El conflicte d’Irlanda del Nord
La partició d’Irlanda mai no va ser acceptada per l’Irish Republican Army (IRA). Però, a partir del decenni de 1930, el moviment republicà, que va arribar a tenir 15.000 militants, pràcticament no existia. S’havia anat esmorteïnt fins l’any 1957, quan va entrar en una fase larvària. La ressurrecció es produiria amb l’esclat de 1969. La violència del decenni de 1960, encara que enfonsi les arrels en la divisió d’Irlanada, no es va deure a la reivindicació història de reunificar l’illa. Els catòlics protestaven contra la discriminació social i política que patien, i van organitzar una campanya en defensa dels drets civils que portaria Bernadette Devlin a ser la primera diputada catòlica a Westminster.
L’espurna va saltar al Bogside, el barri catòlic de Derry, ciutat on els nacionalistes irlandesos eren majoria però vivien com una minoria oprimida. Els protestants, tot i ser minoritaris, eren escollits sistemàticament per a governar la ciutat. El cens electoral sols reconeixia els qui pagaven les taxes municipals, i per poder pagar-les calia ser propietari d’un habitatge, cosa que per a la majoria dels catòlics resultava impossible. La tensió va desembocar en la batalla del Bogside, el 12 d’agost de 1969, i l’espurna va arribar després a Belfast, on els catòlics eren minoria. La comunitat catòlica, en clar desaventatge pel que fa als protestants, va rebre aleshores com allliberadores les tropes britàniques enviades pel govern del laborista Harold Wilson per separar les dues comunitats. Però la presència dels soldats britànics va acabar dividint l’IRA. L’IRA oficial, heureu dels lluitadors per la independència, era liderat per Cathal Goulding, un marxista convençut que no tardaria a ser desbordat pels més nacionalistes, que van passar a anomenar-se "provisionals", en record del govern provisional format pels qui el 1916 es van aixecar contra els britànics. A Belfast, els més radicals van escriure a les parets: "IRA = I Ran Away", és a dir, l’IRA, per a ells, era el mateix que posar-se a córrer. Per contra, les accions dels provisionals els van valer el suport de bona part dels catòlics, indefensos davant dels atacs dels paramilitars unionistes.
La querella interna de l’IRA es va resoldre al desembre de 1969, quan els provisionals van desbancar els oficials i Séan MacStiofain es va convertir en màxim dirigent de l’IRA. Els provisionals van definir després els seus objectius: expulsió de les forces britàniques i reunificació d’Irlanda. La guerra entre l’IRA i l’exèrcit britànic ja era oberta, però un fet, la matança del Diumenge sagnant, el 30 de gener de 1972, va marcar el pun sense retorn del conflicte. Els catòlics havien convocat una manifestació en favor dels drets civils per expressar la seva protesta contra la discriminació que patien. La manifestació es feia pacíficament fins que els soldats del Primer Regiment de Paracaigudistes de l’exèrcit britànic van obrir foc. Catorze persones, la meitat de les quals menors de 19 anys, van ser assassinades. La investigació oficial, dirigida per lord Widgery, va establir que els soldats havien fet ús de les armes perquè "es van sentir en perill". El govern britànic d’Edward Heath es va donar per satisfet i la reina Isabel II va condecorar el tinent coronel Dereck Wilford, cap del Primer Regiment de Paracaigudistes. Un any després, el 1973, l’IRA va exportar la guerra al cor d’Anglaterra.
La majoria dels línders de l’IRA provisional procedia de la classe treballadora, i molts es van educar políticament a la presó. La presó de Long Kesh, un dels símbols de l’opressió britànica per als republicans, es va convertir així, paradoxalment, en una universitat per alsfutur dirigents com Gerry Adams, actual líder del Sinn Féin, i Martin McGuiness, vicepresident del Sinn Féin. en el decenni de 1970, en la fase més dura del conflicte, la presó de Long Kesh, al nord de l’Ulster, es va convertir en la presó amb el nivell cultural més alt de tot el Regne Unit, a causa dels presoners de l’IRA, que van aconseguir de graduar-se en ciències polítiques per correspondència.
Long Kesh va ser el centre on Gerry Adams i altres dirigents, com Bobby Sands i Brendan Hughes, van elaborar l’estratègia que ha desembocat en el procés de pau inaugurat el 1998. Bobby Sands i diversos dels seus companys d’armes no van dubtar a menar una vaga de fam fins al final per protestar contra el rebuig de la primera ministra briànica Margaret Hilda Thatcher d’atorgar l’estatut de presoners polítics als membres de l’IRA. El Sinn Féin, el braç polític de l’IRA, aleshores era il·legal, cosa que implicava que la lluita republicana fos bàsicament militar. Però Adams, empresonat sota l’acusació de ser el màxim líder de l’IRA de Belfast, va canviar aquest escenari. A la cel·la número 11 de Long Kesh va elaborar una estratègia que combinava la iniciativa política i la lluita armada. La va anomenar "guerra llarga" i va passar a ser la doctrina oficial de l’organització, que d’aleshores ençà va optar per la via política.
