La dictadura dels coronels a Grècia (1967-1974)

Grècia durant el període d’entreguerres
El règim feixista de Metaxàs a Grècia (1936-1941)
Grècia durant la Segona Guerra Mundial
La guerra civil grega (1944-1949)

Després de la derrota de les formacions comunistes a la guerra civil grega (1949), les forces de dreta van dominar el país en els anys següents, recolzades en l’exèrcit i en la policia. El president del govern d’ençà de 1955, Konstantinos Karamanlís, havia impulsat la industrialització del país –a costa de la dependència militar i econòmica dels Estats Units–, havia acostat Grècia a Europa occidental (associació a la CEE el 1961) i havia posat fi de moment, el 1959, al conflicte de Xipre, que sorgia una vegada i una altra. Mentrestant, el poder polític es trobava fora del govern i del Parlament, en mans del rei i dels seus consellers, de l’exèrcit, del seu servei secret controlat per la CIA, de les seves societats secretes, de la policia i de les milícies paramilitars que controlaven la Grècia rural.

L’esperança que s’acabessin les pràctiques il·legals i pseudolegals, que van culminar en la manipulació electoral de 1961 i l’assassinat d’un diputat d’esquerra el 1963, va néixer amb la victòria electoral de l’oposició, una unió de centre de liberals i socialdemòcrates sota la direcció de Geòrgios Papandreu que el 1963 obtindria la majoria relativa i el 1964 l’absoluta. Amb la seva cautelosa política de reformes, Papandreu perseguia la liberalització del règim i una economia expansiva i social. Els contractes extremadament avantatjosos per als inversos estrangers van tornar a ser negociats en part. Aquesta política no sols va ensopegar amb la resistència de l’extrema dreta, sinó també amb la de l’oligarquia i el rei, ja que el desenvolupament polític i social iniciat hauria significat a la llarga el final dels seus privilegis. Papandreu va haver de seguir en el seu heterogeni govern una línia mitjana, sense atrevir-se a depurar l’aparell de l’Estat i la lluita contra la corrupció i el nepotisme. Front als Estats Units, Papandreu es va mostrar menys complaent que els seus predecessors. En la qüestió de Xipre va donar suport a la política independent de l’arquebisbe Makàrios, que rebutjava els plans nord-americans de dividir l’illa, com també l’estacionament permanent de tropes de l’OTAN, i aspirava a mantenir la integritat de l’illa a través de l’ONU, per a la qual cosa també va cercar el suport de l’URSS i l’Egipte de Nasser.

Papandreu va fracassar quan es va proposar depurar l’exèrcit. Un afer mai no aclarit al voltant de l’associació d’oficials d’esquerra ASPIDA, que segons que sembla havia pensat en la possibilitat d’establir una dictadura de tipus nasserista i havia estat en contacte amb el fill de Papandreu, Andreas, i també amb alguns ministres, va servir al rei Constantí II de pretext per negar la seva firma al decret de destitució del ministre de Defensa i del cap de l’Estat Major (15 de juliol de 1965). Després del seu cop de força contra la Constitució, el rei va intentar, sense gaire èxit, governar amb el moviment de dretes ERE i amb alguns diputats aïllats de centre. Així, la política pseudoparlamentària del rei sols va servir per a desacreditar el mateix sistema parlamentari i per a crear davant la imminència de les eleccions (maig de 1967) un clima en el qual van florir els rumors colpistes.

Però el cop que va tenir lloc a la nit del 21 d’abril de 1967 i que va posar Constantí davant uns fets consumats no va ser el cop d’Estat d’una "gran Junta" formada per la Corona i els generals que Grècia ja havia conegut més d’un cop, sinó el d’un petit grup de conjurats al voltant del coronel Geòrgios Papadòpulos, el tinent general Pattakos i el general Zoitakis. Després del fracassat contracop del rei al desembre de 1967, Papadòpulos va eliminar els seus rivals dins el Comitè Revolucionari i es va convertir, amb l’ajut d’oficials de grau mitjà desitjosos de fer carrera, en dictador únic. Els coronels, exercitats en les tasques del servei secret, van poder impedir accions espectaculars de protesta –les manifestacions a l’enterrament de Georgios Papandreu, els aldarulls a la Universitat Tècnica d’Atenes i la revolta dels obrers de la construcció en van ser una excepció–, amb una espessa xarxa de confidents, mesures d’excepció, detencions massives, deportacions i cruels tortures, però els militars no van aconseguir de trencar la resistència passiva de les elits professionals i del poble ni amb el terror, ni amb una nova Constitució, ni tampoc amb la proclamació de la República. Al gener de 1969, l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa va condemnar Grècia per les violacions dels drets humans; els coronels s’hi van anticipar retirant el país d’aquest organisme abans que en fos exclòs.

Amb el relleu de Papadòpulos per Joannides, tinent coronel i comandant de la policia militar, la dictadura més dura de Grècia va caure en un diletantisme en política econòmica, que si bé roman ocult en un primer moment gràcies al capital estranger i el turisme, es posa de manifest el 1973 i representa un fracàs econòmic per a Grècia, amb la paralització del creixement, un elevat dèficit de la balança de pagaments, la reducció de les reserves de divises i la inflació (més del 30 % el 1973).

La decisió d’animar la guàrdia grecoxipriota sota el comandament del general Grivas a fer un cop d’Estat contra l’arquebisbe Makàrios, al voltant del qual s’havien congregat força adversaris grecs del règim, va representar un trencament de tots els tractats existents, va moure els turcs a intervenir militarment a l’illa i va dur Grècia a la vora d’una guerra sense perspectives contra el seu "company" oriental de l’OTAN. Al juliol de 1974, els militars van llançar la tovallola davant de les conseqüències desastroses de la seva política. Karamanlís, primer ministre de 1955 a 1963 i cap del moviment ERE, va ser cridat del seu exili a París com "salvador". Una política econòmica pragmàtica, una democratització cautelosa i un nou acostament a l’Europa occidental (el 1974, reingrés al Consell d’Europa; el 1981 membre de ple dret de la CEE) van conduir Grècia a una fase més tranquil·la de la seva història recent.

Per saber-ne més:

Grècia, de la independència a la fi de la dictadura dels coronels