La construcció del mur de Berlín (1961)

Alemanya i Àustria l’endemà de la Segona Guerra Mundial

La caiguda del mur de Berlín i la segona reunificació d’Alemanya

Segons els acords signats en el seu temps entre la República Federal d’Alemanya (RFA) i els Aliats, l’antiga capital del Reich no formava part de la RFA. Situada a l’interior de la República Democràtica Alemanya (RDA) i dividida en quatre sectors d’ocupació (nord-americà, soviètic, britànic i francès), era la via de sortida obligada per tots els qui decidissin abandonar la RDA i refugiar-se a l’Oest. Durant els primers mesos de 1953 més de cent vint mil alemanys orientals havien abandonat la RDA i a través de la part occidental de la ciutat van passar al territori de l’Alemanya Federal. Aquesta situació resultava insostenible per a la RDA i per al prestigi del camp socialista i de la Unió Soviètica.

El 27 de maig de 1953, a dos mesos de la mort de Stalin, el temut cap de la seguretat, Lavrentij Pavlovič Berija, en una reunió del politburó del PCUS es va pronunciar en favor d’una Alemanya unificada i neutral sense posar cap condició quant a l’ordenació política. A la pràctica, la proposició equivalia a una liquidació de la RDA i, per tant, va trobar la reacció negativa de Walter Ulbricht, president del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (Sozialistische Einheitspartei Deutschlands, SED) i d’alguns membres del mateix politburó soviètic. Pocs dies després, el 16 i 17 de juny, Berlín era l’escenari d’una revolució obrera que es va estendre també a d’altres ciutats de l'Alemanya oriental. Arran d’aquest fet nou i inesperat, la rebuda de la proposició sobre Berlín va equivaler si no a una rendició, sí a un desprestigi. És per això que no solament no es va formalitzar, sinó que es va assumir com un dels càrrecs d’acusació contra Berija en l’ajustament de comptes que va portar a la seva liquidació i execució.

Per tant, la qüestió de Berlín era una espina per a la Unió Soviètica. El 27 de novembre de 1958 l’URSS va dirigir una nota a les potències occidentals en la qual els comunicava el propòsit ferm de signar un tractat de pau amb la RDA i els donava sis mesos de coll per trobar un modus vivendi per a l’estatus de Berlín, transcorregut el qual termini aquestes potències haurien de tractar directament amb el règim d’Ulbricht.

Hom creu que la iniciativa de Nikita Khruitxtxov d’enviar aquesta nota es va deure al fet que els governants de la RDA el pressionaven, preocupats per la situació insostenible produïda arran de l’autèntic èxode que tenia lloca la RDA cap a l’Occident (entre 1949 i 1958, més de dos milions dos-cents mil pròfugs), i també per part de la Xina comunista, que a l’agost havia bombardejat les illes Quemoy i Matsu (en poder dels nacionalistes de Chiang Kai-shek) i que no cessava d’exercir pressions sobre Moscou per dissuadir l’URSS que abandonés l’actitud de perseverar amb els EUA, la qual la Xina titllava de massa conciliadora.

D’altra banda, el del 27 de novembre tampoc no era un ultimàtum: a principis de 1959, després d’una reunió entre el secretari d’Estat nord-americà John Foster Dulles amb el vicepresident soviètic Anastas Ivanovič Mikojan, el termini de sis mesos que preveia la nota del 27 de novembre va quedar anul·lat per part soviètica. Així es va atenuar la tensió fins a tal punt que al juliol de 1959 Khruitxtxov va ser convidat a visitar els EUA. Hi va arribar el 15 de setembre i hi va romandre fins al 27 del mateix mes. Va viatjar per tot el país i en cada etapa va proporcionar pinzellades de color als periodistes que seguien aquest esdeveniment espectacular. El darrer comunicat que es va redactar al final del seu viatge en una reunió a Camp David era d’allò més genèric, però no contenia cap al·lusió a la qüestió de Berlín. Tot semblava indicar que les relacions entre totes dues superpotències es mantenien correctes fins que, l’1 de maig de 1960, va arribar la notícia que un avió espia nord-americà, U2, havia estat abatut a l’espai aeri de la Unió Soviètica. D’antuvi, el Departament d’Estat dels EUA va negar que es tractés d’un avió espia, però davant l’evidència de les proves presentades pels soviètics va haver d’admetre-ho. Es tractava d’una pèssima notícia per a la cimera que s’havia de fer entre Eisenhower i Khruitxtxov, la convocatòria de la qual s’havia acordat durant l’estada a Amèrica d’aquest darrer. De fet, la reunió, que es va fer a París el 16 de maig, va ser un fracàs. Durant el seu transcurs, Khruitxtxov no va saber renunciar a la temptació de fer un sermó a un Eisenhower incòmode. Al setembre, un Khruitxtxov encara més extravertit es va reunir amb Fidel Castro a Nova York i va animar amb la seva còlera una sessió de l’Assemblea General de l’ONU, dos gestos que no contribuïen gens ni mica a millorar les relacions amb els EUA. A la cimera de juny de 1961, en la qual es va trobar a Viena amb el nou president nord-americà, John Fitzgerald Kennedy, tampoc no es va arribar a cap resultat.

Mentrestant, a Berlín l’èxode cap al costat occidental de la ciutat havia assolit proporcions bíbliques i el govern de la RDA renovava les pressions sobre l’URSS perquè les mesures previstes a la nota del 27 de novembre de 1958 s’apliquessin d’una vegada per sempre, però els dubtes dels soviètics persistien. La solució a què es va arribar va ser la d’erigir el mur de Berlín. Per aturar l’èxode de població que afeblia la RDA, el govern d’Erich Honecker va ordenar a l’exèrcit i a la milícia, els Kampfgruppen ("grups de combat"), de construir un mur, en la nit del 13 d’agost de 1961, a la frontera de Berlín-Est amb Berlín-Oest. Aquestes fortificacions van ser substituïdes ràpidament per un mur de formigó de 47 Km de llargària i de 4 m d’alçària, que va deixar tan sols dos punts de pas, intensament controlats, entre les dues parts de la ciutat. Des d’aleshores ja no era possible abandonar la RDA.

La retòrica habitual de la RDA va anunciar oficialment que el mur constituïa una mesura "antifeixista" destinada a prevenir qualsevol temptativa d’invasió de part de la RFA. De fet, es tractava d’una decisió que permetia pràcticament i simbòlica a Khruixtxov i a Honecker de reforçar el teló d’acer i de refermar la força i la cohesió del camp comunista.

El mur de Berlín ha passat a la història com el símbol de la divisió d’Europa, com el mur de la vergonya, i així va ser. Però també és cert que la seva construcció, que deixava indemnes els drets dels aliats occidentals sobre els sectors de la societat que ells controlaven, representava un clar pas enrere pel que fa a la nota del 27 de novembre i sobretot pel que fa a les demandes dels governants de la RDA. La signatura d’un tractat de pau per separat amb aquesta darrera es va ajornar de fet per a temps millors. El mateix Kennedy va confessar als seus col·laboradors que "no és una bona solució, però un mur és tremendament (bell a lot) millor que una guerra". La qüestió de Berlín, doncs, no estava resolta, sinó hivernada.

Per saber-ne més:

La República Democràtica d'Alemanya