La Xina, des de la Revolució Cultural ençà
El triomf del comunisme a la Xina (1949)
La
ruptura sinosoviètica (1956)
El fracàs absolut del gran salt cap endavant va despertar dues crítiques dins el Partit Comunista Xinès contra la figura de Mao Zedong. Peng Dehuai, ministre de defensa, va obligar el "gran timoner" a fer una autocrítica pública. Els intel·lectuals, els artistes i l’alcalde de Pequín el van secundar. A partir de 1959, doncs, Mao va deixar de ser president de la República i el càrrec va correspondre a Liu Shaoji. Tanmateix, Mao va continuar exercint una forta influència sobre el partit, la població i l’exèrcit i va rebre el suport d’alts dirigents militars com Lin Biao. Més i més autoritari i convençut d’entendre la realitat xinesa, Mao va decidir canviar la societat d’una manera definitiva: a partir de 1962 va actuar contra la burocràcia del partit.
La lluita pel poder
La situació xinesa estava estretament relacionada amb l’evolució interna de la Unió Soviètica, marcada al seu torn per la denúncia de Nikita Khruixtxov contra els excessos de l’estalinisme [desestalinització] i per un esperit d’obertura als Estats Units. En opinió de Mao, això constituïa una autèntica traïció a l’ideari marxista-leninista: ni que fos parcialment, l’URSS començava de restaurar el capitalisme, mentre la burocràcia hi defensava interessos particulars en detriment dels del "poble". Havent, doncs, constatat que els seus col·laboradors es deixaven arrossegar per les idees nefastes de Khruixtxov, Mao va decidir d’eliminar els "contrarevolucionaris" i reivindicar una "joventut d’avantguarda", més pura, més "roja"... Va exalçar el mèrit dels soldats, que, segons ell, representaven l’heroi revolucionari de debò.
La revolució cultural va començar el novembre de 1965. En van ser les primeres víctimes el ministre de Cultura i els escriptors, per bé que, a partir de 1966 les purgues van adquirir un caire més polític, quan Mao va decidir eliminar els seus competidors més resolutius. Liu Shaoqi va ser objecte d’una campanya de difamació i, aviat, destituït de tot càrrec: objecte dels abusos de la guàrdia roja -com ho va ser també la seva dona-, va morir el 1969 a la presó. Altres van viure una situació semblant. Den Xiaoping va ser apartat de la vida pública. Mao es va envoltar de col·laboradors addictes i fidels, entre els quals Chen Boda, antic secretari seu, i una capelleta d’ideòlegs. Aquest grup, al quan Mao mateix va donar el nom de la "Banda dels Quatre", era format per Jiang Qing, la seva dona, i per Wang Hongwen, Shang Chunquiao i Yao Wenyuan, tres partidaris abrandats de la revolució cultural. Aquest grup va dirigir personalment les accions empreses per joves xinesos fanatitzats, la majoria dels quals eren estudiants.
La Xina sacrificada
Amb manipulacions, Mao va enrolar aquest jovent en l’organització paramilitar dels "guàrdies rojos", que executaven les seves ordres sense miraments i li professaven un cultre real. Eren a milions i milions els qui desfilaven davant el "gran timoner" i portaven el Llibre vermell com si fos una arma o un talismà. No en tenien prou de recitar diferents fragments d’aquella obra que recollia el pensament de Mao Zedong, sinó que adoptaven mètodes radicals per liquidar individus i institucions. Mao els va atorgar grans poders, els encoratjà a alçar-se contra els seus professors o contra tots els símbols de la Xina antiga i de la "societat burgesa": la religió dels avantpassats, el cunfucianisme, els llibres, la música, l’arquitectura, l’art burgès... i els dirigents del partit. Van humiliar i jutjar públicament els seus "enemics", cremaren llibres i obres d’art; la Xina se submergí tota sencera en un remolí de bogeria destructiva. El 1966 la revolució cultural també va arribar fins a les fàbriques i les granges, i la producció va caure en picat a conseqüència dels actes destinats a preservar la puresa ideològica. Deportats al camp per "rehabilitar-se" per mitjà del treball manual, molts artistes, professors i intel·lectuals van patir tota mena de maltractaments i moriren a causa de les severes condicions de vida que s’hi donaven.
