Cambodja sota el règim dels Khmers rojos (1975-79)
El terme Khmers rojos designa comunament el Partit Comunista Cambodjà, el qual va detenir el poder a Cambodja des de 1975 a 1979.
Conegut també sota el nom d’Angkar Loeu, l’organització suprema, el Partit Comunista Cambodjà, fundat en el decenni de 1950, va ser molt de temps un partit sense influència real (4 % dels vots a les eleccions de 1955). Prohibit el 1958, va passar a la clandestinitat i vers el 1961 per Saloth Sar, més conegut amb el pseudònim de Pol Pot, el va reorganitzar. Qualificats com "Khmers rojos" pel príncep Norodom Sihanuk, van intentar d’emparar-se del poder el 1962. Aquest fracàs és seguit, el 1966, per un aixecament camperol a Samlaut, a la província de Battambang, brutalment reprimit pel general Lon Nol, el primer ministre de l’època. Els dirigents de l’esquerra legal, aleshores s’uneixen al partit comunista. Khieu Samphan, Hou Yuon i Hu Nim passen a engrossir els rengs d’una organització que aleshores no arriba al miler de militants, però que ha sabut treure partit de la situació creada per la guerra del Vietnam. El gener de 1968, el partit comunista comença la lluita armada a les muntanyes dels Cardamomes, sense èxit real. El cop d’estat pronord-americà de Lon Nol, el 1970, porta el príncep Norodom Sihanuk a formar el Front Unit Nacional de Kampuchea (FUNK). Immediatament, Hanoi li dóna suport i obté l’adhesió dels Khmers rojos al FUNK. El 23 de març de 1970, la crida a la resistència del príncep Sihanuk, llançada des de Pequín, fa entrar els camperols dins el camp del FUNK. Immediatament, els Khmers rojos, que no tenen més de 3.000 homes en armes, recluten massivament i poden controlar els camps. La intervenció nord-americana, l’abril de 1970, no canvia res. El 17 d’abril de 1975, Phnom Penh, assetjada durant mesos pels camperols khmers rojos, cau.
Representants d’una organització comunista camperola, els Khmers rojos aleshores decideixen de buidar les ciutats i de ruralitzar Cambodja. La indústria, totes les ciutats i les infraestructures són saquejades en nom de la construcció d’un nou poble i d’un nou home enterament consagrat a la col·lectivitat. S’aboleix la moneda, les famílies són separades i els individus són constrets a treballar a un ritme forassenyat en cooperatives agrícoles. Després de la deportació, que fa centenes de milers de morts, el treball forçat, la malnutrició i la repressió provoquen la mort d’1 a 3 milions de persones. Aquesta política de genocidi de les poblacions urbanes i de les elits no s’arriba a conèixer fins després de la intervenció vietnamita: el desembre de 1978, el Vietnam decideix de solucionar la qüestió per la força i, en tres setmanes de campanyes, expulsa els Khmers rojos que es refugien en les seves zones habituals de guerrilla, les muntanyes dels Cardamomes i la cadena dels Dangrek, a la frontera tailandesa. El poder és confiat a la fracció provietnamita del partit comunista.
El 1989, el Vietnam abandona Cambodja, però els Khmers rojos continuen combatent les altres faccions cambodjanes. La força de manteniment de la pau de l’ONU no reïx a reduir la guerrilla khmer roja. No és fins a partir de 1993 que el restabliment d’un Estat cambodjà, amb el príncep Sihanuk al capdavant, afebleix el moviment khmer roig que encara controlava zones frontereres a l’oest del país. Marginalitzats, sense beneficiar-se més del suport de Tailàndia ni sobretot de la Xina, els Khmers rojos es troben més i més isolats sobre l’escena política, i aleshores fins i tot neixen dissensions entre els caps del moviment. L’un dels seus principals dirigents, Ieng Sary, s’incorpora al nou govern de Phnom-Penh, i obté en contrapartida una certa autonomia de la regió sota el seu control. Aquesta defecció agreuja les divisions en el si dels Khmers rojos entre els partidaris d’una negociació amb el poder central —que els asseguraria, seguint l’exemple de Ieng Sary, una reconversió política i preservarien les seves forces i el seu ascendent local— i els partidaris d’una línia dura, oposada a tot compromís.
L’execució de Son Sen el juny de 1997 marca l’inici de la lluita oberta entre totes dues tendències. Antic ministre de defensa del règim khmer entre 1977 i 1979, Son Sen és acusat d’intentar un acostament amb el segon primer ministre de Cambodja, Hun Sen, i és assassinat per ordre de Pol Pot. Però el vell líder khmer no pot aturar la contestació creixent de la línia dura. Constret a replegar-se vers Anlong Veng, al nord de Cambodja, és arrestat i destituït de les seves funcions pels seus principals lloctinents, Ta Mok i Khieu Samphan. Des d’aleshores, el declivi del moviment khmer s’accelera. Hostilitzats per les forces governamentals, impotents a reformar un front unit amb els partidaris de Norodom Sihanuk, l’endemà del cop de força de Hun Sen el juliol de 1997, els Khmers rojos no poden impedir que es multipliquin les defeccions. Poc després de la mort de Pol Pot l’abril de 1998, perden el gruix de les seves forces i el control de la zona fronterera d’Anlong Veng, que eixuga així un revés sense precedent que els treu tota esperança de tornar a tenir, si més no en un avenir pròxim, un rol polític de primera importància a Cambodja.
