La invasió soviètica de l’Afganistan (1979)
El govern personal del rei Zahir
En 1963 el rei Muhammad Zahir Xah de l’Afganistan va retirar el seu cosí Sadar Muhammad Daud Khan, que havia estat primer ministre des de 1953, i va prendre les regnes del govern. L’any següent va promulgar una nova Constitució, que acceptava alguns principis liberals, com ara celebrar eleccions legislatives: les primeres es van celebrar al setembre de 1965.
L’Afganistan va experimentar grans dificultats econòmiques al final del decenni de 1960. La situació va empitjorar després de tres anys de sequera durant la qual hom estima que van morir de fam 80.000 persones. El 1973, la Unió Soviètica, els EUA i la Xina hi van enviar ajut humanitari.
La República i el creixement de la influència soviètica
El 1968 el rei Zahir va proposar la pau a Muhammad Daud i hom va creure que s’havien restablert els llaços d’amistat entre ells. No obstant això, al juliol de 1973, Daud va prendre el poder, va destronar el rei i va proclamar la República d’Afganistan. Al començament de 1977 hom aprovà una nova Constitució. Daud va ser elegit president, va establir un gabinet civil i va mantenir la política de no alineament del país. A l’abril de 1978, Daud va morir durant un violent cop d’Estat. Els nous governants, organitzats en un Consell Revolucionari dirigit primer per Noor Muhammad Taraki i després per Hafizullah Amin, van suspendre la Constitució i van iniciar un programa de socialisme científic, fet que va conduir a la resistència armada dels musulmans, especialment entre les tribus de les muntanyes.
Malgrat que Taraki i Amin –incapaços de contenir la rebel·lió– van sol·licitar l’ajuda militar de l’URSS, la resistència al govern va continuar el 1979. Al desembre d’aquest any, Amin va morir després d’un nou cop d’estat instigat per l’URSS, les tropes de la qual van ocupar l’Afganistan. L’URSS va col·locar com a president Babrak Karmal, un vicepresident anterior que havia estat exiliat el 1978. Encara que Karmal va intentar activament apaivagar als rebels, el moviment insurgent va persistir i més de 3 milions de refugiats van fugir al veí Pakistan. Durant la meitat del decenni de 1980, les forces governamentals, i uns 118.000 soldats soviètics van defensar les grans ciutats i carreteres però van ser incapaços de desallotjar-ne els rebels. Al maig de 1986, probablement per instigació soviètica, Karmal va ser reemplaçat per Muhammad Najibullah, antic cap de la policia de l’Estat.
Guerra civil
Entre maig de 1988 i febrer de 1989, l’URSS, presidida per Gorbatxov, va retirar totes les tropes però la guerra civil va continuar. L’Afganistan va cessar de ser un escenari més de la Guerra Freda i es va convertir en una peça fonamental en el tauler de les potències regionals (Pakistan, Índia, Iran, Rússia, Uzbekistan) per aconseguir el control d’un territori estratègicament situat. Najibullah va ser deposat a l’abril de 1992 i els rebels van prendre Kabul. Aleshores, les faccions rivals van acordar un consell interí per governar l’Afganistan, amb Burhanuddin Rabbani com a president provisional. Al desembre de 1992, una assemblea especial va confirmar, mitjançant votació, el president Rabbani per un període de dos anys, però va persistir la lluita entre les forces politicomilitars en lluita.
Aquestes forces tenien un fort component ètnic i religiós: els tadjiks, representats pel Jamiat-Islami, partit islamista moderat dirigit per Rabbani i Massud; els hazara, musulmans xiïtes, agrupats al voltant del Hizb-i Wahdat, liderat per Alí Mazarí i amb el suport de l’Iran, els uzbeks, protegits per Uzbekistan i encapçalats pel Front Nacional, del general Abdul Rashid Dostum; i, encara que en últim lloc, el contingent ètnic més important, els paixtus, agrupats (fins al sorgiment dels talibans el 1994) en el Hizb-i Islami, grup islamista radical xiïta dirigit per Gulbuddin Hekmatyar que rebia el suport de Pakistan.
El 17 de juny de 1993, Hekmatyar va jurar el càrrec de primer ministre. El 27 de setembre de 1993, els líders de les faccions de la guerrilla van acordar una constitució interina, preludi a les eleccions de 1994. No obstant això, l’1 de gener d’aquest any les lluites van sorgir a Kabul entre tropes lleials al president Rabbani i les seguidores del primer ministre Hekmatyar, que tenia el suport de l’antic general comunista Dostum. A la fi de juny de 1994 la lluita es va estendre a altres parts del país i havien mort més de 2.500 persones.