De primer moment, Mao Zedong els va concedir l’ajuda de l’exèrcit xinès, que els va ajudar a organitzar-se i armar-se. Això, però, va comportar una mortífera onada de violència: diferents grups rivals es van enfrontar en un clima de confusió que amenaçava la unitat del país. Sota l’impuls del primer ministre Zhou Enlai, el 1967, el govern va fer marxa enrere i conva cedir novament a l’exèrcit el paper de guardià de l’ordre. Els elements més perillosos dels guàrdies rojos van ser eliminats. Tot i això, el moviment maoista va continuar, supervisat pels comitès revolucionaris, que van instaurar una nova administració civil i militar.
Les tensions polítiques
La revolució cultural va servir per apartar del partit comunista alguns dels qui l’havien fundat; així mateix, va refermar l’autoritat de Mao i augmentà el poder de l’exèrcit dins l’aparell polític. L’abril de 1969, el IX congrés del PCX va designar successor del "gran timoner" l’enigmàtic ministre de Defensa, el mariscal Lin Biao. Antic heroi de la Llarga Marxa i de la guerra contra el Japó i, més tard, de la lluita contra els nacionalistes, Lin Biao no trigà pas a demostrar una actitud independent, que preocupà Mao i que li va fer reconsiderar l’elecció. Tot i amb això, la mort "providencial" -i sospitosa- de Lin Biao, que fugia a l’URSS després del fracàs d’una conspiració, li va treure del damunt l’amenaça d’un temible rival. A començament del decenni de 1970, les lluites de faccions esqueixaven el Partit comunista. La Banda dels quatre va reprendre el combat revolucionari contra els darrers vestigis "conservadors": era el moment de lluitar contra el primer ministre Zhou Enlai i el seu protegit Deng Xiaoping, que sovint es van oposar als excessos dels guàrdies rojos. Les morts de Zhou Enlai, el gener de 1976, i de Mao, el 9 de setembre, van provocar una veritable lluita per la successió.
Les mostres de simpatia despertades pels dos caps desapareguts es van transformar en manifestacions polítiques durant els llargs dies de dol nacional. Arreu del país van aparèixer pancartes que feien costat a Den Xiaoping i condemnaven Jiang Qing, vídua de Mao, que havia promogut una campanya de difamació pública contra l’antic secretari general del partit. Malgrat tot, el nou primer ministre Hua Guofeng volia posar fi a la revolució cultural i apartà del partit la Banda dels quatre. El judici contra els membres de la Banda, celebrat el 1989, no va deixar de tenir un caràcter paradoxal: lluny de ser condemnats per "extremisme", els "quatre" van ser acusats de complot, traïció, "aburgesament" i de múltiples actes "contrarevolucionaris". El 1977, l’XI congrés va decidir de revisar la història política del partit des que havia estat creat. Aquest fet va tenir per conseqüència la crítica de Mao i la pèrdua de la vigència d’una part del seu llegat.
Es pot considerar que els resultats de la revolució cultural van ser desastrosos. El 1976, les revoltes pageses van sacsejar la Xina. Al llarg dels darrers anys, en tot el territori xinès havien mort milions de persones de gana i a causa dels maltractaments.
