La Revolució Islàmica a l’Iran (1979)
La guerra iranoiraquiana
L’Iran després de Khomeinī
Hom anomena Revolució Islàmica al procés revolucionari que va tenir lloc a l’Iran en els anys 1978 i 1979, per mitjà del qual els integristes islàmics i els seus seguidors van deposar el xa de l’Iran Muhammad Reza Pahlavi. Els revolucionaris, encapçalats per un líder religiós exiliat, l’aiatol·là Ruholla
Khomeinī, van fer caure la monarquia laica i van proclamar la República Islàmica de l’Iran. El nou règim va rebutjar qualsevol influència d’Occident i va ser dirigit d’acord amb els ensenyaments islàmics xiïtes.
El govern del xa i la rebel·lió de Khomeinī
L’any 1963, el xa Muhammad Reza Pahlavi va posar en pràctica una sèrie de reformes socials, econòmiques i polítiques conegudes com la "Revolució Blanca". Entre els canvis introduïts, destacava la concessió de més llibertats a les dones i la preeminència de l’educació laica sobre la religiosa. Aquest tipus de reformes qüestionava el paper preponderant dels dirigents religiosos, que temien perdre el seu poder i autoritat moral. Durant el decenni de 1960, l’actitud del xa va continuar provocant el descontentament dels xiïtes tradicionalistes, que constituïen una gran part de la població. Cal assenyalar que les grans celebracions commemoratives del 2.500 aniversari de l’Imperi persa preislàmic van ser interpretades com una autèntica ofensa pels milions d’iranians que consideraven que la veritable data fundacional de l’Iran modern era l’arribada de l’islam al segle VII.
D’altra banda, el descontentament davant la política del xa va començar a estendre’s a d’altres sectors de la població. Els estudiants i els intel·lectuals rebutjaven el sistema de govern autocràtic i la corrupció de la família reial, que s’havia enriquit al llarg de les seves cinc dècades al poder. Molts dels dissidents advocaven per un règim de tall democràtic i per una distribució més equitativa de la riquesa del país. El malestar també va arribar entre els membres de les classes mitjanes, els bazaaris, els quals tot just s’havien beneficiat dels programes de desenvolupament de la "Revolució Blanca" o del ràpid creixement que el país va experimentar en el decenni de 1970 gràcies al petroli. La majoria dels ingressos anaven a les mans de grans companyies, especialment aquelles que mantenien vincles internacionals o alguna connexió amb la família Pahlavi. Tant els bazaaris com els musulmans integristes desaprovaven els llaços de l’Iran amb Occident.
Tots aquests factors van contribuir a l’aixecament de Ruhollah
Khomeinī, el qual al començament del decenni de 1970 era un aiatol·là relativament desconegut. Tanmateix,
Khomeinī disposava de certes aptituds de les quals mancaven altres dirigents. En primer lloc, semblava no tenir cap por: havia estat l’únic religiós que es va atrevir a criticar obertament la "Revolució Blanca" del xa el mateix any 1963. En segon lloc, es presentava com un home del poble i condemnava les "injustícies" del règim del xa en nom de les masses "oprimides". En tercer lloc, i més important encara,
Khomeinī va ser capaç de transformar l’islam xiïta en una ideologia atractiva per a molts grups. En el passat, els dirigents xiïtes havien defensat que, malgrat que els xiïtes eren una minoria calcigada per la crueltat de distints líders, la seva missió no era fer caure el règim governant i proclamar un Estat islàmic. Per contra, la tasca d’aquests clergues era preservar la religió i esperar el retorn del dotzè imam, la figura
messiànica del xiisme, la presència del qual era necessària per a l’establiment d’un Estat islàmic. No obstant això,
Khomeinī va rebutjar aquesta doctrina passiva i defensà que la caiguda del xa facilitaria la tornada de l’esperat imam. Fins i tot, va encoratjar els iranians que el consideressin aquest imam
messiànic. Va propagar la seva atractiva barreja d’ideologia revolucionària i revitalització
messiànica i mobilitzà una àmplia xarxa de deixebles fidels. També va ser capaç de atraure’s el suport de les classes mitjanes bazaaris, molt vinculades als ulemes, els estudiosos de l’islam.
