La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat/seglexx/


La independència d’Algèria



Imatges de la guerra d’independència d’Algèria
La guerra d’Indoxina



El final de la Segona Guerra Mundial havia accelerat el procés de descolonització. Però França, amb un Imperi colonial que es desmembrava de mica en mica, maldava per tractar el problema algerià com un simple afer intern.

A diferència de les altres possessions franceses, Algèria, colonitzada des de 1830, depenia del ministeri de l’Interior i hi residia també una important població europea. A més a més, els seus jaciments de petroli i de gas podien garantir la independència energètica respecte a França. Algèria era, per a la metròpoli, un súbdit especialment sensible.
 

L’auge del nacionalisme algerià

A Algèria s’havien anat produint tres moviments nacionalistes. Les seves posicions oscil·laven entre la petició d’una autèntica integració per als musulmans i la reivindicació oberta de la independència. Es van unir el 1943: el seu Manifest del poble algerià reclamava la constitució d’un estat independent. L’agitació va anar guanyant terreny. El 8 de maig de 1945, un motí a Stif va provocar 103 morts entre els europeus i, segons es va dir, 5.000 entre els algerians. L’adopció, el 1947, d’un nou estatut per a Algèria no va reduir pas la tensió: un milió d’europeus hi tenien una representació igual a la concedida als nou milions de musulmans. Els independentistes, encapçalats per Messali Hadj, es van radicalitzar i llançaren el Moviment pel triomf de les llibertats democràtiques, el MTLD. Alguns militants (Budiaf, Bitat, Belkacem Krim, Ait Ahmed, Ben Bella i Jider) volien donar vida a la guerrilla. Van fundar un comitè revolucionari del qual va sorgir el Front d’alliberament nacional. El 1954, l’FLN solament era un grup armat.
 

La guerra d’alliberament

L’1 de novembre de 1954 van tenir lloc els "fets d’Algèria": els nacionalistes van organitzar un bon nombre d’atemptats espectaculars. Durant quatre anys, els governs de la IV República francesa van intentar de mantenir la colònia sota el control de la metròpoli. Jacques Soustelle, nomenat governador el 1955, va proposar reformes que apuntaven cap a la integració dels musulmans. Però el 1956, Algèria va veure que Tunísia i el Marroc, veïns seus, aconseguien la independència. Amb la seva ajuda, I’FLN es va reforçar. La insurrecció, inicialment restringida a l’Aurès, no parava d’estendre’s. Aquell mateix any, el Front republicà (que aplegava l’esquerra no comunista) va reconèixer la "personalitat algeriana". Tanmateix, davant l’oposició dels pieds-noirs (europeus d’Algèria), el govern de Guy Mollet es va fer enrere. Robert Lacoste, que va succeir a Soustelle en el càrrec de governador, va rebre la missió d’aconseguir la fi de les hostilitats per les armes. L’exèrcit va ser reforçat: va passar de 100.000 homes a 400.000 en tan sols un any. L’FLN es va replegar i va començar a entreveure la possibilitat d’una solució negociada. Però, el mes d’octubre, un avió noliejat pel govern marroquí va ser desviat cap a Alger; cinc caps nacionalistes van ser detinguts. Entre aquests hi havia Ahmed Ben Bella, el qual va ser reclòs a França fins l’any 1962. Un cop més, tot va quedar en suspens.

L’FLN va obrir la batalla d’Alger, entre el gener i el setembre de 1957. Els atemptats es van multiplicar. L’Exèrcit d’alliberament nacional continuava resistint a l’interior del país: el congrés de Soummam (agost de 1956) n’havia reforçat la unitat. El febrer de 1958, França va bombardejar un poble fronterer tunisià, Sakiet-Sidi Yusef. i hi va provocar 69 morts.

El clam internacional va fer témer als pieds-noirs que França acabés sacrificant els seus interessos. El 13 de maig de l’any 1958, els francesos d’Algèria van sortir al carrer i tot seguit van ocupar les dependències del govern general, a Alger.
 

El retorn del general de Gaulle

Davant els motins i la insubordinació d’una part de l’exèrcit el president René Coty va fer una crida al general de Gaulle. Investit president del consell l’1 de juny de 1958, de Gaulle va obtenir plens poders durant sis mesos. Aquesta crisi va donar el cop de gràcia a la IV República.

El 4 de juny, la multitud va cridar "Algèria francesa". De Gaulle hi va respondre "Francesos, us he entès". Va oferir la "pau dels valents" al govern provisional de la república d’Algèria (GPRA), que s’acabava de constituir. El GPRA la va rebutjar. L’exèrcit, comandat pel general Challe, va subdividir eficaçment el país, però la guerra continuava. La solució solament podia ser política. De Gaulle es va pronunciar a favor de l’autodeterminació el 16 de setembre de 1959. Considerant-se traïts, els pieds-noirs van assetjar Alger el gener: les tropes hi van haver d’intervenir per posar fi a la "setmana de les barricades". De Gaulle es va mostrar partidari de la independència en la conferència de premsa de l’11 d’abril de 1961. Salan, Challe, Zeller i Jouhaud ("un grapat de generals retirats", segons de Gaulle) van provocar una temptativa sediciosa que va ser ràpidament avortada. Salan va passar a encapçalar la OAS, però no va poder impedir la signatura dels acords d’Évian, el 19 de març de 1962. L’1 de juny del mateix any, els algerians van aprovar la independència.
 

