzar el Mau-Mau. El 1953 fa ser condemnat a set anys de presó i dos d’exili. Quan la rebel·lió va ser sufocada el 1956, havien mort 11.000 rebels; 80.000 homes, dones i nens kikuyu estaven confinats en camps de concentració i uns cent europeus i 2.000 africans lleials als britànics havien perdut la vida. Tot i que va fracassar militarment, la rebel·lió Mau-Mau va comportar el reconeixement de les reivindicacions africanes i va originar un seguit de canvis que van desembocar en la independència de Kènia. Vers el 1956, quan va acabar la rebel·lió, les autoritats colonials britàniques havien abandonat la política favorable als assentaments de colons blancs. Es va formar un nou partit polític africà, la Unió Nacional Africana de Kènia (KANU), que va obtenir la majoria parlamentària a les eleccions generals prèvies a la independència celebrades el 1961. Tanmateix, el KANU va rebutjar de formar govern mentre Kenyatta continués empresonat. Posat en llibertat el 1961, va conduir el partit cap a una decisiva victòria electoral el 1963, i el 12 de desembre d’aquest any Kènia es va convertir en estat independent.
On apareixia un dirigent prestigiós, la transformació resultava més fàcil per als britànics; aquest va ser el cas de Milton Obote, que va ser el fundador (1960) del Congrés Popular d’Uganda, amb el qual va conduir Uganda a la independència, proclamada el 1962. El 1971, un cop d’estat dirigit per Idi Amin Dada va derrocar a Obote. Amin va exercir una dictadura tirànica i cada cop més sagnant. El 1972 va expulsar uns 70.000 membres de la comunitat asiàtica a Uganda, va nacionalitzar les companyies estrangeres i la seva repressió va provocar la mort d’uns 300.000 ugandesos. El 1979, amb el país en la fallida econòmica, Amin va ser derrocat per una força d’invasió procedent de Tanzània que tenia el suport de rebels ugandesos.
A les altres colònies els problemes ètnics o tribals van complicar el procés; per exemple, Nigèria estava constituïda pels haussa al nord, els ibo a l’est i els yoruba a l’oest; la independència va produir enfrontaments tribals i la sagnant guerra de Biafra, el reducte del poble ibo.
La República de Biafra va existir des de 1967 fins el 1970, al sud-est de Nigèria. Els ibos, de religió cristiana, van desenvolupar un fort moviment separatista durant el decenni de 1960 en resposta a es matances d’ibos realitzada pels pobles haussa i fulani, de religió musulmana, que aleshores dominaven el govern federal africà. El nombre de víctimes ibos va oscil·lar entre 10.000 i 30.000.
Avançant-se a una més gran violència i repressió, la Regió Oriental de Nigèria, dirigida pel tinent coronel Odumegwu Ojukwu, va proclamar la indepèndencia com a República de Biafra el maig de 1967, quan el govern federal nigerià, encapçalat per Yakubu Gowon, va anunciar la intenció de dividir el territori de manera que els ibos perdrien l’accés al mar i a les riques zones petrolíferes. Aquest acte de secessió va precipitar la guerra que, iniciada el juliol d’aquest any, va durar fins el 15 de gener de 1970, quan els biafrenys van signar la rendició formal davant les forces governamentals, que disposaven del suport de l’antiga metròpoli, Gran Bretanya, i de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Després del conflicte, a causa de l’escassetat d’aliments van morir de gana prop d’un milió de persones.
Encara que des del decenni de 1950 la independència africana ja era un procés en marxa, el 1960 és l’any del continent: disset territoris accedeixen a la independència. Alguns dels processos independentistes van obrir conflictes que en part són neocolonials, provocats pel desig de les potències de continuar explotant els recursos econòmics de les excolònies. Un exemple típic és el de la independència del Congo Belga. Després de la conferència panafricana d’Accra (1959) Bèlgica va decidir convocar eleccions com a pas previ a la independència; a la capital, Leopoldville, va obtenir majoria el partit ABAKO de Joseph Kasavubu, a la resta del territori el Moviment Nacional Congolès de Patrice Lumumba, que es proposava d’instal·lar un règim revolucionari, sense connexions amb la metròpoli. Alguns grups financers internacionals, i en concret la Unió Minera de l’Alt Katanga, en contacte amb oficials de l’exèrcit belga i amb el govern dels EUA, van preparar la secessió de la més rica província minera, Katanga, que seria regida per Moïse Kapenda Tshombé; cinc dies abans de la independència, el juny de 1960, ja circulaven documents amb el segell de l’Estat de Katanga. La independència assenyala així l’esclat dee la guerra civil, la pressió del primer ministre Lumumba per les tropes katanguenyes i el seu assassinat.
Posteriorment es va produir un conflicte d’interessos entre companyies britàniques, com la Tanganika Concessions, que participava en l’explotació de d’urani i el cobalt de Katanga, i inversors nord-americans, la qual cosa va inclinar el govern de Washington a donar un viratge a la seva política, oposar-se a la secessió de Katanga i donar suport al coronel Mobutu Sese Seko, que era al poder des de setembre de 1960, perquè unifiqués el país. La crueltat de Mobutu en la persecució dels seus enemics polítics, fent servir l’engany i promeses falses d’amnistia, no va ser cap obstacle per al suport nord-americà. El Congo constitueix, per tant, un cas clar de neocolonialisme, o amb expressió de Tibor Mende, de recolonització; el Zaire (nom nou que adopta el territori) és políticament independent, però la seva supervivència com a Estat o el seu esmicolament depèn dels interessos de les potències o potser en més gran grau dels de les grans companyies internacionals que exploten les seves riqueses.
