La segona reunificació d’Alemanya (1989)
La partició d’Alemanya (1945)
Alemanya i Àustria l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La
construcció del mur de Berlín (1961)
La fi del teló d’acer. Els canvis als països de l’Europa socialista
La reunificació alemanya, també anomenada segona unificació alemanya, és el procés pel qual va tenir lloc la creació d’un únic Estat alemany el 3 d’octubre de 1990, després de la unió de la República Democràtica d’Alemanya (RDA) i la República Federal d’Alemanya (RFA). De fet, es va tractar de la dissolució d’aquella i la seva integració en aquesta darrera, el nom de la qual va restar com la denominació oficial de l’Estat conegut actualment com Alemanya.
L’esfondrament de la República Democràtica Alemanya
Després de l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov a la presidència de l’URSS, a la fi del decenni de 1980, els règims comunistes d’Europa de l’Est van començar a perdre el control polític absolut sobre els seus respectius països. El govern de la RDA (també coneguda com Alemanya Oriental, Estat que va estar sota l’òrbita soviètica des de la seva mateixa creació a l’octubre de 1949), presidit pel seu darrer cap d’Estat, Egon Krenz (successor d’Erich Honecker), va caure a la fi de 1989, la qual cosa va alterar pregonament les relacions entre els dos estats alemanys. Amb la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre d’aquest any, desenes de milers d’alemanys orientals van entrar a la RFA (l’Estat creat al maig de 1949 i vinculat a Occident, anomenat també Alemanya Occidental), el govern del qual, presidit pel canceller demòcrata cristià Helmut Kohl, va ajudar els nous immigrants i va assignar una gran quantitat de capital per apuntalar l’economia de la RDA.
A la RDA es van convocar les primeres, i úniques, eleccions lliures des de la seva existència, poc després que s’acordés la supressió de la direcció del Partit Socialista Unificat (el partit predominant, de caràcter comunista, durant tota l’existència de l’Alemanya Oriental), al desembre de 1989. Al març de l’any següent, els resultats dels comicis van representar el triomf de la candidatura demòcrata cristiana i la immediata formació d’un govern presidit per Lothar de Maizière, encarregat de gestionar el procés d’unificació amb els veïns de l’oest.
Una única Alemanya
L’1 de juliol de 1990, els dos estats alemanys van portar a terme una unió tant econòmica com monetària. El 3 d’octubre es va dissoldre la RDA, de forma que tots els seus habitants es van convertir en ciutadans de la RFA, després d’haver-se notificat als parlaments d’ambdós estats el Tractat d’Unificació acordat un mes abans. Amb anterioritat, havia tingut lloc la signatura de l’anomenat "Tractat 2+4", signat a Moscou el 12 de setembre de 1990 per França, el Regne Unit, els Estats Units i l’URSS, d’una banda, com també pels respectius governs de la RFA i de la RDA, per una altra; segons aquest acord les principals potències internacionals responsables de la partició d’Alemanya el 1945, després del final de la Segona Guerra Mundial, assistien i aprovaven els passos finals que permetrien el naixement d’una única Alemanya. La coalició dirigida per Kohl va aconseguir la victòria a les eleccions que es van celebrar als territoris dels antics països al desembre de 1990.
Si bé la reunificació (en alemany anomenada Die Wende, ’el canvi’) va permetre el retrobament de famílies i amics separats pel mur de Berlín, també va portar amb ella nombrosos problemes socials i econòmics. Els dèficits pressupostaris causats per la unificació van provocar un increment dels impostos, la reducció de les ajudes governamentals, l’augment de la privatització d’empreses i la retallada als serveis socials, al mateix temps que resultava evident l’abisme entre les dues Alemanyes quant als nivells de vida, capacitat productiva i infraestructures; a causa d’això, molts alemanys orientals es van sentir marginats, alhora que força alemanys occidentals van considerar que estaven sacrificant el nivell de vida per mantenir als seus nous compatriotes.
Per saber-ne més:
La reunificació alemanya La caída del Muro de Berlin