El procés de pau a Irlanda del Nord
El 31 d’agost de 1994, sota la influència de Gerry Adams, president del Sinn Féin, l’IRA accepta un alto el foc, el qual és trencat el 1996. El 1997, el Sinn Féin aconsegueix diversos èxits electorals: al maig, guanya dos escons a la Cambra dels Comuns britànica i obté el seu més gran nombre de representants al Consell d’Irlanda del Nord; al juny, aconsegueix un escó al Dáil, i anuncia que renuncia al boicot parlamentari. El seu compromís amb la via d’una solució política al problema de l’Ulster es veu reforçat amb l’arribada al poder a la República d’Irlanda de Bertie Ahern i del laborista Tony Blair a la Gran Bretanya. Aquest darrer, compromès personalment en el procés de pau a l’Ulster, rep Gerry Adams a Londres al desembre de 1997. Aquesta trobada històrica, la primera d’ençà de 1921 entre un primer ministre britànic i un dirigent republicà, com també el nou alto el foc declarat per l’IRA i l’adhesió del Sinn Féin als principis elaborats pel mitjancer nord-americà George Mitchell, que preveien una solució democràtica i acceptada per la majoria de la població d’Irlanda del Nord, afavoreixen la represa de les negociacions entre els britànics i els unionistes.
El 10 d’abril de 1998, és signat un acord de pau al castell de Stormont, que és un compromís entre la voluntat dels protestants de romandre sota l’autoritat britànica i l’aspiració de la minoria catòlica d’unir-se amb la República d’Irlanda. Concebut pel Sinn Féin com una etapa intermediària vers la reunificació d’Irlanda, així i tot aquest acord divideix el moviment, per bé que Gerry Adams, el seu dirigent, en sigui un dels principals artífexs. El Sinn Féin es troba així entre les exigències de l’electorat catòlic, favorable a la pau, i les dels contraris a tot compromís, especialment entre els membres de l’IRA, que temen que aquest acord serveixi per a reforár la posició dels unionistes a l’Ulster.
El 22 de maig de 1998 la majoria de la població de la República d’Irlanda i la d’Irlanda del Nord va donar el suport en un referèndum al pacte signat el 10 d’abril. Després de l’Acord de Stormont, l’IRA va tenir una escissió, oposada al pacte i anomenada IRA Autèntic, que el 15 d’agost de 1998 va fer un atemptat terrorista a la ciutat nord-irlandesa d’Omagh, amb el resultat de prop de 30 morts. Poc després, davant del rebuig frontal de totes les forces polítiques d’Irlanda del Nord, fins i tot del mateix IRA, el nou grupuscle va anunciar una treva.
Al juny de 1998 és escollida una Assemblea nord-irlandesa, que escull David Trimble com a primer ministre de l’Ulster. El nou primer ministre triga a formar un govern, i posa com a condició prèvia a l’entrada de membres del Sinn Féin en el seu gabinet, el compromís ferm per part de l’IRA de deposar les armes. Finalment, dos membres del Sinn Féin, entre els quals hi ha Martin McGuiness, antic comandant de l’IRA, formen part del primer govern autònom biconfessional, format al novembre de 1999. Un govern de curta durada, perquè, dos mesos més tard, a causa de dissensions sempre vives, Londres suspèn les institucions de l’Ulster. Aleshores l’IRA abandona la comissió encarregada dels desarmament de les milícies, tot i mantenint l’alto el foc.
Als primers mesos de 1999, la negativa de l’IRA a deposar les armes va retardar la posada en pràctica d’allò acordat a Stormont, però quan el mitjancer nord-americà George Mitchell, mesos després, va aconseguir novament de desblocar les negociacions, l’IRA va fer pública el 17 de novembre d’aqueix any la seva intenció de dur a terme el seu propi desarmament un cop que s’hagués instal·lat el govern autònom pactat. No obstant això, al febrer de 2000 va abandonar la comissió que supervisava el desarmament dels grups en conflicte.
A partir d’aleshores, la verificació de l’Acord de Stormont va restar estacada, i també la via política en què aquest s’emmarcava. La negativa persistent de l’IRA a desarmar-se va motivar la dimissió del càrrec, al juliol de 2001, de David Trimble com a minisre principal del govern autònom d’Irlanda del Nord, la dels ministres unionistes d’aquest òrgan i diverses suspensions de l’autonomia nord-irlandesa per part del govern britànic. Però el 23 d’octubre d’aqueix any, l’IRA va fer un comunicat en què anunciava que havia començat a inutilitzar armes, municions i explosius dels seus arsenals, amb la intenció de salvar un procés de pau pràcticament col·lapsat.
Per saber-ne més:
Irlanda: historia de una opresión