Les colònies portugueses i espanyoles
Després de 1962, solament les colònies portugueses i espanyoles subsisteixen com un anacronisme en un continent que ha conquerit la independència; el 1968 Espanya concedeix la independència a la Guinea Equatorial, i Angola, Moçambic i els altres territoris portuguesos l’aconsegueixen després del viratge de la política metropolitana que provoca la revolució d’abril de 1974 a Lisboa. El 1975, l’administració espanyola lliura el territori del Sàhara al Marroc i Mauritània.
Durant el decenni de 1950 va sorgir un moviment nacionalista a Angola, el qual el 1961 va començar una guerra de guerrilles contra els portuguesos. Tanmateix, els nacionalistes es van dividir en tres grups rivals, el Front Nacional per a l’Alliberament d’Angola (FNLA), el MPLA, i UNITA. Tot i la seva potència militar, cap d’aquests grups es va imposar a l’exèrcit portuguès fins a la revolució de Portugal a l’abril de 1974. Després, el nou règim de Lisboa va acordar un traspàs de poder, i l’11 de novembre de 1975 Angola va accedir a la independència.
Dos governs van afirmar que representaven el nou Estat angolès: l’un format per el MPLA a Luanda, l’altre per UNITA a Huambo. Les superpotències es van implicar a la guerra civil: el MPLA va rebre el suport de l’URSS i va ser ajudat per tropes cubanes, mentre Sud-Àfrica, els EUA i altres potències occidentals s’aliaren amb UNITA i el seu líder, Jonas Savimbi. A l’inici de 1976, el MPLA havia guanyat més domini, i el seu dirigent, Agostinho Neto, que també era el president del país, a poc a poc va ser reconegut al món.
L’administració portuguesa sobre Moçambic va ser autocràtica, en particular durant la dictadura d’António Salazar. Els treballs forçats i els tractaments durs van arruïnar la cultura africana. Portugal va imposar als africans l’assimilació de la cultura portuguesa, però el sistema va donar rendiments escassos. La política de colonització portuguesa també va fracassar: el 1965 solament residien a Moçambic 65.000 blancs, en la majoria colons portuguesos. El 1964 va començar una revolta en contra del govern portuguès, data en què les guerrilles del Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO) van abandonar Tanzània. La guerra subsegüent va finalitzar després de la "Revolució dels clavells" a la metròpoli (1974). El 25 de juny de 1975 el país es va independenditzar. El FRELIMO, dirigit per Samora Machel, va promoure l’establiment d’un Estat Marxista, va nacionalitzar la indústria i va col·lectivitzar l’agricultura. L’èxode de la majoria dels blancs, que formaven la classe tècnica i qualificada professionalment va debilitar l’economia nacional.
El 1904, Fernando Poo i Río Muni es van convertir en els territoris espanyols del Golf de Guinea, més tard coneguts com la Guinea espanyola. El 1960 el territori es va dividir en dues províncies; el 1963 el règim franquista les reunifica com a Regió Equatorial autònoma. El 12 d’octubre de 1968 aquest territori va passar a ser la República independent de Guinea Equatorial, amb Francisco Macías Nguema com a president. D’antuvi el país va ser una federació de les dues províncies anteriors, i el 1973 va passar a ser un Estat unitari. El 1972 Nguema es va nomenar a ell mateix president vitalici. A causa de polítiques extremadament restrictives i dictatorials, més de 100.000 persones van escapar a països veïns. El 1979, Nguema va ser derrocat per un cop militar, jutjat per traïció, i executat. El seu nebot, el coronel Teodoro Obiang Nguema va encapçalar el cop, i posteriorment es va convertir en president.
A principis del decenni de 1970, els nacionalistes sahrauís, organitzats en el Front Polisario (acrònim de Front Popular d’Alliberament de Saguía el-Hamra i Río de Oro) van reclamar la independència del Sàhara espanyol. Mentrestant, Algèria, Mauritània el el Marroc van reclamar també el territori. A finals de 1975, el rei Hassan II del Marroc va organitzar una invasió massiva no violenta contra el Sàhara espanyol, coneguda com la Marxa Verda. Espanya, en difícil situació política interna després de la mort del dictador Francisco Franco, va consentir a cedir el territori a Mauritània i el Marroc (Acords de Madrid, 1975). Espanya va desallotjar la colònia al febrer de 1976; dos terços de l’anterior Sàhara espanyol aleshores van ser ocupats pel Marroc i la resta, per Mauritània. Algèria va protestar pel repartiment i va donar suport al Front Polisario en el seu intent de transformar l’antiga colònia en un Estat independent sota el nom de República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Les guerrilles del Polisario, amb base a Algèria, van llançar assalts contra els posts mauritans i marroquins al Sàhara Occidental de 1976 a 1978. Quan Mauritània va retre la seva part i signà la pau amb el Polisario el 1979, el Marroc es va annexionar tot el Sàhara Occidental.
Després de 1975, a l’Àfrica resten en situació colonial les ciutats de Ceuta i Melilla i les illes Canàries, les quals es troben sota la fèrula espanyola.