L’any 1963, el xa va fer expulsar Khomeinī de l’Iran. Aquest es va establir finalment a la ciutat iraquiana de Najaf, sagrada per als xiïtes, des de la qual va difondre el seu missatge als seus seguidors iranians. El 1978, el govern iraquià va expulsar
Khomeinī del país, davant el temor que la seva doctrina provoqués revoltes a l’Iraq, tal com havia ocorregut a l’Iran. Aleshores,
Khomeinī es va traslladar a França, des d’on va enviar a l’Iran cintes gravades amb les seves consignes revolucionàries.
La Revolució
El 1978, els opositors al règim del xa havien tingut diversos enfrontaments cruents amb les seves tropes de seguretat. El més important d’aquests conflictes es va produir el 8 de setembre a Teheran, quan els soldats van obrir foc contra 20.000 manifestants. Hi van morir centenars de persones i milers hi van ser ferides. Dos mesos després, multituds de joves es van emparar dels carrers de Teheran, van cremar comerços, bancs, botigues de begudes alcohòliques i altres símbols de la "corrupció" occidental. La tensió va augmentar al desembre amb l’arribada del Muharram, el mes sagrat musulmà en el qual hom commemora el martiri de Husayn, el nét del profeta i un dels primers dirigents xiïtes. Encoratjat per la força de l’oposició,
Khomeinī va convocar els iranians per "començar el mes de l’heroisme mític, ... el mes en què el líder dels musulmans ens va ensenyar a lluitar contra tots els tirans". El 10 i l’11 de desembre, les dues festivitats religioses més importants del calendari xiïta, un grup de soldats es va rebel·lar i va atacar el menjador d’oficials de la Guàrdia imperial del xa. Després d’aquest incident, el règim monàrquic va quedar anihilat. El gener de 1979, el xa va fugir del país i va morir al Caire l’any següent.
Khomeinī va retornar a l’Iran l’1 de febrer de 1979 i va imposar el seu control sobre el govern. Va obligar el primer ministre del règim del
Xa a dimitir el càrrec i va substituir-lo per Medhi Bazargan, un polític conegut per les seves tendències liberals i democràtiques. Aquesta elecció va fer pensar a molts observadors que el nou govern acolliria un ampli espectre d’opinions.
Al novembre de 1979, després que els Estats Units haguessin permès que el xa rebés assistència mèdica als EUA, centenars d’iranians van assaltar l’ambaixada nord-americana a Teheran i van prendre’n el personal com ostatges.
Khomeinī es va negar a alliberar-los fins que els Estats Units es disculpessin pel suport que atorgaven al xa i satisfessin les demandes iranianes (els ostatges van ser alliberats finalment al gener de 1981, poc després que Ronald Reagan reemplacés Jimmy Carter a la presidència dels EUA).
Khomeinī va aprofitar el fervor provocat per la presa dels ostatges per tal de mobilitzar els estudiants islàmics radicals contra Bazargan. Després que aquest cessés en el càrrec, el líder religiós va convocar un referèndum al desembre de 1979, en el qual més del 99% dels votants van aprovar una nova Constitució per la qual es creava la República Islàmica de l’Iran.
Khomeinī va passar a ser el wali faqih, o líder definitiu (guia de la Revolució), i va fer servir el seu poder il·limitat per eliminar els seus oponents. En primer lloc, va atacar els liberals i els esquerrans, entre els quals es comptava el president Abolhassan Bani Sadr, que va fugir del país al febrer de 1981; i finalment, va reprimir els seus mateixos adversaris religiosos. En aquest any, aproximadament 1.600 persones havien estat executades sota el règim islàmic.