El creixement econòmic
De bon començament, la Xina va seguir el model soviètic, i el primer pla quinquennal (1953-1957) va donar preferència al desenvolupament de la indústria pesant. Això no obstant, aquesta opció va ser reconsiderada a partir del decenni de 1960: una vegada es va haver acabat l’assistència soviètica, el govern va fer de l’agricultura el sector econòmic prioritari, en un país on el 80 % de la població era pagesa. Es va distanciar de l’ortodòxia soviètica amb el gran salt endavant, que va donar un paper fonamental al desenvolupament centralitzat a partir de petites unitats de producció, les comunes populars. Així mateix, va donar suport a diversos sectors de la indústria lleugera, com el de la producció de maquinària i eines, el químic i el d’adobs. Després del fracàs del gran salt endavant, la Xina va adoptar un model econòmic més mesurat, reduí les dimensions de les comunes populars i va introduir de cap i de nou el concepte de guany: s’autoritzà així de vendre productes en el mercat lliure. Després de la revolució cultural, la Xina va renunciar a l’ortodòxia ideològica i revalorà el treball intel·lectual dels enginyers, els especialistes i els intel·lectuals. El mateix Mao va prendre consciència de les mesures que s’havien de seguir perquè la Xina es va convertirs en una gran potència i va impulsar el projecte de les Quatre Modernitzacions: agricultura, exèrcit, indústria i ciència. Aquest projecte va ser emprès fonamentalment per Deng Xiaoping.
La Xina moderna
El 1976, Deng Xiaoping va caure en desgràcia, encara que per poc temps. En efecte, aviat va ser rehabilitat i, l’any següent, va tornar a tenir un paper polític de primer ordre. Nascut el 1904 i molt pròxim a Mao durant el decenni de 1930, va ser ascendit a poc a poc en l’estructura del partit: membre del comitè central a partir de 1945, en va esdevenir el secretari el 1956. Criticat durant la revolució cultural a causa del seu pragmatisme econòmic i de la voluntat manifesta d’acostar-se al món occidental, va sobreviure a les purgues gràcies a la protecció de Zhou Enlai. Home tenaç, acabà per imposar la seva política de liberalització econòmica. Yang Shangkun, nomenat president de la República el 1988 era deixeble seu, de manera que les opinions de Zhou Enlai tenien més pes que les de Li Peng, que oficialment era el primer ministre. El 1984 es va emprendre una reforma econòmica radical: sense renunciar al marxisme-leninisme, el govern va permetre la creació de petites empreses privades, mentre el país es començava d’equipar amb material japonès i occidental. Amb tot, aquesta tímida obertura es va veure afectada per accions involucionistes. En el mateix país convivien sistemes econòmics molt diferents: mentre la major part de la Xina es regia per un règim socialista, es van crear zones econòmiques especials en determinades regions del país, on les empreses occidentals es podien associar amb empreses xineses per invertir en l’economia local. De la mateixa manera, el govern va permetre que els joves dirigents xinesos es formessin a les universitats dels països capitalistes.
La política externa
Estretament vinculada a l’URSS des de 1949, la Xina va renegar del sistema de Khruitxtxov, amb qui va trencar les relacions el 1963. La Xina es va dotar d’armament nuclear i seguí una política exterior independent. Els greus incidents fronterers del riu Ussuri van fer témer una guerra entre tots dos estats. La Xina popular, aïllada molt de temps de la comunitat internacional, favorable al règim de Taiwan, va ser reconeguda per França el 1964. Es va aproximar als EUA, fet que es materialitzà en la visita que el president Richard Milhous Nixon hi va fer el 1972 i en la firma d’un tractat de cooperació: l’antic "tigre de paper" nord-americà es va convertir en un virtual aliat contra Brejnev. Aquesta etapa va fer que la Xina accedís a les altes instàncies internacionals i marcà el començament d’una època de normalització de relacions amb els estats occidentals i amb l’antic enemic japonès. Una nova reconciliació va tenir lloc amb l’URSS de Gorbatxov.
Això no obstant, malgrat la incipient autocrítica, el Partit comunista xinès es negava a reconsiderar el seu paper polític i va decidir de no renunciar als seus privilegis: d’aquesta manera, les manifestacions dels estudiants a favor de la democràcia van ser reprimides de manera sagnant a la plaça de Tian’anmen, el juny de 1989.
Per saber-ne més:
La Xina després de Mao Zedong
La Chine au XXe siècle
