L’era de Brejnev a la Unió Soviètica
La desestalinització (1953)
La
ruptura sinosoviètica (1956)
En l’avinentesa del XXIè Congrés del PCUS el 1961, Nikita Khruixtxov
va intentar de rellançar la desestalinització.
En va obtenir la retirada de les despulles de Stalin del mausoleu on reposava al costat de Lenin i l’exclusió del partit dels
estalinistes que se li havien oposat entre 1956 i 1957. Però aquesta desestalinització
tenia els seus límits. El decenni de 1960 va veure un retrocés de l’antiestalinisme i una revifalla del crèdit en favor de Stalin, pare de l’edificació del comunisme, del PCUS i vencedor
a la Segona Guerra Mundial.
Finalment, les iniciatives reformistes i les crisis de la Guerra Freda van costar el càrrec a Khruitxtxov. Dins el procés que es va instruir a poc a poc en contra d’ell, hom li va retreure, especialment, els fracassos en matèria de política agrària i industrial, però igualment la seva política exterior (guerra del Vietnam, crisi dels míssils de Cuba, qüestió de Berlín). L’endemà de l’anunci d’una nova sèrie de reformes econòmiques, el 15 d’octubre de 1964, va ser rellevat de les seves funcions i reemplaçat per Aleksej Nikolajevic Kosygin a la presidència del Consell dels Ministres i per Leonid Brejnev al capdavant del PCUS. Un dels seus fidels, Anastas Ivanovic Mikojan, va cedir la presidència del Soviet Suprem a Nikolaj Viktorovic Podgorny.
Brejnev, nou amo de l’URSS i del bloc soviètic
Entre 1965 i 1970, Brejnev i Kosygin van treballar plegats. Sense aportar transformacions radicals en les grans opcions polítiques i econòmiques de l’URSS,
van acomplir un cert nombre de reformes: autonomia comptable de les empreses,
autonomia més gran dels kolkhozos per assegurar uns millors ingressos als
agricultors, inici d’una cooperació amb l’Oest arran de la visita de
Charles
De Gaulle a Moscou (1966), rehabilitació dels tàtars de Crimea, signatura d’un tractat de no-proliferació d’armes atòmiques (juliol de 1968). Tanmateix, la tensió amb la Xina de Mao i la repressió de la Primavera de Praga (1968)
van recordar que les regles del joc en l’afirmació del poder soviètic i en el seu vot d’hegemonia sobre el món comunista no havien canviat.
L’endemà de la repressió a Txecoslovàquia, l’URSS va refermar la seva autoritat, sobretot a Albània, Polònia, Romania (gràcies a la pseudocomplicitat de Nicolaie Ceauşescu) i Iugoslàvia. A partir d’aleshores, Brejnev era un dels principals caps d’aquesta política de reglaciació. Reelegit secretari general del PCUS el 1976, es va beneficiar de la sortida de Podgorny el 1977: D’aleshores ençà va acumular les funcions de president del Consell i de president del Soviet Suprem. Es va proclamar una nova Constitució aquest mateix any, la qual substituïa la noció d’"Estat del poble tot sencer" per la "dictadura del proletariat". Però, en els fets, l’URSS va continuar essent monolítica i Brejnev, per certs aspectes, va intentar fins i tot de reinstaurar un culte de la seva personalitat que recordava els anys de Stalin.