El nou líder de l’Iran va situar els seus aliats religiosos més propers en els llocs clau del govern. A l’ensems, va portar a terme una purga de tots els elements "contraris a l’islamisme" a les universitats, la premsa i a altres institucions culturals. Poc temps després, molts iranians, especialment aquells que no compartien el fervor religiós, es van veure sotmesos a un règim políticament i cultural repressiu. No obstant això, la creació d’un sistema polític basat en la religió també va provocar problemes i conflictes ideològics a
Khomeinī i els seus aliats. Els sectors religiosos conservadors del Consell dels Guardians -el grup creat per assegurar l’adhesió a la xària i la Constitució- va vetar la reforma de la legislació proposada pel Majlis (Parlament), menys conservador. Els reformistes volien nacionalitzar alguns sectors industrials i el sistema de repartiment de les terres; els religiosos conservadors, que controlaven una gran part de les terres, s’hi van oposar i, ultra això, van reclamar una política religiosa més estricta que la dels seus adversaris. La manca d’entesa entre totes dues forces va provocar la paralització de la vida política del país.
La guerra entre l’Iran i l’Iraq
L’Iraq va envair l’Iran al setembre de 1980. El conflicte bèl·lic posterior va distreure temporalment l’atenció del poble iranià sobre les disputes internes del país. La invasió, motivada en part pel desig del dirigent iraquià Saddam Hussein de posar fi a la campanya de propaganda dirigida contra el seu règim laic, va provocar una perversa guerra fronterera que es va perllongar durant vuit anys. Fent servir com a avantguarda onades de nens "màrtirs" que traspassaven la línia de batalla, l’Iran va aconseguir que el signe de la guerra es tornés desfavorable per a l’Iraq a la primavera de 1982. Encoratjat per aquest resultat, Khomeinī va proclamar la seva determinació de fer arribar la revolució a tota la regió. No obstant això, els governs àrabs de la zona estaven igualment decidits a contenir l’Iran i, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir protegir l’esforç iraquià per frenar l’avanç iranià.
La institucionalització de la Revolució
A mesura que el cost humà i econòmic de la guerra iranoiraquiana augmentava, a l’Iran creixia la pressió social per tal de posar fi a l’estancament polític entre els conservadors i els reformistes. D’antuvi, Khomeinī va decidir de no intervenir al conflicte -fins i tot quan això posava en risc l’aprovació de certa legislació en matèria social de gran importància-, però finalment va prendre partit en favor dels reformistes del Majlis. Aquesta actitud es devia, en part, al fet que desitjava concedir més poder a aquesta i a altres institucions. D’altra banda, el president del Majlis, Hojatoleslam Alī Akbar Haixemi Rafsandjani, que desitjava acabar la guerra i començar la reconstrucció econòmica, el va encoratjar a prendre aquesta decisió. Empès per Rafsandjani i els seus aliats, Khomeinī va crear una càmera extraconstitucional anomenada Consell de la Prudència, a la qual es va atorgar el poder d’anul·lar el veto del Consell dels Guardians. Posteriorment, Khomeinī va autoritzar l’esborrany d’una nova constitució que va ésser sancionada després de la seva mort al juny de 1989.
Molts iranians confiaven que la nova Constitució els concediria més llibertats socials. Rafsandjani, que va ser elegit president el 1989, va encoratjar aquesta esperança. No obstant això, per bé que la Constitució minvava relativament l’autoritat religiosa del guia de la Revolució i equiparava el rang dels líders religiosos i polítics, també reforçava el poder del govern per imposar les seves decisions sobre la societat. D’aquesta manera, la Revolució es va arribar a institucionalitzar, però a costa de perdre gran part del seu suport popular.
Per saber-ne més:
El triomf de la Revolució Islàmica a l’Iran
Guerra Iran Irak
Guerra Iran Irak
La guerre Iran et Iraq
