Xile: el govern d’Allende i la dictadura de Pinochet
El govern d’Allende
A les eleccions presidencials xilenes de 1970, l’oposició d’esquerra es va coalitzar en la Unitat Popular. Va nomenar candidat a Salvador Allende Gossens, el qual en la seva campanya va presentar un programa que prometia la nacionalització total de totes les indústries bàsiques, de la banca i de les comunicacions. A les urnes va obtenir el suport del 37% dels votants, per la qual cosa, en no haver aconseguit una majoria absoluta, el Congrés va haver de pronunciar-se i va abonar Allende enfront del seu opositor de dreta, l’anterior president Alessandri. Allende es va convertir en el primer president elegit amb un programa socialista en un estat no comunista d’Occident.
Una vegada assumit el càrrec, Allende va començar ràpidament a complir les seves promeses electorals, orientant al país cap al socialisme (amb el seu popular lema "via xilena al socialisme". Es va instituir el control estatal de l’economia, es van nacionalitzar els recursos miners, els bancs estrangers i les empreses monopolistes, i es va accelerar la reforma agrària. A més, Allende va llançar un pla de redistribució d’ingressos, va apujar els salaris i va imposar un control sobre els preus. L’oposició al seu programa polític va ser molt vigorosa des del principi i cap a 1972 s’havia produït una greu crisi econòmica i una forta polarització de la ciutadania. La situació va empitjorar encara més el 1973, quan el brutal increment dels preus, l’escassetat d’aliments (provocada pel retall dels crèdits externs), les vagues i la violència van portar al país a una gran inestabilitat política. Aquesta crisi es va agreujar per la ingerència dels Estats Units, que va col·laborar activament per desgastar al règim d’Allende. L’11 de setembre de 1973 els militars van prendre el poder per mitjà d’un sagnant cop d’Estat. El president Allende va morir en la defensa del palau presidencial.
El règim de Pinochet
A partir d’aquest moment, es va establir una Junta Militar encapçalada pel general Augusto Pinochet Ugarte que va suspendre immediatament la Constitució, va dissoldre el Congrés, va imposar una estricta censura i va prohibir tots els partits polítics. Al mateix temps, va iniciar una forta campanya repressiva contra els elements esquerrans del país: milers de persones van ser arrestades i centenars d’elles executades o torturades; molts xilens es van exiliar, mentre altres van passar llargs anys a la presó o es van donar per desapareguts.
Durant els anys següents, la Junta Militar va governar al país amb gran rigor, encara que cap a finals del decenni de 1970 va poder apreciar-se una certa obertura. El 1978 es va alçar l’estat de setge (encara que va continuar en vigor l’estat d’emergència) i van ingressar més civils al gabinet. No obstant això, Xile va continuar sent essencialment un Estat policial. Una nova Constitució, la de 1980, sotmesa a referèndum el dia del setè aniversari del cop militar, va legalitzar el règim fins l’any 1989; Pinochet va iniciar al març de 1981 un nou període de govern, ara com a president, amb una durada de vuit anys.
En l’àmbit econòmic, el govern de Pinochet va aplicar mesures d’austeritat que van provocar el retall de la inflació i un increment de la producció entre 1977 i 1981. No obstant això, a partir de 1982, la recessió mundial i la caiguda dels preus del coure van provocar un retrocés de l’economia xilena. L’any 1983 es van produir àmplies protestes contra el govern, seguides d’una sèrie d’atemptats a les grans ciutats. L’augment de la tensió popular i el progressiu deteriorament de l’economia van portar Pinochet a restaurar l’estat de setge al novembre de 1984. A finals d’aqueix mes, es va signar un tractat amb Argentina, en el quual es ratificava la sobirania xilena sobre tres illes del canal de Beagle (Picton, Nova i Lennox). Al setembre de 1986, després d’un fallit intent comunista d’atemptar contra la vida de Pinochet, el govern va desenvolupar una nova campanya repressiva.
El restabliment del poder civil
Per l’agost de 1988 es va alçar finalment l’estat d’emergència i dos mesos després es va permetre als xilens organitzar un plebiscit sobre si devia o no prorrogar-se fins l’any 1997 el mandat de Pinochet, que acabava el març de 1989. Malgrat que gairebé el 55% de l’electorat va votar pel "no", el mandat de Pinochet es va prorrogar automàticament fins al març de 1990, a l’espera de la celebració de les eleccions presidencials i legislatives. Al desembre de 1989, durant els primers comicis presidencials en 19 anys, els votants van elegir per majoria al candidat democratacristià Patricio Aylwin, que va donar inici al procés de transició a la democràcia, va promoure una sèrie de reformes econòmiques i va nomenar una comissió per a investigar les violacions dels drets humanes comeses pel règim de Pinochet. Les reformes econòmiques iniciades per Aylwin van permetre que més d’un milió de xilens sortissin de la pobresa. En les eleccions presidencials de 1993, Eduardo Frei Ruiz-Tagle, fill de l’antic president Eduardo Frei Montalva, va resultar triomfador.