L’Algèria independent

Tanmateix, des de l’estiu de 1962 un conflicte enfrontava el GPRA amb el "buró polític" format al voltant de Ben Bella. El nou estat va arribar a estar al punt de la guerra civil. El 25 de setembre de 1962, l’Assemblea nacional constituent va proclamar el naixement de la República democràtica i popular d’Algèria. El país es va embrancar en una revolució socialista, però va caure en la desorganització per l’èxode de 800.000 europeus. La Constitució va ser promulgada el 8 de setembre de 1963 i Ben Bella va ser elegit president. No obstant això, la inestabilitat va continuar: l’FLN, partit únic, es veia pertorbat pels nombrosos corrents que hi aparegueren. L’1 de juny de 1965, Boumedian va derrocar Ben Bella i va instaurar un règim militar.
 

Els acords d’Évian

El retorn del general de Gaulle al poder, el juny de 1958, va marcar l’inici de veritables negociacions entre el govern francès i l’FLN. Les dues parts dubtaven a l’hora de signar un acord, i les negociacions de Melun (25-29 de juny de 1960) van fracassar. Però el GPRA es va disposat a reprendre-les a partir del gener de 1961. Les qüestions quant a la fi de les hostilitats, l’estatut dels europeus i el control del Sàhara constituïen els punts principals de la divergència. Ajornada al juny, la discussió va tornar a començar el juliol amb el mateix poc èxit. Durant la tardor de 1961 i l’hivern de 1962, l’OAS va desfermar una campanya de violència. El GPRA i els mandataris francesos van tornar a seure per negociar, i els acords d’Évian es van signar el 19 de març de 1962. França va renunciar al Sàhara i els algerians es van pronunciar en un referèndum sobre la independència. Els francesos d’Algèria serien indemnitzats. França hi mantindria un contingent de 80.000 homes durant tres anys i conservaria els aeròdroms saharians durant cinc anys i la base naval d’El-Marsa-El-Kebir. Les noves autoritats no van aconseguir pas de garantir la coexistència de francesos i algerians i una gran majoria de pieds-noirs van decidir d’anar-se’n. 

L’OAS

Els partidaris de l’Algèria francesa van organitzar un moviment de desesperats, encarregat d’impedir el que ja era inevitable.

Sorgida del fracàs de la temptativa sediciosa de l’abril de 1961, l’Organization Armée secrète era dirigida pel general Salan. Jouhaud, Gardy, Argoud, Godard i Gardes, tots alts comandaments, en van ser nomenats caps militars. De fet, l’objectiu de l’OAS era ben simple: mantenir una Algèria francesa. A la tardor de 1961 i durant l’hivern de 1962 va practicar un terrorisme cec i va multiplicar els assassinats, tot i que sense aconseguir matar , que va estar diverses vegades en el punt de mira. Paradoxalment, els seus actes violents obligaren el GPRA a negociar. Després de la signatura dels acords d’Évian, l’OAS va iniciar una política de desgast: va incendiar la facultat d’Alger, va sabotejar instal·lacions petrolieres, va destruir i escoles i assassinà funcionaris. Tot va ser inútil: l’exèrcit va disparar contra els manifestants el 26 de març de 1962, al carrer d’Ísly a Alger. El darrer combat per l’Algèria francesa es va saldar amb 49 morts i 200 ferits.

El congrés clandestí de la Soummam

L’FLN va intentar d’unificar el moviment d’alliberament, emmanillat per les dissensions internes i, sobretot, pel moviment clandestí dels partidaris de Messali Hadj.

El 24 d’agost de 1956, es va iniciar a la Soummam una reunió dels responsables de les cinc circumscripcions militars en què es dividia el país (aquell mateix any se’n va crear una més), per unificar tots els insurrectes. L’Exèrcit d’alliberament nacional (FLN) va començar a ser tutelat per un estat major únic sota el comandament de Belkacem Krim, un dels fundadors de l’FLN. El consell nacional de la revolució, amb trenta-quatre membres, i el comitè de coordinació i execució, amb cinc militants, van ser encarregats de definir i posar en marxa la línia política de l’FLN. Així doncs, els combatents van refermar els seus objectius: la creació d’una república social i democràtica, i el manteniment d’una direcció col·legiada. Aquest ideari va donar cohesió al moviment, tot i que solament fins l’endemà de la victòria.

L’opinió pública francesa i Algèria

Favorable en principi a l’Algèria francesa, la metròpoli s’anà cansant d’aquella "guerra immunda". El 1962, un 90% dels electors aprovaren la independència.

Oficialment, les accions de l’exèrcit només eren "operacions de manteniment de l’ordre" contra els "terroristes". Després de les matances de Constantina (1955), els socialistes evocaren una "guerra imbècil i sense sortida" abans de canviar de rumb i enviar-hi l’exèrcit. Per la mateixa època arribaren a França les primeres denúncies contra els mitjans usats per posar fi als moviments dels gerrillers algerians. Religiosos, estudiants i sindicalistes van denunciar les accions de l’exèrcit, demanaren per la "desaparició" del matemàtic Maurice Audin i van defensar el periodista comunista Henri Alleg que publicà el 1957 La Question, prohibida tot seguit. Els "portavalises", aplegats al voltant de Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir feien passar per la frontera els diners recol·lectats per l’FLN a la metròpoli. Foren jutjats i condemnats el 1962.



Per saber-ne més: